Espero que Atenea ens doni sabiesa perquè sapiguem prendre les decisions del camí, que Hermes ens guiï en el nostre viatge i que Afrodita, si vol, faci de les seves. O més ben dit que sigui Eros qui faci de les seves.
Que Poseidó no estigui massa enfurrunfunyat i que tinguem bona mar, que Apol·lo faci sortir cada dia el sol i Artemisa ens regali una lluna ben bonica (tot i que no tindrem lluna plena) per poder veure moltes estrelles.
Pregaré perquè Hèstia cuidi la meva iaia, que Heracles em doni força perquè no em falli el peu i que Ares no s'interposi entre les tres amigues que viatgem. I sobretot que Aquil·les, el nostre mite, sigui present en tot el viatge.
ps. Crec que els déus de l'Olimp no m'ho han posat gaire fàcil. Ha estat un any ben dur, moltes coses a deixar enrere i sobresalts de darrera hora. Moltes ganes de marxar i moltes pors, sobretot perque avui la iaia ens ha donat un ensurt. Això deu ser perquè no els he conec i encara que m'he mirat la mitologia grega un munt de cops i de petita m'encantava una série que es deia “la petita Polon” i on Apol·lo cada dia sortia amb un carro tirat per cavalls a posar el sol perquè lluís ben formós i la seva filla Polón jugava amb Eros a prendre-li les fletxes.Ens llegim a la tornada, espero el dia 17.
Una de les característiques més meves i que no es veuen al blog és que sóc molt despistada. Només me n'adono jo quan miro algun post i penso que ja el comentaré perquè no tinc temps i després no me'n recordo, o no me'n recordo de fer les votacions fins darrer moments,.... coses que passen.
Al llarg dels anys he anat aprenent a fer llistes. I ara faig llistes i anotacions per tot. La llibreteta de la foto té quaranta mil llistes. La del viatge, la de coses que tinc que fer quan torni, coses que tinc per fer des de que em vaig instal·lar al pis, regals que voldria pintar,... també tinc altres llistes: a l'ordinador de casa o a l'ordinador de la feina: els llibres que m'agradaria llegir, les pelis que em vull mirar, llocs per visitar, els records que no vull esborrar, les receptes que mai faré,... i sempre quan en necessito consultar alguna, resulta que està a l'altre ordinador. També tinc una llibreta amb llistes, de les adreçes de les persones que estimo, de cites que em vaig trobant, de coses pendents que m'agradaria haver fet ja i que no m'he atrevit, de més llibres i cd's,... i a més, allà hi vaig afegint paperets amb cançons que sentia i que no sabia de qui eren, la compra, personatges o posts que m'agradaria escriure.
I sempre acabo deixant-me coses.
Abans no preparava tant les sortides o els viatges. Cada vegada necessito tenir més present les coses, no oblidar-me res. Fins i tot tenir present el que deixo aquí, el puck i les plantes, el menjar que no es faci malbé o llençar totes les escombraries de reciclar. I preparo més les llistes i el temps a dedicar-hi. M'estic fent gran? M'estic tornant més controladora i menys espontànea?
Abans, quan tenia un munt de coses al cap, quan no parava quieta ni cinc mintus per reunions i demés, improvisava. I el que em deixava, doncs ja em buscava la manera d'espavilar. Ara, que tinc més temps per a tot se'm passa el temps més lentament.
Però el cap és juganer també i perquè no perdi tota l'anarquia del meu interior va i em fa oblidar imprimir l'itinerari de viatge més actualitzat ahir a la feina. Haurem d'improvisar algunes coses. Que en el fons, totes les que anem al viatge també ho volíem i ens resistíem a fer.
ps. Per cert, ESTIC DE VACANCES!!! i tinc moltes ganes de marxar.I per cert dos, ja que ha estat el gran debat de l'estiu, també ho pregunto a la comunitat blogaire: per viatge de 12 dies en ruta per les illes gregues i amb un peu mig catxumbo què portaríeu? motxilla o maleta de rodes?La foto de la dreta, tota una dedicatòra a Ca l'Otis. Enteneu perquè no deixo la roba damunt del llit i menys la roba interior, oi?
Arribes mitja hora tard, amb les ulleres de sol posades i articulant poques paraules. Ens mires i dius que sols has dormit 3 hores. I ens expliques les aventures d’ahir a la nit. Et poses a treballar com si res. Et porto un cafè ben carregat de la màquina, la meva compi et dóna unes galetes, i somrius. Nosaltres ens mirem i somriem.
