Nivell bàsic

Molts dels cursos d'iformàtica es divideixen en bàsic o avançat. Els bàsics, són realment bàsics i et desesperes, però els avançats.... sembla que un entremig no és possible. A més, perquè han de parlar en un idioma que no entén ningú amb dos dits de front? Hauria d'haver-hi un curs solament específic per entendre com parlen els informàtics. El fet és que fer un curs d'informàtica és d'aquelles coses que fa més pal del món de posar-se en els propòsits d'un nou curs.

El meu nivell d'informàtica és bàsic, bàsic, però em vaig apanyant, via autodidàctica (espero que aquest post no el llegeixin els informàtics de la feina als que tinc fregits). Però el pitjor arriba amb totes les andròmines electròniques que ens acompanyen. Entendre el funcionament és una tortura. Ni amb els mp3, ni amb els mòbils, ni amb les càmeres digitals, ni amb la tdt, ni amb projectors, la playstation, ni molt menys amb els ordinadors crec que sàpiga fer anar més que les quatre coses bàsiques. I a vegades, ni això.

Fa uns mesos, un company de feina es va comprar un ipodtouch. Valgui a dir que sempre he somiat amb aquesta andròmina (internet i música separat del telèfon). Com que el nano és jove i esbojerrat, un mes després decidia que es comprava un iphone (el mateix amb telèfon). I li vaig proposar comprar-li de segona mà l'ipodtouch. Per fi tenia el capritxet que feia mooooolt temps que anhelava. Però posar-lo en marxa es feia una muntanya més difícil d'afrontar que no pas el kilimanjaro. I els mesos van anar passant amb l'andròmina a la capseta mirant-me desafiadament cada vegada que entrava a l'estudi.

Ahir era el dia. Marxo d'aquí dues setmanes i necessito saber com coi va aquesta màquineta, ja no ho podia deixar més. A més, cal dir que tinc dos àngels de la guarda, els meus senyors tecnològics i ahir en veia un per dinar i l'altre per sopar i per tant, si alguna cosa no anava bé, encara em podríen socòrrer.

Em vaig proposar que no podia ser tan difícil, però si que ho era. Sols engegar-se s'havia de desbloquejar. Vaig estar una hora ben bé intentant fer anar el “trasto”, mirant tutorials per internet, …. i no me'n sortia. Havia vist fer anar un de molt semblant a una nena de sis anys, per tant què coi passava?

Es pot ser tan bàsica que no sabia que els trastos aquests són dactilars i que per tant per desbloquejar-se només calia que arrossegués la fletxeta cap a la dreta? Crec que el meu amic encara riu de mi. Així, que si solament ja no sabia fer això, quan em va dir que l'havia de configurar i mil i una coses, la cara de terror que vaig posar va fer que passés bona sobretaula davant d'un portàtil posant-li a la nena l'ipotouch apunt!!! (a més de posar-me musiqueta nova per conèixer).

I no és la primera vegada que m'han de salvar d'una d'aquestes! La de mil i una vegades que m'han tingut que fer o desfer els embolics tecnològics.

ps. Tinc uns amics que són uns sols. Em van configurar l'ipo i fins i tot es van menjar el tiramisú que de transportar-lo s'havia demuntat del tot! A la nit en un sopar tranquil de terrasseta al barri, me l'acabaven de posar en marxa, i ara ja no puc parar de jugar!!! és tan bonic!!!!

la llàstima és que no es poden fer fotos, es veu que això sols ho fa l'iphone,oooooh....
us en podeu riure tan com vulgueu, ho tinc assumidíssim.

Igual i diferent

L’esport nacional del vuit8ena ha canviat darrerament. Ara ja no es porta el rascar el sofà (encara que no ha caigut pas en l’oblit). Ara s’imposa una nova modalitat de tocar els nassos a la mestressa. Abans cal dir que una servidora, ja de per si poc presumida, no acostuma a preparar-se la roba per sortir damunt del llit abans de passar per la dutxa, doncs hi ha l’inevitable magnetisme de quan surts de la dutxa trobar-t’hi ben plàcidament escarxofat damunt la roba un gat de pèl llarg. Per això, sols preparo mentalment el que em posaré. Tot i així, la roba interior si que la preparo, ja que el calaix està tan anàrquicament desordenat que cal una mica de temps per trobar la roba justa que busques. I aquí arriba la novetat, em desapareixen els sostenidors que deixo damunt del llit. Es veu que veure la mestressa buscant-los per tots els racons de la casa no té preu i genera riure’s una estona.

