Esl primers dies d'universitat

Aquesta tarda he vist les pestanyes més llargues del món. He vist un dels nens del centre, que quan era petit tenia les pestanyes més llargues del món, tant, que se li quedàven enganxades i doblegades als vidres de les ulleres. Té uns ulls preciosos i ara que ja no porta ulleres s'entesta en mig tancar-los per fer-se l'home dur i interessant.

Perquè sí, aquell nanet que va aparèixer quan encara no tenia els 6 anys i que sempre ens va acompanyar amb aquell somriure mig melancòlic mig espantat de qui no ho passa gaire bé ni ho té fàcil a la vida, doncs aquell nanet ja és tot un homenet de 18 anys acabats de fer.

Com passa de ràpid el temps (i que iaia que em sento dient això), però aquell grup, un dels més recordats per tot el que van fer ja s'han fet grans.

Gràcies al facebook (si, si, el facebook) vaig seguint la seva pista (tafanejant sense malícia) i alguns d'ells han començat la universitat. Sempre seran els nens dels Goril·les, crec que mai els sabré veure com joves i adults. Però sí, alguns d'ells han començat la universitat i els primers dies anàven explicant les aventures. Era molt divertit.

Em van transportar als primers dies meus de la universitat. Com aquells primers dies coneixeria gent que ha passat a ser molt important. De qui aprendria i continuo aprenent molt. Recordo la primera persona que vaig conèixer, justament a la cua de secretaria fent la matrícul·la, o les del primer dies, les mallorquines rossetes que em van acollir amb els braços oberts entre tanta gentassa. Crec que les persones de la universitat que encara son presents a dia d'avui van ser precissament les que vaig conéixer els primers dies, els primers mesos. Tot un món nou que s'obria davant nostre, tot una nova aventura, l'aventura que després ha anat canviant i que perdurarà. I que ara veig que es repeteix en els ulls (o més ben dit, en les paraules escrites) de tots els noiets i noietes.

ps. el noi de les pestanyes més llargues del món no va a la universitat, però com li dic no per anar a la universitat li assegura un futur. La seva personalitat és el que el farà triomfar, n'estic segura. Però això ja és una altra història.

Per cert, altra cosa és el que implica tenir al fb menors (que no m'agrada massa, la veritat, però tampoc els sé dir que no). Però això també és un altre post.

Ps2. A algú li agraden els canvis del reader? D'acord que no m'agraden els canvis en general, però aquests no valen res!!!

Aquesta nit ha plogut

Es veu que aquesta nit ha plogut. Ho han dit els tolls d’aigua pel carrer a l'hora d'anar a treballar.

El sol ha sortit i s'ha amagat durant tot el dia, jugant al gat i la rata.

I ara torna a ploure.

Aquesta nit passada no he sentit ploure, tampoc m'han escalfat els rajos de sol i ara, torno a no escoltar la pluja.

Dormiria hores i hores, tan profundament com pogués i sé que per més que dormís, em continuaria sentint cansada.

I és que el caparró no descansa.

Novembre porta el fred, els colors de la tardor, les nits eternes. Temps de recolliment, temps d'enyor i melangia. Temps per retrobar-se a un mateix?

ps. i mentrestant fantasejo pensant que Arya seria un bon nom de gata, encara que sempre havia pensat que si tinc un altre gat (recomenat per la veterinària del Puck que sigui una famella, pel caràcter que té el gatet) es diria Eowyn (és clar que el Puck també s'havia de dir Bagheera, la pantera negra, el meu felí preferit). La raó em diu que no he d'agafar un segon gat, segurament no ho faré, però com m'agradaria.

Sopars a casa

Fer sopars a casa tenen aquesta tradició. No puc parar taula. Les coses queden al moble de davant el sofà. Les copes esperant ser omplertes amb vi, els coberts recollits i els plats per ser servits ben calents. L'amo té que ficar cullerada i sempre està inspeccionant tot detall, de manera que és impossible parar taula. Però de fet ja em va bé, que sempre vaig tard i atabalada amb el menjar. És l'excusa perfecte i la marca de la casa. M'agrada que sigui d'aquesta manera. Que la gent sàpiga on trobarà la copa de vi per ser servit i que sigui a un lloc diferent de la taula.