Res com tenir-ne 24 i el món al teus peus. Ets una princesa de conte, que com li va passar a la ventafocs has patit - i molt - i et mereixes poder tornar a somriure de nou. El teu príncep de pa sucat amb oli t’ajuda a tirar endavant i no et vols perdre ni un bri de vida, no fos cas que l’existència se’t tornés grisa.
M’agrada pensar que quan tinguis 34 miraràs enrere i somriuràs de tot el que has viscut sense deixar-te res i sense remordiments del que no vas fer. I poder començar noves aventures igual d’apassionants encara que ara et semblin avorrides.
Ps. Aquest és un dels posts que demana en Xexu. El vaig posar en la llista de possibles posts i no vaig arribar a escriure. d'aquells que penses a primera hora i que després, en passar les hroes oblides i creus que ja no té validesa.
ballar música petarda, rock, techno....; Posar-me vermella per una repassada inesperada; addicció i celebració del segon aniversari de FLOREN!*; setembre i la fresqueta porta; una abraçada gegant; les confessions del jacussi; riure pels descosits i que se’m torni a marcar el clotet a la galta esquerra; trobar un producte pels cabells que els deixa com sempre havia volgut (ni planxats ni amb volum a lo jackson's five) i que a sobre sigui barat; lidlmania*.
ps. *dignes de post per separat. vaig dir que posaria fotos pròpies. Ni una. I a més, moltes agafades amb pinces, com el clavell morenet, amb lo que m'agraden els clavells vermells!
Fa ja molt temps, una tarda avorrida d'estiu apareixia un documental del Perito Moreno, el glaciar de la Patagonia argentina. No n'havia sentit a parlar mai però em va semblar fascinant. Una glacera que es continua movent sense fer cas del canvi climàtic,que continua trencant blocs de gel amb un soroll que els que l'han sentit queden impactats.
Uns mesos més tard, el funcionari que representava l'ostracisme més clar i pur, amb una panxa i uns moviments que deletaven que el seu joc preferit era el sofing, em sorprenia explicant la seva aventura argentina. No m'ho podia creure. I em relatava la visita a Usuaia, a la terra del foc, veure els lleons marins, els pingüins salerosos, pujar al Cafelate a veure balenes, passejar pels barris de Buenos Aires, ballar un tango i acabar remullat a Iguaçú. I em fascinava.
Em vaig enamorar. No del funcionari ara ja jubilat, sinó d'Argentina. Poc a poc vaig anar construint un mite en aquest país. M'interessava tot, cada racó, el desert, les salines, la pampa, tot em semblava impressionant. Natura en estat pur. I ho enxamplava a Xile.
I es va convertir en un somni. Un somni no al meu abast. Una vegada ho vam mirar amb una amiga, però deseguida vam descartar la possibilitat. Veia fotos d'un munt de parelles que l'han visitat, fins i tot una cosina gens viatgera hi anava.
Aquest hivern, quan les vacances ja estaven més que decidides, quan el viatge que ens vam posar l'any passat per anar a veure uns amics als USA quedava fora de joc per pressupost i decidíem opció més econòmica, em van posar la mel a la boca. Em van embaladir amb tot de paraules que semblaven fetes exclusivament per a mi. I ja no tocava de peus a terra. El viatge somiat a un preu assequible. Només ens havíem d'esperar a l'agost.
Era una bogeria. No està la cosa per fer dos viatges, no és el moment. Però seguia encegada i encoratjada que les coses passen quan han de passar, vaig tirar endavant sols posant un límit econòmic i passar almenys una part de les festes de Nadal aquí.
Agost s'ha fet etern. I no saber quan tindria vacances,com m'organitzaria, ha estat un calvari. Cada vegada els peus s'han anat posant més a terra i fins i tot ara ja no volia anar-hi. Aquest no era el meu viatge a Argentina.
I no ho serà. Els “chollos” no existeixen i els encantadors de serps saben molt bé la seva feina.
Així que continuaré somiant sentir el gel trencar-se a la Patagonia, seguiré creient que veig volar un bultó a les torres del Paine xilenes, que un pingüí em saludarà i que l'arc iris serà gegant on es troben les aigües de Brasil, Argentina i Paraguai.
