No he llegit el llibre. No he vist les pel·lícules. No havia escoltat les cançons abans. I de fet havia dit que no a anar-la a veure.
Hi ha històries que no saps perquè no t'interessen, per molt que la fama els precedeixi.
I quan les descobreixes, et portes agradables sorpreses. Espectacular. La posada en escena, les veus, sobretot les masculines, els nens, el sentiment. La pell de gallina al final. Una història com tantes d'altres, molt complexa de seguir (hi ha parts que en no saber la història, et perds, va tot molt ràpid), i on torna a quedar clar que les emocions són el que fan girar el món, per bé i per mal.
Els miserables estan a la ciutat, per remoure sentiments, per remoure revolucions, pèrdues i descobriments. Per mirar endavant.
ps. No l'anava a veure, massa car pels temps que corren. Però una trucada a les 18h de la tarda, t'ho posa en safata de plata. Un vespre per xerrar, per poder mirar als ulls i seguir endavant, perquè cada dia surt el sol.
I com déiem ahir, res com el nostre musical. No entenc perquè no s'ha fet famós. És clar que si parlem de musicals, el meu preferit continua sent West Side Story.
★La tardor que ja treu el cap, i per la porta gran. ★Dormir tapada amb llençol i flassada. ★El moreno a la pell. ★La tornada a la rutina, qui ho diria que s’ha de celebrar. ★Improvisar un pizza a la Barceloneta en xandall i bambes de córrer. ★Que et facin xerrar i xerrar, esplaiar-te, per molt que t’ho quedaries tot per dins. ★Una excursió en barca. ★La sortida del sol al Cap de Creus. ★Esforçar-se en allò que em costa, per molt que el resultat sigui negatiu i em senti un nyap. ★Un plat de pasta fet amb molt de carinyu. ★Les platges de Menorca. Totes diferents, totes precioses. ★Ciutadella. ★Tot de fenòmens meteorològics preciosos: arribar i veure un arc de sant Martí tot sencer a la carretera, doble i invertit. Postes de sol al mar, sense núvols, amb nuvolades, postes de sol roges, violetes, grogues, taronges, un sol radiant escenificant la calma abans de la tempesta, núvols de pluja que anem esquivant, nits estelades, la lluna creixent, la lluna plena més bonica de l’any reflectida al mar. ★L’ensaïmada de sobrassada. ★L’àliga, amb Altaïr enmig.
★La festa major de Poblenou i un menú al Recasens. ★Els esmorzars al Calàbria.
★Un sol propòsit per al que queda de setembre: agafar forces.
ps. M'he cansat una miqueta de fer mosaics. De moment, intentaré anar penjant fotos meves, m'agradaria fer-ho a tots els posts, però com que no se'm dóna bé, doncs almenys que les dels bocins sí que ho siguin. No vaig poder enganxar tot l'arc iris.
Havia de tornar un llibre que fa molt de temps que em van deixar. Però, com és de costum, me l'he deixat a casa. Un desastre.
Ell em va fer descobrir els Eels. Fa uns quants anys en una conversa un tant absurda descobria a qui pertanyia una cançó que no em treia del cap. Uns dies més tard, ella, una de les meves actrius preferides, explicava en una revista que tenia devoció per aquest grup. El submergiment en les cançons de Mr. E va ser més que immediat. Quan li varem comprar a ell un dels CD's del grup sense esperar-s'ho es va quedar d'alló més bocabadat. Com podia ser que coneixèssim aquella frikada? Però és que aquella frikada ja era part de la meva vida.
Ell, l'any passat em va parlar del llibre. De la vida del personatge i uns mesos més tard, l'Ariel Roth el recomenava per Sant Jordi. Novament ella, en tornava a parlar deliciosament. Uns mesos més tard, en un cap de setmana un tan estrany i de desperta d'emocions encara més estranyes, descobria una afinitat desconeguda per Mr. E per part d'un altre personatge, aquest sense nom encara.
Tan esperar el llibre, en el seu moment em va agradar però penso que em va decepcionar. N'esperava massa, o trobar una llum no sé d'on. Si fascinava tant a persones que em fascinen, n'hauria de trobar alguna cosa especial?
El cert és que uns mesos després de llegir-lo si em quedo amb alguna idea d'aquell llibre és amb el to negatiu, melancòlic del personatge. Però també en la seva força per refer-se de les contrarietats de la vida. Contrarietats molts cops ben dures. De la manera de refer-se, que en molts moments pot semblar un xic conformista, en d'altres, un simple escut per anar tirant.
I em pregunto com pot fascinar a persones tan diferents. Ell tan aparentment optimista i alegre, ella tan triomfadora i bonica, l'altre... l'altre tan peculiar. I en mi.
