Sunday slovac-catalan dinners

A casa els meus pares el més normal és que els diumenges a la nit es sopi pà amb tomàquet i embotit o alguna cosa ben lleugerta. Segurament perquè els dinars de diumenge son força elaborats i perquè és una manera d'acabar el cap de setmana de manera més relaxada.

Aquesta dinàmica també l'he agafat per a casa meva. Fins ara.

Fa tres setmana (tres setmanes ja?) que va arribar la meva companya de pis eslovaca, la mateixa que va venir l'any passat. Com que les dues ens avenim però alhora fem vides molt independents i coincidim poc a casa, li vaig proposar que els diumenges al vespre, que és un moment que acostumem a estar les dues, sopéssim plegades, fent cada setmana una el sopar amb menjars típics del seu país.

I així ho fem. Avui ha estat el tercer sopar i he sopat com uns raviols de patata farcits de formatge i ceba i uns pastissets de mermelada i anous. Anem dos eslovacs i un català.

No us penseu que és fàcil destriar què cuinar! La compi, em fa menjar molt pesats i que em costen de digerir al vespre, però que son molt bons. I jo, intento fer-li coses lleugeres, però els plats cassolans més típics també es caracteritzen per ser més contundents i propis del dinar.

A més, hi ha una variable a tenir en compte: és vegetariana, només menja verdura, fruita i ous i llet. I amb el que m'agrada a mi la carn!

El millor de tot, al marge de l'estona que passem plegades, de les converses amb el meu anglès macarrònic però que no sé com me'n surto (deu ser per la seva paciència), és que passo bona part de la setmana pensant el menú, m'encanta. Només faig que anar apuntant idees, raconets de la meva memòria culinària, memòria pròpia i típica dels anys que hem anat perdent en cuinar per un de sol, per fer menjars de dieta o per deixar-nos endur pels aires exòtics que tant ens criden l'atenció.

M'agrada cuinar però fer-ho per un de sol, amb el tipus de vida tan amunt i avall, cuino molt poc. Per això aprofitar aquests petits moments a la cuina son un regal. I poder donar a conèixer els nostres petits plaers culinaris, una sort.

ps. El meu primer menú va ser una torrada de pà amb tomàquet i escalivada amb formatge de cabra per damunt i truita d'espinacs amb panses i pinyons, amb rosquilles de la iaia de postres.

I de idees doncs des de pastís de tonyina (modificant la tonyina), canelons d'espinacs (encara que és repetir-se), alguna cosa amb bolets,.... a mel i mató, crema catalana, coca,..... S'accepten i us demano suggeriments!!

La foto no és gaire bona, però quan la vaig fer ni vaig pensar en fer un post. Potser podria fer un receptari i tot de totes les que faci d'aquí a que marxi. mmmm

Apartar-te

Et vaig apartar.

Et vaig mantenir ben lluny durant molts anys. 

Estava tan convençuda que els meus defectes son tan grans que no et mereixo, que no veia que jo mateixa era la meva pitjor enemiga.

Vaig viure allunyada de tu, sense voler-te mirar de cara, convencent-me que em donaves l’esquena.

I vaig aprendre a viure sense tu, amb més o menys fortuna segons l'estació.

Vaig tenir por, molta por. 

Mai vaig aprendre a fer les coses per mi mateixa. I a tu només jo et podia cercar.

Però sols donava voltes i voltes en el meu petit cercle de confortabilitat, encara que fes mal.

No crec que ara sigui més valenta, et continuo tenint por. 

Simplement he entès que per moltes voltes, per moltes ganes de fugir que tingui, en el fons, no puc fer-ho.

I t’he d’encarar.

Desenganyem-nos, quan ho faig, sóc un desastre. No me'n surto pas. 

I sovint vull tornar a convènce'm de les meves veritats-mentides i deixar-te estar, com un vaixell que s'allunya a l'horitzó dels meus dies. 

És més fàcil. Encara que faci mal, ho puc portar.

Però serà que no, que això no seria viure.

Em sento gran per jugar amb tu i en canvi sóc una joveneta a les teves mans.

No hi ha dia que no vulgui tornar a la letàrgia.