Ps. això si, finalment agost s'acaba (semblava que no passaria mai) i sols em queden 3 matins per fer vacances. I per anar a, com diu un amic, un lloc únic en el món que encara que no sigui espectacular cal veure si vas a les illes gregues: l'acròpolis d'Atenes.
La foto, una de les moltes espectaculars que ha fet en Francesc. Era tan difícil triar-ne una!
Sóc el porquet de la casa de palla. A hores d'ara, tots ja sabeu la meva història. L'heu llegit, us l'han explicat, l'heu vist o sentit. I sí, sóc jo. El més mandrós, gandul, poca vergonya de tots. El que per treballar poc vaig fer solament una casa de palla en cinc minuts, sense pensar que el llop podia deixar-me en calçotets en una sola bufada.
Ho sé, reconec les meves faltes. No tinc perdò.
Però algú s'ha preguntat perquè? Els meus germans sempre han estat forçuts, intel·ligents, atlètics; sempre han estat millors que jo en totes les coses. I a mi només m'agradava una cosa: fer música. Volia tocar la trompeta tot el dia, entretenir als demés, donar-los alegria.
Però esclar, un somiatruites em déien a casa. Mai em van donar l'oportunitat de ser diferent. Mai em van deixar explicar el que necessitava, el que volia. Aquí i ara sols compta els resultats, el poder obtenir un major benefici i seguretat per un mateix, oblidant les diferències de cadascún. Des de petits ens fan per competir i ens diuen que hem de treballar fort. Jo no serveixo per fer una casa, per construir. Jo no serveixo per treballar la terra, per tallar la fusta. I l'únic que tenia al meu abast era la palla del paller. Bé, m'havia d'espavilar com fos. Vaig pensar que si la feia ràpid podria continuar tocant, aprenent i a veure si així podia complir el meu somni de ser músic. Em vaig equivocar. Ho sé, potser tenia que haver calculat millor els riscos i deixar els somnis per més endavant. Però per què som joves, sinó? Per equivocar-nos i seguir endavant, aprenent dels errors i lluitar pels nostres somnis.
Ara visc amb els meus germans. Em toca rentar plats, recollir la casa i fer el menjar, però als vespres puc tocar, fer somiar els altres i aconseguir els meus somnis. Fer música. I això, gràcies a l'equip que sóc amb els meus germans.
ps. Mooooltes felicitats, zel. Enhorabona per aquests tres anys de blog i endavant. Ens va convidar a participar modificant el conte dels tres porquets a l'actualitat. I aquesta és la meva versió, portant-la als joves d'avui, als seus somnis, dificultats i al treball en equip que els costa tant.
A Itàlia són molt devots, són molt catòlics a la seva manera, a la italiana. I quan més al sud vas, més encara. A Nàpols, una de les coses que més em va sorprendre és que a gairebé totes les entrades de les cases hi ha un petit templet en adoració a la Mare de Déu o altres sants catòlics. I amb llumetes, pregàries, flors i altres guarniments que fan del racó una mena de barreja kitsch ben espectacular perquè els portin senyals o bons auguris.
Fa temps vaig parlar d’un amic que vivia a Itàlia i que recentment ha tornat a Barcelona. El seu company s’ha quedat allà i ve quan pot. Ara, porta tot el mes d’agost aquí i la setmana vinent té una primera entrevista de feina.
Ahir, mentre m’explicava l’entrevista, em recordava el pis que s’ha comprat recentment i com li costa entomar els canvis d’una vida que ja tenia encarrilada, em va sorprendre. Em va parlar de les senyals. Ha conegut una professora catalana, de Sants (on viu tot el meu nucli dur) i que se’n va a Nàpols. Viurà amb ell allà i si ell, finalment, troba feina aquí podran intercanviar-se el pis si cal. Em va dir que sentia que era una senyal. Una senyal que l’ajudava a entendre i portar millor tots els canvis que viu al seu voltant, que el porten cap aquí i que tot anirà bé.
No vam parlar de destí. Segurament, com jo, vol creure que el destí el vas creant dia a dia i no pas que estigui predeterminat. Però si que hi ha senyals, que un mateix percep o entén d’una forma o una altra per tirar endavant. No parlavem de senyals com a actituds d'una persona com passaria en els acostaments personals, sinó d'un altre tipus de senyals, tampoc divines, però si de casualitats que et fan sentir d'una manera o d'altra. I que no tenen raó de donar-se.
