Bocins de dimecres

★pensar una escapada (finalment tenim destí, Irlanda i és que em vaig posar tonta dient que a Alemanya no volia anar a gastar els 4 euros que tinc, em semblava incoherent amb mi mateixa…. Ara toca buscar data, que encara serà més difícil, i començar a estalviar... ) .

★els sopars a casa plens de cants i riures. I per primera vegada a la història, tenir el sopar preparat del tot quan arriben els convidats (és clar que era fàcil, pa amb tomàquet i embotits, truita i sols uns montaditos per preparar...) .

★Un dia reparador, caminant per la ciutat, anant al Festivalet per primer cop i acabar al cinema.

★Que em sorprenguin recordant detalls de fa temps enrere.

★Descobrir tendresa i delicadesa.

★Trobar, per casualitat, el primer dels regals.

★El Petit Caus, versió vi negre (el vi blanc ja és un clàssic.. i el Gran Caus, haurem d’esperar temps millors per descobrir-lo....)

★Avui començo el pont!

★Regalar-nos un massatge per celebrar un aniversari avui: Felicitats, C!

Jane Eyre

“Vols dir que no series més feliç si provaves d’oblidar la seva severitat i els sentiments apassionats que et provocava? Jo trobo que la vida és massa curta per malaguanyar-la alimentant rancúnies o fent llistes de greuges. En aquest món tots som culpables, tots estem carregats de defectes “

Jane Eyre. Charlotte Brönte

Mai ningú va dir que fos fàcil. Tant cert com difícil de recordar. Mai és prou dolorós, sempre et pots sentir encara més trist. Encara pot ser pitjor.

Quan et sents ferit, malmés, no hi ha res que guareixi, no hi ha manera humana de somriure.

Cal ditància, temps, cal deixar passar aire, mullar-te de pluja, tapar-se amb una manta i menjar calent. Temps etern.

Per refer-te. Reconstruir-se. Perquè cal recordar que sols així es pot somiar que viuràs el millor.

Mai s'oblida el dolor, però no es pot viure amb rancúnia. Sols fa que no llueixi el sol.

I quan t'has refet, t'has sentit lliure de tot, llavors és quan sents la crida del teu cor. Que et porta a allà on estimes.

ps. “Has llegit Jane Eyre?...uuuuau, això sí que és un llibre”A.

No, encara no ho he fet, però el llegiré, he entés el perquè (trigaré, perquè tinc joc per temps, i entre joc i joc busco algo senzillet). Per variar, he vist la pel·lícula abans. Una, de les moltes versions que han fet i que mai havia vist ja que era una història que no em venia gens de gust. Molt obscura, dura. Però ara afegeixo, fascinant.

Ara no sento cap crida. Només el miol del puck, que ja és molt.

ps2. Per cert, d'on ha sortit aquest troç d'home? carai!

1 de desembre

Dia Mundial de la lluita contra la SIDA. Fa pocs dies es commemorava el 20è aniversari de la mort de Freddi Mercury i en fa 30 que es va detectar el primer cas de SIDA. Si ell avui encara visqués, veuria com ha avançat el tractament d'aquesta malaltia, fent-la enlloc de mortal, crònica. I podria continuar cantant amb la seva veu única, movent-se d'aquella manera que sols sabia fer, fent votar la gent als estadis, fent-nos cantar i somiar. Malaurdament ens queda el seu record.

Avui és una malaltia crònica. Però només per a uns quants. Per a molts, sobretot aquells d'allà abaix, on no ens agrada mirar gaire, qui ens fa llàstima però que no sabem fer-nos iguals, encara és símbol de mort (com la fam o la guerra).

Encara hi ha molta feina per fer. I només tenim les nostres mans per posar-nos-hi.

Em vaig topar una vegada a la SIDA i per això és una causa que no m'és indiferent. Era molt joveneta i encara era una malaltia desconeguda. I no vaig reaccionar com hauria. No sabia què implicava i com tractar-ho, però aquella reacció em va fer mal a mi mateixa durant molt de temps. Encara me'n fa. Sovint penso en aquella persona, sobretot el dia d'avui. Viu, sobreviu més aviat. Però d'ella vaig aprendre que no es pot viure amagant-nos, fent veure que hi ha coses que no ens poden passar o no poden ser properes, que no podem reaccionar amb por. Només volem ser estimats, siguem com siguem.

ps. La foto, de la fanal blau. I per cert, heu intentat escriure el dia d'avui en números diverses vegades i ràpid? com costava!! he posat totes les variants possibles entre 1 i 2.... xò això molt em temo que serà cosa d'un altre post.

Bocins de dimecres

★l'olor de tota la casa a eucaliptus.