I en canvi sé que no ho he de fer.

No me n'he sortit quan t'he sentit una mica a prop. 

Però si algun dia volguéssis, et prometo que no seré jo qui ensenyi les pigues de l'esquena.

No et vull apartar de mi.

Altra cosa és que ho sàpiga fer.

ps. Aquest dibuix és Ofèlia, de la Paula Bonet. El personatge de Hamlet que va embogir i morir d'amor per Hamlet. No sé si se li escau, mai he embogit per amor, però més enllà del personatge que representa, aquesta il·lustració m'encanta, adormida en una mateixa.

I què diria el meu yayo?

He escrit aquest post diverses vegades. El post després de la via catalana. Les reaccions de tot plegat. I van ser tantes. Tantes emocions, contradiccions, pensaments, fets, que em sortien posts kiométrics, gairebé tan llargs com la pròpia via. Bé, això no és possible.

També pensava en escriure sobre el dia després. L'ara què. La feina, la responsabilitat que tenim tots davant, la necessitat de tenir el cap clar, fins i tot com ens podem deixar anar per sentiments i no tenir el cap fred (m'ha passat, eh! que consti).

Però després d'uns dies molt moguts a nivell personal, de moltes vivències i emocions que espero poder compartir en aquest espai, avui he pogut sopar arraulida al sofà de casa, amb en Puck damunt la falda i una copa de vi blanc, i he vist La Riera al 33. I després de la série, els dilluns, fan un progama que m'agrad molt: En clau de vi. 

Avui, el somelier del millor restaurant del món -que tots sabem, amb orgull, que és Can Roca-, Josep Roca, i en un moment donat de la visita al restaurant, explicava el seu celler i els cinc varietats de vi que destaca. Podria dir que us mireu el programa per no revelar els noms, però llavors aquest post no tindria sentit, doncs en el fons no vull parlar de vi. M'ha agradat quan ha parlat de la terra de la Borgonya, de moltes coses que desconeixia, però quan en parlava, tot i ser una terra ben diferent, inmediatament, em traslladava al meu estimat Penedès, a la meva infantesa i a la terra que tant vaig trepitjar i treballar. També ha parlat del Priorat, com a terra ferma, de treball lent i serenós acompanyat per un violoncel magestuós; i de seguida he pensat en el fet català, en el nostre tarannà. I després, ha acabat en el ví de xerés; la sorpresa final. Àrid, sec, amarg. La terra de molts emigrants andalusos. La terra de part dels meus avantpassats. I de seguida he pensat en el meu yayo.

Molts cops, moltíssims, recordo el meu yayo i em plantejo què pensaria ell ara de tot plegat. Fa més de vint anys que va morir. Era andalús de Granada, pagès, republicà i home de paraula i de cor. Li agradaven els toros i era molt espanyol de sentiment. Va arribar a Catalunya capturat pel bàndol nacional a la batalla de l'Ebre i va tirar endavant una família de quatre fills amb força penes i treball. A poc a poc va anar-se fent respectar, era un home valent i de conviccions fermes, encara que de tracte difícil i aspre. I va fer caseta seva, amb un hort i un jardí que eren d'admirar. Però bé, que me'n vaig de tema. Li agradaven els toros i m'agrada pensar que, igual que quan tenia tres o quatre anys ens discutíem perquè li deia que les berenjenas no es diuen així sinó albergínies, també m'hauria entès quan li parlés del respecte als animals. En el fons el meu yayo era tot cor. S'estimava els animals igual que les persones i us asseguro que s'estimava molt la gent que l'envoltava. Encara recordo com el van acomiadar. Potser de les coses que més he après del meu avi és l'amor cap a les persones, el donar-se, no tan sols donar el què es té, sinó donar-se en cos i ànima al company.