Això ens passa als que ens fixem en tot. Als que donem importància a qualsevol fet. I sovint no és una qualitat que m’agradi, doncs un petit gest o senyal pot fer-me tirar el dia per terra, com pot il·luminar-me el camí. Potser altres diran que no són senyals sinó fets i que simplement es tracta d’hipersensibilitat al que vius.
Però llavors et preguntes si les senyals no ens porten a mals entesos i a complicar-nos la vida. O si simplement són un entreteniment per pensar que alguna cosa ens mou. En un món on les senyals estan mal vistes, o massa valorades, es podrien entendre com les petites coses que et fan continuar somiant que el millor pot arribar a venir.
Ps. El que més gràcia em fa d’ell és que quan estem xerrant i li preguntes alguna cosa sempre comença la seva explicació amb un “vale”, fa una pausa i després continua. Com dient-se “he entès la pregunta i ara ja puc contestar-te”. Suposo que és de la seva inseguretat en parlar castellà, però aquest petit detall o com contesta els mails comunitaris en català i castellà fa que encara l’adorem i estimem més. Porta una barreja entre català i castellà! Al curs de castellà (que, malauradament és el idioma que li demanen per feina) li deien que li prohibirien relacionar-se amb catalans, perquè el català és més proper a l’italià que no pas el castellà, però es clar tots els que l’envoltem cotorregem en català.
Ahir em vaig adonar que portava quatre dies consecutius escrivint post, i crec que això no ho havia arribat a fer mai. Així que em vaig proposar a veure quants dies seguits era capaç d’escriure cada dia. Suposo que com estic a mig gasa la feina, em venen posts constantment. I això, conjuntament amb el post d’en Xexu, fa que cada dia vagi volent escriure. Em surtin posts a dojo. Una etapa prolífica? Potser. Poc interessants i repetitius? També. Avorriment? També. Millorar en cosetes? També potser.
enriure'm de saber que ser bessons amb ascendent bessons no és tan mala cosa; comprar la lectura pel viatge; entendre que he fet tot el que està a les meves mans i sentir-me lliure per primera vegada en temps; una guerra de coixins; trobar la polsera del peu perduda i arreclar-la per dissimular la cicatriu; rebre una postal; la lluna plena; retrobar-me amb els amics; estar de festa major.
ps. sort que el vaig escriure ahir. Avui m'hagués costat horrors i no és plan de fallar-se la primera setmana.
Doncs si, el carrer Fin-làndia del barri de Sants ha guanyat el primer premi de la Festa Major. I em fa molt feliç.
Perquè l'ha dedicats als llibres, als contes, a la lectura. Un petit plaer ben gratificant, que estic redescobrint, sobretot gràcies als blogs.
I perquè és un carrer que té màgia, sempre l'ha tingut per a mi. Desprén bon rotllo, gent jove i ganes de canviar. Durant l'any, han aconseguit tallar la circulació els diumenges perquè els nens puguin sortir al carrer a jugar. Sempre vaig pensar que si tinc un carrer preferit del meu barri, aquest era Fin-làndia i que m'hagués agradat viure en una de les cases antigues, amb els sostres alts i bigues de fusta, amb balcó de ferro forjat on s'escoléssin plantetes. Però bé, el meu destí no està a Sants.
I això que Sants serà sempre el meu barri i la seva festa major ben especial. No és ni la meitat de glamurosa i popular que la veïna Gràcia. Els carrers no estan tan majestuosament engalanats (diguem que la subvenció no és pas la mateixa). No les visiten ni un terç de la gent que va a Gràcia i molts dels que van pensant que trobaran el mateix, surten desencantats. Però són festes de barri, de totes les persones que estimem el barri, de les iaies que juguen al bingo, de personetes de totes les edats que juguen campionats de ping-pong, de sardinades, de catalans, de castellans, de nous catalans, de mojitos, concerts unitaris o de les alternatives on et trobes a gent de fa 10 anys fent el mateix. Són un gran regal de final d'agost.
ps. I si no, que li diguin a mon pare, que fa unes setmanes despotricava moltíssim de tots els polítics i avui porta tot el dia enganxat a la tele a veure si surt jugant al ping-pong amb el Montilla i l'Hereu. Crec que ell no és conscient de res, però ma mare porta rient-se d'ell des d'ahir, que es veu que va arribar a casa tot atabalat i suat de l'emoció de jugar amb el President (i és que, amor de filla, el meu papa és un gran jugador de ping-pong!).