★encertar el primer enigma del McAbeu.

★el dibuix de la Carme.

★la tornada de la Núr i la seva gran notícia.

★el calendari d'advent.

★l'arribada d'una comanda especial.

★un bany recomfortant i eixugar-se amb tovallola neta i suau.

★l'escalf de la mantena al sofà.

★gairebé apuntet per començar Choque de reyes i apunt d'acabar la primera temporada de la série de la TV.

★retrobaments i posades al dia.

★una excursió de tarda a Lleida, anada i tornada.

★esperonada per la Martulina, i tot i que costa trobar-los, torna a escriure bocins.

Temps d'espera

Hi ha temps d'espera etern. Esperar que arribi aquell moment desitjat, aquella quedada que et fa tenir ànsia i un somriure entre desitjós, espectant o espantat. Aquella quedada que et fa mal a la panxa quan no saps com encarar, que t'incomoda i et fa sentir un nyap. El temps que queda per entrar a fer un exàmen o per entrar a la visita del dentista. Minuts que semblen que mai acabin. Un rellotge que sembla que no giri.

Hi ha temps que no sé si passa ràpid o lent, però en tot cas és un temps d'espera suau i dolç. Per preparar-se, sense presses per un nou canvi. Temps per estimar qui creix dins, temps per acariciar una panxolina, o fins i tot tres, per imaginar com tindrà els ullets el Marc, si el Nil s'assemblarà a sa germana o com serà de gran el somriure de la Júlia.

Hi ha temps d'espera de qui necessita temps. Temps per reconstruir-se i retrobar-se, mirar-se endins, agafar força i no deixar-se perdre més. I hi ha temps d'espera de qui no sap què espera.

Això si, sigui com sigui, el temps mai s'atura. Arriba l'advent, el temps d'espera i per preparar-se el Nadal. Un nou Nadal. Temps de tot un any que malgrat els eterns temps que ha tingut aquest any, passa molt ràpid.

ps. I aquest Nadal a mi m'esperen tres naixements dels fills de tres parelles amigues. Tres històries ben diferents, totes tres molt estimades.

La planta dels diners

No sé era el dia més indicat, avui és un dia de cares llargues, de qüestionaments i de desconsol (per molt que ja ho sabíem). Però potser sí; cal tenir esperança i la mare ja té aquestes coses i el seu balcó i les plantes no s'aturen ni que estigui encara convalescent. De la terra en neix vida, de les cendres en pot néixer vida. I és que l'economia domèstica, apunt de ser rescatada per l'economia mundial i la particular, està tan moixa com la planta dels diners que tinc a casa. Quan l'Elfreelang va parlar de la planta al seu blog com a solució de la crisi, semblava que la meva remuntava. Però va ser una falsa alarma.

La mare, un pou de saviesa, poc a poc em va anar cultivant una de nova. Dels darrers esqueixos de la iaia Esther, amb terra del iaio portada del Penedès. I avui, fos com fos -i això que fa temps que no ve per casa i no sap com està el meu balcó-, amb pluja inclosa, era el dia que me l'havia d'endur a casa. Perquè mai s'ha de perdre l'esperança i s'ha de treballar, amb esforç i sense rendir-se, i l'esperança sempre està tenyida de verd.

Oi que és preciosa? Si està florida i tot! No sé si portarà bonança econòmica, un dia ben gris i plujós que ens diu que venen temps foscos, i ni el verd pot fer-hi gaire. Però intentaré tenir cura, mesurar bé les inversions de bons, els regs i el lloc on posar-la. Confiar i esperar que no segueixi el mateix camí que l'anterior.

ps. la mare diu que la planta dels diners no es pot comprar. Que te l'han de regalar (com totes les coses que porten sort i aquestes coses). Algú en vol un esqueix?

Buscant, buscant el post de l'Elfreelang, el que m'ha fet més gràcia és que va fer el post el dia de l'aniversari de la mare.

Les cares al metro

Cares. Una noia que s'adorm, se li tanquen els ulls irremediablement fins que se n'adona perquè és apunt de perdre l'equilibri. Una dona capficada amb les celles ben juntes que sembla que surti fum, potser intenta quadrar mil i una obligacions, potser fer fora els maldecaps. Un noi enviant un whats'up rere whats'up, sense cap tipus d'emoció, sols el passar del temps.

Una senyora amb la mirada perduda, absorta en un no res. Una parella que no parla. Un noi negre amb la mirada trista i amb una bossa feta de troços de tela on es deixa veure la nansa d'una bossa de mà. Una àvia sense esma per aguantar les parpelles. Una noia dempeus que se li escapa una llàgrima.