I per això, sovint m'agrada pensar que en aquests vint anys m'hauria entès. Nosaltres som els catalans de la família i sé que entre oncles i cosins no acaben d'entendre'ns (o no volen entendre'ns). No puc saber què en pensaria el meu yayo, però m'agrada pensar que amb l'anhel de llibertat amb el que vivia, en el fons el que voldria és que ens sentíssim tan lliures per ser el que volguéssim ser. Que hauria pogut saber veure perquè cada cop ens podem sentir menys volguts i estimats. Perquè cada vegada penso, més fermament, que ens cal tornar a començar, de nou i en plena llibertat.

ps. i de vegades em pregunto si la resta de la família s'ho pensa. O si es queden amb la imatge molt espanyola del meu yayo per justificar el seu ostracisme. Quan penso en això, penso que no sé si el coneixíen bé. Estic convençuda que avui el meu yayo, si bé no crec que parlés català, si que es plantejaria moltes coses.

11S2013. Unim les mans

I si la Rosa i la Carme em donen la mà....

..... i jo li dono a Granollacs...

... i si unim totes les nostres mans, tots els nostres cors, les nostres esperances i somnis...

... tot és possible.

I si fem camí junts, amb tot el que ens uneix i el que estimem, cada dia serem més forts i valents per fer valer la nostra veu, per créixer i viure lliure i independentment. En un nou país on tot pugui ser més fàcil, Catalunya.

Bona diada i visca Catalunya!

Ens trobem i donem la mà a la Via Catalana!!!

ps. I aquesta diada i aquesta cadena de blogs la vull dedicar a la M i l'E. La seva mare, forta com un roure, independentista i republicana, ens va deixar sobtadament diumenge. Per la M, perquè és tot un exemple de vida per mi i perquè demà, en el tram on haurien de ser amb la seva mare, trobi tota la força i el coratge per mirar endavant.

La foto, l'estelada del Centre Social de Sants.

Bocins d'agost

★ Tardes a la platja. Brisa del mar, fresqueta....

★ Preparar, en equip, el curs vinent.

★ El meló fresquet.

★ Obrir el compte d’instagram

★ Aclarir algun tema incert.

★ Veure pelis que tenia enrederides de fa temps a l’ordinador.

★ Tempestes i pluja en silenci.

★ Posar-te polar.

★ Verdura collida directament de l’hort.

★ Desvirtualitzacions que ja no son pendents.

★ Les festes majors.

★ Propostes per fer un beure just en el moment que més ho necessites.

★ Esmorzar a la nova i reciclada taula del balcó.

ps. I quins son els vostres bocins d'agost?

Agost per fi ha acabat. I setembre ha entrat en força, tanta que fa que aquest post vagi amb retard. La foto, la primera que vaig pujar a instagram.

Avui, Sant Fèlix. Castells

La veritat és que m'hauria de caure la cara de vergonya de fer un post sobre castells amb alguns il·lustres castellers a la sala, però com que no se'm veu la cara, doncs el faig.

Si, si. Avui és Sant Fèlix. Patró de Vilafranca del Penedès. Avui, la gran jornada castellera de la Festa Major. Bé, no sé si és la més important, però el que sí recordo és que és de les poques a les que he anat expressament en més d'una ocasió (és a dir, que he anat a veure castells, no allò que te'ls trobes i et quedes). I és que la multitud dels castells m'atabala però reconnec que és un espectacle que s'ha de veure.

Però bé, que me'n vaig de tema. Que avui és Sant Fèlix i els castellers de Vilafranca han tornat a fer història descarregant grans castells. Com que no estava a plaça, la via wasthapp ha estat fulminant per aprendre què és un 3d10fm (no, no és una sintonia de la freqüència modulada), un 4d9 agulla o el que m'és m'ha impactat, un 4d9 net (no és que vagin bruts de grimpar-se els uns als altres, si ho he entès bé, és que no hi ha ni folre ni manilles, i això dificulta molt l'alçada del castell i per això té tant de mèrit). Era tan divertit, que tenia la sensació de fins i tot sentir el soroll de les gralles.

I de cop, tornava als estius del Penedès. La festa major de Vilafranca, castells inclosos amb mocador vermell a topets blancs, i era el punt final. No sabíem què véiem però allà estavem i jo intentava posar-me de puntetes per veure el què feien i buscar l'anxeneta mentre ma mare tornava a repetir que no volia veure-ho perquè tenia por que es féssin mal. Recordo dies de calorada, de no veure res, de decidir anar a veure els anaguets del mercat que aquell dia no hi son, d'intentar explicar què son els castells a castellans que no n'havien sentit a parlar (anys vuitanta-noranta), de saber-me catalana.

