El meu cap

“Per damunt de tot em vull considerar una bona persona”

Quan va arribar el meu cap a la feina, un dels exercicis que fem tots els que hi treballem és buscar-lo a Internet. I ell hi era. I tenia un blog. Que va deixar en incorporar-se al seu lloc de treball.

Un dels seus últims escrits acabava amb aquesta frase, i des de llavors sempre l’he tingut present.

Ell i jo mai hem tingut massa sintonia. En molts moments reconec que per els meus prejudicis cap a l’equip de direcció i uns colors polítics en els que creia i que em van decèbre tant que no puc ser-hi objectiva.

Sempre ens ha costat molt dir-nos les coses, segurament també perquè sóm molt iguals. Tímids i amb por de fer mal.

Puc considerar que sempre m’ha deixat fer, i encara que quan em va dir que volia contractar un altra persona em vaig sentir ferida, tenia la seva lògica. Ha respectat la meva acció sindical i mai m’ha respost malament devant alguna de les caguedetes del dia a dia, sempre ajudant-me a buscar la millor solució.

Tot i així sé que confia més en la meva companya, que a base de comprar al personal amb xocolatines i fent la rosca, ha sabut guanyar-se’l. Sé que per més que li demani que vull participar en la construcció de les politiquees i que la contractació no em va, passa de mi.

Però en el fons, mentre anem fent ja estava bé. I el considerava un bon paio, que es manté al marge de les tonteries de parvulari que hi ha cada dia.

Avui m’he sentit molt ferida. Perquè la frase que tant li admirava, s’ha anat a norris. Ha abusat de la meva confiança i de la meva poca ambició, o la meva manca de nervi.

I llavors a mi, que a aquesta frase també m’agradava aspirar-hi, em queda una sensació d’idiotesa encara més gran. Crec que m'ha decebut tant que ja mai més el podré mirar als ulls sense veure-hi un tel d'arrogància, prepotència i poca dignitat, ja que a qui s'està fallant és a ell mateix.

Pd. El fet és que m’ha deixat sense vacances de Nadal. Ja les teniem repartides i a mi em tocaven a partir del 2, però com la companya està de baixa, tot estava en stand-by. Avui m’ha dit que a fer-les a partir del dia 7 perquè ell vol fer tots els dies. Sé que li ha costat dir-m’ho, que estic segura que l’obligació que quedi algú durant tots els dies prové de dalt, però això també demostra que d’equip enlloc. I tot perquè ell sols ha fet 11 dies de vacances i necessita desconnectar. I jo? Jo no les necessito? Jo no sóc res? Com sempre li he dit que m’adaptaria, xò una cosa és que tots dos fem un esforç perquè l’àrea no quedi sense atendre, però que ell pugui marxar i jo no….

I el pitjor és que m’ha deixat tan corpresa que no he sabut què dir. I això, en el fons, és el que més ràbia em fa, però d’això ja en parlaré un altre dia.

My Blueberry Nights

Una (i 3,..o 4) històries d’amor i desamor.
Perquè hi ha temps per tot. Hi ha temps per estimar i temps per deixar d’estimar.

El que més m’atrapa d’aquesta pel•li és el reflex en les maneres, les sortides, les pors de la Lizzie (Norah Jones). Com si cada instant de la meva vida, com si cada història viscuda hagués fet el mateix que ella.

I com malgrat no saber què passa, el perquè del què sents, la por, malgrat tot, has de mantenir cert lligam. No sé si és l’atracció, el desig, l’amor, però tot i la distància cal deixar una petita empremta perquè no s’oblidi.

Potser el que més m’agrada, el Jeremy (Jude Law,... ais...) i el flirteig no flirteig, sense ni adonar-se. Conèixer, apropar-se, preocupar-se i ser-hi.

Potser el que menys, la història de la Leslie (Natalie Portman), que no s’aguanta per enlloc (i ja em sap greu, ja). I per damunt, la destructiva i brutal història d’un matrimoni desgastat de dolor (Rachel Weisz... sens dubte, la meva actiu preferida, i David Strathairn)

Aquesta no és la típica comèdia romàntica que, segons deien ahir, fan que les dones tinguem massa idealitzades les relacions, però si una bonica història d’amor i de trobar-se un mateix. Lenta, potser massa, però bonica i amb una bso genial.