Avui (o ahir com es vulgui entendre), l'amo, fins i tot ha embolicat la troca encara més. I en una trucada al timbre, s'ha espantat tant que ha tirat dues copes de vi per les estovalles, fent que acabéssim sopant damunt d'estovalles de paper i les estovalles en una galleda a la banyera esperant ser rescatades.

Ell sempre mana. Fins i tot en els antiestamínics que s'ha de prendre un amic. Té el pèl massa llarg (i jo passo massa poc l'aspirador). Sempre vol anar a la falda de qui li fa por, sempre vol cotillejar-ho tot i sovint té que acabar com si estigués castigat en una habitació (i això em sap greu, perquè mira que s'ho passa bé quan va de falda en falda, deixant-se acaronar de valent o mossegant per deixar empremta).

El que m'agrada i alhora em sap greu de quan venen els amics a sopar a casa és que ells acaben cuinant, fent-se seva la cuina, traginant les coses amunt i avall. I jo atabalada sense controlar res. És deliciosament, un desaste encantador.

I la castanyada, sembla que un punt de trobada de casa, un punt de trobada perquè passin tot de coses, com fa dos anys que gairebé incendiem el pis posant les castanyes al forna amb paper de diari. I avui perquè ens retrobessim en aquesta ratxa, desastrosa per molts, dolça per uns quants. I que espero que ens encomanin. Per tornar-nos a explicar les coses del dia a dia, els viatges que comencen, les panxes que creixen, les vides que anem constuïnt malgrat costi.

M'agraden aquestes trobades a casa. Malgrat l'amo sigui incomprès, malgrat vagi atabalada i em faci molt mal el peu, malgrat els antiestamínics, i malgrat demà tingui feina de valent. Quan marxen, em sento amb un somriure commovedor. Oferir casa meva és un regal i que vinguin a casa també és un regal. I és que no hi ha cases de ningú i casa meva és casa vostra.

ps. desitjo que passeu molt bona castanyada. Encara que vagi tard en el meu desig.

La cançó no sé si s'adiu, però és que comença novembre, un mes preciosament melancòlic que m'agrada especialment ( i no sé perquè).

Les coses de Can culer

Ahir vaig anar a Can Barça. En tenia moltes ganes i és que hi anava amb una amics que aquesta temporada tenen uns abonaments. Em feia especial gràcia, ja que quan hi vaig ho faig sola, i allà em trobo amb mon tiet i els amics de mon pare (i és que a casa sols és soci mon pare, la butxaca –ja prou dolorosa el setembre i gener- no dóna per més, i ens anem repartint els partits. I que el meu tiet no hi vagi i pugui portar algú, és una mica missió impossible).

Ja ho he explicat molts cops, si sóc culer i futbolera és per les tardes de petita al camp, per anar als partits del mini, del Palau, les banderes, els bikinis i córrer amunt i avall de Can Barça amb mon cosí.

És com si fos casa meva. És gegant, hi ha molta gent però no hi he passat mai por. Tan et trobaves els venedors ambulants de coca-cola com en Kubala que et somreia i picava l’ullet. El Barça perdia, la gent rondinava i els puros fumejàven. Però allò era una casa.

On és aquest Barça? Per mi, això el feia més que un club, la pertinença a alguna cosa que et feies propera. Ara, tan majestuós, tants turistes, diners i seguretat fan del camp un espai molt més impersonal. La gent ja no es coneix, els treballadors no tenen perquè viure els colors. Tot és tan diferent.

Ahir havia d’anar de tribuna a lateral per trobar-me amb els meus amics. Mai hagués tingut problemes per anar-hi. Ahir no hi havia manera, amunt i avall i ningú em deixava passar.

