Dinar a casa

Posa'm més gin, David! Mishima

Dissabte vaig fer un dinar a casa amb els amics de la colla de Sants. En vam ser 15, a taula! Feia molt de goig, i això que estàvem ben estretets, que el vuit8ena és força petit, però de fet, més petit era hobbiton (el meu primer pis d’independitzada) i vaig fer un sopar amb 18 o 19 persones (això sí, en aquell cas era un buffet de peu).

M’agrada molt que els amics vinguin a casa. Queda lluny de tothom i quasi sempre quedem al barri on viu la majoria (aquest fet no l’he portat gaire bé en diverses ocasions, tot i que sé que és inevitable). Per això, l’excusa de celebrar el meu aniversari va ser perfecte per muntar un sidral com aquest.

Gaudeixo pensant el menú, intentant no complicant-me, canviant plats a darrer moment, intentant comprar els aliments amb temps però acabant el mateix matí corrents, o donant més voltes que el 29 per aconseguir el que vull, com per exemple anar a Vilafranca a comprar la pasta fresca (serà que no hi ha botigues de pasta artesanal a Barcelona! Però no, com aquesta, cap, perquè és especial per a mi). Abans, fins i tot gaudia pensant algun detall per la taula, però aquest cop vaig centrar-me en tenir-ho tot, ja que les obligacions setmanals se m’han complicat els darrers temps i no arribo a tant. 

El cert, també, és que el que sembla idíl•lic també em genera estrès. Mai penso que estigui prou bé, podria millorar el menú, cuinar de manera més bona, tenir la casa més neta, ser millor amfitriona, tenir les copes totes igual, no parar quieta intentant que tothom tingui el que necessita,... però si no fos així, no seria jo, oi? Simplement, acceptar-ho i somriure.

Després de tres dies rentant plats, guardant tovalles, taules supletòries, tornant les cadires als veïns, baixant llaunes i ampolles a reciclar .... m’assec i recullo els dibuixos de les nenes escampats per el menjador i dono malta al Puck, com intentava fer la Júlia; m'enorgullo de la bona pensada de fer la barra de bar al semi-balcó;  i ric mentre penjo l’estora mullada d’aigua després de la inundació per intentar-me rentar plats a la pica que amagava que està embussada; i m’enrajolo veient el bricolatge d’emergència fet; i em sento feliç rememorant converses de la sobretaula, llaços que es retroben, mirades còmplices, calma en una tarda llarga seguida d’un bikini veient el futbol, la cirereta del pastís. 

ps. Aquest matí, davant la notícia del dia, la mort de Carles Capdevila, he pensat en penjar algun dels seus magnífics articles que tant m'emocionen, però m'he topat amb una cita d'ell "hem de reivindicar les veritats íntimes. Són les que interessen a la gent" i he pensat que potser mantenia el post que ja tenia mig escrit. Reivindicar la veritat més íntima. I també viure la pròpia vida.