Frases

Aquesta setmana, enlloc de bocins de petites coses que fan anar endavant, apunto frases dels darrers dies. Frases que m’han dit, que recordo, que he dit o pensat, o frases que he sentit o he llegit. Dies molt convulsos i de tempestes ben abundants. Dies on he necessitat el reconfort i algunes veritats que costen d’escoltar. Tempestes que, encara que sembli impossible, sempre acaben. Això sí, sembla que ha començat a sortir una mica el sol entre núvols.  

“No, no passa res, no tinc ganes de parlar-ne”

“el cert és que quan entres dins d’una espiral, tot es va veient pitjor, i arriba un moment que creus que no fas res ben fet”.

“Si t’enfades amb tothom, vols dir que no estàs enfadada amb tu mateixa?”

"Rita, no tens raó. Em sembla que estàs equivocada, intenta mirar-te el que m'expliques des de l'altre."

“No és el meu estil, ni la meva manera de ser. S’ha d’estar per damunt de tot això i fer-se valdre per un mateix”
"En el més profund de l'hivern, vaig aprendre que dins meu hi ha un estiu invencible."

"Ara mateix, la única manera d'ajudar als altres, de canviar el món, és ajudar-te a tu mateixa. Conserva la feina, preocupa’t dels comptes, cuida’t, preocupa’t de tu. Estima't i podràs estimar els altres".

“Com pot ser que volem que els infants transformin la seva realitat i en canvi nosaltres som incapaços de fer-ho. Ni d’intentar-ho. És injust”

“Encara que estiguem molt malament i no hi hagi percepció de millora, la vida no s’atura.”"

"Per poder encabir-hi coses noves, te n'has de desfer de velles"

“No et dóna la sensació que nosaltres si que fem la puta i la ramoneta? Que n’és de difícil ser coherent.”

“Tot passa”

"Valar morghulis" 

ps. un post molt per a mi mateixa. Potser sense explicar el xq d'aquestes frases. Potser no cal. Però em cal escriure-les per deixar-les i recordar-les. Les frases liles son la primera d'Albert CAmús, la vaig trobar un dia en una fotografia i ara està a la nevera. I l'altra, de la saga Juego de Tronos.

Bona castanyada a tots!

Cròniques gatunes

Dia 1526, 10h del matí.

Finalment, la casa és buida. Torna la pau. Els darrers temps, quatre setmanes i mitja, per ser exactes, han estat un terrabastall.

Ha arribat un segon objecte d’estudi. Una arribada completament inesperada. O potser no, dies abans de la seva arribada, el subjecte d’estudi encomanat va començar a fer coses estranyes. Buidar armaris, omplir caixes de roba, llençar coses que anomenava inútils, netejar els vidres, posar cortines, penjar una làmpada…..

M’hauria d’haver adonat abans. En informes de companys, ho anomenen “síndrome del niu”. Però no, no ens equivoquem, no ha arribat un d’aquells subjectes minúsculs que acapara l’atenció sense que res més existeixi. Ni tan sols, aquell subjecte anomenat “parella” que desplaça del llit a molts camarades. El subjecte dos dorm a l’habitació del costat. De fet, es passa gairebé tota l’estona que està a casa dins de l’habitació. Així doncs, té a veure amb un altre terme que se sent constantment, “crisi”

És un subjecte completament diferent al subjecte número 1 i alhora molt igual. Força més baixeta i de cabells pel-rojos, desprèn força dolçor i la meva presència, constant des del minut 1, no la incomoda. De fet, tal i com indica el protocol d’aproximació, només arribar vaig marcar el territori damunt del llit inspeccionant detingudament el que duia a l’equipatge. Res sospitós: roba, llibres, portàtil….

El protocol d’actuació sobre com fer la guitza a la nit és força més irregular. No he aconseguit l’èxit obtingut amb el subjecte número 1, a qui la primera nit ja vaig aconseguir que m’obrís la porta per dormir entre les seves cames, on continuo dormint per enveja de molts camarades. Puc gratar la porta, que no l’obra pas. El protocol sobre el tast de menjar tampoc ha estat superat satisfactòriament. No dóna ni una minúscula porció del seu menjar. Que, per cert és ben diferent, no hi ha ni res de pollastre, ni pernil ni res de carn.