Però aquest no és el tema del post. Ahir mentre veia que ja se’m feia tard i buscava desesperadament els sostenidors sota el llit o la tauleta del menjador (al final estaven gat i sostenidors ben amagats damunt una cadira sota la taula del menjador) recordava aquest post de l’Elvira i el que em va fer pensar. I és que aquest estiu tot és ben igual i ben diferent.

L’any passat el Puck no tenia aquesta mala baba, potser era pitjor, volia saltar d’un vuitè pis. Però continua sent un trapella adorable. Continuo anant justa de temps als llocs, però ja no arribo tan tard. Potser començo a saber calcular el temps que trigo en arribar des de casa.

M’és un estiu estrany. Igual i diferent al passat. Mentre enfilo carrer avall, baixo les escales del metro i espero envoltada de turistes cremats, mentre em miro i veig que del moreno que vaig lluir al juliol ja no en queda gairebé res; mentre tot això, recordo com l’any passat repetia la mateixa rutina aquesta mateixa setmana i com deia que m'agradaven les festes majors. Però en canvi el record em sembla ben diferent.

Llavors sortia als vespres, encara que fos entre setmana; reia, ballava i dormia 4 horetes per a l’endemà aguantar la jornada laboral fins a la migdiada. Necessitava no parar. Però aquest any, per tercera vegada en una setmana, arribo sense esma a les festes, m’obligo a passejar però abans de les dotze faig retirada. I al matí arribo esgotada a la feina. Abans d'ahir, un company es preocupava molt per mi en arribar i em recordava que sols queden dos setmanes.

L’estiu passat em sentia viva i aquest any, sento que sols sobrevisc. Moltes de les incerteses, de les inquietuds que tenia s’han aclarit o fins i tot millorat, el camí està encarrilat en un munt d’aspectes que abans em generaven tensió, però d’altres camins han canviat o s’han perdut. Les parpelles em cauen, les ulleres són frondoses i no queda ni un esbós de somriure. M’assalten un munt de records, de moments viscuts, de jocs que ja han caducat i de esforços que feia i que ara sóc incapaç de reactivar. Comparo i encara que podria dir que estic igual, em sento diferent. M’esforçava per millorar, sentia que millorava dia a dia. I en canvi, ara que tot és més fàcil, hi ha una estranya buidor.

Però la vida és dinàmica, no ens podem aturar. Arribo a la meva destinació. Em miro davant la porta que s’ha d’obrir i obro els ulls de bat a bat, faig ganyota i em genero un somriure. Els altres no en tenen la culpa. Noves converses, nous somriures i anar tirant. Recordar els nous projectes i mirar endavant davant d'un nou curs que de moment, té molts projectes en estudi i uns quants ja en fase d'execució, a veure si porten nous vents per a casa.

Avui em sento afortunada per no haver de sortir. Tots els habituals són fora. Un vespre de divendres a casa, per descansar però que alhora em pertorba afrontar.



ps.sé que el post començava molt millor del que acaba. A veure si ben aviat trobo les piles que s'han esgotat. Avui el mateix company d'abans se'm sincerava. M'explicava els seus neguits, les seves pors, els seus maldecaps. Potser som molts els que estem igual encara que siguem ben diferents, potser tots mirem de tirar endavant, encara que sigui a base de fer riure.
Avui m'he enterat que la Shakira, a més de multar-la per incívica, vindrà a BCN de concert al novembre. Llàstima que això impliqui sentir el waka-waka i el pèssim darrer disc. Com enyoro quan era rockera!
No volia posar aquesta cançó, però reconec que fa molt d'estiu.
La foto, un dels bons moments de l'estiu. Un vespre a Begur.

