El crit dels refusats

Avui tinc moltes ganes de cridar. I no és un crit de desesperació, tristesa o dir prou no puc més.

Un crit ben diferent. Cridaria ben fort per treure tota la ràbia,...si, si, ràbia que sento i que no m'agrada sentir. Perquè hi ha coses al meu voltant que em destorben de la meva pau, i això m'inquieta.

Ràbia perquè la gent és molt poc professional, no es responsabilitza de les seves responsabilitats, i en canvi jo em matxaco constantment per no fer prou bé les tasques que m'encomanen. Perquè sempre sóc allà disposada a fer el què calgui perquè les feines surtin el millor possible i a sobre, si exigeixes, demanes professionalitat, t'enfades i rondines, a sobre vas de" guais".

Ràbia perquè no confio prou en mi mateixa, perquè dubto i sempre acabo pensant que ho faig malament.

Ràbia perquè al meu voltant tot és crítica i ja no puc més. Ràbia amb mi mateixa perquè alimento aquesta crítica, ho reconnec, però ara em satura. I sovint les crítiques em fan riure, perquè sovint no son malintencionades i hi ha un toc d'afecte, però d'altres son per maneres diferents de veure les coses, d'altres son per temes que se'ns escapen i no en som responsables, d'altres és enveja,.... sigui pel que sigui, és crítica.

Ràbia perquè volia tornar a disfrutar d'anar a treballar. I ja torno a estar saturada i cansada.

Ràbia perquè mai estic contenta amb la meva acció sindical. M'agradaria ser valenta i decidida, tenir l'acció clara i no "arrugar-me" en moments claus. Quan m'implico m'agobio perquè penso que no ho faig bé o perquè tinc por de repercusions. Quan no m'implico prou, perquè considero que ho hauria de fer perquè les coses ja ens han anat prou malament. I ara és el moment clau, son les eleccions. I estic saturada.

Estic saturada. Tinc molta feina, i alhora no estic prou enlloc. I sento que no ens en sortirem i això que ja les hem passat de tots colors. I aquest últim fet també em fa recordar que tinc ràbia perquè encara que sempre vaig dient que tots som lliures d'implicar-nos com volem, que cadascú té les seves limitacions i obligacions i que l'únic important dins del col·lectiu és que confiem tots en tots, amb tot això, tinc ràbia perquè molts passen i s'enfaden. I ho he intentat entendre, ho he defensat però ara que és l'hora de posar mans a l'obra, em fa cert mal. I això, que em faci mal, també em fa ràbia.

Buf! Volia posar la foto de El crit, de Munch, però al buscar-la al flirck, no m'ha agradat. No m'hi sentia indentificada com altres vegades, em donava sensació de claustrofobia,... i he trobat aquest mural que estava penjat a un altre blog. Es diu el grito de los rechazados, i tal com estan les coses per la feina, és més que adient.

pd. Amb tot, després de rellegir la parrafada, em sento més alliberada, com si hagués cridat en silenci. I ara, més que mai, a fer campanya.