I per acabar d'arrondonir...

Boomp3.com

... aquesta setmaneta de desastres i despropòsits, ahir em perdo.

I no en sentit figurat, de mi mateixa -que suposo que també- sinó en el sentit literial. Arribo tard, a un sopar que no m'apassiona, però que em forço a anar-hi, i de l'atabalamenta, llegeixo malament el carrer, i jo vinga carrer amunt i avall per la part alta de la ciutat, i el número 69 que no hi és per enlloc. Finalment truco i no entenc res del què em diu... la Caixa??? només hi ha un BBVA! i finalment descobreixo que era un altre carrer....

En d'altres ocasions hagués fet conya, m'hagués rigut de mi mateixa, dels meus despistes. Hagués demanat perdó per arribar tard i hagués passat la nit. Però ahir em vaig sentir tan petita, tan malament, que cap vinet (i altres accidents no causats per mi) podia salvar la nit.

Ja fa temps en vaig parlar, d'ella. I ara ja he descobert què em passa. Em retorna a temps passats confusos, on no em sentia gens a gust amb mi mateixa. On era una petita, petita part de mi, i tot el que desprenia em semblava poca cosa i que no servia o aportava massa a la gent. Ara, tot això ja ha passat, estava contenta amb mi mateixa, havia aprés a estimar-me i a estimar la vida que tinc al voltat, a acceptar-me trobant mil i un defectes, caient cada dos per tres, però acceptant la vida , acceptant les meves circumstàncies i aprenent a jugar-hi. No sé si és enveja o no, crec que no. Simplement em fa sentir petita i que tota la meva vida val ben poc.

El pitjor (o no) és que sento que no puc escapar de tot aquest "bucle" que s'ha creat, de tota aquesta regressió.

Definitivament, no sempre la millor opció d'un dissabte nit és sortir de casa.

A mitges

Aquest matí he deixat el post a mig fer. I enlloc de desar-lo, l'he publicat.
Coses de viure en el caos.

Perquè hi ha coses que no s'acaben d'endreçar, que no acaben de trobar el seu lloc.
Perquè hi ha coses que has de fer, sense pensar-hi ni donar-hi voltes, no pots.
Perquè enmig d'un munt d'històries, te'n proposes de noves, professionals i personals, o te'n proposen de noves.
Perquè hi ha antics projectes desats a una caixa sense obrir que ni recordes el número.
Perquè hi ha qui et demana.
Perquè hi ha a qui vols donar.

I no pots arribar enlloc. Ni al què has de fer, ni al que vols fer.
Ni a qui vols cuidar, ni a qui et demana.

Per això sentia la pluja caure tranquil·lament, sense presses, ni destorbs, trobant el seu camí.

I ja sé que el que he de fer és somriure, i tirar endavant, organitzar prioritats i no deixar cap caixa sense obrir, que quan més faig, més plena de vida em sento, però avui no he pogut. Potser demà refrescarà i tot serà més clar.

Pluja

Plou.

I sols espero que refresquin les idees,

d'una ànima esbalotada, despistada,

caòtica.

El meu iaio

El meu iaio era de Granada. Era un home senzill, de caràcter dur i massa aspre. Tenia el semblant enfadat, però sempre t’ajudava i quan li treies un somriure, era autèntic. Ens va ensenyar el valor de la terra, a estimar-la, a sembrar patates, lligar tomaqueres, collir mongetes i trencar ametlles.
Era seriós, aspre i amb mal caràcter (fins i tot li teníem una mica de por).
El meu iaio va venir cap a Barcelona en busca d’un futur que a la seva terra no trobava. I es va trobar amb la Guerra Civil.
Va lluitar a la batalla de l’Ebre amb l’exèrcit republicà, el van ferir i empresonar.
Però va sobreviure. Es va casar, va tenir 4 fills i va tirar endavant sense gaire recursos, treballant de sol a sol, en una casa de menys de 60m2, humida i amb poca llum, van passar gana però van tirar endavant.
Quan va ser gran, va aconseguir el seu petit somni, una caseta, amb un hort i on pogués sortir i amagar-se el sol. Allí, d’on son els estius de la meva infància, ens va explicar a tots els cosins com van lluitar, com van cremar els munts de diners nacionals que es van trobar, com el van ferir i com va ser la presó.
Quan ens ho explicava, la veritat és que no li fèiem massa cas. No ho enteníem ni ens interessava. Ha estat després, al cap d’uns anys quan he entès tota la seva grandesa; perquè li agradava tan cultivar la terra, cuidar la natura, asseure’s a escoltar la gent, cuidar als que estimava i lluitar per les seves conviccions. I aquests dies en família a Granada he sentit que he recuperat part de la meva petita història, aquella de la qual també en sóc part, de la qual em fa ser en part com sóc. La més lluitadora.


