De totes les imatges d'aquests dies....

.... jo amb quedo amb la carona d'Hudea. I més tenint en compte el relat anterior.

Aquests dies de tristors, de dol comunitari, però també de reconciliació i pasqua, tal i com m'han dit avui, desitjo que aquests dies ens facin repensar-nos, i que la pasqua de diumenge ens porti llibertat per tornar a començar, amb pau.

ps. M'avanço una miqueta, ho sé, però per si de cas.

RC: La petita obrera

Ostres, tan debò el Maurici no em vigilés tant, m'escaparia una estona a veure si tenia raó. L'envejo tant, al Josep. 

Ahir, en sortir de la fàbrica, com cada dia, vaig anar a buscar la mare, que acabés de treballar pels seus pares abans d'anar al pis petit que tenim a la colònia. Ens vam trobar al jardí de casa seva. Les magnòlies estan florint, son tan boniques i fan un perfum, el perfum del Josep. Li vaig portar un pastisset que havia fet la mare, era el seu sant. Vam jugar a la xarranca, em vaig deixar guanyar, de tant en tant, ho faig. Em va explicar que a l'escola els havien dit que avui passaria una cosa fantàstica, que faria por i tot. El sol desapareixeria, tot es tornaria fosc. Però que no m'havia d'espantar, que és perquè la lluna es posa al davant del sol, i que sols dura una estona, que no es pot mirar el sol directament, però que han inventat un sistema per veure-ho. Li vaig dir que era mentida i ell es va riure de mi "ets una mica tòtila, eh! si vinguessis a l'escola, ho entendries". 

Li vaig clavar un cop de peu al turmell i me'n vaig anar corrents. He plorat tota la nit, però no ho sabrà pas, no penso anar a jugar cap dia més amb ell.

- Pst, pst, Aurora, aquí, gira't, a la finestra! Que et vinc a buscar! què deus estar pensant! Va, gira't i mira'm, el Maurici té per estona a la teixidora que he espatllat! Va corre, que et portaré a veure l'eclipsi! 

ps. Nova aportació per als Relats conjunts. L'havia de penjar divendres, però millor tard que mai.

Papers, papers, papers

Demà ve el fuster a fer el pressupost del canvi de portes per al pèrit. M’he cansat d’esperar que les rajoles de l’estudi s’assequin del tot per posar una de les estanteries a lloc. Les piles de llibres, de carpetes o de caixes, amuntegades al menjador poc a poc van minvant però encara em queda moltes estones de feina a fer del què vaig desfer en poques hores. El sofà segueix a la galeria però li he entrat un coixí al Puck perquè no enyori tant el seu racó preferit. Poc que mirava la tele, ara ho faig menys, i des de la butaca, com feia la iaia Esther a ca seu.

Vaig pensar que tot plegat em proporcionava un bon moment per fer neteja i endreça, aquella endreça que saps que has de fer però que mai trobes temps, fins que els imprevistos et fan maleir-te per ser tan poc ordenada. Vaig pensar que si hi havia papers que s’havien fet malbé, potser és que s’havien de llençar i que ara havia arribat el moment. Que allò que sovint penso que em comença a dir adéu es materialitzava d’aquesta manera.

Llibretes esteses, viatges que s’esborren de les llibretes de notes, fotos enganxades, apunts a boli quan encara no s’anava amb portàtil a classe. Papers mullats que fan pudor, notes de reunions, de trobades, milions d’hores dedicades als altres. Pensava que potser seria fàcil desprendre’s.

El cert, però, és veure una data, una reunió, i recordar bons moments, persones delicioses, sensibles, amigues. Fotos d’infants que ja son adults, bons moments viscuts que en aquells instants no apreciava. Regals d’una vida viscuda.

Fa un temps que no trobo el meu lloc on pensava que hi era. El compromís i militància, el creure-hi, m’hi manté. Sovint amb mals humors. Els darrers temps ha passat que el dia a dia em pot però que quan arribo a una trobada, a una reunió, per més mandra que em faci, recupero el sentit del què faig. Diumenge esperava que em passés. Però trobar amics, compartir vivències, llegir un testimoni preciós, de moment, no ha estat suficient. Seguiré buscant per retrobar-lo. 

