Paris

Tinc una promesa-deute-desig-somni pendent amb aquesta ciutat escrita a la Place de la Concorde.

I dies de pluja com avui, recordo la pluja que m'hi ha caigut, les caminades sota milers de gotes caient, resguardant-me a un petit café de Montmartre.

I aquest cap de setmana que desitjaria haver-hi anat, ara me n'adono que tampoc l'hagués complert.

Recòrrer el barri llatí o tornar a redescobrir la Saint Chapelle. Pujar, per fi, a veure les gàrgoles de Notre Dame i qui sap si veure el geperut. Perdre'm per Le Marais.

I descobrir tots els racons que em queden per descobrir d'aquesta ciutat.

Potser no era el moment de tornar-hi. Potser hi puc continuar tornant en els meus somnis.

Deixant cosetes per l'últim moment....

No sé què passa, que el vuit8ena fa dies que només té piles de papers.
Papers per tot arreu. Paper blanc, paper reciclat. Actes netes i polides, notes de reunions amb floretes i gargots per tots els cantons. Papers arrugats, tacats d’alguna beguda en un bar.
Tiquets inintel•ligibles que han perdut tota la tinta, factures que just al moment necessari, s’han perdut en un mar de papers. Carpetes de cartolina de tots els colors, Dibuixos d’un dia de pluja, frases mig dites i agafades al vol. Ppost-it que ja no s’enganxen amb números que no se sap d’on venen i on van. Piles i plies que passen de l’esquerra a la dreta, de munt a avall, però que acaben al mateix lloc.

L’art de deixar les coses per últim moment és conegut arreu del món. Jo en sóc una practicant incondicional.
El neguit de no arribar, el neguit de fer quadrar els números que no quadren per enlloc, junt amb piles i piles de caixes per desempaquetar encara compliquen l’existència.

En el fons, és el ja ho faré demà que sempre em persegueix. Cada dia passa per davant de qualsevol intent de treure-s’ho del damunt. Fins que arriba el límit –com avui- i has d’encarar les coses. Un petit esforç i tot enllestit. Surti bé o malament.

I si, deixar per últim moment la justificació d’una subvenció, en el fons, si ho compares amb d’altres coses tampoc és tan important; però em veig reflectida en un munt de situacions. És com estudiar l’últim dia.

Però esclar, estudiar l’últim dia, de vegades no n’hi ha prou. Fas tard. Crec que m’he perdut un munt de coses per fer tard.

L’aquí i l’ara hauria de ser el motor d’arrencada de cada dia, de cada instant.

Cada dia em proposo arrencar una part de mi de la que posposo –evidentment aquella que costa més i requereix un esforç, i que consti que amb això no estic dient que visqui una vida plàcida on tothom vetlla per mi-. A dies ho aconsegueixo; a dies, reculo dos passos.

Demà entregaré la memòria i la justificació l’últim dia. Espero no presentar la sol•licitud de subvenció d’aquest any l’últim dia, corre-corrents. Serà el propòsit del dia 4.

Ps. El més incoherent, absurd, inquietant, és que precissament treballo amb i per subvencions i entitats. I això, sí que em fa mal. Perquè sé el què s’ha de fer, com i perquè. Sé el que pateixen els tècnics que creuen i et cuiden.

Ps 2. Aquesta cançó l’he retrobat aquest matí i m’ha retornat a nits de festa de fa moooolts anys; quan de fet, per presentar la subvenció li dedicava molt més temps.

"Ezcolta, Ezcolta!!
Perquè no em dones alguna cosa de menjar?
Encara que surti el sol, la panxa la tinc buida,
sembla que ja no s'escriguin cartes d'amor,
declaracions d'intencions, vides creuades,
notícies inversemblants, intercanvis de regals.
Ni per Nadal, que tenia empatx, ara no se m'omple el sac.
Només postals d'aquesta ciutat idíl·lica
o algun romàntic empedernit amant de temps passats.
He vist tants rostres; esperançats, il·lusionats, tristos, enfadats,
enamorats, plorosos o somrients.
He estat testimoni de tants desitjos amagats.
I ara, fins i tot trobo a faltar el gustet de la goma dels segells
que abans em provocava cremor d'estòmac!
Ara tot és el correu electrònic,
si, si... ja sé que és ràpid,
però i jo què? ple de graffits
desafiant el vent que bufa.
T'ezpero aquí, eh!"