Entenc que la seguretat ha d’anar per davant de tot, però de vegades s’arriba a certes absurditats que fan que una bona estona pugui ser un suplici. Que no era un Barça-Madrid o una Champions!

No vaig poder veure el primer gol del Messi, però el segon ja estava amb els meus amics. No en veuria dos més, però això és per una altra marca de la casa, estiar de txatxara o a l’inòpia en el moment que algú marca.

Crec que si no es cuida el soci, aquest deixarà d’anar. És clar que això a la maquinària no l’importa, hi ha tanta cua i tants turistes que volen entrades que, a qui l’importa que es vagin perdent les arrels del club? Sort que els jugadors i tècnics encara les tenen. Però, desenganyem-nos, ara és la glòria, el 5-0 d’ahir fins i tot un tràmit, però no sempre serà així i hem d’estar preparats perquè això passi. Els qui vam viure jornades estrepitoses amb l'estadi mig buit, ho sabem, la resta?

Ps. Això si, m’ho vaig passar molt bé! Cridant i cantant poc, la vergonya em podia, però ballant en Jean Luc creuant les graderies per marxar.

Segurament no tinc raó, però la mala estona et fa veure les coses amb poca prespectiva. I els socis es queixàven de moltes més coses que van canviant. Potser no ens sabem adaptar. Potser millor quan érem un equipet amb aspiracions, quan els partits es jugaven a les 5 de la tarda i tot era més fàcil.

A casa el Camp Nou és Can Barça o Can culer. I la veritat és que no sé perquè li diuen així, però sempre m'ha fet gràcia.

La foto, de ma germana, el dia de celebració de la Champions de la temporada passada.

Què pot passar una tarda de pluja?

Què pot passar quan has tingut un dia horrorós a la feina? Què et pot passar quan els maldecaps dels pares et saturen i vols fugir a casa teva? Què et pot passsar quan vols parlar, dir el que sents, explicar el què em passa i perquè em passa, que no és pas el que sembla, però que els nusos es tornen a posar a la gola en rebre indiferència, compassió i mentida piadosa? Què pot passar quan comences a creure que totes les pèrdues de darrerament eren sols un entrenament per afrontar aquesta? Què pot passar quan plores i plores com una magdalena per culpa de les hormones? Què pot passar quan has d'anar al hiper sense ganes, amb el cabell encrespat de la humitat (i que de tant curt que és no puc recollir de cap manera), els ulls inflats, un gra prominent a la barbeta, la roba mig desmanegada i mullada amb el paraigua que regalima?

Doncs passa que et trobes un rollete de l'estiu mal gestionat per part meva Que just quan encaro el passadís de la nevera dels formatges és allà, mirant envadalit la secció dels formatges italians.

I jo amb aquestes pintes!!! Com si fos un membre del Ballet rus fent el Llac dels cignes entre camemberts i parmesans, dono mitja volta i començo a caminar ràpid en direcció contrària a qualsevol lloc, intentant pensar ràpid el què dir, intentant recordar que podia passar, que també viu a prop, i decidint que no em sento capaç d'encarar la situació. Amb el cistell buit, decideixo que no sóc prou extrovertida per anar-lo a saludar com qui es troba amb un amic que fa temps que no veu, ni puc temptar la sort i fer la compra com si res o trobar-lo a la cua de les caixeres, que ja se sap que de ràpid no tenen res. I vull marxar, però la sortida sense compra és just a l'altra banda i de tan ràpid que intento anar rellisco i gairebé caic. Per sort, els reflexos encara son a lloc i només semblo una surfera sense taula. Crec que mai ningú ha travessat l'hipermercat tan ràpid i acabo a un altre super força més car que el primer.

