28/12/12

Un concert qualsevol, el concert de Sant Esteve

Els pastorets by Nadales on Grooveshark

L’església és plena a vessar i com en les grans ocasions, esdevé l’espai acollidor per tothom, creients, ateus, agnòstics,… tots aquells qui ens estimem els uns als altres. El passadís central i la primera fila son plenes de nens asseguts a terra. Al costat, el nebot d’una amiga meva de quatre anys ens pregunta el nom en anglès. Està content i xerraire un cop ha decidit que no vol cantar. La seva tieta m’explica que a assajar si que va, però que no vol cantar davant la gent. Davant meu, a terra, el fill pre-adolescent acollit per la germana d’un antic company de l’escola, un jovenet que no ho ha tingut (ni té) gens fàcil i que sosté damunt la falda el seu germanet, un nanet d’un any i mig, com a molt dos, que els pares van tenir i que és un belluguet.

És impossible que hi hagi silenci sepulcral, que hi hagi solemnitat. I és que, de fet, no cal, no estem al Palau de la Música, però és el millor concert de Sant Esteve possible. Els cantaires de totes les edats esguarden als laterals, amb les samarretes de colors o les camises ben planxades. Nervis? Potser. Ganes de passar-ho bé? Segur.  

Puja a l’altar la canalla. Samarretes taronges, vermelles, negres i morades. I comença la música i les veus. Suaus i alhora alegres. Sona el baix, la bateria i el teclat i tothom va agafant posicions. El nanet salta de la falda i seu a terra al costat de la seva cosineta, també de la mateixa edat.

I comença la festa; totes les nadales tindran un toc diferent, des de swing, mambo, salsa, flamenc,...... Els més petits canten, alegres i desvergonyits amb una diadema divertidíssima de rens al cap. I ho fan tan bé que et fan somriure. I el nanet que tinc davant, el d'un any i mig o dos, comença a moure el cap. Bocabadat per la música, embadalit per la cançó que coneix, satisfet de veure la seva cosina gran cantant, és deixa portar per la música que el fa viure. I quan acaba la cançó i es fa el silenci de cop, crida ben fort “molt bé” i aplaudeix. I llavors, de cop, tota l’església es posa a aplaudir. I la gent ja no deixa d’aplaudir a cada nadala.

Qui diu que un infant no ho pot canviar tot? Qui diu que no son un avui pel que cal esforçar-se? El seu somriure, com el de la nena que m’ensenyava l’àlbum de p-4 de la classe dels pingüins mentre la mare recollia el lot del banc d’aliments dissabte passat, ens demana no decaure. Poder viure les petites coses que ens podem donar els uns als altres, ajudar-nos amb el que tenim i creure en l’esperança que junts, fem el món millor. Un lloc per a nosaltres. On no cal tenir grans coses ni grans dons. Només el poder saber que al costat hi ha algú que t’estima i per qui val donar-ho tot.

El concert és tot un èxit, ja s’està acabant i tothom està embriagat d’emoció. El director de la coral, l’home del moment i el més buscat, que ha aconseguit unir més de cent cantaires i que cantin junts satisfets, que fa que músics de rock s’emocionin amb nadales cantades per marrecs, que sembla que mai perdi la il•lusió i pugui trobar bellesa i esperança en tots els racons, enlloc d’admirar l’èxit, rebre les lloances dels grans, s’ajeu al costat del pre-adolescent grenyut i comenten la jugada entre riures. En aquell moment és quan més el reconec i orgullosa em sento de coneixe’l i, encara que compartim poc temps i poques coses, sentir-lo amic. En aquell moment recordo tot el que hem viscut i pel què val la pena llevar-se, poder estar al costat dels qui més ho necessiten, donar-te pel què creus i esforçar-te. I pels projectes que tenim endavant.

