La veritat és que, després de tants anys, hauria d’estar immunitzada a certes notícies, però la veritat és que quan et diuen que la mare o el pare d’un nen o nena està malalt, el cor es regira per dins. Un sentiment d’impotència, ràbia i injusticia es barreja amb la tristor per la malatia i per l’infant.
I llavors, tot quadra. Els mals humors, els “rebotes” i no fer cas. El no voler tornar a casa o les desorganitz,acions. El passar de tot, perquè res importa i tot és una merda. La mare està malalta.
Sé que l’únic que puc fer és estar al costat d’aquests infants i dels pares, estimar-los i donar-los suport. Però tot i així, em sento amb les mans buides, perquè això no és gaire consol.
I tot es regira avui, dia internacional de les dones, on la imatge d’aquesta mare, el pare i dels dos nens s’em fa molt present. Dos nens, un projecte-d-adolescent-rebel-sense-causa amb un somriure sincer de galta a galta i una innocència que desitjo que encara no perdi i el petit, encara infant, gamberro però amb un cor immens. Els dos han crescut sobretot amb els avis, amb horaris ben estranys per jornades de treball immenses, caps de setmana desaprofitats recompensats amb tots els regals del món, necessàris o no, i tot de maldecaps.
Sempre recordaré –entre les mil imatges que em venen al cap ara mateix de tots quatre- el dia que li explicavem a ella que el seu fill gran era una passada, com era capaç de participar i com era de feliç. Recordo que se li omplien els ulls d’alegria i demanava saber més coses perquè se n’adonava que no el coneixia i tot el que li deien de l’escola era negatiu.
Però l’esperança no l’hem de perdre mai, oi? Res està perdut i tot està per fer. Espero que lluiti i se’n surti. I nosaltre hi serem.
Això sí, si una cosa he vist clara després d’un dia tan espés com el d’avui i d’un mes tan atrefegat com l’últim, és que no ens podem rendir, que val la pena continuar treballant, o si més no, intentar-ho de nou. Encara que sigui per quatre infants o amb dos animadors, només per aquests dos infants, ja val la pena tornar-ho a intentar.
I llavors, tot quadra. Els mals humors, els “rebotes” i no fer cas. El no voler tornar a casa o les desorganitz,acions. El passar de tot, perquè res importa i tot és una merda. La mare està malalta.
Sé que l’únic que puc fer és estar al costat d’aquests infants i dels pares, estimar-los i donar-los suport. Però tot i així, em sento amb les mans buides, perquè això no és gaire consol.
I tot es regira avui, dia internacional de les dones, on la imatge d’aquesta mare, el pare i dels dos nens s’em fa molt present. Dos nens, un projecte-d-adolescent-rebel-sense-causa amb un somriure sincer de galta a galta i una innocència que desitjo que encara no perdi i el petit, encara infant, gamberro però amb un cor immens. Els dos han crescut sobretot amb els avis, amb horaris ben estranys per jornades de treball immenses, caps de setmana desaprofitats recompensats amb tots els regals del món, necessàris o no, i tot de maldecaps.
Sempre recordaré –entre les mil imatges que em venen al cap ara mateix de tots quatre- el dia que li explicavem a ella que el seu fill gran era una passada, com era capaç de participar i com era de feliç. Recordo que se li omplien els ulls d’alegria i demanava saber més coses perquè se n’adonava que no el coneixia i tot el que li deien de l’escola era negatiu.
Però l’esperança no l’hem de perdre mai, oi? Res està perdut i tot està per fer. Espero que lluiti i se’n surti. I nosaltre hi serem.
Això sí, si una cosa he vist clara després d’un dia tan espés com el d’avui i d’un mes tan atrefegat com l’últim, és que no ens podem rendir, que val la pena continuar treballant, o si més no, intentar-ho de nou. Encara que sigui per quatre infants o amb dos animadors, només per aquests dos infants, ja val la pena tornar-ho a intentar.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada