Anar al cinema

Al cinema hi pots anar amb gent diversa: amb la colla, els amics més íntims, en parella, per tenir una cita, per acompanyar un infant il·lusionat, amb la mare o sol. Fins i tot pots anar-hi en grup i dividir-te en diverses sales. 

Pots anar-hi el cap de setmana o entre setmana, el dia de l'espectador, a primera sessió, al vespre, a les golfes. Qualsevol hora pot ser bona (encara que a les golfes hi ha molts punts d'adormir-se si la pel·lícula no fascina).

Pots menjar-hi (això si, sent net, polit i respectuós): crispetes salades, crispetes dolces (ecs!), fruits secs, gominoles, gelats, entrepans casolans, hamburgueses, durums, fins i tot ara pots fer un tallat (la darrera frikada que he fet. Era primera sessió i no m'havia donat temps!). O també no menjar res.

Veure versions originals subtitulades, les traduïdes (i amb molta sort en pots trobar alguna en català!), en pantalles gegantines (queden ben pocs cinemes amb pantalla panoràmica) o de ben petites. Sales amb seients ben incòmodes o de gran confort, fins i tot diuen que hi ha sales amb seients dobles. Això si, sempre amb aquella olor inconfusible (bé, no sempre, malauradament hi ha olors que... vaja...)

No sé de quina manera m'agrada més anar-hi, m'agrada de totes les maneres (encara que el cert és que cada vegada hi puc anar menys) i potser el que menys m'agrada és comentar-la quan surto. Necessito un temps per processar el que he vist i sovint interioritzo lent tot el que m'ha produït.

Això sí, hi ha unes pel·lícules que no les vull veure d'altra manera; amb els amics de sempre i al cinema de sempre, aquell que ha estat al barri tota i on anava amb els pares de petita. Es tracta de les versions de Peter Jackson sobre els llibres de J.R.R. Tolkien.

No sé com va començar tot, suposo que quan es va estrenar la primera més o menys érem els que anàvem sempre junts. La nissaga dels Senyors dels Anells cada Nadal, sabent què veuriem i alimentant les ganes durant tot l'any. Recordo perfectament el comentari quan es va acabar el Retorn del Rei. I ara què? què farem l'any vinent? Un nadal no pot ser nadal sense pel·lícula del Senyor dels Anells. Sense veure elfs, ni en Frodo, ni el gollum, sense combats amb orcs horribles, sense bavejar amb l'Aragorn. Com en Bilbo Saquet, volíem tornar a veure Rivendell, caminar pels prats de La comarca, fascinar-nos per les muntanyes del pas, perdre'ns per Mines Tirith o espantar-nos amb Mordor.

Però ens vam haver de conformar. Fins i tot volíem fer maratons de les tres versions exteses que cada Nadal portaven els Reis.

Per sort, tot torna i aquest Nadal teniem un regal, El Hobbit. Algun de la comunitat ja no hi participa i la veritat és que ara ens costa més poder anar al cinema. Però vam esperar: malalties, viatges i trobar un cangur. I finalment la vam veure, mig espantats perquè tothom deia de tot, perquè eren més de tres hores i com podia ser que un llibre tan curt donés per tres hores. Però vam tornar a gaudir. Els personatges, reconèixer escenaris, saber que darrera una persecució amb conills hi ha Rivendell perquè era el mateix lloc on Arwen escapava dels orcs, espantar-te de nou, avançar-te al que saps que passa, entendre el perquè i com passen coses més endavant. Fins i tot maleïr algun personatge.

Et pot agradar o no, però el que està clar, és que ens agermana una mica més. 

I el millor, saber que el proper Nadal. Hi haurà més.

ps. Mai he estat de El Hobbit. No em va agradar quan me'l van fer llegir a l'escola i em va fer costar llegir-ne més. Per sort, vaig rectificar!