Ara, ja sana i estàlvia a casa, amb la pluja que torna a caure insistentment em pregunto què coi faig. Me'n ric de mi mateixa, de l'absurd que és tot plegat i com hauria d'estar acostumada a aquestes coses. Que quan et vols trobar a algú, no te'l trobes i quan no, doncs aquell és justament el moment. I que sóc especialista en això i pensava que estava preparada per tot. Però sobretot em repeteixo com hauria de ser capaç de no donar tanta importància a les coses que no tenen.

I finalment, ric. Em podria enfonsar encara més però no, em ric de mi mateixa, de lo gran que és aquesta ciutat i lo petita que pot ser; de lo gran que és l'univers masculí i de les casualitats que es donen. I que tot és inevitable i possible, que res m'hauria de sorprendre. Quin desastre estic feta.

Això si, ara ja gaudeixo de la pluja. Potser les idees es comencen a aclarir.

ps. Sols espero que no m'hagi vist, quina vergonya. Per cert, que guapo que estava!

RC: Temps moderns

Em dic Charles. Porto molts, moltíssims anys treballant de mecànic del cor. Diuen que tinc un do per arribar als racons del cors de la gent, per fer-los riure i per fer-los plorar, desofegar-los si cal. No és una feina senzilla, requereix molt d'esforç, tenacitat, elasticitat i molta paciència; les peces són tan delicades que un mínim descuit pot suposar una catàstrofe. Són tan petites que sovint no es veuen amagades entre mil i un engranatges, vasos comunicants i floritures.

Em diuen geni, i la fama i la fortuna em precedeixen. I és que tinc el millor sou: fer bategar els cors, generar somriures i endorfines, generar vida.

He netejats cors plens de brutícia, de rancúnia, de dolor. Cors malmesos per vides poc saludables, per persones que no s'estimen gaire a elles mateixes i es maltracten.

He guarits cors trencats, bocins que semblaven no poder-se recompondre, peces perdudes enmig d'un oceà de llàgrimes.

He escalfat cors glaçats on semblava que seria impossible desfer, gèlids, rocosos, innaccessibles.

He fet pessigolles a aquells cors mandrosos o tímids, aquells que necessiten una empemta per fer fluir la sang i bategar amb força.

Però ara em sento perdut, no sé trobar el defecte o la peça espatllada d'aquest cor. No sé quina vàlvula puc bombejar per ajudar-lo a tornar a sentir amor. Busco i rebusco la manera de tornar-lo a fer funcionar. Però no hi ha manera. Està tan esgotat.

No em puc rendir, no em vull rendir ara, seria un fracàs dolorós, imperdonable. Tornaré a mirar de nou totes les peces, li faré beure els millors olis, li faré agafar força, l'acariciaré tan delicadament com sàpiga perquè torni a sentir-se estimat, però encara que sigui el darrer cor que arregli, que em porti anys i panys, no el puc deixar marcir d'aquesta manera.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. No té a veure massa amb el títol del film i del fotograma, i quan escrivia m'enrecordava d'aquest llibre.

West side story. 50anys

Avui fa 50 anys que es va estrenar West Side Story, diuen que el musical més famós, i per mi, el millor. Mai he vist aquesta peli al cine, però la recordo com de les primeres que ma mare em va deixar veure, sens dubte sabia que m'agradaria (i també perquè la Natalie Wood és la seva actriu preferida, sens dubte s'assemblaven molt)

Joves rebels, una ciutat que espanta, ball, música i amor. I tot amb un cine que ja no es fa, on es posa cura en tots els detalls, que sense dir res, sols amb quatre notes et deixa la pell de gallina i t'emociona. I és que sols començar ja estàs en tensió, sabent que no es tracta d'un barri de flors i violes.

Els Jets i els Tiburones, i és clar sent petita, des del principi et posiciones amb els jets, es feia difícil no fer-ho. El Rick, el noi ros que mai m'he aprés el nom, el babyjohn, el del jersei de llaneta o la noia que no la deixen ser de la banda.

Intenten colar-nos que son joves, adolescents, suposo, però no cola i fan un ball en un gimnàs, Mambo!!! (si voleu tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel so de la trompeta, fantàstic).

