Mites televisius

Avui que tv3 fa 25 i gràcies al post de l’Assumpta, faig un remember dels mites televisius, perquè desenganyem-nos, vulguem o no, som criatures de la televisió.

Alguns perduren intactes en la meva memòria, com petites joies de la infantesa i joventut. Es veu que la primera sèrie que vaig veure va ser la Heidi, que era la única cosa que em feia estar quieta a l’hora de menjar. Però jo no la recordo. Després durant molt temps vaig haver de viure amb aquest sobre nom pels cabells curts i les galtes vermelletes que sempre portava.

Però els meus primers records son el Yaki i Nuca, Banner i Flappi (encara podria cantar la cançó), l’abeja Maya i Érase una vez el hombre!!!!

Quan va nèixer tv3 als meus pares els va sortir la vena nacionalista i van haver de barallar-se de valent perquè els veïns no volien posar ni un duro i els meus pares volien que poguéssim veure els dibuixos animats en català (el rerafons, n’estic segura era poder veure Dallas –un altre gran mite de diumenge a la nit-, però això, la mare no ho confessarà mai).

I aquí comencen les grans sèries que han marcat la meva infantesa: N’hi ha que neixen estrellats, Hotel Fawlty, els Joves i sobretot, sobretot Allò, Allò. Quins genis, encara quan les veig ara no puc parar de riure.

I els dissabtes al matí a mi em costava una mica entendre la Bruja Averia i encara que tampoc l’entenia massa veia el Planeta Imaginari perquè féien la Família Robinson.

I en un punt i apart està l'Arare (perquè si, fins que no vaig tenir 20 anys no vaig descobrir que es deia Arale i no Arare, què hi farem!), caig crèixer i la continuo adorant, com sempre m'encantarà els primers Bola de Drac i per damunt de tot el Ranma Saotome!

Tot i així, també hi ha un llistat de mites que en crèixer han perdut el seu encant, de manera que fins i tot em pregunto, com pot ser? Tenia una vena als ulls? V,… si us plau com pot ser que al pati de l’escola juguéssim a menjar-nos ratolins i ens baralléssim per ser la Diana? El coche fantástico, el equipo A,… El Chema de Barrio Sésamo era tot un sex-symbol!!! O de més grandeta l’Espantaocells de la Senyora King amb aquelles corbates, i sempre anant d’amagat o el Jason Donovan de veïns amb aquells cabells….

De vegades m’arriben d’aquells mails de recordes? … i t’ensenyen tota la teva infantesa, i arribes a creure que era millor que la d’ara, que els dibuixos animats d’ara no tenen res a fer i que no tenen ànima (el Musculman era una obra d'art??? continuo pensant que és un avantpassat del Chin-chan... educatiu, educatiu.... però era genial!!!!, però suposo que d’aquí 20 anys els nens d’avui pensaran el mateix. Potser és que en el fons els bons records de la infantesa es mitifiquen per perdurar sempre en la memòria.

Pd. Me’n deixo molts, ho sé, però és que no acabaria mai… I a vosaltres, quin és el vostre preferit?