Signa pel referèndum

Uns mesos enrere demanavem el vot en consultes populars per al nostre dret a decidir. I dèiem, com a motiu, la necessitat de poder fer-nos sentir, el nostre dret a decidir. Parlo, evidentment, de les consultes sobre l'independentisme.

Aquests dies estem vivint un fet històric, i tot enmig de l'agost, quan tot està a mig gas. Però el cert és que la política i l'economia no s'atura a l'agost i si fa dos setmanes estàvem a punt de fer fallida i els partits polítics es tiraven els plats al cap amb solucions electoralistes, ara de cop i volta es posen d'acord. Posar-se d'acord en deu minuts quan els darrers quatre anys han estat incapaços de fer-ho per a la reforma de la constitució tan necessària, no sembla estrany?

El cert és que tota la maquinària econòmica i política de l'anomenat eix franco-alemany se m'escapa (i molt) però sols sento que ens estreny cada cop més. I ara obliga a establir un límit al deute públic. Podria semblar una solució, però desenganyem-nos, passa per aquí? És a dir, si el deute públic ha d'estar limitat, pensem-hi. On, com i a qui es limitarà? A quins serveis de l'Estat afectarà? L'exèrcit? La indústria? Les infraestructures? A les competències exclusives de les Comunitats Autònomes com Salut o Educació? A les traspassades? No és difícil saber-ho tenint en compte com han anat les coses fins ara.

Tot i així aquest post va més enllà d'una decisió política. La pròpia Constitució Espanyola contempla el seu procediment de reforma que pot ser parcial o total. L'article 176 estableix el procediment per a la reforma parcial i ens diu que pot ser a iniciativa del Govern o d'una cinquena part dels diputats. Exclou la iniciativa popular. Després de la seva tramitació, cal una primera votació de tres cinquenes parts dels Diputats i si no s'arriba a un acord, doncs hi ha diferents sistemes per arribar a una votació favorable. És clar que tot això és absurd quan des d'un primer moment hi ha un acord entre els dos partits majoritaris a la cambra.

I sí, estableix que no és necessària la ratificació mitjançant referèndum.

No és necessària la celebració d'un referèndum per ser aprovada. Sols si una desena part dels diputats o senadors ho solicita.

ICV ja demana que es celebri i demana consens català per sol·licitar-ho.

A les consultes de l'any passat, el que déiem era vota si, vota no, vota el que vulguis, però vota. Fes sentir la teva veu, que se'ns tingui en compte. Cal que fem sentir la nostra veu, cal que puguem dir si estem d'acord o no amb aquesta reforma tan corre-cuita. Cal que ens preocupem per saber què coi comporta la reforma de la constitució, ja que ens afecta ens agradi o no. Cal que ens tinguin en compte. Per això, ara és necessari un referèndum.

No tenim res,la nostra força és molt débil. Sols estem a les mans dels que manen. Sols podem intentar-ho. Signa si creus que és necessari un referèndum davant la reforma de la Constitució.

ps. L'enllaç és el del blog del professor Vicenç Navarro. Ell explica molt tot el que suposa la reforma i el perquè. I també a la barra dreta hi ha la manera de poder adherir-se a la petició de referendum.

Fer aquest post m'ha suposat mirar-me els apunts de Constitucional i refullejar la CE quan feia anys i panys que no ho feia. Ha estat una barreja molt estranya i curiosa de sentiments.

Bocins de dimecres

★La floreta desesgotadora que m’ha regalat la Fanal Blau. Moltes gràcies!

★Compartir unes torrades de ceba caramel·litzada amb formatge roquefort, d’albergínia a la brasa amb formatge de cabra fos i de guacamole amb formatge de cabra. Boníssimes.

★Gaudir moltíssim quan veus que algú s’ho passa molt bé. Se t’encomana.

★Un xurro de xocolata a les cinc de la matinada.

★Retrobar-nos gairebé dos anys després i que sembli que ens havíem vist ahir.

★La Carla i l’Ainhoa. Uns bitxets adorables.

★Descobrir Mishima en concert, encara que només siguin les darreres cinc cançons.

★Un dinar improvisat al restaurant de sempre amb els pares i que estoicament aguantin els meus discursos indignats. I veure com cada dia estan més punkies, ells que mai s’havien mullat per res.

★La panxeta que creix, ..... avui sabrem si és nen o nena? Ais, quina emoció!!!!