I enmig, una de les cançons d'amor més conegudes, i perquè no dir-ho, pasteloses. I és que suposo que la cara de peix bullit del Tony mai m'ha convençut i la fleuma de la Maria era massa cursi per mi.

Per això el meu personatge preferit era l'Anita, suposo per ser més pícara, perquè l'actriu es deia Rita (Moreno) o pel vestit lila, quin vestit, sempre he ballat la millor de les cançons de la pel·lícula pensant que duia aquest vestit lila, impressionant (i que consti que fa un munt de vergonya reconéixer això).

Hi havia un moment cursi, cursi, d'allò tan ensucrat que feia una mica de cosa, però el cert és que quan les noies estem enamorades irradiem somriures, qualsevol cosa ens fa gràcia i res ens pot enfadar.

Però la pel·lícula de cursi només té moments, ja que els Jets i els tiburón, d'amics no ho son gens. I arriba un moment que tot s'ha de precipitar, començant per cànon espectacular.

I se suposa que per damunt de tot, l'amor és el que guanya. I aquesta és una de les cançons d'amor més boniques i versionades de la història. Perquè l'amor és allà fora, en algún lloc, algun dia.

L'escena final de West Side Story és tan colpidora que per més vegades que la vegi, sempre em fa plorar. Sempre m'agrada, sempre m'emociona. De gran, he aprés que és una versió de Romeu i Julieta, que parla de l'immigració, dels conflictes socials, de l'odi, de la venjança, de l'horror que és capaç l'home, de la tristesa, i sobretot de l'amor, de l'amistat i també de l'esperança, de la superació i el creixement (com creix com a dona la Maria!).

Sens dubte una joia.

ps. I la veritat és que no crec que aquest post surti com el tenia pensat, ja que he comés l'error de mirar la darrera escena i ja estic plorant com una magdalena.
Seria una gran idea que alguna sala reposés pel·lícules antigues (com fa el cinema Urgell, que un cop al mes reposa pelis dels anys 80 però amb grans clàssics.)

Un ou ferrat

A vegades ens posem dels nervis quan els avis arrepleguen el menjar que sobra. Hi ha qui no deixa ni una engruna per molt que ja no pugui dir ni fava, agafen un troç de pa com si fos un tresor preuat per embolicar-lo amb un mocador i amagar-lo a la bossa de mà, pensant-se que ningú ho veu.

Un dia algú em va explicar que estava relacionat amb el fet d’haver passat gana. La meva iaia ho fa, i sí, a casa van passar gana. I això també fa que ens demani que tinguem molta cura dels aliments, que haguem de llençar el menys possible, aprofitar les restes i no comprar per comprar. Quan el iaio feia l’hort s’aprofitava tot, quan hi havia molts tomàquets, en féiem conserva i els pebrots s’acabaven regalant als veïns qui ens donàven mongeta. I també féiem compostatge amb les restes, és clar que no li déiem així sinó adop natural.

Ara la iaia viu en una residència i està molt ben assistida. Però és clar, el menjar no és com el de casa. Entre els amiguetes es porten uns trapis a base de fruites, galetes, fuets o xocolata que quan l’infermera els enxampa els ho requisa tot. I quan ve a casa gaudeix del menjar com la que més. I el seu plat preferit és no pas paelles o carns elaborades sinó sucar pa en un ou ferrat.

Ja no es viu post-guerra, però sí aquesta crisis ferotge i cruel, sobretot amb els més febles. Les llistes de les persones que recullen aliments no deixen de créixer i aquell rumor que diu que són els immigrants qui copen aquests serveis i s’aprofiten del sistema s’està canviant. Els immigrants que van venir en busca d’un futur millor marxen, tornen als seus països d’origen o es tornen a moure. I les llistes no s’abaixen. Avis amb pensions mínimes i rendes en pisos elevades, famílies amb tots els membres actius a l’atur, parelles joves sense feines hipotecades esclavitzades pel sistema. El quart món que no veiem, que ignorem o fins i tot ens enfadem perquè recullen dels contenidors d’escombraries els excedents d’aliments que els supermercats ja no venen.