Pd. El meu avi, vivia a un poblet anomenat Sants, prop de Barcelona. El seu pare dirigia una fàbrica tèxtil, i la seva xicota tenia un forn de pa. El meu avi va celebrar la IIa República i quan es va declarar la guerra va donar lluitar des dels despatxos.
Quan va acabar la guerra, com encara tenien el forn de pa, no van passar massa gana, sempre van mantenir el servei. El meu avi el vaig conèixer poc, recordo com em regalava tot el que li demanava, com venia a casa molts dies i es posava a jugar a nines. Recordo com picava a màquina des del seu despatx i l’olor dels cigars Bisonte o del puro al Camp Nou. Era afable, carinyós i ens portava de la ma pel carrer. I ara hi veig el meu pare en ell.
I també, en part, sóc com sóc per ells. Però sempre han estat molt més present la família de Sants, hi he conviscut més i els he entès més.

Pd2. Entre Berlín i Granada, porto unes setmanes ben mogudes i regirades. A sobre puc contemplar com a un lloc han estat capaços de superar el dolor del passat i admetre els horrors i danys causats, i en canvi aquí encara hi ha qui discuteix si s’han d’investigar o no els crims del franquisme, si s’ha de treure tots els símbols franquistes... (que consti que tampoc estic segura que el Garzón hagi de ser el superhome que investigui els crims de guerra)

Eros i psique

Eros i psique

bellesa, desig, valentia, esforç

Amor i ànima

Fantasmes de pa sucat amb oli

Fa dies que el fantasma sol·litud ronda aprop del vuitè vuitena. Es presenta de la forma més inesperada, com a desperfectes que no sé solucionar (Bricomania mai va ser el meu programa preferit), decissions a pendre, números que no quadren per enlloc, nits massa llargues o activitats molt sociables.

Després, amb la llum del sol (o amb una esgarrapada), desapareixen. Somrius i tornes a començar, convençuda que l'esforç s'ho mereix i que cada dia aprens alguna cosa nova que t'enforteix i et fa més valenta per aconseguir els teus somnis.

Perquè potser els somnis es poden complir sense ni adonar-se o potser no es compleixen, però de totes totes, hem de continuar avançant.

Fa relativament poc, en un dia d'aquests on els fantasmes apareixen, em van fer descobrir-la l'Amy McDonald i ara ja m'acompanya sempre (per cert, gràcies!).

pd.Hi ha coses que no s'han de fer quan una està arruïnada: mirar el llistat de concerts!
L'Amy McDonald actua dijous a Terrassa!! i aquests mesets: Keane, Katie Melua(un altre descobriment via blog), I'm from Barcelona, Gotan project,.....

El Casal del Raval

“I haurà un dia que la tarda ens vindrà a buscar;
Ens obrirà un sol a la plaça;
Ens trobarà agafats de les mans;
I un barri ple d’oportunitats.
Reinventant la nostra ciutat.”

Aquest és el post número 100.
I per aquest número rodó havia pensat un post sobre el bloc, lo desastre, poc constant i/o els diferents tipus de posts que penjo i com, amb tot, me’l sento molt meu.

Però ahir, després d’una maratoniana jornada familiar vaig arribar a casa, esgotada i vaig encendre la tele per trobar-me, de sorpresa, amb el concert al Teatre Liceu de Barcelona en homenatge al Casal d’Infants del Raval. I de sobte, van caure les llàgrimes que feia dies necessitava desprendre’m.