★Que l’alegria de la casa torni demà per fer-nos recuperar alè.

★La pl. Osca. De petita feia por, era un lloc obscur i perillós. Ara és el centre del món, fresc, alegre i distès.




ps. I quins son els vostres bocins?

El rellotge

Avui he tingut un dia estrany. Un dia tonto. D'aquells de no encertar res. Que valdria més amagar-se sota els llençols i dormir. Però és clar, fa massa calor per fer-ho. D'aquells on les hores passen molt lentament.

I no passa res especialment dolent. Ni trist.

No passa res.

He agafat i he tornat a casa passejant pel centre. Passejar per la ciutat ho cura tot (bé, el constipat, no). Atura-se a petites botigues sense veure-hi res. Sense ni esma d'emprovar-me res.

Per casualitat he entrat en una botiga d'aquestes de bijuteria barata i he trobat un penjoll. Duia un petit rellotge en forma dels antics, com els de l'avi i que fa temps que volia portar penjat, des de que ho vaig veure a una companya de feina. Però no m'atrevia a demanar-li al pare. Amb lo desastre que sóc, segur que el perdia o se'm feia malbé.

I aquest és preciós, petit i discret. Potser m'hagués agradat en plata vella, però era daurat vell. Però pel què ho busco ja m'ha anat bé. I just després he trobat unes arracades a joc, de les que pengen i que així ja puc guardar la que em va quedar solta després de perdre'n una, una nit ben peculiar.

I així, en un petit gest, una petita compra absurda, que de fet no necessito, després d'una conversa per telèfon i un sopar lleugerament deliciós, sembla que torna a marcar-se els segons, els minuts, el pas del temps que no es pot aturar. I jo tampoc.

ps. Per cert, és festa major a la meva vila, per molt que el senyor alcalde s'equivoqui! Hi sou tots convidats.

La cançó, no és de les meves preferides, xò s'hi escau força.

Podria fer mil i un post però no en faig cap

Podria i voldria fer mil i un post, de mil i una coses que em passen pel cap, mil i un posts començats i cap acabat….

Podria parlar dels resultats de les accions dels indignats, de tot allò que no surt als mitjans, com les assemblees de barris estan aguantant l’envestida del desgast, del cansament i de les vacances.... podria parlar de les accions previstes per la tardor.... podria parlar de les accions del Govern català, d’un govern de dretes que modifica el pagament del PIRMI, que suposa ben poc al pressupost general però en canvi vital per moltes persones i que si es vol combatre el frau, la solució passa per posar més mitjans, és a dir, posar més assistents socials que puguin atendre millor les persones i buscar més recursos perquè se’n surtin de la seva situació de marginalitat.... podria parlar de la visita del Papa, que es podria haver quedat tranquil·lament a casa seva perquè el bany de multituds que es dóna sols predica ostentació i en un moment de crisi, que tot son retallades socials, s’ha de tirar la casa per la finestra en muntar un gran espectacle... podria parlar del fraccionament cada més radical entre creients i ateus, que enlloc de mirar d’entendre’s, d’escoltar-se, sols s’enroquen en discursos caducats.... podria parlar de com de contrariada em sento cada vegada que dic que sóc creient i llavors em diuen, és clar, tu ets diferent, l’església de base és diferent... podria parlar dels joves catòlics que es creuen millors que ningú, que van cantant i cridant pel metro amb una mostra d’incivisme molt gran i que m’avergonyeixen. L’altre dia pensava que si els que cridaven cantant haguessin estat joves amb estètica punk què hagués passat, joves que creuen que en anar a missa els diumenges ja son bons i que després es mostren egoistes en acumular béns.... podria parlar del dit a l’ull de Mourinho, del Barça que encara li manca, del Cesc i de com, de cop, hem aterrat altre cop al futbol, la gran anestèsia social que estava mig apagada apagat entre crisi financera, índex d’atur,.... podria parlar de la vaga de jugadors que em crea moltes contradiccions... podria parlar de lo podrit que està tot al nostre voltant...... podria parlar de primes de risc que d'una setmana hem passat a estar a punt de fallida a no saber-se'n res.

I podria parlar del què em costa arribar a final de mes perquè la baixada del 5% de l'any passat ha estat molt més, calculant-ho bé potser ara el meu poder adquisitiu ja és un 8% o 9% menys que l'any passat i he de celebrar tenir feina.... podria parlar de la calor insopurtable que fa... podria parlar de les vacances que no arriben.... podria parlar de les mil i una tasques que acabo no fent.....

