7/5/12

Sensible



Un dia, ja llunyà, em varen fer arribar un correu electrònic. En ell s'hi descrivia les particularitats, debilitats i lloances de les persones sensibles. Es deia que podia entendre's com un do. Que et pot fer veure bellesa en les petites coses, on pocs en poden veure. Una manera de ser que et fa gaudir dels moments més senzills i tendres. Una qualitat difícil d'entendre, tatxada de cursi i poc valorada els dies que corren. 

El cert és que és una manera de ser molt complicada. Perquè les inseguretats es multipliquen per mil, ets molt exigent amb els altres, no necessàriament perquè tu també donis o siguis exigent amb tu mateix, sinó perquè egoistament, necessites més. I et fa ser complicat, difícil de tenir el coses, sobretot perquè voldries que les coses fossin simples. Seria tan bonic si tot fos més senzill.

És bonic quan fas coses pels altres, simplement perquè t'agrada fer-les, sense esperar res a canvi. Et fa somriure quan les coses van bé, et sents bé quan lloen la teva capacitat d'escoltar (malgrat et desconnectis) o perquè tens en compte diversos punts de vista.

Però el seu costat fosc és molt desagradable i et fa caure en mil i una pors, en mil i un neguits de fallar als que estimes, el no ser entès o rebutjat. Massa susceptible al què passa, al que voldries, al que no pots entendre i que a sobre no saps explicar. I això et porta a tancar-te, a no mostrar-se, no dir el que sents i sentir-se completament absurd, sol.

Pensava, se suposa que saber, conèixe's i aprendre a viure amb la teva manera de ser, ha de portar-te a viure millor. A saber reaccionar i aprendre a gestionar millor les emocions. Doncs en el meu cas, és mentida. I no crec que n'aprengui mai.

Però bé, s'haurà de continuar caminant, o volant.

Ordinary World by Duran Duran on Grooveshark


ps. I aquest és el post 600. Un post que no volia, que em faig trist. Un post molt meu. Potser és hora de recuperar el perquè escrivia i tornar a ser una mica com era, encara que aquest post no expliqui gaire en clar res. 
Podria entendre's que el post anterior i aquest son contradictoris, xò el cert és que d'alguna manera, que encara no sé, es complementen. Potser per alçar el vol necessito tornar-me a trobar amb mi mateixa i poder veure les parts positives de la sensibleria. Uix, quin rotllo ser tan complicat!

11 comentaris:

Garbí24 ha dit...

L'autestima s'ha de fer pujar sigui com sigui.....tots tenim un tros bo i sovint més gran del que ens pensem

Sergi ha dit...

Tinc dubtes. Has descrit moltes coses que segons tu ets, però totes són atribuïbles a ser sensible? Per mi ser sensible pot ser maco algun cop, però la majoria és una feblesa, per trist que sembli. Però a banda d'això, la capacitat de transmetre el que et passa, està relacionada amb la sensibilitat? L'empatia ho està? Potser més, però són tan concordants? No ho sé. A banda de ser sensibles o no, cadascú té les seves altres coses. Si fan sinèrgia per fer-nos-ho passar malament, ja és una altra cosa. Però potser podries gaudir de la teca sensibilitat i patir per altres temes, veuries que no tot està al mateix sac. Bé, no sé, a mi m'ho sembla.

Felicitats pel número 600. A seguir endavant amb tot, amb la vida i amb el blog.

Carme Rosanas ha dit...

I tant que n'aprenem... tots n'aprenem si volem i tu també n'aprendràs.

Jo penso una mica com en XeXu, no sé si tot el que dius es causa de la sensibilitat. Jo crec que es pot ser molt sensible i en canvi no excessivament susceptible. Hi ha el tema de l'empatia que pot fer inclinar la balança cap a un costat o cap a un altre.

zel ha dit...

Temes complexos, la veritat. Jo, modestament, he après a conviure amb gairebé tohom, he après a oblidar els mals tràngols amb els qui m'estimo i m'envolten, i he deixat de ser susceptible...tret d'aquells de qui en sé la mal llet volguda i adreçada amb punteria al cor...

Un petó!

Alba ha dit...

Llegint les teves lletres m'he sentit identificada al 100%. Fa poc m'he descobert a mi mateixa i he descobert que sóc sensible... qui ho havia de dir?? jo!!! amb lo "dura" que havia estat sempre (més ben dit havia aparentat sempre...). I ara em veig en unes situacions que se m'escapen de les mans, que em fan mal perquè sempre hi veig més enllà. Suposo que sí que la sensibilitat té moltes coses bones, però les dolentes.... tenen molt pes! Senzillesa!!! això voldria, senzillesa!!!
en fi..... una abraçada gegant rits!! I felicitats pel número 600!

montse ha dit...

Quan la boira dels sentiments no et deixa viure, aprens i desaprens per poder continuar.

kika ha dit...

noia, quda clar que en saps ja molt i que cada dia n'aprens una mica més. sino, no escriuriues aquests apunts! ànims! que hi ha un dia de cada manera :-)

Audrey ha dit...

