Una paraula, un verb acompanyat de dos pronoms febles.
Tan sols això. Tant, massa.
Sortit de les entranyes, des del més profund de l'ésser: de la impotència, del ridícul, de la por, de l'estimació.
I en el mateix moment, esquinçar-se l'ànima.
I de cop, el temor que es complís la demanda feta, tant, que ni es podia alçar la mirada.
I es va fer el silenci. I els ulls, es van humitejar com mai s'havien humitejat. Una llàgrima, potser dues. I el silenci; i la mirada que ho diu tot sense dir res. I l'abraçada que parla per si sola.
Posar per davant de tot la raó, deixant-se de sentiments, d'emocions. Però tot és mentida, sols un maquillatge per intentar ocultar .... la por.
La por pel que no funciona, pel que manca o fins i tot el que podria ser genial. La por, el pitjor enemic de tot plegat.
ps. Tan debó pugui redreçar l'esquinçat. Potser van ser masses emocions en una setmana. Potser, massa intens tot plegat. Però se suposa que viure ja és això.
Tan debó tot es pugui redreçar.
6 comentaris:
Hi han coses que adreçar-les del tot vol dir trencar-les, potser millor deixar-les un pensament en la seva corva necessària.
Desitjo que sí, que es pugui redreçar sigui el que sigui el que s'hagi esquinçat...
Quan fas posts d'aquests sembla que s'acabi el món. Para un moment i respira, ja sé que algunes coses són molt difícils, però en comptes de plasmar-ho com un sotrac que t'ha enviat de cop a terra, pregunta't abans si vols arreglar el malentès, la discussió, o el que sigui que ha passat, que no ens permets saber. Si t'ofegues en un got d'aigua a la primera bufada no podràs arribar gaire lluny. Potser pel fet que et penses que no depens de ningú, que pots fer-ho tot sola, et costa entendre que altres s'hagin de recolzar en tu, i potser a ells els costarà entendre que flaquegis. Necessites els altres, tots necessitem algú, que estiguin allà per nosaltres. Tu ets aquest algú per algunes persones, i no t'ha de fer por ser-ho. I encara menys por t'ha de fer deixar que altres suportin part de la teva càrrega, compartir les cabòries i no menjar-te-les tu sola.
Para i respira, i pensa. Estic segur que no hi ha res esquinçat, ens encanta el drama, eh? Ara riu-te de tu mateixa i ves a arreglar el malentès (a falta d'una paraula millor). Toca ser valent, i si creus que és difícil, pensa si et surt a compte quedar-te a casa asseguda amb el cap entre les cames.
Subscric les paraules del XeXu, recolza't i que es recolzin en tu, no hi ha una altra, petons.
rits segur segur que es redreça segur .....abraçades!
JOAN GASULL, hi ha corves que, per sort, son molt felxibles. I van fent, tot i els sotracs.
CARME, moltes gràcies. Ha estat difícil, xò anem fent.
XEXU, si ho sé. I sóc la meva pitjor enemiga. xò si, m'ofego en un got d'aigua, x sort sempre acabo tornant a surar. Només és qüestió de temps.
Compartir cabòries és necessari, xò no sempre és prudent. De vegades, no és el moment.
He intentat arreglar-ho, xò crec que, de moment, millor no remoure-ho massa i ja ho tornarem a parlar, per poder-ne fer conya.
GEMMA SARA, merci. No hi ha una altra, ja ho sé.
ELFREELANG, així ho espero
Petons a tots!!
Publica un comentari a l'entrada