I jo

“La meva vida és molt complicada”. I amb aquesta frase em va dir tantes coses.

Hi ha persones amb qui comparteixes molt de temps, i en canvi en saps ben poc. N’hi ha d’altres, que només veus de tant en tant, i en canvi sembla que no t’hagis separat d’elles ni un minut.

Hi ha persones que t’expliquen fins i tot el color de la roba interior gairebé el primer dia de conèixer-les i en canvi, hi ha persones de sempre que desconeixes per complert el què s’amaga dins del seu cor.

El grau d’intimitat que comparteixes és diferent i exclusiu de cada persona.

Les persones anem evolucionant, sóm com sóm, venim d’on venim, ens fem i refem, intentem dissimular allò que menys ens agrada de nosaltres mateixos i encarem allò que la vida ens porta de la millor manera que sabem o podem.

La vida gira i gira segons com bufa el vent, i no sempre pot ser fácil –sinó, com aprendríem a assaborir tot allò de bo que ens dóna?- . Quan la vida fa mal, alguns fan veure que no passa res. S’amaguen darrera una màscara plena de somriure, paraules i festa. D’altres s’amaguen dins d’una closca perquè algú els vagi a buscar. I d’altres somriuen amb la mirada trista, esperant que demà surti el sol.

Però tots, quan arribem a casa, quan estem amb nosaltres mateixos i ens desfem de màscares, closques, pesos de roba al damunt, ens quedem amb la nostra petita realitat. Allò que ens fa feliços, allò que ens crea un nus a l’estòmac, allò que ens fa saltar una llàgrima, allò que sabem que podem canviar, i sols cal trobar el com i la manera, allò que ens resistim a deixar enrera, allò que ens fa esclaus de nosaltres mateixos.

I jo, que crec que sempre em sento feble per tot i tothom, que una paraula o gest em pot deixar k.o. tota la nit, em descobreixo forta, amb les idees i pensaments clars –encara que aquest post no ho sigui- i sabent que potser demà tornaré a sentir-me feble però alhora segura de saber com sóc i com vull ser.
I jo que no mostro la meva intimitat, el meu desig, els meus sentiments, la meva alegria o el meu neguit a gairebé ningú o gairebé mai, em sento una mica més segura de saber que sóc com sóc, com vull ser i amb qui ho vull compartir.

Ps. I tot, perquè una de les persones més equilibrada, centrada i amb les idees més clares que connec, em va venir a dir que tot no és tan fácil.

A la vida podem trobar molts arbres caiguts, com ahir a l’avinguda Mitre, sols és aprendre a esquivar-los o passar-hi per sota, o ajudar-los a tornar a crèixer.

Moltes vegades m’he queixat de la feina. I avui, estic de celebració. Oficialment, faig dos triennis a la casa. Sis anys treballant-hi que han passat volant. Com si fos ahir, arribada d’Istambul i amb els cabells curts com quan era petita, per tornar a començar, per trobar un camí que ni imaginava.

I com si fos ahir, recordo els bons moments, quan anar a treballar era fins i tot divertit, treballava en una àrea relacionada amb el que estudiava, en un àmbit proper a la meva acció i amb uns companys genials. I no teníem esperit de quedar-nos. Sabíem que igual que havíem fet carambola per entrar podíem sortir, doncs no som funcionaris i sols era un començar.

Però el temps va anar passant i agafes consciència laboral, adquireixes drets i després de 3 anys en contracte d’obra i servei dius prou. I aquí comencen els mal de caps, sortir fins i tot a la premsa, lluitar pel què creus i desil·lusionar-te amb els canvis que havien d’arribar i que ens van fer brindar el Nadal de 2003.

Hi hagut molts bons moments, molts bons records i feina molt ben feta. La innocència de participar en la construcció d’unes polítiques en les que creure que poden fer-hi alguna cosa, en projectes normatius agosarats que han quedat en un no res.

I també hi hagut temps de neguits, de no saber què fer, de fins i tot plors. I temps, com els d’ara, on no comptes per res. I venir a treballar és una rutina que sols es fa lleugera l’estona de l’esmorzar.

I entens la gent que porta molts anys que ja no recupera l’esperit de poder-hi fer alguna cosa i fins i tot que no tingui esma per somriure. Doncs a base d’egoismes i poder, tot és un desengany.