I en tots, potser és el fet de ser persones sensibles. Paraula que darrerament m'entel·la els ulls.
Sóc negativa pel què fa a mi mateixa, ho sé, i aquest blog no se'n salva. I em sap greu pels qui es preocupen, quan ni de bon troç em passen les coses que li passen a Mr. E. Però son les petites misèries, aquelles que toquen ben endins i fereixen de tant en tant.
Ara toca anar tirant, sobreposar-se al què fa mal. Potser viure en mode automàtic. Per absurd que sigui, deixar enrere els pensaments que enteranyinen i anar fent el que s'ha de fer, ja que encara que no ho busqui o sàpiga veure, en alguna cosa haurà de sortir el sol.
ps. Bé, en la música, després de sentir-me cantar sé que no serà.
Xexu, espero que no et sàpiga greu que hagi linkat la teva ressenya, és que no en vaig parlar en el seu moment.
Un post estrany i que potser no s'enten. Eels també és així.
I si, ja s'han acabat les vacances. Quina mandra anar a treballar!
Per prescripció blogaire i ganes d'aprofitar els dies de vacances, me'n torno a l'aigua.
ps. la cançó, és que s'hi adiu moltíssim, malgrat vagi més amunt de Cadaqués. I ja veurem com anirà. Masses inseguretats al descobert i res sota control. Tot un repte? potser. Calia? no ho tinc gens clar.
I així és com ens vam trobar el primer dia de platja a cala Pregonda. Més despistada que la Dori, veient oblades gegantines i buscant un mero que se m'amagava, vaig sentir una primera punxada a la cuixa, però millor no fer-li cas, doncs l'espectacle sota l'aigua era molt més bonic. I bé, potser les proporcions no eren com les de la pel·lícula, potser més aviat nosaltres erem milers de vegades més grans que les meduses miniatura que de cop i volta ens van envoltar. Tan miniatura que ni les vaig veure i sols quan em van avisar que estàvem envoltades, que va ser quan em van acariciar de nou, aquesta vegada al canell dret. I llavors va ser quan em vaig esbalotar i fugir cames ajudeu-me.
Molt dignament sortia de l'aigua i amb calma aparent em posava l'afer-bite doncs no teníem cap Joey que fes un sot a la sorra (més aviat els agrada fer cabanes amb els parasols i els pareos). I poc a poc les picades anaven desapareixent. La de la cuixa deixava hematoma però la del canell desapareixia per oblidar-me durant tots els dies.
Però ha estat arribar a Barcelona i la seva insofrible xafogor quan totes dues s'han començat a irritar. Serà un senyal? Me n'hauria de tornar a Menorca? Me'n torno nedant si cal, meduses incloses, que allà no fan gens de mal.
ps. o més aviat és que m'hauria d'haver posat alguna cosa abans.
I que consti que va ser l'únic dia que vam veure meduses, de fet, mini-meduses.
Això si, ara ja sé com és una picada de medusa. Fins ara els tenia pànic, i bé, encara que és molest, no és el que m'imaginava. Si és que les pors ens fan molt més mal. I pensar que quan veig meduses ja em sortia de l'aigua,... ara sols cal saber-les esquivar.
11 de setembre, la nostra diada. Bona diada a tots.
Diada en temps convulsos, temps de revolta, de reafirmar-nos, perquè de vegades sembla que només reaccionem quan ens ataquen, quan sofrim. Quan les nostres arrels s'esquinçen. Diada de mirar enrere, de recordar fa 10 anys, molts recordem què féiem aquell dia quan comparíem una sobretaula i entràvem de cop a mirar la televisió com canviaria el món. Diada de fer balanç, de com era, de com sóc ara. Tan diferent i tal igual.
ps. Diada de repós. De descans. De decisions que segurament me'n penediré en breu. Perquè hi ha coses que mai no canvien. Diada final de Festa Major del barri on visc. Diada de molta calor. La cançó, no volia posar Llach, i alhora el volia posar. Recordo que fa 10 anys hi havia un concert d'ell a Arc de Triomf al vespre. Des de Castellar del Vallés, on vaig passar el dia, no sabíem si el concert s'anul·laria o no, recordo que no es va anul·lar, més que mai s'havia de celebrar. Ara més que mai hem de celebrar la nostra identitat. Ahir, carregada amb maleta, ensaimada i sobrassada, passava per Arc de Triomf, la festa era gegantina.
Tot arriba.
Malgrat es faci esperar, tot arriba.
