Doncs sí, hi ha gent bona. I l'hem de reindivicar.
I no parlo de grans accions, grans donacions, sinó de les petites coses que ens fan avançar.
Abans de parlar del petit heroi, cal dir diverses prèvies. No es tracta d'una heroicitat, però si un petit gest, que per a mi ha significat molt. La segona prèvia, dir que a la feina, tinc flexibilitat horària, de manera que puc entrar entre les 7.30h i les 9h. El meu objectiu de cada dia és entrar a les 8h, però desenganyem-nos, sempre acabo arribant a les 8.20-8.30h. Cal dir, també com a prèvia, que torno a estar apunt de saturació mental. El nivell d'exigència, de volum de feina i responsabilitat, fa bullir l'olla apunt de fer-la vesar.
Doncs bé, dilluns, després d'un d'aquells caps de setmana de no parar, d'anar amunt i avall i que per més compromís que tinguis, de vegades, et superi, doncs bé, dilluns després de dormir gairebé nou hores de cansament, em trobava a la parada del bus, a les 7.55h, pensant "bé, no hauré de recuperar tant". I de cop, una llumeta! tenia reunió important a les 8h!
Començo a caminar desesperada i finalment trobo un taxi, a qui, desesperada demano que em porti el més ràpid possible a gairebé l'altra banda de la ciutat. L'home somriu i em diu que sí, que en 15 minuts, fins i tot 12 podem estar, que a aquella hora no hi ha tant de trànsit. Li demano si porta canvi de 50€, doncs pensava que duia un bitllet i em diu que cap problema. I llavors, vaig a mirar la bossa per assegurar-me, i..... la cartera no hi era! Suor freda, curtcircuits i la demanda que aturi el taxi, que he de baixar perquè no porto la bossa. L'home, intenta ajudar-me dient-me que em torna a casa, però sóc incapaç de reaccionar, si torno a casa, arribaré massa, massa tard... i li demano que segueixi. Ell em diu que no em preocupi, que em dóna el seu telèfon mòbil i que ja li pagaré! Els meus ulls, com a taronges, no reaccionen i li dic que no, que no puc acceptar això, que no em sembla bé. Finalment, penso que entraré a la feina i demanaré a algú que em deixi diners, i llavors miro la bossa on porto la roba de rehabilitació. I la cartera estava allà.
L'home somreia, i jo em sentia un desastre total. Em parlava, explicava les coses que he de fer per no anar tan estressada, com fer més esport, però tot i que li seguia la conversa, era incapaç d'escoltar-lo, només pensava en el desastre de la cartera i el desastre d'arribar tan tard, d'haver-me oblidat de la reunió.
Com el taxista em va dir, vaig arribar a les 8.15h, i crec que ni li vaig donar les gràcies. Però ahir, em va salvar.
Entrar a la reunió, i fins i tot el meu cap no s'enfadi, sols faci broma i em tiri un cable. Que segueixi la reunió i fins i tot, que el lletrat que et guia, deixi parts d'un escrit que saps que no deixaria, simplement perquè les havies escrit i no fan nosa, i alhora no canviï tant l'escrit. Que et defensin quan qui la caga intenta buscar excuses.
Hi ha bona gent pel món. I els hem de reindivicar. I aquesta setmana, me n'he trobat un bon grapat. Fins i tot, l'informàtic que m'ha arreglat el portàtil. Segur que encara riu ara.
ps. Això d'entrar a les 7.30h... buf...
Avui, quan li explicava a la mare, arrufava el nas i em deia el sermó de sempre, és que fas masses coses.... la meva resposta, cosa d'un altre post..