Per no parlar de la fam que ens colpeix, sobretot quan veiem imatges d'infants del tercer món. La crisi que també els toca d’aprop per molt que els bancs i els polítics els quedin ben lluny. El TN explicava que un incendi a Rússia en camps i camps de cereals i l’especulació en el preu dels aliments son part d’aquesta fam. I encara que puguem fer poc, mai és suficient, sobretot si tenim en compte que es produeix el doble del que seria necessari per alimentar tot el planeta.

I la fam causada per la política i l'economia no és un motiu per sortir al carrer? Doncs sí, entre molts d'altres. Potser el vídeo que ha penjat la zel ho explica millor.

Els canvis que tan demanem (i demanarem) els indignats comencen per ser una mica conseqüents amb nosaltres mateixos, en tenir cura del que ens envolta i treballar, perquè el sistema canviarà si nosaltres també canviem la nostra manera de viure. A l’assemblea popular del meu barri hi ha una comissió de medi ambient (en la que em vull implicar però no acabo de donar el pas, ara em veig incapaç de donar més de mi). Un dels seus àmbits de treball és aconseguir fer parcel·les d’hort urbà al barri. I és que hi ha molt sól, sól públic i on no s’hi està construïnt res, ni habitatges socials ni equipaments. Demanar horts urbans es té com un acte hipigi, que fa somriure o fins i tot burleta. Absurd o entés com d’ecologistes de pa sucat en oli. L’absurd em sembla que és menystenir el treball per una economia més sostenible, l’aprofitament dels recursos naturals, el treball de la terra i de tot el que ens pot donar.

Avui és el dia internacional de l’alimentació, i a mi que això dels dies internacionals no m’agraden massa, em passa factura l’excés de sopar d’ahir. Com tots, encara em manca canviar moltes coses del meu pensament i manera de fer acomodada, però poc a poc ho anirem fent. Pels qui han patit o pateixen. Perquè tots mereixem poder sucar pa en un ou ferrat.

Ps. Per cert, la meva iaia va sortir a la tele no fa pas gaire…. Sortia amb el seu taca-taca desfilant rera la reportea que conectava des d’una de les residències on van anunciar que l’ICASS no transferiria els diners assignats. Sincerament, hagués preferit que no sortís.

Et penses quedar a casa?

"De la indignació a l’acció: les nostres vides o els seus beneficis?”

Bocins de dimecres

★Tota una declaració de principis

(per molt que sigui publicitat, m’encanta i me la faig meva).

★La mare ja està a casa

(per molt que comença una etapa durilla i no s’acaba de trobar bé)

★Els mails de dimarts comentant el convidat.

(per molt que sempre ens posem d’acord de seguida)

★La manera com el Bojan va descriure el ser sensible, que tan difícil és d’explicar i més d’entendre pels demés.

(per molt que no sigui el que més es comenta del programa).

★Les bones notícies de la setmana en la lluita contra el càncer.

(per molt que no m’atreveixo a posar els titulars, doncs millor anar passet a passet)

★Apuntar-me a la cursa de la dona

(per molt que sé que l’acabaré caminant)

★Un mail que em no entenc i em sorprén. Potser no tot està perdut

(per molt que ja ho havia assumit. Potser la clau estava just en això, en no esperar ni pretendre res)

★Agafar consciència que el pitjor ja ha passat

(per molt que a estones no m’ho acabi de creure).

★Un dia de festa entre setmana.

(per molt que no em digui de celebrar res)

★21, Adele

(per molt que gairebé totes les cançons siguin de desamor)

★La gala dels premis c@ts d’aquest vespre. Molta sort a tots i sobretot, a passar-ho molt bé!

(per molt que arribaré molt tard)