Fora tot

La darrera setmana he estat fora, de colònies acompanyant el projecte d'uns amics. Aportant poc, doncs de música no hi entenc gens, però estant-hi pel què fes falta, amb els despistes i cansament que gasto darrerament, però intentant posar el millor que tinc, no massa la veritat. Podria explicar mil i una cosa, mil i una emocions, riures, plors, escales amunt i avall, aigua gelada i cançons, moltes cançons. Podria parlar de la primera barbeta oberta que he tingut en tants i tants anys, i que arriba quan pensava que ja ho has vist tot.

Però no, certament, no era així. I després d'explicar a una monitora novella que a l'endemà viuria lo bonic que és veure com els infants estan contents de tornar a veure els pares, d'explicar les aventures viscudes i com de recomfortant és no patir per infants que no volen tornar a casa per no viure en un dia a dia feixuc i complicat, com passa a l'entitat en la que estic, doncs va i un nen se'm trenca en mig de plors, pors, desconsol. I deixa anar tot allò que el preocupa, que viu. 

I si, no m'era una situació desconeguda, i alhora em sorprenia i em deixava feta pols. Segurament, els problemes que té no son per tant, però son els seus problemes i per algú sensible i tímid, que es guarda les coses per ell, doncs era molt feixuc.

En un moment li vaig preguntar si n'havia parlat amb algú, amb els amics, els pares o a l'escola. I em va explicar que sí i que la mestra i la psicòloga de l'escola li havien dit que no s'havia de preocupar.

I aquí és on m'indigno! Realment aquesta ha de ser la resposta a un infant preadolescent que cada cop es rebota més i no fa cas, que t'obre el cor i et diu el que el preocupa. De debò? I no donar-li eines? Si, segurament no hi ha de pensar tant, s'ha de fer el seu camí però com es pot dir que la solució és no pensar-hi. Què vol dir no pensar-hi? Si no se li donen eines per fer-ho, com aprendrà, com se'n sortirà? De veritat, una persona que viu en un bucle de pensaments, de pors i sofriment no se li pot dir que no hi ha de pensar-hi i prou. Se l'ha d'ajudar a  que aprengui a no fer-ho. És que no puc sortir del meu astorament, de la manca de professionalitat.

I això em porta a una crítica que sovint no és ben rebuda. Penso que ser mestre és una gran responsabilitat. Molt gran. Personalment, penso que seria incapaç de fer-ho. I penso que ha de ser vocacional. S'ha de compendre com son els nens, com senten i viuen i a més saber transmetre coneixement. I no és fàcil. I per això penso que és una professió que s'ha desvaloritzat, que durant molts i molts anys ha estat una sortida fàcil quan en veritat no es té vocació. Ara, amb la crisi, ser mestre ja no és una sortida fàcil, ni bons sous ni bons horaris, ni estabilitat. Per tant, estic segura que tornaran les grans vocacions de mestre.

S'hauria d'agraïr tant als grans mestres que hem tingut. I saber oblidar aquells que no ens van ajudar. Però cal que tinguem bons mestres, i bons professionals a les escoles. I també s'ha de tenir en compte que amb tantes retallades, qui ho pateix, és el més indefens. Els infants.

ps. Explicar als pares els fets tampoc va ser fàcil, per sort, no em va tocar a mi. Ara, sols em manca esperar i desitjar que tot vagi millor, que les eines que vam parlar l'ajudin i tingui l'estiu fantàstic que es mereix. Tot i que em fa por no haver-lo sabut ajudar gaire.

I no parlo dels pares. Aquests dies també he descobert que els pares s'equivoquen, que sovint, pensant què és el millor, s'espifia, sols cal tornar-ho a intentar. Espero que en aquest cas també sigui així.

Altra cosa és lo identificada que em vaig sentir. Massa. Sobretot en el fet aquest de guardar-se el patiment per un mateix, i enllaçant-lo amb la peli de Frozen, que surt de mala manera. Masses coses. Potser si algú m'hagués ensenyat a dir tot el que no m'atreveixo a dir sovint, potser tot aniria millor.