Estranyament es fa silenci en el vagó. Cadascú a la seva, pacientment esperant que arribi la parada i baixar. No hi ha emoció, ni divertides converses. Tot és gris i ni un amable somriure d'anem tirant o de és divendres a la tarda.

Arribem a Bogatell. La dona de davant meu, inflexible amb l'esquena ben recta i les cames ben juntetes però amb les ulleres tortes, s'aixeca. I llavors, just llavors es veu una nova cara, la meva reflectida en el vidre. No desentona en el conjunt.

ps. Quan vaig en metro normalment vaig llegint o submergida en els meus pensaments i aïllada de tot per la música. Però avui estava tan cansada que ni això. M'he posat a mirar al meu entorn.

Quan sents que fas justícia

Diumenge a la tarda vaig estar veient Philadelphia. Feia molts anys que no la veia i em va commoure. Moltes coses em van fer plorar i fer agafar una òptica diferent de la pel·lícula. Volia fer-ne un post. O dos; o fins i tot tres. Sobre com ha canviat la societat aquests darrers 20 anys (si, si, 20 anys!) en relació amb l'homosexualitat, o com ha canviat el SIDA. Com superem els prejudicis i ens enfrontem quan alguna cosa ens fa por. Com la discriminació encara pot ser present en la nostra societat. Fins i tot, sobre la desesperació, la tristesa quan sents que no te'n surts. Una imatge, la del personatge del Tom Hanks, quan surt de veure un advocat i està completament abatut. Fins aquesta vegada no havia entés aquella cara, aquella desesperació, resignació davant el fet de haver mostrat totes les cartes i no obtenir ajuda. De no saber per on encaminar-se.

Però no els he fet.

I avui, després d'un dia de feina ben llarg, com el d'ahir, em venien al cap unes paraules. Les que Andrew Beckett diu quan dóna el seu testimoni durant el judici “m'agrada el dret. I tant que m'agrada. Tot el que l'envolta, i sobretot, el fet que, de tant en tant, pots fer justícia”.

A mi el dret no em mou excessivament. Mai vaig voler ser advocada, és un món massa agressiu i competitiu per a mi. Però indirectament, d'una altra manera, hi treballo. Alguna vegada ja he parlat del neguit que em suposa el fet de contrariar els meus valors, el que crec quan he d'aplicar el dret. En el fet d'haver de fer prevaldre els interessos del lloc on treballo als ideals. I de lo malament que et sents quan xoquen.

Com a jurista (que no m'agrada massa, em sona seriós i pretenciós, i no reflecteix el que faig) he de buscar tots els plantejaments. Hi ha la màxima aquella que diu que l'escrit és el que preval. Però també aquella que en dret tot és interpretable.

Ahir em perdia. Sentia que em perdia i estava completament abatuda. Un Reial Decret i diferents maneres d'entendre'l. I em veia buscant maneres d'interpretar allò en el que no crec per poder donar resposta a tots els plantejaments que es pugéssin donar. Per sort, em van sostenir i algú em va entendre. I va fer que fés prevaldre el bé comú per damunt de l'interès particular.

Sento que ahir vàrem fer justícia.

I tot i que avui, el diable ja ha buscat tres peus al gat i es torna a replantejar tot, em continuo sentint satisfeta, que continuo sentint que tinc la sort de treballar en algo que realment val la pena. Feia temps que no ho sentia.

ps. No he trobat la cita textual de la pel·lícula. Ah, i també podia parlar de la meva inseguretat a la feina. Però, potser millor deixem-ho còrrer, ja que de moment tot va amunt i em veig capaç d'afrontar altres pollastes, fins i tot de plantar a un advocat d'aquells durs, durs.

La safata d'entrada

Ser despistada i no semblar-ho. Aquesta és la qüestió.
I no és tasca gens fàcil.

Els que et coneixen i accepten tal i com ets, doncs bé, s’enriuen quan poden (i quan no, també, i ajuda a desdramatitzar situacions). Però els que no, de vegades, al·lucinen.

I és que és una manera de ser difícil de portar, sobretot si es combina amb una altra variant complicada de gestionar: ser tremendament desordenada o caòtica.

Per no caure en l’absoluta desesperació, cal buscar-li “truquillus” a la vida.

En la vida privada, un munt. Em comporta que l’agenda tregui fum (encara que me la miri poc), que no m’importi caminar i caminar per anar amunt i avall amb les tasques que m’oblido. Que tingui post-its a la nevera per penjar-los a la porta de sortir de casa i així recordi agafar l’entrepà, posar menjar al gat o engegar la rentadora. Que les plantes siguin extremadament supervivent. Que les piles de papers i notetes s’amunteguin el mínim possible. Que els amics gaudeixin d’una gran paciència.