La gran ona de Kanagawa

Ploraran.
Maleiran.
Es culparan els uns als altres.

Devastació i mort.

Però no són pas que ells qui ens estan matant?
Ens estan traient la vida.
Matant la llibertat dels oceans amb la pesca salvatge.
Amagant les misèries del què diuen progrés en bidons a les aigües profundes.
Deixant totes les porqueries que els fan nosa. Com si la nostra vida no valgués ni un ral.
Desfent els murs de gel protectors de la terra.
Imposant gegants de llauna per tot arreu per una estona de lleure pagat, vessant or negre, la seva suposada riquesa, la nostra perdició.

No podem més. La natura és més forta. Fer notar la nostra fúria.
És l’hora. I pagaran justos per pecadors també.
Devastació i mort.

I l’esperança de tornar a començar. Dofins saltant vora barquetes de pescadors, sardines amuntegades buscant el seu lloc dins la immensitat blava, coralls brillants que il·luminen el camí de les tortugues que enfilen platges plenes de futur, infants que juguen a fer castells en platges de sorra fina, recol·lectors de petxines precioses, velers que guarden amors ardents, fons marins on s’hi amaguin vaixells pirates de tresors robats,...

pd. Sense que serveixi de precedent, segona història consecutiva. Coses que passen. I m'estreno amb els relats conjunts.

pd2. No sé què passa que, segons com, no es veuen els comentaris (sobretot al post anterior). No és que els amagui, simplement, hi ha alguna cosa que no sé què passa. Si es clica dues vegades al blog, apareixen.

Exp. 08/33

pd. Aquesta vegada la pd va a dalt. je, je... Aquest relat prové d'un escrit d'en Xexu, la Carme i l'Assumpta que m'ha fascinat. M'han proposat que el segeuixi, cosa que em fa certa vergonya, però també em pica la curiositat. M'he desviat de la història, perquè així si algú més la segeuix, tot queda obert i tot és possible.
És el meu primer relat, mai m'havia atrevit.

“Ja tinc prou dades. No necessito saber a qui espera i es fa tard. Estic cansat. En el fons, és un pobre infeliç”. Pago el cafè, dolentíssim per cert, i m’aixeco sense fer soroll. El carrer és ple de gent; les llums de Nadal conviden a sortir malgrat faci un fred de mil dimonis i tothom sembla content com si tot anés bé. A quantes persones he tret la màscara sense ni adonar-se’n, quants somriures de cartró he vist durant aquests deu anys que porto treballant-hi. A la universitat pensava que seria una professió fascinant, assassinats, conspiracions, malversements i fins i tot fantasiejava convertint-me en un magnum a la catalana. En canvi podria dir que em dedico a destripar les misèries de cada dia, el més avorrit la vida: dones ferides per por de les infidelitats dels seus marits, fills perduts, fills monedes de canvi, lladres de pa sucat amb oli o estafadors que sols s’estan estafant a ells mateixos. Això si, si una veritat he descobert durant aquest temps és que el més important que tenim, volem, desitgem és estimar i ser estimats.

Em tapo bé, la gavardina ja té els seus anyets i hi ha descosits per tot arreu, hauré d’anar pensant en comprar-me una bona jaqueta per la moto, que ja tinc una edat. Enfilo carreró amunt i vaig a buscar la sortida. “Què agafo, la ronda o els túnels?” Tornar al brogit del centre de la ciutat, la meva ciutat, que tant estimo i tants maldecaps em dóna. Em podria instal·lar en un indret més petit, més proper, també té el seu encant, segur que tot és més fàcil i així començar de nou.

Hi ha retencions, un camió ha bolcat. Mentalment, vaig repassant els darrers dies, “aquest noi no para quiet! Amb qui déu haver quedat? el noi del gimnàs? o potser amb la noia d’ahir?”. La trobada d’ahir la tinc gravada com si fos avui, plena de converses creuades, mirades perdudes i desitjos amagats. I dels tres, aquella noia que m’ha fet tornar a pensar en ella. Feia molt temps que no hi pensava, gairebé havia aconseguit esborrar-la de la memòria. “La meva deessa grega”: encantadora, sempre guapíssima, divertida i ocurrent. Sempre em somreia i em mirava just com la amiga del paio aquest; com si fos l’únic. “Què déu fer? Ja ha tingut un fill; i dos?”. El què hauria donat perquè em triés a mi, perquè ho deixés tot i fos meva. Jo que li prometia una vida fascinant, de pel·lícula, viatjant, sortint, fent tots els seus desitjos realitat. Vaig ser massa ingenu pensant que ho deixaria tot per mi i alhora sé que no li tenia que haver demanat res.