La comunicació entre ambdós subjectes és un tant irregular, fan àpats separats, horaris diferents i converses entre tallades i poc fluides, que per cert son en un idioma desconegut per a mi. M’he fet amb els diccionaris que hi ha per posar-me al dia.  Però no hi ha rastre de conflicte o distància.

El subjecte número 1 es mostra una mica negutiós. Nerviosa i incòmode a casa seva. Ha canviat alguns hàbits i per exemple l’ordinador des d’on escric ja no està al menjador sinó a l’estudi. Els plats son rentats constantment i ja puc fer les boles de pèl que vulgui que son recollides cada dia.  

S’haurà de continuar amb els bigotis a l’aguait per seguir l’evolució. Però està clar que el subjecte número 1 des de fa dies reclama més atenció i moixaines de les que eren habituals.

Per altra banda, darrerament també es rep la visita d’una subjecta no identificada. D’alçada minúscula i caminar no gaire segur, però que em persegueix constantment i em dóna la malta. És una “nena“ i li he detectat pèls dels enemics, en concret de almenys dos bull-dogs, crec que els vaig veure un dia a les portes veïnes. Demano instruccions de com procedir.

Donat els canvis, em veig forçat a sol·licitar un augment de la dotació de llauneta, fins que no s’hagi materialitzat l’augment, no hi hauran més informes. Resto pendent de la confirmació.

Puck.

ps. post seguint  l'informe del blog, el gat del XeXu, de curiosament, fa 2 anys i un dia. El que més m'ha costat és saber els dies!

Bocins de dimecres

foto d'en DooMMasteR, l'albada d'un dia entre setmana

★ Posar-nos al dia després de força temps sense veure’ns en una terrassa amb vistes al port

★ Un cap de setmana de sopar exòtics: tailandès i xinés, xinés. Boníssim el pato pekín.

★ Acompanyar la compi a un concert d’un cantautor txec, i de pas descobrir Roger Mas

★ Trobar, per casualitat, fotos perdudes al mòbil de records preciosos

★ Els mil i un cels diferents, les nuvolades d’aquests dies.

★ L'olor de mar en sortir del metro a l'estació de casa.

★ Escoltar les tempestes de llamps i trons mentre pintes una samarreta

★ El llistat de participants al Festivalet, quines ganes!

★ Trobades inesperades al carrer, una d’elles dos anys sense veure’ns i amb una panxeta de tres mesos.

★ Anar amb la mare al cine a veure Lo imposible

ps. quins son els vostres bocins?

RC. Esmorzar a l'herba

- Es pot saber què ve a fer aquesta aquí?

- Com? Doncs,.... jo no en sabia res. No, no és cert; li vaig demanar que vingués. Està ben maca, no trobes? Li poso un plat per a ella, també. La vas a buscar? Pare, avui fa un any que la mare va morir i finalment estarem totes cinc en aquest racó on veníem tots junts quan érem petites. Per què no li dius que la perdones i l’estimes? I si no pots dir-li, estigues en silenci; fes-ho per mi. Necessito la Marion. La Sophie només pensa en trobar marit, des de que hem arribat està coquetejant amb el cosí Philiphert, fixa't, no para de retocar-se el pentinat. La Cristine se'n tornarà a La Martinica amb la seva colònia. I la Giselle; la Giselle no hi és. La tinc just al costat i en canvi és tota absent mirant-se les margarides que té a la falda. Tu et fas gran, la Sophie es casarà i tindrà fills, la Cristine farà el seu camí lluny i la Giselle necessitarà més cures. Però sobretot la necessito perquè l'estimo. Mira-la, és igual que la mare, i tu ho saps. Un esperit lliure que sempre et farà enfadar, però que t'estima incondicionalment. Quan parla amb passió d'allò pel que lluita i es deixa la pell, quan ho dóna tot pels que estima. Trobo a faltar els seus riures, les vostres discussions, fins i tot els cops de porta quan no us poseu d'acord. Sense ella sento que no visc.

