“Cada dia et veig. Sempre estàs als núvols. Això m’agrada
pensar. Tanques els ulls i somrius lleugerament. Què deu passar pel teu caparró?
O potser, descanses la mirada abans d’enfrontar-te al dia. Fins
i tot, potser és que no has dormit gaire bé.
Et miro. Intento concentrar-me en el llibre, però només ho
faig per dissimular. La veritat és que les pàgines que se suposa que he llegit
en el trajecte que compartim, les he de tornar a llegir a la tarda, en el
viatge de tornada. On mai et veig.
Et miro i no et dic res. Com gosaria fer-ho. Qui sap; potser,
si et sentís la veu es trencaria la màgia. Potser així deixaria de tenir
aquesta obsessió adolescent, qui sap, segurament no tenim res en comú. O
potser... no, millor que no, que el que passa pel cap només passa a les pel·lícules.
Et miro i de fet, et busco. És el primer que faig en pujar
al vagó. No m’importa anar de peu si et puc veure. O si no tinc visibilitat, m’és
igual, sé que estàs allà.
Però cada dia, quan pujo tinc por de no veure’t. I el dia
que no ho fas, et penso massa.
Demà, demà buscaré alguna excusa per parlar-te. De demà no
passa.
Uix... m’has vist! He abaixat la mirada, quina vergonya!!”
ps. Amb una mica de retard,... la proposta per al dibuix de la Carme
10 comentaris:
Home, potser si el despertes no s'ho pren bé! O sí, qui sap? Mira que enamorar-se d'un dormilega...
potser que no tongui els ulls ben tancats del tot i t'estigui observant a cada moment......a veure si la caçadora serà caçada
Gràcies, rits. M'agrada la teva proposta...
Potser ell també té vergonya i per això tanca els ulls!
M'agrada molt aquesta història!!!!!
Ara és el moment de veure si es trenca la màgia o es redobla!
(em semba que és la manera que té de lligar el dormilega, per això li diuen el bell dorment ;)
El dormilega de la Carme és molt atractiu! No m'estranya que provoqui aquests sentiments ;) M'agrada molt com descrius el pensament de la noia i les pel·lis i preguntes que es fa. I quan diu, de demà no passa, heheh... el demà que mai no arriba. De vegades quan em passa una cosa així em vénen ganes de deixar la vergonya a un altre vagó i tirar pel dret.
M'ha agradat el teu escrit....qui sap! això és ben bé real com la vida mateixa....es vergonya? timidesa? continuarà?
Moltes gràcies. Me n'alegro que us hagi agradat. Què haurà passat l'endemà? per cadascun dels vostres comentaris, em surt un desenllaç diferent. Així doncs, millor que cadascú es quedi amb el seu desenllaç.
Uiiiii ... aquesta màgia del no res!!
Un relat molt tendre, m'agrada!
Aferradetes.
Ara mateix, en els meus viatges durant quatre anys a la UAB, recordo un parell d'enamoraments de tren, molt i molt i molt similars a aquest. Mai vaig tenir pebrots de dir-los res... aixxxx, i si els hagués dit alguna cosa? La meva vida seria molt diferent? No ho sabré pas... però que guapes que eren....
Publica un comentari a l'entrada