Podria parlar de molt més, perquè malgrat sigui agost, un agost que sembla que mai acabi, el món no deixa de girar i passen coses, moltes coses.

I és que estic sense força, sense esma. Les angines em passen factura, vaig esgotada i amb l’horari girat tot i haver de matinar. Em sento esgotada de tot. De donar voltes a un milió de coses. Esgotada de mi mateixa. D’un estiu que es presentava diferent i està resultant com tants d’altres. D’un estiu que volia fer mil i una coses i cabo no fent res. De pensar en projectes que no es compleixen, d’enredar-me en segons quins pensaments i de no saber cap a on vaig, perquè l’horitzó que diviso no m’agrada gens i no sé ni com ni cap on hauria de virar.

Per això, millor no parlar de res encara que parli molt i deixar-se portar. Per fi és cap de setmana, el sol es comença a pondre i és hora de descansar de tot.

Endreçar

Tenia dues piles enormes de papers pendents d’endreçar. Estaven entaforades en un armari, on no es veiessin gaire i allà feien créixer la pols. Havien viscut dues mudances i encara estaven intactes o fins i tot anaven creixent.

Ahir em van agafar els cinc minuts i les vaig treure. Papers dels darrers cinc o sis anys; potser fins i tot set. Papers de reunions, activitats, autoritzacions, factures, subvencions, colònies,... papers que quan he necessitat no he trobat. Papers que he de llençar, fins i tot triturar, papers que he de classificar, arxivar. Endreçar.

I entre aquestes piles de paper que ara han quedat en petites piles damunt la taula del menjador pendents dels arxivadors, van aparèixer dues carpetes. Amb papers de pensaments, de records, de vivències, de revolucions, retalls de premsa, de dolor i d’amistat. De quan encara no tenia blog, del que en part m’ha fet ser com sóc ara, de tot allò que inevitablement sóc, amb les meves pors, les meves neures i inseguretats. Fets i vivències que ja ni tenia presents, realitats que han quedat difuminades en un petit, petitíssim racó del cor que no cal molestar.

Em va remoure per dins. Instants estranys viscuts, moments deliciosos, situacions que ara em semblen ridícules, fets dolorosos, i també amistats perdudes que trobo a faltar. Vida que no era conscient que vivia i que, alhora, em turmentava. Vida que ja és part del passat.

Passat que ahir vaig ser capaç de trencar en mil i un pedacets i que avui he llençat al contenidor per reciclar, quan fins ara havia estat incapaç de fer-ho, no fos cas que me n’oblidés.

Quan el cert és que tot allò mai podrà caure en l’oblit, és part de la meva vida, part de les meves arrugues i, com diria una amiga, del mapa de les meves cicatrius, però també és cert que no calia que quedés impregnat en detalls, en raons per tornar-m’hi a recrear, encara que pensés que era perquè no ho podia deixar enrere. Simplement, el temps deixa les coses al seu lloc. En un petitíssim racó del cor que no cal molestar.

Ps. De tot allò només m’he quedat amb instants especials, els retalls de premsa i escrits tatuats. L’indispensable.

Llavors em pregunto, si arribarà algun dia que també tindré la necessitat d’esborrar l’escrit en el blog. I crec que és diferent. Tot allò m’encadenava a aquells moments. El cert és que tb mantinc com em vaig sentir en llibretes, no ha quedat tot trencat, però qui sap què pot passar. El just i necessari.

Arribades

No solc anar a l'aeroport a buscar gent que arriba a Barcelona, però ahir vaig anar a buscar a ma germana que tornava de vacances. La veritat és que feia molta, moltíssima mandra, i més tenint en compte que el vol anava amb retard i que estava prenent una copa tranquil·lament a una terrasseta.

Per més que intentis calcular el temps sempre t'acabes esperant un munt i hi ha poca cosa a fer. T'asseus i mires fixament a la pantalla esperant que al costat del vol que mires aparegui unes lletres fent pampallugues “en tierra”.

I llavors, instintivament, t'aixeques i vas a la barana, allà a esperar la persona que has vingut a recollir amb un somriure, amb neguit i veient passar tota la gent que arriba que semblen models de passarela als ulls de tothom. Busques, et poses de puntetes, vas donant voltes, l'espera es fa eterna.