“Perquè podent tenir totes les dones que puc tenir, em vaig enamorar d’ella?” Sé que sóc atractiu, que agrado a les dones. Potser no sóc massa guapo, però les sé tractar. Sé dir el què volen sentir, fer-les sentir especials, però en canvi mai em surt bé. Sempre m’enamoro de dones que només em volen per una estona. Ahir el noiet aquell de les ulleres em feia molt llàstima. Em recorda a mi, enamorat d’una dona espectacular que no l’estimarà mai. Espero que sigui capaç de passar pàgina, fins i tot per un moment vaig estar apunt de dir-li “tio, reacciona, busca’t una altra, ella mai t’estimarà!”.

El despatx és gairebé tot fosc. Només una llum al final del passadís i la música del Jorge Drexler de fons. “hola petita, encara per aquí?”. Ella em somriu i treu la llengua fent una ganyota. Tampoc ja no m’estima. Ja m’ha oblidat, “qui deu ocupar el seu cor ara?”. Quan li dic coses boniques es continua posant vermella com sempre, no ho pot evitar, però ens fem bromes, riem plegats i els seus ulls tornen a desprendre llum. Això em reconforta i alhora m’entristeix. Quan mal li vaig fer, quan mal ens vam fer tots plegats.

L’informe ja gairebé és llest, i de lluny sento la veueta que em recorda que demà no hi haurà ningú, que els col·legues del despatx tenen històries vàries, que no marxi tard, recordi de tancar la calefacció i sobretot que em tapi, que fa fred.

Tanco l’ordinador i surto al balcó a fer una cigarreta amb un nou cafè a les mans. La lluna és plena i sembla que gairebé la puguis tocar amb les mans. I ja torno a pensar en ella. Li vaig prometre la lluna, que sempre estaria al seu costat i no l’oblidaria mai. Mentre intento tancar els finestrals, el cafè se m’esmuny de les mans i cau damunt la pila de llibres que hi ha damunt la taula i fa malbé Estimada Marta, de Martí i Pol. “Potser una senyal?” I jo que fa anys vaig decidir deixar de creure en les senyals i destins, me’n ric de mi mateix. Hi ha històries tan caducades que no poden continuar damunt la taula com si res.

A l’expedient hi ha diversos números de telèfon, no contesta cap. Segur que el que he descobert d’aquest noi alt i guapo no els agradarà, però jo me n’alegro. “Bona nit, sóc en Saül Benet. Ja tinc els resultats. Demà a les 10h. Ningú la veurà, estigui tranquil·la”.

Jai guru deva a om

Rufus Wainwright. Across the Universe

Fa uns dies em demanava tornar a somiar.
No perdre el que anava perdent dins d'una espiral que no sabia frenar.

Hi ha dies de tot. Dies que et menjaries el món i dies on el món se't menja.

Hi ha dies que fas volar els somnis i hi ha dies que els somnis topen de peus a terra.

Fa dies que el Nadal s'avança. Semblen ja els dies abans de Nadal (per mi la pitjor setmana de l'any), tot presses i aglomeracions, certes tristors i melangies, llàgrimes que cauen sense motius aparents. Somnis que s'estabellen en la realitat.

Però ara sé que està a les meves mans sentir el Nadal, fer-lo meu. Despendre'm de la cuirassa i tristor i somriure. Somiar de nou.

No sé si sóc capaç d'escriure els meus somnis, però si de recuperar allò que estava perdent i il·lusionar-me de nou.

pd. no sé si m'agrada més aquesta versió o la de la Fiona Apple,encara que se'ns dubte la millor, la original. Però aquest vídeo és una delícia.
Per cert, no sé què passa que no puc penjar els vídeos de youtube i que es vegin. Sorry.

Aprendre

Aprendre

Sovint, al centre parlem de com acollir infants amb discapacitats. Com ens hem de formar i com, encara que el nostre cor ens digui que volem acollir-los, de vegades hem de dir que no. I hem de dir que no, no pas perquè se’ns faci massa coll amunt sinó perquè no podem donar –per manca de recursos personals i no pas altra cosa- el servei que ens demanen.

I dir que no, és el més difícil.

El pitjor que m’ha passat al centre és, amb diferència, quan un nen hiperactiu (i amb alguna malaltia mental que mai hem arribat a esbrinar) va tenir una crisi. Sé que, malgrat al moment vaig reaccionar com calia, havia d’haver previst que podia passar i de fet també sé que vaig actuar negligentment emportant-me’l que no tenia que haver-lo portat sense l’informe mèdic, però sovint pensem més en la importància per al nen d’anar de colònies i ens oblidem de les atencions especials, doncs sempre tot va bé. També recordo com, a l’endemà al CAP, qui va plorar vaig ser jo. A qui van haver de consolar va ser a mi i no pas a ell. I també recordo la seva mirada perduda i trista perquè no entenia res i no recordava res del què li havia passat, i alhora pensant en les conseqüències quan arribés a casa.

Perquè per damunt de tot, jo només estava amb ell una setmana però la seva família hi conviu diàriament, i ell, sempre.

Tres de les persones més fortes que conec tenen un familiar amb algun tipus de discapacitat. Una d’elles, la seva mare va tenir un “derrame” cerebral quan ella era molt petita. Gairebé mai en parlem, però sempre l’he tingut molt present. El seu pare ha fet de pare i de mare en molts moments i mai han deixat de fer res, ni de viatjar, ni de sortir. L’amor que desprenen per la mare és tan gran i alhora no en són gens conscients entossudits en viure la vida com si no hagués passat res. Viure cada dia. La segona, té una nena amb una síndrome gairebé desconeguda –“síndrome del gato que maúlla”-, una síndrome a qui dia a dia es va adaptant i coneixent. La seva lluita dia rere dia és perquè la Maria aprengui a caminar, a parlar, vagi creixent i esdevingui una persona autònoma. Segur que qualsevol mare li donaria el mateix amor que ella i li dedicaria els mateixos esforços, però la seva valentia per tirar endavant una vida sovint complicada em continua meravellant. I la tercera, el seu germà té un retard mental i una cardiopatia greu. El Lluís el conec des de que era petit, era un dels meus nens, un Drac Verd. Sempre el vaig voler tractar com un nen més del centre, amb les atencions que necessitava però que pogués trobar el seu lloc. Ara, ja té 23 anys, és tot un homenet que se’n riu quan em veu pel carrer i no li agrada el tall de cabells que m’he fet o em recorda que ell també voldria ser animador. La seva germana va créixer estimant-lo malgrat no sempre fos fàcil, ajudant-lo cada dia amb paciència i serenor i sense permetre que fos una joguina de la compassió dels altres.

Com ja he dit les tres son de les persones més fortes i valentes que conec (si ho penso, en conec unes quantes de fortes). Totes tres tiren endavant el dia a dia amb la realitat que tenen, sense por i volent millorar cada dia. Les admiro perquè mai han deixat res, mai s’han deixat. I jo, que de vegades penso i repenso el perquè de certes coses, de certes pors, veig que en el fons ho he tingut fàcil. Que cadascú té les seves històries, i les meves també hi són, però que no es pot deixar de lluitar, de viure la vida malgrat aquesta faci mal o sigui complicada. N’he d’aprendre tant d’elles.

Pd. Normalment els posts no els penso i repenso massa. Els escric i els deixo anar, però aquest porta més d’una setmana a l’escriptori. Les tres poden llegir-lo, i em fa certa vergonya. La meva intenció no és més que un petita declaració, no vull ferir pas cap sentiment.

Els esmorzars de més de 20 minuts....

Conversa entre 5 dones a l’hora de l’esmorzar en un bar ben caspós.

Dona número 1, altrament coneguda com la divina: “jo no sé ben bé què passa. No pot ser veritat que ara costi tanttrobar un home que t’estimi. I que valgui la pena. D’homes n’hi ha moltíssims, només has de sortir”.