El mosaic de dimecres

Omplir la banyera sense remordiments Enriure’m de mi mateixa Buscar hotel a Atenes i fer plans de les vacances Escriure un correu Dormir en llençols nets acabats de posar i que faci fresqueta per tapar-se amb ells Posar-me la samarreta que em vaig autoregalar i veure que no em queda tan malament una copa de vi One una ecografia de 24 setmanes

ps. En un blog de les espanyes vaig trobar una idea que copiar. Els dimecres apunta les petites coses que han fet a la seva propietària la setmana molt més adorable. I sempre vaig pensar que era una bona idea, buscar les petites coses de la setmana que m'haguéssin pogut fer sentir bé. Com que el dimecres és el meu dia de la setmana preferit (no del cap de setmana), doncs adapto la idea a la meva manera. En forma de mosaic. I per deixar enrere el post trist d'ahir, he pensat que avui era un bon dia per començar.

No sé si ho faré cada dimecres. La constància no és un punt fort. Però el que si que sé és que m'agradaria que la propera vegada, les fotos siguin meves. A veure si ho aconsegueixo

Dia tonto

Tinc el dia tonto. Un dia vermell, diria alguna.
Ja passa de tant en tant, un dia sense sentit a res. Sense gust ni olors. Sense esma ni força.
Tinc fred i tinc calor.
Tinc gana i res em ve de gust.
Ni música ni peli ni tele ni llibres ni blogs ni guies ni res de res. Potser un bany calent i dormir eternament.
No vull fer res. I la rentadora acumula feina, calcetes per plegar, camises per planxar i algun descosit per sorgir.
Les plantes assedegades demanen consol i mimitos i el puck em mira amb ullets melosos cansat de tanta calor i pèl a l’estómac.

Ahir la nit vaig plorar com una magdalena. Quina tonteria tant gran. Avui el cansament em passa factura. Estic esgotada de mi mateixa.

Perquè m’han d’afectar tant les coses? Perquè m'he de trobar malament en el moment menys oportú? Perquè m’ho he de preguntar tot dues i tres vegades? Voldria deixar de pensar, deixar de donar voltes. Voldria no posar-me tensa, somriure sense importància i que les paraules em sortissin clares sense quedar-se com nusos a la panxa. Fer la meva sense esperar res de ningú i celebrar tot el que em vulguin donar, sigui com sigui. Però ara no recordo com havia aprés a fer-ho.

Potser demà ja me’n recordaré. Val més que demà me’n recordi.

Ps. Sort que ahir ja vaig dir que em feia pal anar a escoltar monòlegs. Avui no m’hi hagués vist en cor de ser sociable.

Pràctiques per les vacances

Esperant les vacances que es fan esperar amb salivera, acomiadant companys que les comencen, retrobant els que tornen. Els dies passen i sembla que no hagi d’arribar mai el descans. Com de llarg s’està fent aquest estiu.

I els caps de setmana que passen en un tres i no res. Buscant activitats, intentant fer veure que l’estiu és estiu i submergint-me en els que si fan vacances, per hidratar-me una mica de la seva frescor.

Cap de setmana refrescat, molt refrescat, de platja sense cremar-se i de somriures descarats. Caletes perdudes i precioses amb l’encant de les nostres terres. Aigües cristal·lines i pedretes que es fiquen dins del peu per fer la guitza, que s’han de veure i gaudir.

Baixades i pujades, caminets, escales i un calçat gens adequat. Vespres de massatge i gel per tornar a començar un dilluns gris i avorrit.

Malsons de no fa ni un any, llàgrimes que venen als ulls de la por que he agafat. Una mà que t’ajuda, que també té por, també recorda, però que mai defalleix, que sempre hi és quan la necessites. I per qui malgrat preferís tornar d’hora per descansar, calia posar-me rímel, jugar, tornar a ballar i transmetre seguretat on més l’hem perdut totes darrerament.

Ps. Cap de setmana a la costa brava. Ben divertit però on també m’he adonat que tinc que preparar millor les vacances de platgeta del setembre. Tinc por de tornar a caure i tinc por de limitar el viatges a les meves companyes.