I somrius. Hi ha jovenetes que esperen aquella amiga que fa molt temps que no veuen i que van amunt i avall no fos pas que la perdéssin. Un amant secret que espera la seva estimada per fondre's en un petó apassionat. L'àvia que porta a coll un nen petit que quan veu els seus pares, que tornen d'una escapada romàntica, salta la barana i els abraça amb un somriure que ens conmou a tots. Uns tiets que esperen la neboda que viatja sola i que atentament l'acompanya l'hostessa. Els pares que retroben la filla que s'ha anat a passar l'estiu a estudiar anglès (i a anar de festa). Un noi que li porta el gosset a la seva companya qui en veure-la es posa a saltar content de felicitat. Un avi que es retroba amb el seu fill segurament molt de temps separats....

Milers d'hisrtòries, de realitats que potser no son com me les imagino però que totes son grans demostracions d'afecte; d'amor.

I finalment surten i ella amb el seu gran somriure, moreníssima i amb un barret de palla, ve corrents per abraçar-nos i explicar les mil i un peripècies del viatge.

ps. I ara que hi penso, dimecres tenim una nova arribada, aquesta esperada des de fa molt temps, per conéixer noves personetes i tot!

Aquest post em recorda l'escena inicial i final de Love Actually. Això si, la cançó no la recorda gens. Em transporta molts anys enrere, quant de temps!!

Tot està malament

La veritat és que aquest agost està sent molt atípic. Tot està mig adormit, però alhora veig molta més gent que altres anys.

Fins avui podíem dir que no ha fet calor, calor, sembla que ara ja arribarà la temuda calor.

Tot està remogut. Entre primas, borses, violència, atur, pirmis, CAP's que tanquen .... sembla que la crisi no està lluny d'acabar-se. Al contrari, i tot fa una mica de por, els indignats crec que quedarem com floretes quan tot començi a esclatar.

Gent propera pateix, la mare li fa molt mal el genoll, els excessos de l'estiu em comencen a passar factura (física i emocionalment).

Sembla que no ens en sortirem. O si, tot és posar-se mans a la feina.

Però ... hi ha qui encara necessita evadir-se, qui no pot assumir i necessita fer com si res. I de fet, tots ho fem i necessitem també.

I això és el que molt viument han sabut captar els d'IKEA. Quina gran campanya publicitària! Violenta, visualment precisa, directa i clara. Tot està malament, necessito una festa!

I és que ... necessito una festa!

ps. Aquest és un post molt superficial, ho sé, perdoneu-me'l. Però és que a més, aquest anunci em té captivada. Em sembla tan bèstia i tan oportú! a nivell publicitari és fantàstic. Això si, em pregunto quin efecte tindrà. Si la gent consumirà o si algú serà capaç de veure-ho com a estrategia comercial.
És clar que una altra història ben diferent de màrketing és el que fa la Shakira, brutal com hem acabat molts ballant i cantant reggeton amb el rabiosa! Tot un any de disc amb reggeton, primer les cançons més rokeres, l'anunci de Freixenet i el waka-waka pels nens. Ningú donava un duro per aquest disc fet de cara el públic llatinoamericà i ara som molts els que la ballem! ra-ta-ta! (encara que faci vergonya reconéixe-ho)

Bocins de dimecres

★Les farres improvisades. Sempre són les millors.

★Arreglar el balcó.

★Les migdiades.

★Quan un problema que et sembla una muntanya rocosa es soluciona de la manera més senzilla.

★La nominació als c@ts. Moltes gràcies!

★El somriure de la Jana

Ps. Els bocins d’avui m’han costat força. M’han donat una mala notícia. Els dedico (encara que ell no ho sabrà) al increïble chico menguante, un company de feina qui està passant per un moment molt trist.

Instint animal domesticat

Mentre llegeixo tranquil·lament al sofà una tarda d’estiu, sense esma per a gaire cosa, un sorollet em fa apartar la mirada. Busco i trobo el Puck mirant el vidre del menjador fixament. És aquell soroll tan propi d’ell, indescriptible però que avisa que està a punt per l’atac, com si fes salivera. I llavors, quan menys t’ho esperes, salta tan amunt com pot. I no una, sinó dues vegades. La seva pressa escapa i ell salta damunt la taula, tira una cadira i se’n va cap a l’estudi d’immediat. Una mosca d’aquelles grans i peludes, fastigosa com ella sola intenta escapar-se, però acaba tornant al menjador i l’atrapa. L’agafa amb les potes, la deixa anar i se la mira. La mosca, moribunda, intenta escapar, però ell riu, sap que no fugirà gaire lluny. La torna a manegar, l’olora i llavors, en posició d’atac se la mira fredament fins que està ben morta.