Fin-làndia, de fet s'escriu Finlàndia, però des de que vaig veure Los amantes del círculo polar, no l'he tornat a escriure com toca. Darrerament, aquesta peli em persegueix.
I això que la festa major tb té les seves coses dolentes. La fira. Recordo que va ser una festa major quan em van atracar. L'atracament més patètico-còmic de la història mundial.
I la cançó, perquè no sé quina raó sembla que els mojitos a BCN van entrar via samba-brasil i festa major de Sants. I perquè demà torna Ro-ro.
No entraré a valorar o no, ni a jutjar si la Laura Riera havia de tenir un homenatge o no, si se la podia titllar de col·laborar amb ETA o no. Si els nou anys que ha passat a la presó eren justos o no. Desconec el cas i la veritat és que em porta sentiments contradictoris. Perquè sabés o no el que es feia, incomplia un requisit de la feina molt important. Potser per defecte professional, el tractament de les dades personals al que tenim accés el considero de les tasques més importants a complir en tota feina.
Però sí que puc entrar a valorar el que conec. Un noi de dinou anys. Perseguit per la seva mala sort, les seves males companyies i la seva condició d’immigrant. El fill gran d’una família que s’estima i que no ha tingut una vida gens fàcil. On la pobresa porta a rancúnies i dolor. Doncs bé, sí que puc valorar que aquest noiet que va ser nen d’un dels grups del meu centre va tenir mala sort. Una adolescència difícil, com molts, el va portar a ajuntar-se en les bandes llatinoamericanes i a ficar-se en més d’un merder. I a acabar en un centre de menors.
Ara, semblava que se’n sortia, però es clar, en la situació actual, sense estudis i una marca al front, li és ben difícil trobar feina. I li és ben difícil allunyar-se de tot un món que no li convé. Fa un mes, hi havia una baralla, ell estava per allà però no hi va participar. Un noi va acabar inconscient i la xicota d'aquest noi en una roda de reconeixement el va identificar com a agressor. Malgrat ell i tothom mantenia que no havia estat el culpable, la jutgessa va decretar presó incondicional.
L’agredit ha despertat, s’ha recuperat i ha declarat que el noi de qui parlo no va ser qui el va agredir, que estava allà però no va participar a la baralla. Per tant, queda demostrada la seva inocència.
Però la vida és tan injusta sovint amb els més desvalguts! La seva jutgessa és de vacances i fins que no torni no el posaran en llibertat. Així funciona el sistema? Què coi falla? Qui ajudarà aquest noi? Algú li farà un homenatge? Com poden afectar dos mesos a la presó en un noi de 19 anys?
Em sento completament impotent, rabiosa en contra d’un sistema judicial que no funciona. On els que roben, atraquen, surten del calabós en un tres i no res per tornar a robar per poder menjar o sobreviure sense intentar buscar feina que no els donaran; on els maltractadors per ser posats a la garjola han de matar o fer delicte de sang; on els trajats que malversen i s’enriqueixen surten com a herois dels més engominats; on els polítics es continuen corrompent com una condició inherent al poder.
On cada dia em demostren que hi ha dues realitats. La de fantasia, la d’aquells que creuen que un món és millor en paraules boniques i sonores, la dels que no pateixen. I la dels que s’impliquen, la dels qui es fan pobres per viure en llibertat. Estic segura que molts dels que dissabte es van ficar darrera un correfoc infantil per abanderar una causa digne segons ells no són més que simples covards.
Ps. I és que avui m'han indignat. Un company de feina m'explicava el que van viure dissabte. La mani s'ajuntava darrera del correfoc infantil, segurs que així la policia no carregaria. Però la policia va carregar i moltes famílies van viure moments engoixants, corrent amb els nens a coll o perdent-los momentàneament quan s'esguardaven a botigues del carrer. Això no té justificació alguna. Barrejar un acte lúdic infantil amb això no té nom i sols perden credibilitat. Famílies que van passar molt mala estona, quan sols anaven a passar-ho bé amb els diables infantils. Avui ni imatge ni música poden acompanyar la indiganció per tantes coses. Bé, potser si, l'alliberament dels dos cooperants. Al barri on visc hi havia una pancarta que els recordava. De vegades pensava que eren els únics que se'n recordaven. Per sort, un malson que ja ha acabat. Esperem que el del meu nen d'ulleres de pasta i nom ben curiós es pugui acabar aviat.