Dona número 2, altrament coneguda com la follonera: “és veritat. Connec molts homes solters divins. No entenc què passa. Quan nosaltres erem joves no hi havia tantes complicacions. Ara tot sembla un drama.”

Dona número 3, la soltera: “els homes solters interessants no surten tant. No te’ls trobes en un bar de copes, ballant, quan surten ho fan amb els amics i no van a conèixer noies. I els que van a lligar, van a lo que van”

Dona número 4, altrament coneguda com a la bessona arxivera: “si, si que costa, perquè a més ara tot és més ràpid. Quan surts de nit, no aconsegueixes conèixer algú, simplement un rotllo d’una nit. Un polvo d’una nit”.

Divina i follonera” Siiiiii home!!!!!!!!!!!!!”

Divina: “ah, això ja no m’agrada tant. Ni una mica de jugueteo ni de jocs per conèixer?”.

Dona número 5, altrament coneguda com a follonera número 2: “No, no,… es va a lo que se va. Per això ara hi ha altres sistemes per conèixer gent, i per això funciona tant, com les pàgines d’internet. A més, us recordo que estem daant de la flor i nata de la secretaria, que aquí la divina i la follonera tenen molt de glamour.”

La divina encara en estat de xoc. “no pot ser no pot ser. Tots els homes no són iguals. A mi em perseguien i el meu Jordi el portava jo per on volia.”

La bessona arxivera afegeix” si. Ara ja no són ells qui van a per algú, ara hem de ser nosaltres que fem el primer pas”

La divina, amb el seu to de mami “Si, si, encara que jo marqués qui va començar i es va llençar va ser ell. I és que en això si que hem perdut.”

A lo que la follonera número 2 sentencia “Però si tu vols una cosa, siguis home o dona has d’anar-hi, ho has de provar. Qui no arrisca, no pisca. I el que si que no ha canviat és que les dones tenim moltes més cartes i les hem de saber jugar.”

Després, la conversa va pujant de to –tan en contingut com en volum de veu- de tal manera que l’amo del bar, un home seriós i respectuós gairebé li agafa un infart en veure 5 dones exaltades parlant – cridant- sobre sexe a les 11 del matí. Quan marxen tot esbalotades per la conversa, l’amo respira alleugerit.

El fet, a més d’un esmorzar ben divertit, és adonar-se que potser en deu anys el joc de seducció, les formes,… han canviat. En alguns aspectes hem millorat, en d’altres s’ha perdut. Això si, el joc de la seducció, la màgia d’agradar-se, de conèixer’s, les papallones a la panxa, el neguit és igual ara que fa 10 o 15 anys enrera.

Pd. Les converses no són exactamente literals, falta molta chicha però és impossible reproduir-la.

Pd2. Entre la més gran i la més petita no hi ha més de 15 anys de diferència.

Pd3. Sense voler-ho ha estat la conversa que porta dies i dies rondant-me pel cap. I la sentència de la follonera númer 2, buf!! Una gran veritat.

Hi ha d’haver lloc per tothom, no?

M’hi vaig matricular fa uns quants anys.

I treia mooolt bones notes.

Alguns li diuen inocència, d’altres ingenuitat. La majoria, tonteria.

Últimament m’he desapuntat. La trobo a faltar.

Pd. La foto l’he trobat, aquí. N’hi ha de molt originals.

Pd2. fa dies que em costa tot. Fins i tot el blog. No hi ha gaire a explicar. I tot gira massa igual. Espero que arribin nous aires.

Gotes d'aigua

fent neteja de mails, he trobat aquesta delícia de vídeo.
Per petita que sigui, cada gota compta

Quan es fa fosc

Viure sol té molts avantatges. Es pot considerar un luxe.
Però també té un preu.
Acostumar-s’hi.

I quan es fa fosc, .....
La solitud es fa més present.
Hi ha nits que no tant,
que passen ràpid, les mil i una coses del dia a dia, vida social, els petits capritxets o els inesperats trencaments de la rutina la fan desaparèixer.
Hi ha nits,
que reapareix, que s’esmuny per els racons més insospitats de casa, de l’ànima.


Pd. Almenys, a mi em passa.

Tanmateix, m’encanta viure sola.
Amb el Puck.
(i encara que no m’hagin arreglat la instal•lació telefònica!!! Quin desastre!!!!!)