M'ha agradat molt el teu post, Rits, m'he reconegut en algunes afirmacions, en els dubtes, en la susceptibilitat...Sento contradir en Xexu quan diu que la sensibilitat és una feblesa, tampoc ho consideraria un do, sí una manera diferent de veure el món que ens envolta, de fet per això cadascú de nosaltres som únics i ens podem enriquir mútuament. Clar que tot són opinions, no negaré que graus elevats de sensibilitat ens poden fer patir...Tal i com avui em deia una blocaire, el fonament principal seria acceptar-nos...Tinc un camí a recórrer!.

Abraçada!

Assumpta ha dit...

És un tema complicadíssim... Jo no sé si la sensibilitat va lligada a la feblesa o a la susceptibilitat...

Però la sensibilitat té una part bona, i aquesta tu la tens segur, el pensar en els demés, el gaudir de les coses petites, dels petits instants (això és molt maco! com la foto que has posat per il·lustrar el post)

Ara bé, no sé si serà feblesa com diu en XEXU, però sí que crec que quan algú és sensible és més fàcil fer-li mal, perquè entenc que és algú més receptiu a tot: a les coses bones i a les dolentes. Aquesta persona capaç de somriure i emocionar-se davant una floreta, també es pot sentir molt més malament que una altre per un desencís.

En quant a la susceptibilitat... jo crec que és diferent, no? per mi, algú susceptible és algú que té certa tendència a "distorsionar" lleugerament les coses, especialment les dolentes... Però això és "el meu" concepte... potser m'estic equivocant! :-))

La persona sensible ho viu tot molt intensament, però no tan sols el que és dolent, sinó també el que és bo...

Ostres, m'explico fatal :-P
Podríem dir que sensible ho veig positiu i susceptible ho veig negatiu.

En fi, sigui com sigui, tu mira de treure aquesta banda bona de la teva sensibilitat i d'assaborir cada instant bonic de la vida! :-))

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Com tot i com sempre, el postiu queda mig emmascarat pel negatiu. I segurament hi ha moltes qualitats, no totes atribuibles al fet de ser sensible, però totes juntes, el còctel no és gaire dolç.

JOAN GASULL, ho sé, xò sovint me n'oblido, i quan ho faig, sovint ho escric aquí. Cal saber reconèixer aquest cantó bo.

XEXU, si que és trist, xò a mi no em sap greu reconèixer que sóc feble. Tan debó no ho fos. No tenen xq ser concordants, segurament son qualitats diferents i potser si que ser sensible és una qualitat en si mateixa, xò combinades, és ….. difícil de portar. I en el cas del post, doncs anava per aquí. M'ha jugat una mala passada.
I si, crec que l'empatia està relacionat amb la sensibilitat, algú que no sigui sensible a com es pot sentir un altre pot tenir empatia amb la gent que l'envolta?

CARME, crec que la clau està justament en el que dius, en voler-ho. Em despisto massa.
La susceptibilitat l'entenia en el fet d'afectar-te les coses, no necessàriament en prendre-se-les malament o molt a pit, o si, xò no com a crítica, sinó de manera molt important.

Molt complexe, ZEL. Algun consell de com aprendre a conviure-hi?
Deixar de ser susceptible, més que susceptible és que t'afecti molt el que passa o diguin, no necessàriament de manera endafada.

ALBA, jo tb tinc un posat dur. I de fet, darrerament he descobert, o més que descobert, acceptat, que sóc innaccessible. I tot, per la punyetera sensibilitat, la por de que et facin mal, o de què sé jo.
I si, donaria el que fos per prendre'm la vida de manera més senzilla. A estones, quan les coses van rodades, doncs és fàcil de tenir-ho en compte, xò quan els neguits o les frustracions s'acumulen, ai las!

MONTSE, aprendre i desaprendre, i xq passa? No se suposa que no hauriem de caure altre cop? I en part, és una sort que entrin en joc els sentiments. Tb aporten molt.

KIKA, mooolt poc a poc, a pas de tortuga. I sovint, retrocedeixo. Moltes gràcies! I si, buscarem dies més fàcils.

AUDREY, em sentia una mica estranya, com si fos un bitxo raro, però entre tu i l'ALBA m'estic recomfortant una mica més.
Potser un do és exagerat, tens raó. Xò no ens hem de sentir malament, oi? El que me n'adono és que si és difícil d'explicar, encara ho és més d'entendre.
I si, aquesta blocaire té moltíssima raó. Acceptar-nos. Com costa, de vegades. Per sort, seguirem fent camí!!!

ASSUMPTA, i tant que és complicat, i molt. Tant d'explicar com d'entendre. Veig que ho entens tal i com ho penso.
Lo de la susceptibilitat és que jo no anava en això de prendre's malament el que diguin, o a la defensiva qualsevol cosa o distorcionar. Aquesta susceptibilitat volia dir que t'afecta molt més, que una simple paraula pot tenir molta més trascendència que per un altre. Potser si que és un defecte, i no sé si va del tot relacionat amb la sensibilitat, xò passa.
El que passa amb el bo i dolent és que mentre que el dolent t'ho fa passar molt i molt malament, el bo, és … com diria? El que ha de ser. O potser és que darrerament no ho practico massa,
A assaborir-los molt més, tens tota la raó!

Un petó per a tots i totes!

bajoqueta ha dit...

M'he marejat una mica llegint el que has escrit jajaja.

Tot és bo o dolent depenent del ús que en fem i com ens mostrem o com ho vivim.

I felicitats per este número 600!


365 contes
Terra de llibres