Canviar les sabates i potser fins i tot una visita als fisios. He forçat massa el peu i em passa factura quan només ha estat un cap de setmana. Potser caldran unes sabates per entrar a les platges de roques i unes altres bones per baixar a les cales, fins i tot potser un pal per caminar pels accessos, per si de cas, agafar el gel encara que no crec que el pugui congelar i molts antiinflamatoris. No vull esguerrar les vacances que tanta il·lusió em fan.

La foto, cala Pola a Tossa de Mar, feta per la C. I la cançó, suposo que malauradament per l'actualitat rosa, però és la que més ens ha sonat al cotxe. I de fet, sempre m'ha encantat.

Solament per quedar bé?

Divendres quedava amb gent de la uni. Quan ens veiem està molt bé, és com si continuéssim veient-nos cada dia. Però també són persones molt intenses i amb una manera de viure molt diferent, que sabem que el dia a dia que vivim ara, no ens entendríem. En marxar, parlàvem del festival que hi havia a la barceloneta aquell cap de setmana, i totes dèiem que en algun moment o altre hi passaríem, però sense concretar res. No fos cas que es planifiqués alguna nova trobada. En acomiadar-nos una diu que demà (és a dir, dissabte) m’envia sms quan vagi cap allà. Jo ja havia quedat amb la colla, però també teníem la possibilitat de passar-nos. Mentre em deia lo del sms, sabia perfectament que no me l’enviaria. Jo tampoc li vaig enviar, doncs de fet no vam acabar a la barceloneta sinó fent margarites i tequiles en un altre bar del centre de la ciutat.

No em va importar que no l’enviés, potser tampoc hi va anar, però em va recordar el pensar en perquè fem aquestes coses. Sovint m’ha passat que et diguin “demà et truco” o “de seguida t’envio mail” o “la setmana vinent quedem”. I ni trucar, ni mail ni quedada. I jo també ho he fet, ho reconec. I en el mateix instant que ho estic dient, sabent que no ho faré, m’entra una contradicció interna, uns remordiments que no et pots treure de sobre. Perquè diem aquestes coses quan sabem que no farem? Perquè diuen, es comprometen quan saben que no ho faran? Perquè si sé que no m’agrada fer-ho, ho torno a fer el dia menys pensat?

Són coses supèrflues. De fet no em va importar que no m’enviés sms, jo tampoc ho vaig fer, o tampoc m’importa no rebre certes trucades o no quedar quan s’havia dit que ho faríem. Sé, que per a l'important hi ha qui si que es compromet, qui si et diu, et truco, et truca. O si no ho fa, és un descuit sense importància, que et truca al dia següent. I que quan ens ve de gust veure’ns, ens necessitem, ho fem. L’amistat, com deia l’anterior post, no es força, es sent.

Però perquè hi ha aquesta necessitat social de quedar bé? No parlo d'educació ni cuidar-se, ni de preocupar-se o interessar-se pels altres. Sinó de certa vanitat.

Els vincles entre les persones els anem teixint poquet a poquet, les necessitats les anem sentint a marxa lenta i els compromisos els anem agafant en la mesura que ens anem estimant més. Per això no entenc perquè tenim reaccions no naturals, imposades, simplement per quedar bé, i que en el fons tampoc et fan quedar bé, sinó que són pantalles superficials perquè no es tenen els sentiments necessaris perquè el vincle es doni.

Tot i així, m'agrada pensar que vaig errada. Que potser la intenció si que hi és, i simplement falla el xip del dia a dia.



Ps. Però hi ha d’altres si que fa mal. Quan esperes alguna cosa d’algú, quan necessites algú en concret i et falla. O quan falles. Llavors també fa mal. També et sents malament. I quan un vincle es talla, també sap greu. Molt més que no pas totes les paraules del post. Per cert, que consti que les amigues de la uni me les estimo molt! Però reconec que hem canviat la manera de viure la vida. Això si, n’aprenc tant d’elles!!! Són un pou de ciència, de cultura, tenim un vincle ben curiós. I amb elles és tot fàcil. Per això em sorprèn tant que em passés el que he explicat. No teníem necessitat de forçar les coses.
la foto, del flickr

Viscut, no somiat

“La amistad está sobrevalorada y en demasiadas ocasiones forzada -se pretende mantener a toda costa- y, es entonces, cuando pierde toda su esencia”. Lilvia, 20 juliol 2010.