I això també vol dir que l'agost s'acaba. Que arriba setembre, mes de recuperacions i d'inicis. I això, malgrat per la majoria de gent vol dir coses negatives, per mi, sempre és bo.

ps. Xexu, evidentment, fes totes les rectificacions que facin falta!!!!!

La foto,  el 3d10fm, diari Ara

Diarrea mental (1)

Vaig i enmig d'instagram, em trobo aquesta imatge.

La penjo? En faig un post?

Si, ja ho sé. Agafar també el somriure abans de casa. M'ho hauria de penjar a la porta com els altres post-its, el d'agafa l'entrepà de la nevera o posa la rentadora. Però era una frase enmig de moltes altres frases tretes d'algun manual de coaching o ves a saber.

M'hi he esforçat. I tant que ho he fet. I no me n'he sortit. Aquest estiu ha tornat a ser com d'altres estius. I no li sé veure la cara per somriure. I tot i així, a estones puc somriure. 

Fa un parell de dies vaig rebre unes fotos del cap de setmana llarg fora. Si us plau, quina cara llarga faig. I com m'he engreixat. N'era conscient? una mica (força) si. Però veure't sempre és pitjor. I ni el moreno de pell el pot dissimular.

Dissabte em vaig discutir. Els meus pitjors fantasmes ataquen de nou. Fa temps que navego entre ells i havia capejat el temporal. Els connec i de tant en tant els poso a ratlla. Però s'han anat acumulant frustracions, problemillas, tristors. I com sempre, el pitjor moment. I si, ja sé que tothom té els seus problemes. I els meus? Figura que jo no en tinc? No son dignes de ser considerats problemes?  Potser no. O potser si.

Avui, per la tele, una model sentenciava: "els problemes han d'ocupar-te, no preocupar-te".  Buf, una altra frase.

Tinc tanta feina a la feina que no aconsegueixo treure-me-la de sobre. I a més, un marron. I amb algú amb ganes de tenir un cap de turc. No és d'un tema meu i ni tinc idea de com el va gestionar la meva compi. Però demà em toca fer un informe i el que tinc més clar és que ella segur que va actuar bé, és molt millor professional que jo. Em toca saber defensar l'àrea i defensar-la a ella. La podria trucar, però l'esguerraria les vacances. "No dubtis de les crítiques dels teus enemics, dubta de les seves lloances".

I per acabar-ho d'adobar, avui he fet la visita anual a Ikea. I tornant en bus, una frenada m'ha enviat a terra, aixefant parcialment una dona. No ens hem fet mal (aparentment, perquè ella si que es queixava), però ara estic tota adolorida i amb molta ràbia dins. 

Em miro la foto, les frases. Com quan algú et diu quina ha de ser la clau de la vida i quina actitud hauria de tenir. La gent que les escriu, que les penja, les diu,... de veritat ho fan, o simplement les fan públiques per intentar-ho?

Vull que s'acabi l'agost, no m'agrada aquest mes. És el pitjor més de l'any per a mi.

ps. I per sort, demà és darrer dimecres de mes. I si tot va bé, podré deixar avall aquest post i buscar-li la cara amable, encara que només sigui una cara. Però demà és 28, ja veurem com va el dia.

Petites converses

La primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó va ser a la Plaça de Sant Pere, al Vaticà. Recordo perfectament com sonava a la botiga de souvenirs. I com, de cop, refrescava una tarda enganxifosa i calurosa.

Aquest matí ha sonat en un concert d'un festival del Regne Unit que feien per la tele, mentre donava voltes al cafè amb llet. I, de cop, tot semblava tenir un sentit, cert color.