Però i en la vida professional? Doncs en aquesta vessant, els “truquillus” han de ser molts més. Comporta que t’hagis d’organitzar i reorganitzar molt i molt, ser terriblement conscient del teu tarannà. I podria dir que ho aconsegueixo sobretot quan la meva companya em diu que sóc ordenada. Doncs la gestió d’ordre arxivístic i de paperassa arriba a nivells molt alts. Però no és perquè m’agradi l’ordre sinó una qüestió de supervivència. I és que o està ben endreçat o morim. I o tinc l’outlook, la llibreta de notes, els arxius endreçats i els pos-its o no sortiria res de res.

Però per damunt de tot, una de les peces claus, tan a casa com a la feina, és la safata d’entrada. No m’agrada que se m’amunteguin els correus a la safata. Quan els contesto i dono per tancat un tema, els guardo en carpetes (això sí, tots ben guardadets per poder recordar). I és que si s’amunteguen a la safata, van quedant a baix i llavors cauen en l’oblit. I quan cauen en l’oblit i un dia te n’adones, llavors és una catàstrofe.

Tinc les safates d’entrada massa plenes (les del correu de la feina i les dels dos personals principals). Masses temes oberts, masses oblits i temes sense tancar. Masses coses en les que pensar. Tantes que fins i tot, temes tancats apareixen posant més càrregues de les necessàries.
Llàstima que seria una irresponsabilitat esborrar-los tots, per molt que, en la majoria de casos, és el que voldria fer. Fer net del tot, amb la safata d’entrada buida per tornar-la a omplir.

ps. Bon 11/11/11. Teniu cupó? sé, del cert, que continuaré tan pobre com fins ara. Sols desitjo que continuï lluïnt el sol. La cançó, d'Okkervil River, que van actuar ahir a BCN. D'aquells concerts que amb tot plegat ja no et pots permétre (com tantes altres coses)

Llamp de llamp!

Quan me'n vaig assabentar no ho vaig veure massa clar. De veritat? En pel·lícula? Però si ja han fet els dibuixos. No tenen idees. No em feia el pes.

Després vaig llegir una entrevista. Resulta que els directors i productors son l'Spilberg i en Jackson, dues bèsties del cinema, que sempre ens fan gaudir de la butaca i emocionar-nos com nens. Però no. De veritat, un còmic al cinema? I aquesta barreja dibuix-carn i ossos? Una mica cutre, no?

Finalment i per acabar-ho d'adobar, resulta que els Dupont i Dupont son Hernández i Fernández!!!!!!! Llamps de llamps, això és imperdonable!!!!!!!!!! com serien els insults d'en Haddock? I les trastades d'en Milú? Què estrany tot plegat.

El misteri estava servit. De veritat El secret de l'Unicorn s'ho valdria? Mmmm, no em convencia gens ni mica.

Però poc a poc, el cuquet es va arrelant, i sense saber com arriba el dia de l'estrena i tens unes ganes immenses de veure aquesta pel·lícula. En català, tal i com has llegit els llibres, al cinema, en gran, a emocionar-se i deixar-se emportar per la fantasia del tot és possible dels còmics.

I que consti que no sóc pas com ara en diuen Tintinóloga. Sols he tingut un parell de còmics a casa, però recordo haver-los llegit tots a l'escola i anys més tard als vespres quan feia de cangur. Això si, el lavabo de casa és presidit per la portada del Lotus blau, que em va portar ma germana de Brusel·les.

I gaudeixes com feia temps que no gaudia al cinema, amb un nen al costat que semblava envadalit a la pantalla, mentre ric amb en Milú, em fascina com d'aconseguit està el Capità i fins i tot em commociona la fisonomia del Tintín. Reconec petites coses d'altres llibres i em deixo endur des del primer instant, des del primer fotograma de la capçelera, de la música i de les imatges.

Això és cinema. D'entreteniment, però CINEMA. Passin i vegin, que tots els maldecaps s'esfumaran.

ps. I per cert, com m'agrada el cinema en català! de debó, no creuaré la ciutat en una militància aferrada a veure pel·lícules en català, però tan de bó, n'aprenguin després de veure la sala d'ahir plena. I entenguin que si doblen més cinema en català, més gent l'anirà a veure. Que no s'hi val pel·lícules de poca tirada o en sales apartades.

La foto, que li vaig dir al Porquet que la posaria, i és clar, no podia no posar-la. Però com m'ha costat fer una foto al pòster que es veiés que era el lavabo i quedés una mica decent. A, i que xulo és el Picnik!, com ajuda que les fotos semblin més maques.