“Los sueños nos parecen reales mientras los tenemos, sólo cuando nos despertamos nos damos cuenta de que algo no cuadra”. Origen.

Si hagués escrit divendres haguessin quedat paraules plenes de rancúnia, ràbia i tristesa. Hagués maleït, fins i tot insultat, funcionaris, polítics i sobretot a mi mateixa per no recordar-me que vull (necessito) fer vacances com la gent normal, a l’estiu. Hagués dit que em sento impotent per no poder recuperar certa normalitat, que el silenci o que t’ignorin és el pitjor dels càstigs i que ja sé que l’amistat no es pot forçar, però que la necessito i veure-la perdre, em mata. La culpabilitat m’empresona en un sense fi de remordiments i la superficialitat no va amb mi. I m’hagués torturat descobrint-me que necessito tenir cert control sobre els meus dies, sobre les possibilitats reals o imaginades que se m’escapen i no em recupero malgrat camini ràpid sota el sol de justícia.

Si hagués escrit dissabte, hagués explicat una amarga victòria. Que les recances, els recels que sentia tenien fonament i que el temps m’ha acabat donant la raó. Que com em deia amb qui més n’he parlat, no puc influir en els altres, no puc fer que creguin com jo ho penso, sols estar al seu costat pel moment que la realitat els caigui als peus donar-los suport. Que si veig les coses clares he d’estar satisfeta de mi mateixa i no sentir-me malament per anar a contra corrent. Però també explicaria que els que estimo pateixen, es senten decebuts pel que han descobert d’altres persones. I que no sé com ajudar-los perquè la seva buidor és més gran que no pas els recels que em feien sentir malament a mi. I no sé què dir-los, em manquen les paraules que m’impulsin a donar consol i no pas matxacar la satisfacció de tot plegat.

Si hagués escrit ahir, diria que tot i ser dona de JB i cola, les nits d’estiu amb mojito o tequila passen més ràpid, que et desperten del somni més profund sense necessitat de patades i et fan nedar entre somriures i llàgrimes. Que les veritats més salades es fan presents el dia menys pensat. I que ja no tinc vint anys i la recuperació és més que lenta.

Però escric avui i sols tinc una paraula: origen. Fascinació i un cap que no deixa de donar-hi voltes. De pensar-hi i repensar-hi. D’anar esmicolant totes les parts i saber que has vist una gran pel·lícula, ciència-ficció, acció en estat pur, sense moralines (encara que amb missatge), que està tan ben construïda que la vas entenent tota i estàs fixada davant la pantalla, sense poder pensar en res més, deixant-te endinsar per una música captivadora i sentir la reacció de tota la sala en un final apoteòsic. Que en podria parlar i parlar, donar-hi voltes i voltes, que m’agradaria saber de més d’alguns dels personatges, de més vides, de més realitats que no pas viure tants tirs, però que feia molt de temps que no sortia d’un cinema volent tornar-hi a entrar en sessió continua, encara que això pugui significar que el meu centre de gravetat no deixi de girar.

Sols necessito una idea, la més simple. Però no des del passat, del que cal deixar enrere, sinó mirant endavant. Construir un escenari nou, per créixer, fer-se gran, per veure aquells rostres somiats i volguts, per fer castells de sorra amb terra mullada, d’aquells que no es desfan.

Pd. La realitat se’m fa present quan ja no dec res. Quan ja ho he tornat tot, ho he donat tot i dit tot. No dec res a ningú (bé, si, diners a mons pares) i em sento lliure. Ho he intentat tant i com he pogut, però quan no pot ser, no pot ser. Quan les pèrdues sembla que ja no facin mal, encara que sigui en forma d’analgèsic pel dolor del tendó d’aquil·les en portar masses dies seguits sabates completament planes, de converses per omplir espais buits o de noves amistats a qui recórrer, només es pot caminar endavant.

El que recordo

Moltes vegades m’espanto de mi mateixa.