Ara, he llegit i traduit la lletra. De vegades, hi ha cançons que arriben just en el moment que han d'arribar. Coincidència, potser si. El subconcient que ens fa estart més atents perquè ens calmi l'ànima. Segurament.

ps. Diumenge musical, al més pur estil Ferran. També he vist el video i totes les interpretacions que se'n fan. Sempre em sorprén quan es vol buscar i rebuscar un sentit a un fet. Sobretot perquè jo ho faig constantment en tot el que em passa, però pensava que no era així a la resta de gent.

Per cert, la cançó: Little talks, de Of monsters and Men.

Passejar per les festes de Gràcia

Passejar per les festes de Gràcia em porta a carrers il·luminats, guarnits delicadament, manualitats genials. Dedicació i estima a una festa, un barri i una manera de fer malgrat les modes i els turistes.

Passejar per les festes de Gràcia em porta a riures, històries, moments. Nits d'estiu que ja no hi són. Relacions que s'esmunyen, que canvien. Distàncies que semblen insalvables com si ja no tinguessim res en comú.

Passejar per les festes de Gràcia em porta la música, ball; durums, torrades o pizzes; beures, fums, pistoles d'aigua, embalats, places, carrers, batucades i moltes caminades. 

Passejar per les festes de Gràcia em fa sentir estiu. Calorades dins dels carrerons estrets, suades, cossos que xoquen, que es troben o que s'amaguen. Mirades i paraules que no surten. Riures desfermats i desenhibits. I també pluja d'estiu, que mulla roba, els cabells i l'esperit.

Passejar per les festes de Gràcia és el record d'anys de joventut, anys que ara sento com a bons encara que segurament en aquell moment tampoc els vivia com moments vitals per gaudir. Segurament somreia i el meu cor patia per tonteries que ara consideraria banals. 

I llavors penso, i si resulta que els temps d'ara, que sento tant grisos, resulta que tindran en un futur un color que ara mateix no puc percebre? 

No enyoro les festes de les festes de Gràcia d'abans. Me n'alegro d'haver-les viscut i ja no tinc ganes de sortir fins tard i anar a treballar l'endemà com si res. Ja no ho vull fer. Però, com sempre em passa, enyoro el que ja no tinc. Em sento tan lluny de tant. 

I tot i així, passejo per les festes de Gràcia. No me les vull perdre pas.

ps. Heu vist que ja tinc un drac? xulíssim!!!

I si, la cançó de TV3, xò els Catarres fan estiu i festa major " deixa que et canti una cançó, uo, uo, uo... que ets tan salvatge i catarra com jo!".

Relats Conjunts de la Carme

- Aquí li deixo la recepta. Està ben clar: estiuejar. Sortir del llit, dutxar-se, rentar-se els cabells, acabar amb una mica d'aigua freda. Posar-se un vestit ben fresc, no cal que es posi la cotilla aquí, ningú la jutjarà per com vagi vestida. Surti al capvespre, vegi les onades del mar. Olori la sal i deixi que la brisa del mar entri per les seves narius. Camini vora la platja, on les onades es perden; deixi que l'aigua freda refredi els seus pensaments. Prengui fruita fresca, meló al migdia, síndria a la nit. Res de prèssec, que en té al·lèrgia. Sí, pot beure una mica de vi, fresquet, o una cervesa glaçada. A la tauleta li deixo uns llibres, la portaran a llocs llunyans, on tot és possible. Però per sentir-ho, s'ha de llevar. 

- Moltes gràcies, doctor. Però si els ossos hivernen, perquè no em puc quedar aquí, dormint, bé, estiuejant? Seria lògic tenint en compte que ho passo tan malament amb la calor.

- Senyoreta, no sóc de lletres i no sóc veterinari, tampoc. Només li puc dir que no estem fets per oblidar-nos dels dies. Els hem de viure tots, per molt que la calor ens faci mal, ens posi tristos o ens faci suar més del compte. S'ha de llevar, senyoreta. Es vol perdre la sortida del sol d'avui? El sol, ataronjat i càlid, sense atormentar-nos com a migdia, ens diu que tot és possible, avui. I si no, demà.

ps. Com que aquests mesos d'estiu no hi ha RC, la Carme va proposar-ne una imatge. Ja fa molt, xò com sempre, vaig tard. La inspiració ha vingut avui. Espero que us agradi.