I ja a la festa, marxo tímidament i sense fer soroll. Pensant que m’hagués agradat també estar en un altre concert, en un altre part de la ciutat i amb un altre amic. Qui sap si h hauran més concerts. 

ps. No tinc ni fotos ni enregistraments, però aquesta és una de les nadales que es van cantar.
Ah, i per cert, el belluguet va tenir un altre moment sublim. Durant el moment més emocionant de les joves que canten de fàbula, es va posar tot atabalat amb el dit enlaire cridant "un moc, un moc". Creic que el baixista encara està en estat de xoc. La feina va ser trobar ràpidament un mocador. 






10 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada que les persones sapiguem bellugar les emocions...

M'agrada molt. Enhorabona per la feina que feu...

Elfreelang ha dit...

Un gran concert! m'ha agradat molt tot el que expliques! un moc! antològic!

Sergi ha dit...

D'aquestes coses que val la pena viure, no saps com et poden agitar fins que hi ets. Bona experiència, i ànims renovats. Que et serveixi d'empenta.

rits ha dit...

Hola, permeteu-me que us contesti tan aviat. No me'n puc estar. Moltes gràcies pels vostres comentaris!
Un petó,

CARME, doncs si, que siguem encara capaços de remoure'ns, d'emocionar-nos, de veure bellesa en aquests dies és un bon senyal. Estem vius.
Uix, jo no estic pas a la coral. Només en sóc fan incondicional. Xò si cantés no tindríem problemes de sequera, t'ho ben asseguro.

ELFREELANG, va ser un gran moment. I si, el momentàs moc encara em fa riure. Quin nanet!!

XeXu, i tant. M'han renovat molt. Per cert, amb el teu comentari, me n'adono que no he estat gaire justa. Et vaig deixar fa dies ja un comentari a casa teva on devia explicar una mica els maldecaps familiars que m'han fet estar fluixa darrerament. I no seria just no explicar que sembla que tot torna a estar a lloc. Que d'una manera o d'altra, tot torna a estar tranquil.
Gràcies.

Un petó per a tots tres!

Galionar ha dit...

Estic amb ti, Rits; si no fos per la mirada neta dels infants, per la seva innocència (encara que els pengin els mocs), perquè hem de fer el possible per mantenir en condicions el món on han de viure, quin poc sentit tindria de vegades la nostra vida...
Una forta abraçada!

Alba ha dit...

Els sentiments són els que mouen el món. Hem de lluitar, no podem decaure!
M'agrada com has relatat el moment rits i com ens has fet veure lletra a lletra que qualsevol petit gest val la pena.
Bones festes bonica! Una abraçada gegant.

Sílvia ha dit...

Quan les coses es fan amb sentiment surten perfectes, m'agrada quan dius que ha sigut el millor concert de sant Esteve, tal com ho expliques ho transmets. I és veritat, amb il·lusió tot flueix i l'emoció se sent en cada moment. Una crònica molt emotiva!! Petons

DooMMasteR ha dit...

Que bonic Rits! M'ha encantat tot! El que expliques i com ho expliques :-)
Això és el més bonic i màgic del Nadal. La resta? Molta facana (no em va la c trencada)

Un petonàs! :-*

Assumpta ha dit...

Uuuuuuau!! M'havia perdut aquest post!!... Menys mal que m'ha donat per fer una repassada! :-))

Imagino quin concert tan màgic!!! La meva admiració, agraïment, aplaudiment... tot... per les persones que dediquen el seu temps a tasques que, veritablement, valen MOLT la pena!! ;-))

Gemma Sara ha dit...

Que bonic, rits, no he pogut evitar pensar en el Concert de Nadal que fan a l'escola de la Sara a l'església de Sant Pacià, una iaia va suggerir que es repartissin baveros o tovallons de paper (la crisi...) per a tots els assistents.
S'ha de fer el possible perquè els nens pateixin el menys possible...
Et comento tan tard que ja et puc dir BON ANY I QUE VINGUIN MOLTS CONCERTS MÉS!!