Sé que em queixo, que voldria canviar, però és una bona feina, i en el fons només és feina. Sé que molts dels que han marxat creient-se que es menjarien el món, voldrien tornar. Sé que malgrat tot, si deixes certs temes fora del caparró, s’està bé i es pot fer feina. I confio, continuo confiant, que l’esforç i treball ben fet acabi posant les coses al seu lloc.

No sé si en faré molts més de triennis, vaig buscant. Només espero que la cara seria que tots diuen que faig últimament no s’apoderi massa.

Un petit jardí

M'he comprat margarides.

Per plantar-les i que creixi la primavera.

I en aquests dies gèlids, aparegui el sol.

Els dies van passant,

alguns més aprop,

d'altres lluny sense saber perquè.

Caps de setmana que ho engegaries tot a rodar,

instants que et retornen un bri d'alguna cosa.

I dilluns que t'amagaries sota el nòrdic.

Llàstima que sota el nòrdic tampoc surt el sol.

ps. Demà canviarà el món?

Donada la meva poca fe en els que tinc aprop, necessito creure que encara algú ens pot donar alé.

Però de moment, tot és festa

ps2. Perquè ja no es poden insertar vídeos del youtube?

Relats conjunts: L'Odalisca

La cinquena! No més no, si us plau! Toques molt bé, ets un geni de la cítara, el millor, però mira'm una mica, sóc aquí, i tinc fred!

Només que em tractéssis amb la meitat de tendresa que la tractes a ella, ja em consideraria afortunada. Només que em dediquéssis la meitat de temps que li dediques a ella, ja em semblaria una eternitat. Només que m'estiméssis la mil·léssima part del que t'estimes aquesta joia teva, podria continuar amb aquesta esclavitud.

Tú que et sents infeliç per tocar per mi, per fer-me passar l'estona, quan voldries tocar per d'altres, que voldries volar ben lluny amb ella, i jo que només et vull a tú. Quin parell.

Si almenys em diguéssis alguna cosa.

Deixa de tocar d'una vegada! No, no, no deixis de tocar. No podria estar sense tú.

L'escola II

El meu pas per l'escola no va ser per tirar coets, ni espectacular, ni brillant, ni pèssim. Sempre vaig intentar passar decepercebuda, amb el meu grup d'amics, portar-ne bé amb tothom, fent cas als mestres, però sense destacar en res. Mai vaig demanar atenció. Anava aprenent, sense esforçar-me gaire però sense que em demanèssin gaire.

Hi ha episodis de l'escola que m'agradaria borrar completament de la memòria, com quan vaig agafar por de la piscina, però aquests records tornen de tant en tant. O com quan em van enxampar copiant en un exàmen de mates i el profe em va avergonyir davant de tothom perquè sabia perfectament que així no ho tornaria a fer.

Hi ha els bons records sobretot les colònies de sisè, els patis, les classes al laboratori, el carnaval disfressant al noi guapo de la classe de Blancaneus o l'intercanvi a Dinamarca.

La meva classe era la dolenta. Era aquella que a vuitè van demanar molta gent canviar i anar al grup B perquè era més tranquil. Érem més nois que noies, però a nosaltres ja ens anava bé. Era divertida i vaig crèixer amb tots ells des de que teníem 3 anys. I no la canviaria per res del món.
Bé potser si que hi ha una cosa que hagués canviat. Quan a segon de BUP no vam fer res per uns companys que no venien de viatge a Cantàbria. Crec que va ser una petita derrota de la que he aprés i m'ha fet ser més conscient amb d'altres causes més endavant i apendre la importància de fer pinya.

Quan ens vam veure fa ben poc en un sopar, al cap de cinc minuts, ja era com tornar a classe, les mateixes maneres de relacionar-se, de fer. I això em porta a pensar que no canviem massa. Som com som, podem modificar conductes, millorar-nos, però mai podem canviar la nostra essència. De fet si miro enrera i recordo com vaig reaccionar quan per casualitat, per estar allí en el moment, em van escollir per fer de fada a la representació de Canigó, representació de la festa de sant jordi on nens i nenes de totes les classes hi participaven, o com quan vaig guanyar el premi de Sant Jordi a seté amb un conte fet en menys de cin minuts, veig que sempre he estat igual. Totes dues coses em suposaven ser centre d'atenció i la pressió que algú estigués atenta al què feia no em deixava disfrutar del fet de sortir en una representació o de guanyar un premi. I ara continuo igual. Detesto els examens orals, parlar en públic. Els darrers anys, com a coordinadora, el pitjor moment era posar-se damunt la tarima o davant del micro i explicar-se, pors no superades.