- No puc, Natalie. No puc.

- És clar. Com tampoc vas poder posar l'arseni a la copa que et va demanar la mare, mentre es recargolava de dolor. Ho va haver de fer la Marion. Pensava que avui reneixeria la primavera en aquest camp després d'un hivern dur de dolor, però no és veritat, tan sols torna a ser tardor. Aquell dia vas perdre la mare, vas sacrificar la Marion i em vas condemnar a mi. I avui podiem redimir-nos tots. Però potser no pot ser. Ja marxa, gira cua i se'n va ves a saber on. Fixa't, ja gairebé se li veu la silueta.

- Marion!!!! vols veure les meves margarides?

ps. Una nova proposta per als Relats Conjunts.

Dia per l'erradicació de la pobresa

Pobres, som pobres.

N'hi que en son més, cert. Però no per això deixem de ser-ho.

Mirem avall o ben lluny? cap al continent on vam néixer tots plegats? cap als continents que avantpassats van explotar? cap a llocs on ara per la nostra crisi, pel nostre melic, ignoren els nostres polítics?

Mirem al nostre voltant? A les places, carrers, caixers, boques de metro....? als contenidors d'escombraries amb carrets del supermercat plens de ferrralla mentre algú treu el nas des de dins amb una sabata trencada? als vespres a les portes dels supermercats a l'espera dels excedents que no es poden vendre i s'han de llençar? a les oficines d'atenció ciutadana, amb cues immenses per prestacions i subsidis retallats?....

No sé cap on mirem. I què fem? Què som capaços de fer? I sobretot, cap on anem? Perquè no està lluny, sols a un pas nostre. I cada cop som més pobres.

Però si, podem.

ps. aquest matí pensava un post completament diferent, sobre la crisi i la nova pobresa, sobre les desigualtats cada cop més grans entre rics i pobres i el que ens vindrà. La pobresa que vivim, la que patim tots. Fins i tot em plantejava com parlar del fet que el debat i procès de la independència ens feia perdre que  mentre no ho aconseguim, les polítiques centrals ens afecten i venen maldades. Però buscant una imatge per acompanyar el post, se m'ha remogut tot. No podia tornar a parlar de l'immediat i més personal. Avui és un dia per recordar-nos d'aquells qui sovint no veiem. 

ps2. I amb tot, he parlat del que volia parlar, encara que sigui a la ps i no he posat imatge.

Excès o manca d'informació

En quantes xarxes socials esteu inscrits? Quants diaris llegiu? Quants programes de televisió o ràdio seguiu? Tan  informatius com d'investigació, entrevistes, debat...

Quants debats d'opinió xerreu al dia amb amics o coneguts?

No us dóna la sensació que teniu un sobreexcès d'informació?

I, alhora, no us sentiu més desinformats que mai?

Comptem els d'una servidora: 

- Dues xarxes socials, facebook (de caire més personalista) i twitter (mmmm, m'és de difícil definició, entre personal, informatiu, tòxic...).

- Blogs: una centena de blogs per seguir entre personals i d'opinió. Altra cosa és que els llegeixi i/o comenti amb regularitat i interès divers (i guanyen en majoria els de caire personal). 

- Dos diaris digitals de capçalera però que sovint queden en això, capçalera. El País i l'Ara. Més els articles d'opinió i les contres de La Vanguardia.

- El TN els vespres que arribo a casa a l'hora (la veritat és que està posat, però sovint és un fil de fons d'acompanyant de mil i una coses).

- La tertúlia del programa Divendres que comença just després de La Riera els dies que veig La Riera al migdia (i només un troçet, perquè m'acaba posant nerviosa i canvio a Bones).

- Salvados (indispensable per a mi. L'únic programa que tinc a la memòria per veure).

- Correus electrònics amb mil i un enllaços, mil i una propostes, mil i una opinió.

- Els esmorzars, dinars, sopars,.... vida social i familiar diversa.

