Una (jo), pensa que es coneix; que coneix cada arruga, piga o senyal de la pell. També, que coneix com pensa, com viu, què li mou. Però resulta que hi ha qui et coneix millor, que sap què necessites, què et manca. I decideix que també ho vol per ella. Així vaig arribar als blogs, de la mà d’una amiga que sabia (quan jo no ho sabia) que m’agradaria poder escriure, dir tot allò que dins meu-nostre, guardava. Durant un temps, totes dues vam descobrir-nos en un món virtual, alhora molt nostre i íntim. Va arribar un dia, però, que vaig fer un salt i em vaig deixar anar per escriure tota sola. Poc a poc, vaig anar teixint una teranyina de complicitats, d’amistats que, sovint, penso que també em coneixeu més bé que jo mateixa. Gràcies!
ps. I així, explico com vaig arribar al blog. I així, celebro el 10è aniversari blogaire d'en XeXu. Felicitats!!
Aquesta tarda, a més, he estat parlant amb aquella vella amiga amb qui vaig començar al blog. I hi he pensat. I com era de fàcil xerrar, viure aquella vida que vivíem. També ha estat un regal de conversa.