No he estat massa amiga –i potser justa- amb el Casal del Raval. Sempre, i he de reconèixer que és des de l’ignorància i pre-judici, els he tingut una mica de ràbia –potser era enveja-. És una institució que mou mar i muntanyes i que es beneficia de mil i un ajuts i subvencions. Sembla que tothom qui vol fer voluntariat hagi de passar-hi, i alhora que sembla que sigui la única associació que treballa a Barcelona en favor dels nens i nenes que viuen una infància difícil –tècnicament risc d’exclusió social, però m’agrada tan poc aquesta definició-.

Hi ha molts barris amb infants que passen moltes hores al carrer, amb famílies desestructurades i/o marcades per les diferències econòmico-socials que cada dia es fan més grans i dures. També hi ha molts barris amb diversitat de cultures i idiomes, i a tots ells hi ha petites entitats que treballen dur cada dia per donar una oportunitat diferent a aquests nens i nenes, una oportunitat de somriure i construir un món diferent. Però aquestes entitats passen desapercebudes, amb poc reconeixement de les administracions i la societat i pocs recursos, i en canvi el Casal del Raval tothom el té present (fins i tot, a la feina, una porra Barça-Madrid que va quedar deserta, la vam donar al Casal).

Sovint (i crec que ja ho he deixat escrit més d’una vegada) em pregunto si realment el temps que li dedico a una d’aquestes entitats serveix d’alguna cosa. Si l’estona de dues hores els dissabtes al matí serveix per encendre un petit raig d’alegria, de testimoni per aquests infants. Fa temps, una ex-animadora em va dir que alguna cosa els queda, que després ells son lliures per decidir el camí que volen seguir, però que almenys han conegut alguna realitat diferent al què els envolta. Al llarg d’aquests anys he conegut infants que l’han canviat, d’altres que malauradament tot i tenir-ho tot per deixar enrere la infantesa difícil han caigut en els mateixos malsons que els acompanyaven de petits.

Ahir em vaig retrobar en l’esperança d’un demà més clar i vaig entendre la grandesa del Casal del Raval. Un dels vídeos, sortien joves que s’havien format com a cambrers i tenien treball “estable”, com ajuden a formar joves del carrer, aquells que les escoles es senten incapaços d’entendre. Com realment mou molta gent, i com, donant a conèixer el Casal i fent actes com el d’ahir, dones una oportunitat de canvi a molts dels infants de la ciutat. I així poder arribar a reconèixer aquelles petites entitats d’altres barris.

Pd. Aquest post m’ha fet pensar en la Ruth, el Rafa i la Rosa, el Marc, els germans Muns, el Lluís, la Jèssica, el Jonathan i l’Aaron, la Isa, els germans Lebrón...
La lletra del capdemunt és la cançó de comiat d’ahir, escrita per Roger Canals.

Boomp3.com

Tenir massa imaginació és un petit maldecap,
el caparró va a mil per hora i a tot li dones un sentit,
el sentit que li vols donar.

I per molt que sàpigues que no te n'has d'anar,
deixar que el cor et domini,
ho fas.

Però en un petit instant, t'adones de tot,
la ment es fa clara i precisa.
I tot el que penses i repenses, les voltes que li has donat,
ja no tenen sentit. Eren absurditats.

Tocar de peus a terra
i deixar de fer volar coloms.

Això si, hi ha petites realitats que no es poden deixar escapar ni perdre: la Carla, com ha canviat en un mes i mig, ja és una nineta d'ulls blaus.

Desdoblar-se en dos

Avui, a les 22.30h. Presentació en societat. Primer concert al Sidecar.

Avui a les 21h. Presentació en societat. Primer sopar a casa.

Encara no s'ha inventat el desdoblament de personalitat.

Algún dia apendré a fer servir l'agenda, espero.

Què em treu el son?

Els mil i un sorolls del silenci.
Les gavines que malviuen prop la platja
La coca-cola a partir de les 7 de la tarda
La taladradora de l’edifici fashion que construeixen al costat

El sofriment dels que estimo
Les errades de cada dia
Les carícies desitjades
Les expectatives creades que topen amb la realitat
Les tasques que he de fer i posposo
Les paraules que vull dir i xiuxiuejo o em guardo

El Puck jugant a les 4 de la matinada!!!!!!