Em mira, i la deixa allà. Sap que passaré l’escombra i que està molt més bona una llauneta de pollastre i salmó.

M’agrada quan al Puck li surt l’instint animal, la seva naturalesa, per molt que pugui semblar un acte cruel i sanguinari. De petit fins i tot caçava mosquits, però ara ja ni s’immuta. Sento que poc a poc el va perdent, i em sap greu haver-lo capat (cosa que tampoc crec que tingui relació). Poc a poc s’ha anat acomodant a una vida sedentària, fàcil i diferent a la dels seus primers dies de vida al camp.

Sento que els animals, i els de companyia en especial, els hem domesticat tant, els hem acostumat tant a una vida més fàcil que ja han perdut part del seu ser com podria ser cruspir-se una mosca.

I em pregunto si nosaltres, els humans, animals també en el fons, hem perdut part del nostre instint animal. Si ens hem domesticat tant que som incapaços de reaccionar instintivament, si queden sentiments, emocions per les quals sorgeixi de dins un instint de reacció. I em pregunto si això és positiu o negatiu.

Veig com els humans som capaços del pitjor, d’actuar com salvatges amb decisions, polítiques i accions cruels, indiscriminades, actes que la nostra societat continua fent dia rere dia sols per al benefici propi. Però aquests actes no crec que responguin al nostre instint animal de supervivència sinó més aviat a l’egoisme tan endinsat en el nostre ser que ens porta a no respectar ni una engruna de tot el que es podria compartir. És més, l’instint animal no permetria que cap animal deixés morir de fam a un altre i llencés el que li sobra.

I si vaig una miqueta més endins? en cada un de nosaltres, què hi trobo? Llavors sí que veig que dia rere dia anem perdent el nostre instint. Que ja som incapaços de lluitar, de desfer-nos en cos i ànima per allò que creiem, per allò que estimem. Hauria de tocar molt i molt dins per fer un salt. Per una part celebro que el cap ens faci posar seny, però alhora m’entristeix que estiguem immunitzats a la lluita d’allò que ens remou els budells per dins.





Ps. Post de la mateixa temàtica que el d'en XeXu, de qui crec entendre que opina que si, que quan menys ens ho esperem, l’instint animal acaba sortint. Però no estic segura que aparegui quan realment sigui necessari, sinó quan menys oportú és.
Ps.2. Els sorolls del puck son brutals. No els sé descriure però aquest crec-crec és infalible, igual que lo escandalós que es posa quan vomita, o els miols tendres quan vol que l’acariciïs la panxa o portar-te a algun racó de casa.
La foto, dels primers dies del Puck, en vida salvatge al camp.

Bocins de dimecres

★ Anar a córrer a la platja i no cremar cap caloria perquè després fas una cervesseta al xiringuito.

★ Mimar el puck i acariciar el pèl suau després de ser raspallat.

★ Caminar per la ciutat just abans de la tamborinada: el cel enfosquint-se, l’aire que ho remou tot i que s’emporta fins i tot l’ànima, la sensació que el cel et caurà al damunt, notar les primeres gotetes de pluja i arribar a casa abans del diluvi.

★ Mails que reconforten, mails on divagues, mails i més mails.

★ Començar el compte enrere per una arribada des dels USA. Dues setmanes exactes!

★ Acaronar una panxolina que creix.

★ Dinar al grec.

★ Sopars a cases dels amics amb retrobaments, en terrassetes, en bars,... estones tranquil·les, converses interessants, riures sincers.

★ Els dos passos de militància confirmats.

★ Un somriure gegant, innocent, immensament bell i autèntic.

★ El llistat de coses pendents de casa al blog, per començar-les a fer.

★ Posar-me a la cua per començar a llegir Juego de Tronos. Finalment, m’han convençut i ara ja tinc ganes de llegir-los!

★ Somiar amb Ciutadella, la macarella i macaralleta, fornells, cales perdudes ..... ja queda menys per la darrera visita a les balears d’aquest any

★ Agost a la ciutat, el ritme baixa i tot va més lent.

★ Que avui és l’aniversari de la mare! Moltes felicitats, mama!!

ps. Quins son els vostres bocins?