Ho recordo tot, ben viu, dins del meu caparró. Tinc memòria de peix pel què m’acaba de passar o pel què tinc que fer, sóc massa despistada. Però tinc memòria d’elefant, també.

Ho recordo tot. Com si fos ahir, faci trenta anys, vint, deu, un o faci tan sols un mes. Records que venen sense ser buscats. O buscant-los, remenant dins la matèria gris (o la blanca, no sé en quin color es guarden els records).

Vida que recorre les venes, de tot allò que sóc i m’ha fet ser com sóc. Tot és ben viu dins meu. Somriures i plors. Amistat i amor. Mort i solitud.

Records que evoquen temps passats, que es confonen en els dies d’avui. Que em diuen que sóc diferent i alhora igual que ahir.

Les fotografies, els retalls, els quaderns escrits amb lletres difuminades per les llàgrimes vessades, els dibuixos mig fets, els gargots d'hores interminables. Les cançons cantades, escoltades, tararejades; els concerts viscuts, les notes d’una guitarra. Els correus no esborrats, sms amagats a la carpeta dels enviats, les cartes escrites a boli. Les plantes que creixen, les olors, els aromes, els regals fets o rebuts, les robes desgastades o passades de moda que no et poses però que resisteixes a donar o llençar. Tot em porta a mil i un llocs, a mil i una persones, a mil i un records.

I m’espanto, perquè recordar no sempre és bo. Tenir massa memòria no ajuda tant com podria semblar. Aprendre d’allò viscut no sempre deixa mirar davant un futur incert.

Ps. I en canvi, m’oblido d’aniversaris, de descongelar l’entrepà la nit abans, fins i tot d’agafar les claus. M’oblido del dia que visc per endinsar-me en la memòria.
Recordo que aquesta primavera passada vaig trobar la Leonor Watling. Mentre que per al noi amb qui anava va ser un desencantament per mi va ser la confirmació d'un mite de carn i ossos. Preciosa, jugant amb el seu fill, sense ni un gram de maquillatge i somrient.
La foto, un regal preciós a la llum del fanalet. Moltes gràcies!!!!
Per cert, aquest post el tenia escrit fa dies, la Núr me l'ha fet repescar.

L'últim descobriment

Completament desconnectada del rock i la música indie, de casualitat, aquesta setmana he descobert aquest cuartet que resulta que és francés, encara que han emigrat als L.A.

Rockeres amb cert punt popi, desprenen energia i ganes de saltar. Feia molt temps que cap grup em sorprenia. I més sent un grup totalment de noies. Cert que hi ha grans rockeres, la llista és ben gran, però grups? Si, hi ha grans grups amb solistes femenines i que a més desprenen gran feminitat, i amb alguna excepció no solista al baix, però grups amb guitarres, bateria completament de noies no en recordo gaires. Les bangles als 80', les hole intentant imitar el grunge de nirvana, elastica en representació del indie-britt pop dels 90' (i mirant el video, ara ja no recordo si eren tot noies) i poca cosa més.

Sembla que les noies haguem de ser més tranquil·les. Cert?

ps. lulamy, encàrrec d'emergència de darrera hora! si visiteu botiguetes de música, ja saps el capritxet de la nena!!!! molt bon viatge i mooooolts petons a la family!!!!! Per cert, ja li pots cantar a la panxulina allò de: un ianqui baixa a la ciutat, cavalca dalt d'un pony, porta una cresta a front i crida macarroni!!!!
Volia fer una llista de rockeres, però de solistes de grups me n'han sortit tantes que potser millor que no ho faci.

Quantes vides possibles tenim?

Fa uns dies em recordaven una idea de Lucía y el sexo, aquella de si poguessis fer com un cuc i quan una cosa no va bé, xuclar i tornar enrere, just en el punt on tot anava bé. Lo fàcil que seria tot, tornar al punt on es va escarriar i com m’agradaria poder-ho fer en alguns àmbits de la meva vida.

Però això no és possible. I em queda ben clar després de veure Las vidas posibles de Mr. Nobody. El temps passa, no s’atura i no es pot tornar enrere. Des del big bang tot és linial i mirar endavant. Els planetes no poden aturar-se i girar en el sentit contrari. Això només ho podia fer el Superman per a salvar la Lois Lane d’aquell terratrèmol.

