Whenever, Whatever, Shakira
Un dels conceptes
que es porta és el de la zona de confort. I de la necessitat de sortir d’ella
quan vols créixer i avançar. Hi ha molts articles i definicions, segur que molt
millors que la que en pogués fer jo.
El cas és que
darrerament he saltat aquesta zona de confort. En sóc conscient. Segurament, va ser molt motivada
perquè les mancances que tenia em feien estar molt trista. Però, què passa amb
el què hi ha a la zona de confort quan t’arrisques? Cal deixar el que hi ha enrere?
Penso que no, de fet, jo no ho vull deixar pas. M’explico.
He tingut un
nucli dur d’amistats, que m’omplien i em feien sentir segura. Però sé que
necessitava eixamplar les amistats. En part, el blog ha estat una gran ajuda
per sortir de la zona de confort. Va ser el primer pas i darrerament, he anat
coneixent noves amistats que omplen un munt de necessitats i vivències que ni
sabia que tenia i volia. Aquest primer salt de la zona de confort ha estat molt plaent. Però, a més, he tingut un cop de sort
i he conegut algú amb qui fer camí (una mica a pas lent o a trompicons, però
camí). Conèixer el Sr. E ha estat fantàstic i he hagut d’abandonar la zona de
confort per arriscar-me del tot: a obrir el meu cor per complert a algú, vèncer
pors, moure’m molt més com una baldufa del que ja em movia, fer encaix a noves
activitats, conèixer un munt de gent i situacions que sovint em col·lapsen,
entrar dins de mons completament desconeguts..... I encara que és molt bonic i
ho vull, no és sempre fàcil. Fa por, però també és màgic.
I què passa
amb la zona de confort? Què passa amb els amics? Seria bonic poder dir allò de
que hi són encara que no ens veiem tant. Però el cert és que tot canvia i les
relacions també. I darrerament, no trobo
el meu lloc dins del què era la zona de confort. I m’enfado. Amb ells i amb mi
mateixa. M’encantaria poder compartir amb ells tot el que estic vivint, però
sovint no trobo espai. He deixat d’adaptar-me als designis d’anar sempre al
barri de la meva infantesa però això fa
que sigui un satèl·lit dins del grup. I això, quan no ho vols ser, frustra molt.
Segurament, hi haurà qui pensarà que quina xorrada explico però tornar a trobar
el teu lloc amb tot el nou que tens, no sempre és fàcil. I perdre amistats mai
m’ha agradat.
Espero que tot es vagi posant a lloc. La feina, suposo, que és meva. Però també tinc clar que no només és meva.
Ps I vosaltres? Heu
estat conscients de saltar de la zona de confort?
11 comentaris:
El peix salta de la peixera petita cap a la gran.
Desitgen-li sort que hagi tingut punteria.
Segurament el risc s'ho valia.
T'entenc molt bé, sobretot quan parles d'amistats. Sempre i molt i molt, m'ha costat deixar enrere amics de veritat. A vegades és inevitable. La realitat s'ha encarregat de demostrar-me que tot són èpoques i moments i que a vegades allò que ens sembla que se'ns allunya avui, pot tornar a apropar-se demà o d'aquí 3 anys. He après que res no es definitiu. Ni que ens quedéssim sempre en la zona de confort, tampoc. Però allò que creiem pèrdues no tenen perquè ser-ho per sempre.
Això de ser un satèl·lit, també m'ha passat sovint. Finalment pot ser un canvi, però no forçosament dolent.
Tota la vida van sortint amics nous... I cal gaudir-los tant com es pugui.
M ha sortit un comentari com un sermó, potser pel que et deia abans... És que m'hi trobo en cada paraula.
Rits, el que podria dir-te està ja expressat en el comentari de la Carme. També em veig reflectida en el que expliques en el post, per cert molt ben argumentat. Els nostres temps van canviant, és inevitable que algunes amistats es refredin, per múltiples motius, i al mateix temps en van sorgint de noves que ens fan sentir molt feliç... De vegades, al cap dels anys, la vida torna a apropar-te amb gent que tenies quasi oblidada. Es tracta d'anar sempre endavant, fet allò que et fa sentir feliç, sense pors. Es tracta, senxillament, de Viure.
Una abraçada gran!
Sí, jo també he saltat de la zona de confort fa poquet (he canviat de feina) i n'estic molt satisfeta. Anar a treballar torna a ser emocionant.
No se m'acudiria parlar de zona de confort quan es tracta de viure, però estic segur que per molta gent és un salt molt difícil. Per molta gent, i en algunes situacions concretes també. Però tot i això, crec que t'entenc. No sé la situació dels teus amics, però jo m'he trobat, o em vaig trobar començant una relació i volent-la compartir amb els amics de sempre, i trobar-me que ja emparellats de fa molts anys i amb criatures, ningú no entenia ni podia compartir la meva sensació. Et venen moltes ganes d'engegar-los a la merda, francament. Però bé, és assumir que no esteu en el mateix punt, i que ells no poden sentir el que estàs sentint tu ara. A mi encara em costa, no et creguis. Espero que sàpigues trobar l'equilibri.
O sigui que haig de llençar a les escombraries els meus amics de tota la vida per poder créixer i avançar. Quina collonada.
la vida es com una pastisseria....veus tot el que t'ofereix però no pots ni està bé tenir-ho tot de cop. Aleshores s'ha de triar allò que més t'agrada i degustar-ho amb tota l'ànima. Hi han molts dies i de mica en mica pots anar tenint de tot i sense renunciar a res.
No et preocupis, els amics també es troben en el mateix problema de compatibilitats i si podéssim deixar de treballar tindriem més temps....però no és el cas de moment.
Mossega el pastis, els donuts i els croisants sempre hi seran....
Crec que el salt més gran que he fet (quasi un salt al buit) és quan vam tenir un fill. Això ens va limitar molt amb qui passem més temps (ara estem més amb la família) i amb qui menys (els amics). I també quines activitats podem fer i quines no (o no tant).
De vegades es pot compatibilitzar allò nou amb allò antic. De vegades no. I de vegades sí però costa esforç.
entenc que estàs en procés de canvi, de canvis....els canvis produeixen crisi o és a l'inrevés ? fer un salt , experimentar, deixar i deixar que et deixin, aprendre i reaprendre , conèixer i reconèixer o desconèixer .....amistats que es conserven i altres que s'inicien, horaris i feines i situacions diverses .....la vida que es belluga i nosaltres amb ella ....endavant rits !
És veritat que vas fent nous amics, i alguns molt intensos, de manera que sembla que els estiguis "intercanviant", com una traïció. Però com et diuen més amunt, hi ha retrobades i moments màgics amb els amics de sempre, almenys a mi m'ha passat, i és fantàstic, ja saps que el riu no s'atura... Petonets.
Moltes gràcies a tots! Els vostres comentaris seran respostos amb calma, així ho demana el post. Aquests dies de festa segur que trobo espai i estona per fer-ho.
Petonets!!!
Publica un comentari a l'entrada