Mentrestant, continuaré assecant, arxivant, guardant dins del cor tot allò que fins ara he rebut com un tresor.

ps. Què pesat que és el món de les assegurances. Ja prou poc que m'agrada quan em toca a la feina, que ara, se'm fa molt i molt feixuc. Un pal!

Cròniques gatunes IV

Dia 2389

Camarades,

Estic bé. No patiu. Gràcies pels missatges d'ànims i preocupació.

Va ser tot molt ràpid. La meva subjecta d'estudi havia marxat a treballar i jo estava tranquil·lament fent els informes que tenia endarrerits de totes les novetats.

De cop vaig sentir un espetec i un soroll inquietant que venia del lavabo. No em vaig poder contenir. Estava tot moll d'aigua, ecs! i en sortia desbocadament per darrera una columna. No vaig poder mirar més, m'estava quedant moll.

Me'n vaig anar de seguida damunt del llit. Allà és on em sento més segur. Va passar molta estona. No us puc dir quanta, però se'm va fer molt llarg. L'aigua no deixava de brollar i el terra que cada cop s'omplia més d'aigua com quan la subjecta d'estudi diu que es dóna un capritx i omple la banyera.

 

Va parar de rajar aigua i es va fer el silenci. L'ambient era insuportable, aigua condensada, calor que s'evaporava, olor de mar. Una sensació d'ofec a tot arreu. I jo, sense poder-me moure.

Van ser les hores més llargues que recordo de mai. Vaig tenir por, us ho confesso.

De cop i volta, vaig sentir la clau i pel nostre comandant en cap, vaig demanar que fos ella. Desesperadament, em buscava i va seure amb mi, contemplant la magnitud de la tragèdia. Es va treure les botes, els mitjons i es va arremangar els pantalons. I va desaparèixer. Trucades, visites als veïns de baix i tovalloles pel terra.

Pensava que ja estava sa i estalvi i necessitava de les seves carícies i vaig saltar a buscar-la. Però no, el menjador encara era ple d'aigua i no sé com, em vaig veure envoltat. Intentava anar a algun lloc, però res em salvava, donava voltes en mi mateix però l'aigua em mullava de valent la cua i les potes, és un infern, tot mullat i cada cop pesant més. Fins que em va pescar, em va tornar al llit i em va demanar que no em mogués d'allà, sense menjar, aigua ni sorra. Per sort, va arribar el pare de la subjecta d'estudi i va estar per mi. Em va calmar i em va donar una llauneta.

Van ser moltes, moltíssimes hores. Potser unes quatre traient aigua i tot el dia desmuntant mobles, corrent-los per eixugar l'aigua estancada, buidar-los prèviament, una feinada.

Cinc dies després, tot continua sent un caos. La casa fa olor a humitat, una olor molt desagradable. Es veu que hem d'esperar que vingui un tal pèrit i que ens digui si s'ha d'aixecar el terra o si s'hauran de canviar les portes ja bufades. Es continuen trobant fotos per estendre i assecar o llibretes amb records que la meva subjecta d'estudi es mira sense ni mutar-se. De fet, no ha deixat anar ni una llàgrima, segurament per ràbia. Tothom que ve a casa per ajudar, li diu que ho porta força bé. Tant, que no ha deixat de fer res. Però està esgotada, li fa mal tot el cos, els peus, les cames, els braços. Com comprendreu, la meva tasca és fonamental, els massatges als peus a l'hora de dormir no me'ls salto pas!

Tinc una feinada per endavant!!! Disculpeu que me'n endarrereixi. Segur que ho enteneu.

Sempre vostre, puck.

ps. Nova entrega de les cròniques gatunes. Aquesta vegada, de fa ben poc per explicar l'actualitat que supera qualsevol ficció.