I les decisions que anem prenent tenen més importància de la que ens pensem. Perquè et van construint i fent. Cada un dels teus actes té una transcendència, alguns més que d’altres. I algunes decisions marquen el futur. Segons el que anem decidint tindrem una casa, o un marit, o uns fills, o viurem enganxats a aquell amor del que ens van separar, o serem milionaris, o simplement, morirem.

No sé si els agradarà gaire aquesta pel•lícula a aquells qui creuen en el destí. Moltes vegades he sentit allò que el destí et posa davant una persona que ha de ser important per a tu tres vegades. La pots deixar escapar dues però si no l’atrapes a la tercera, ja haurà passat i no tornarà (i no necessàriament parlo en temes romàntics). No ho tinc gaire clar això, la veritat. Seria el mateix que creure que si la deixes escapar és que, en el fons, no és està al teu destí o si ho està, t’acabarà tornant, com els passava a l’Ana i a l’Otto de Los amantes del círculo polar, que estaven irremediablement condemnats a estimar-se i a estar separats.

En canvi si que he pensant molt en les decisions presses. Sovint, i pel caràcter més aviat pessimista propi, de forma negativa. Sempre he dit que me’n penedeixo d’allò que no he fet més que no pas del que si que he fet. Què hagués passat si aquell dia a piscina no m’haguessin tingut que pescar amb el pal? (curiosament, això també li passa al personatge), potser sabria tirar-me de cap a la piscina (fet que tampoc és tan vital) o potser no hagués agafat tantes pors que sovint m’han limitat (fet que si és força més vital). Què hagués passat si hagués anat a aquella festa? (un altre exemple de les pors que limiten). Potser m’hauria portat una altra carabassa, però fins fa poc no vaig descobrir que el fet de no anar-hi va ser la millor decisió, que només hagués patit més del que vaig patir. Què hagués passat si....? i podrien ser mil i una les decisions que sovint penso que he triat malament. Perquè sempre m’ha costat decidir-me, triar. Sempre pensant i repensant si la decisió serà la bona, si no hi hauria una de millor. Sovint estancada i atrapada per no saber triar.

Després també hi ha la importància que els altres posen en les teves decisions. No sempre podem triar, no sempre ha de recaure en nosaltres el pes de les decisions que els altres prenen i que ens ha de condicionar a nosaltres. De vegades som massa petits o insignificants per marcar la vida dels altres. I a la inversa, el mateix, potser la indecisió dels altres ens afecta més del que caldria.

Però la vida passa, es va creant dia a dia i no es pot aturar, i sols arribarà un dia, que espero molt llunyà, molt llunyà, que valdrà la pena repassar totes les decisions i poder somriure marcant-me les arrugues dels costats dels llavis, sense pensar i si..... Perquè la vida és única i no es pot preveure per més fórmules que s’intentin experimentar. I cal aprendre a triar.




Ps. La peli és friki, friki. I no sabria dir el gènere, potser de ciència-ficció. Un pèl massa llarga i enrevessada i la primera sensació és de dir què coi he vist?I fins i tot, de no agradar-me. Però vas tirant fils, vas recordant seqüències i saps que més tard o més d’hora la tornaràs a veure. I et van sorgint idees, temes, veritats, pensaments. Sensacions que no et deixen indiferent. Potser pels que pensem tant és una petita joia que necessita el seu temps de repòs per entendre i aprofundir en tot el que diu.

Mai havia sentit parlar del Big crunch. Engoixa una mica.
Apart surt un mite de la meva joventut, els ulls més bonics, els del Jared Leto que sortia en una sèrie adolescent que em va agafar més aviat grandeta però amb la que em sentia ben reflectida. Vaig trigar una bona estona a reconèixer la Diane Kruger. Segueixo pensant que una rossa no sempre està bé de morena (quan sembla que les rosses puguin estar bé de qualsevol color).
La cançó, no és de la BSO, sinó una dels Sexy Sadie que van fer ja fa un temps amb el mateix nom que el personatge central: Nemo Nobody (no el trobeu malintencionadamente ben trobat aquest nom?)