Mirant-ho així, potser no son tants, hi ha gent que en llegeix i segueix molt més, gent força més intel·lectual i erudita. Però per a mi, em suposa un excés d'informació. I alhora em sento completament desinformada, com si ens haguéssim perdut coses pel camí.

Fa ja uns anys, em van dir o vaig llegir que per poder extreure una notícia el màxim objectiva possible havies de llegir almenys 3 diaris. Que cada diari et donava la informació que volia segons el seu parer. I el mateix passa amb les televisions,....

Però a més, cada vegada més em sento enganyada, com que hi ha informacions, realitats del nostre voltant que no es diuen. I per això també em sento desinformada. No sé si és cert complexe de radicalitat o què però cada vegada es denota més censura dins del periodisme. I això és ben preocupant. En aquest sentit, twitter ha servit de plataforma per denunciar o per explicar moltes de les coses que els poders no volen que es sàpiguen. I tot i així, arriben a pocs. I tot i així, moltes vegades hi ha informació tòxica, que respon a opinions o postures personals o no objectives, realitats molt fàcilment adulterables. Per no parlar de la manipulació de la premsa, escrita o televisiva. 

I la veritat és que no sé ja què creure. Això si, quan amb tot el garbuix d'informacions rebudes aconsegueixes fer-te una opinió pròpia, et sents reconfortat. I si algú més la comparteix, llavors és magnífic. No vull fer creure que quan arribes a una opinió pròpia és aquella la certa, ni molt menys doncs també serà un raonament subjectiu, però m'agrada pensar que almenys hauré intentar mirar totes les visions i postures i no quedar-me tancada en un posicionament. Perquè més que mai, en aquests temps convulsos, agitats, de canvis, és necessari tenir el cap clar, no deixar-se endur per un simple comentari, una simple informació. Més que mai cal que es faci un esforç per deixar de creure'ns informats i informar-nos de debò, cadascú amb el seu criteri i manera de pensar, atetent-nos al que vivim i volem.

ps. La imatge, Ciutadà Kane. 

30

"(...)que els deus et guardin el camí, 

que t' acompanyin els ocells, 

que t'acaronin els estels, (...)"

Laura, LLuís Llach

Tan alta com ets, veus l'horitzó abans que cap altre,
tan bonica com ets, el teu somriure il·lumina,
tan fràgil com ets, les teves llàgrimes s'encomanen.
Tan petitona que et sento, tan gran que ets.

Avui, germaneta estimada, en fas 30! I potser estem més lluny que mai, potser fas vida de gran i ni ens veiem, ni ens truquem, ni xerrem. Fins i tot ens enfadem. Però per mi sempre seràs la petitona més alta de la casa, aquella entremeliada menudeta que ens feies anar a tots darrera teu. Sempre seràs la meva estimada nineta que somrius fins i tot quan estàs trista.

Bocins de dimecres

★ Les il·lustracions de la Paula Bonet.

★ Veure el Barça-Madrid amb els amics, en un japonès i menjant sushi.

★ Sentir que, per fi, han entès una demanda de fa temps, que no puc amb determinats serveis que son voluntaris i que em son una gran càrrega. Acceptar que vulgui plegar.

★ Projectes que comencen a prendre cos. 

★ Trobar-ne de nous (això si, que no quedin en projectes).

★ Trobar alguna cosa en comú amb l'eslovaca, el cinema (fàcil, no?)

★ L'escalf dels companys de feina. Encara dilluns em preguntaven.

★ Una conversa normalitzada.

★ Invitacions per anar al teatre. Una sort i de les poques possibilitats per veure'n. Dilluns passat, Oleanna.

★ Intercanviar correus electrònics.

★ Sentir-me jo mateixa, feia molt que no em reconeixia en algunes actituds.

ps. I quins son els vostres bocins?

El tercer i el cinquè poden ser contradictoris. Ho son, però és allò que per poder encabir coses noves has de deixar de velles. I fa massa temps que em sento encadenada en algun aspecte.