Miro aquells temps i malgrat tingui un bon record, no hi tornaria. I podria dir que segurament faria coses diferents. Però en canvi continuo caient en els mateixos errors, relacionant-me de la mateixa manera que a l'escola. Potser és hora de fer alguna cosa diferent. O potser és impossible.

L'escola

Per casualitat, he trobat aquest dibuix de l'escola. El va fer la Pilarín Bayés per celebrar el 20è aniversari de l’escola, la meva petita escola on féiem l’hort, ens arrebossàvem amb farina, pintàvem les parets del carrer o ens manifestavem per posar un semàfor.

Mai he pogut ser objectiva del tot amb ella. Me l’estimo massa, m’hi vaig passar 15 anys de la meva vida i encara ara està a menys de cinc minuts de casa els pares. Fins fa ben poc no m’havia plantejat que havia anat a una escola activa (com li déien abans) i creia que tots els nens i nenes havien fet hort, tenien un sorral immens per jugar i anaven a piscina. I en canvi, la realitat és que en aquells temps no era així.

Ara, l’escola ha canviat molt. Massa. És una escola gegant, amb molt nens i nenes i encara que sembla que volen recuperar cert esperit de temps enrera doncs s’ha perdut el caliu que la feia especial, la veritat és que ja no és tan referent educatiu al barri (de fet, per sort, ra hi ha molt bones escoles al barri i de diferents estils). Els pares sempre dieun que tot va canviar el dia que es va decidir que l’escola no es fés pública. Diuen que des d’aquell dia, tot es va perdre.

Però jo tot això no ho sé, i em continuo meravellant de les petites coses, que la sala dels profes encara tingui els vitralls que va dibuixar la Marta o la sala de música els de la Neus. Que al sòtan es continuïn fent mobles de pretecnologia i que el menjador encara faci aquella olor tan especial. I em meravella l’edifici nou, amb la sala de dibuix plena de claraboies, el què hauria donat per poder-hi dibuixar i no com ho féiem nosaltres al menjador. Però com ja he dit els anys on era una escola petita, una escola en construcció, fent-se, van ser els millors. De plantar mimoses, trepitjar les figues de la figuera, jugar a bales, dutxar-se amb aigua freda al vestidor, còrrer per la biblioteca, i esclar apendre alguna coseta.

brownies

El vuit8ena fa olor de xocolata. Demà venen a sopar uns amics i he fet brownie de postres. Ja veurem com ha sortit. M'he inventat les mesures, doncs no tinc bàscula i les mides de la recepta eren exactes i no com les receptes de la iaia Ester que va amb closques d'ou i cullerades soperes.Fora plou a bots i barrals. Algún dia pararà de ploure i sortirà el sol? I jo ja em sento contradita, doncs m'agrada la pluja.

A la tele fan poca cosa, una peli de por que sola no m'agrada veure, programillos d'aquests que posen dels nervis, i una d'aquelles pelis bones, bones però que t'esgarrifa la pell.El Puck es posa damunt del sofà, ronroneja i espera mimitos.

Un divendres nit a casa i tot es fa estrany.Vacances, per fi, mil i una gestions a fer, mil i una cosa a mirar. Mil i un paper a endreçar.I només un desig, canviar aquesta rutina, que no és rutina però que no deixa de ser rutina.

Hi ha un tòpic que diu que tothom desitja allò que no té.
Alguns es resignen, o potser simplement accepten el què tenen. Crec que aquestes últimes aconsegueixen viure en pau amb elles mateixes però mai arribaran a sentir-se plenament satisfets.

D'altres s'amarguen i amarguen als que tenen al voltant, tornant les relacions de la pitjor manera (torno a la peli durilla que estava veient Tedoy mis ojos).
Els que no es resignen se suposa que lluiten per aconseguir allò que volen.
Hi ha els que lluiten, i que quan aconsegueixen una fita, se'n proposen una altra, però sovint es neguen a acceptar que per aconseguir aquesta fita s'ha fet mal.

I jo, vaig fent brownies, com si tot anés rodat, com si tingués allò desitjat, però ha arribat un punt que ja no sé res.