Dies de platja, caminar, llegir i descansar en bona companyia. Sobretot descansar de mi mateixa, que ja cal.
ps. M'agradaria acomiadar-me de tots, tinc més de 50 posts pendents, em sap greu, però no podré passar per casa vostra (m'he organitzat fatal i no em dóna temps). Gaudiu moltíssim d'aquests dies, feu bondat i no publiqueu massa..jeje (va, publiqueu moltíssim!!). I que la calor no us esguerri gaire.Un petó gegant.Me'n torno per tercer cop aquest any, a les balears. Aquesta vegada, i per completar el cercle, la que m'agrada més, Menorca. I música,.... doncs bé, que el post passat me l'ha fet recordar!
“Tan sólo soy una chica delante de un chico pidiéndole que la quiera”.
“Pues si, la felicidad no es completa sin una cabra tocando el violín.”
Julia Roberts, a Notting Hill.
Tanca la llibreria que va servir d'inspiració a Notting Hill, una de les meves comèdies romàntiques preferides. No per la crisi, ni per les macro botigues de llibres (que no m'agrada dir llibreries), sinó per temes molt més terrenals.
I si fos aquest el final de la pel·lícula? Perquè a les comèdies romàntiques mai ens diuen què passa l'endemà del final ensucrat i deliciós, aquell que tothom vol veure i que tothom desitja viure. Tot és un futur fantàstic. Però suposo que això és amb el que necessitem quedar-nos, que ja prou dura és la realitat.
La fotografia és el meu moment preferit de la pel·lícula, sempre m'emociona. És un acte heroic.
Aquest estiu, una nit d’estiu de tantes, repassàvem els actes heroics, actes que una amiga defineix per aquelles mostres de valentia quan un noi o noia entra o se la juga amb una persona que li agrada. Aquells actes que a totes ens agradaria viure, que ens féssim. Petites gestes que potser en el moment no sabem valorar però que poden suposar l'inici de qualsevol cosa. Des d'un hola dins del metro a un presentar-se amb cervesses a casa.
Però, tots hem fet actes heroics? Com els podem mesurar? No tinc sensació de haver fet gaires actes heroics, d'haver arriscat, exposat massa. Potser, les inseguretats, els complexos, les experiències del passat … minen massa la valentia, i la veritat és que s'ha de ser valent, perquè el dolor te l'emportes igual t'arrisquis o no. Però com n'és de difícil.
ps. Admetre que m'agraden les comèdies romàntiques, es podria considerar un acte heroic? però és que és veritat, m'agraden, tot i que aquest any he de confessar que per prescripció pròpia me les limito i censuro (és que el cert és que també costa que es facin bones comèdies romàntiques). A més, aquesta peli m'agrada perquè a part de passar a Londres, em va fer descobrir Chagall, un geni que fa tocar el violí a les cabres.
Intento buscar les coses bones de l’estiu i de l’agost a la ciutat. La platja, el mar, posar-se morena, els capvespres a les terrassetes fent-la petar amb els amics.
Però malgrat això, no m’agrada l’estiu. No m’agrada l’agost. És etern, mai s’acaba i sempre em passa factura.
Em desgasta, i tot i que cada any repeteixo que serà diferent, acabo terriblement esgotada. I és que si bé té coses bones com les que deia abans o les festes majors, tot plegat regira les emocions de tal manera que me les altera i em deixa completament fora de mi. Sense ganes de res i embolicant tot el que m’envolta.
No sé si és el canvi de ritme, tot va més lent, si és la disbauxa de les festes, l’alcohol i el poc dormir que tant m’afecta, les relacions que s’atansen o s’allunyen, les intuïcions que deformen les coses o les decepcions que t'emportes. Si és la xafogor de la humitat de la ciutat o la manca de les rutines, la manca de feina que allarga la procrastinació o els plans que mai acaben sortint com els planifiques.
Gelosa, perduda, trista.
Absurda, ofuscada en els pitjors malsons.
Necessito que arribi setembre, l’ordre, les rutines, la feina, trobar nous projectes. Necessito refrescar les idees i no sé com fer-ho.
ps. I encara queden més de 24h.
O bé podria dir, sols queda poc més de 24h, oi?
La veritat és que em sap greu, em costa estar per aquí, comentar i no és per manca de temps precisament. Fa massa calor.
La cançó que em ve al cap no està enllaçada al goear. Us enllaço un link del youtube. Dins la balena
I jo torno a donar aigua, la propera, està clar, tocada i enfonsada.
ps. Això si, va bé que finalment m'ho hagin dit. Jo ho veia, però pensava que eren tonteries meves. He d'alçar més les defenses perquè no surti massa aigua... si, si, peruè no surti. Aquestes defenses no m'han ajudat, ho han complicat més, però son les que he de posar. Mai se m'ha donat bé aquest joc.