Una rosa a l'armari

Com pot ser? Com has aparegut? Quan et vaig posar dins l'armari perquè no et marcissis i conservar-te ben bonica? Qui me la va regalar? O me la vaig comprar? Quant temps fa que ets aquí dins, embolicada amb paper de diari i de cap per avall?

No recordo què havia de portar-me el fet de retrobar-me amb tu. I això que sempre he presumit de tenir bona memòria. M'agrada pensar que alguna cosa bona.

Et penso i repenso. No sé d'on has sortit. 

Només sé que ets preciosa, que descobrir-te em va fer somriure. 

Et buscaré un lloc on poder-te lluir i et mantindré com un tresor. T'inventaré una història. Una història només per a tu i per a mi; que sabem que segurament no serà certa, però que et farà ser protagonista.

ps. post tranquil i serè, que ja tocava! bon cap de setmana!!

L'esbronacada del dia

Aquesta tarda explicava el que m'ha passat aquest matí a la feina. La persona que m'escoltava es mostrava perplexa de les meves paraules. No es creia que hagués pogut reaccionar com li explicava. 

Tinc molt mal caràcter. Si, és així i per molt que alguns em diguin que no és possible o posin ulls de granota, és veritat. Dins de moltes capes s'amaga un ser "de mala llet" continguda, o més que continguda, latent. Que quan ja no pot més, explota. I que quan explota, perd la raó. Per sort, pocs l'han tastat.

Hi ha qui sap discutir, qui no perd el nord mai en un enfrontament. Els admiro. Jo no ho sé fer. O potser si, quan tot és calmat i hi ha cert diàleg, quan la situació no es descontrola i no afecta emocionalment.

Però avui,... no ha estat un d'aquests dies. I ha sortit tot el meu pitjor jo. I no em sento gens orgullosa. Hi haurà qui dirà que he mostrat la meva disconformitat, hi haurà qui dirà que sóc massa tocada i posada, hi haurà qui dirà ves a saber què. Però els fets que han passat em son ben bé igual. Son injustos i injustificats i he esclatat de mala manera enlloc de callar i acceptar les decisions. I ha estat pitjor, perquè quan salto, doncs perdo tota credibilitat. Em poso en camisa d'onze bares, no escolto, crido i faig mala cara.

I després, ploro (encara que sigui a l'intimitat).

Perquè em sento dèbil, feble, avergonyida. Per tot allò que hauria d'haver fet i no he fet, de tota aquella professionalitat que hauria d'haver mostrat enlloc de tota la humanitat que he escampat. Perquè el meu descontent no només em pot perjudicar a mi si no també a la meva companya. Perquè, per suposat, no m'agrado a mi mateixa.

Hauria d'acceptar que sóc així, que ja altres cops m'ha passat i que em tornarà a passar. Però la realitat és que costa molt de portar. La gràcia de tot plegat és que un hauria de reconèixer els seus defectes i esforçar-se en no caure en ells. Potser algun dia, només espero que no m'acomiadin abans.

ps. Avui m'han canviat d'ubicació. Han desmuntat Hivernàlia (o el terrari), un espai compartit per dos equips que funcionava genial, que desprenia un ambient de treball massa bo. Ara mateix era l'únic que mantenia poder anar a treballar cada dia. I encara que estem a prop, m'han deixat sense llum directe, sense música, sense els companys revolucionaris i pencaires i estic en un forat, controlat, amb personal d'un altre equip que son bona gent xò que criden molt i és de difícil concentració. Em sento presonera a Harrenhal.

Els nous companys, veient el meu disgust han intentat acollir-nos amb molt bon grat. Ells no es mereixen el meu mal caràcter, fins i tot m'han portat imans per a una taula immantada que tindré.

I el cap... és conscient de tot el que m'ha dit. I m'ha demanat disculpes a la seva manera. Però tots dos sabem que això d'avui marca un punt de no retonr. Pensava que tindríem dos mesos de pau, sense amenaces d'ERO ni canvis. Què equivocada que estava.

Amb tot també sóc conscient que tot m'agafa en un moment personal molt baix. Demà arriba la noia eslovaca a qui he llogat l'habitació. I ho porto fatal.