Va ser la tarda d'un dia de vaga general. Potser la del 2010. Tant de temps fa? Si sembla que fou ahir. Vaig arribar a passeig de Gràcia, per primer cop anava a buscar als companys de la feina per fer la manifestació amb ells. Sempre vaig pel meu compte. I et vaig trobar, i vas fer un somriure ben ample i sincer, érem tants pocs. I en arribar, vaig tenir la necessitat de dir-te de seguida que no havia fet vaga, que al matí havia anat a treballar. I la teva expressió va canviar sobtadament. Però després, pocs segons després, tornaves a recomfortar-me.
Sempre vas tenir aquest do. Ser coherent, sincer i saber entendre a la gent. Mai em vas retreure res, i segurament tenies motius per fer-ho. Sempre em vas ajudar, com el dia que van anar a fer-me mal.
Sempre vaig creure en tu i si ara sóc com sóc, és gràcies a persones com tu, de les que he après molt.
Per això aquests dies et necessitaria. I et recordo. M'agradaria poder-te explicar el que no m'ha deixat dormir la darrera setmana. La lluita entre ideals i realitats, el poder discernir i ajudar a no fer-me sentir tan malament en mi mateixa per voler el que no hauria de voler. O simplement, enriue't de mi i com d'un no res en faig un gra massa per ser massa idealista. He estat feta un embolic, i encara que hagi anat tot molt ràpid (massa per a mi) he hagut de pensar molt. I ara, al final, amb la decisió presa i firmada, m'agradaria poder compartir amb tu el bon moment, les bones notícies que em fan estar contenta de la meva feina, del bon treball fet.
No sé què fas. Crec que ni ho he de saber. Mai vam ser amics, sols companys. I sé, que en tot això, la culpa, la distància, la vaig posar jo.
Avui, ara, et penso. I ric. I em maleeixo de com vaig actuar. Llavors, la por encara em podia.
M'agrada pensar que ara seria tot ben diferent. Que ara no dubtaria, no tindria por i vindria quan em vas deixar acostar-m'hi.
ps. Fa massa, moltíssim temps, i en canvi hi ha persones i sentiments que, quan menys t'ho esperes, et retornen.
Tinc tants records de vagues, manis,... què curiós. És un record que mai hagués pensat que tindria.
9 comentaris:
Rits, les experiències que tens cada dia et fan més forta.Aquesta és la sensació que dones.^-^
Sempre ens quedaran els records...
de vegades mirar enrere va bé però el vam fer o dir ja està fet i dit el present es tot nostre , el passat ja és passat i si et provoca almenys un somriure és que ara estàs en disposició d'actuar diferent ....de vaga en vaga anirem recordant
Potser havia de ser així, un record agradable o potser no i els vostres camins es retrobaran algun dia. O potser llegeix el teu blog i també somriu.
M'agrada molt aquest post. Tot el que dius i com ho dius...
M'agrada molt aquest post. Tot el que dius i com ho dius...
Comentaria dues coses d'aquest post. La primera que hi ha temes pels que potser és massa tard, o ara per ara ho és, així que no t'animaria a mirar de recuperar el temps perdut. Qui sap si, com et diuen, algun dia les coses canviaran, però potser ara et faria més mal que bé.
Per altra banda, que el recordis en el sentit del que t'aportava, com a company, com a mentor gairebé, és una bona cosa, i el que t'hauria d'ajudar a veure és que ara voles sola sense ell, has aconseguit estar contenta amb la lluita sense la seva tutoria. Te'n surts, potser gràcies al que et va ensenyar, però ara estàs tu sola, i te'n segueixes sortint.
Totes les persones amb les que ens creuem al llarg de la vida deixen una petjada en nosaltres, en siguem conscients o no... Tot passa perquè ha de passar diuen. Sovint pensem (i jo m'hi incloc) en el famós "I si...?" Potser si llavors t'haguessis acostat a aquesta persona, les coses serien diferents, però potser no t'hi vas acostar per algun motiu... la por sempre respon a algun motiu no?
Qui sap si algun dia us tornareu a retrobar!!
Ptonets!
coi de persones humanes, de que van creuant-se a la teva vida per deixar-hi marca?!
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. La veritat és que és un record molt agradable, xò estigueu tranquils, per molt que m'hagi remogut, no penso pensar i si,... no, el passat, passat està, i està bé que sigui així.
Potser si que sóc més forta, no ho sé. però també sóc més dèbil en altres sentits.
Anem creixent i fent. Ara, visc dies de recomfort, i ja tocava.
Un petó molt i molt gran a tots!!!!
Publica un comentari a l'entrada