Diumenge vaig exercir oficialment per primer cop de padrina. I em va fer molta il·lusió, encara que la Júlia i jo encara tenim aquest petit desencontre que sempre que l'agafo en braços, plora.
Palmeta, llorer, olivera i romaní, tot ben mediterrani. I és clar, la mona, ben catalana però costumitzada; i és que encara que no hi hagi padrí, no pot faltar la dolçor! I com els papis son molt golafres de la xocolata, millor una mona per portar durant l'estiu (sóc molt dolenta!).
M'és molt curiós això de ser padrina. I més tenint en compte que els pares no són creients, com la majoria dels meus amics. Em descol·loca una mica però m'encanta, perquè miro la Júlia i m'acosto una mica més a ella que encara que no vegi sovint, està ben present. Més que un títol oficiós, per mi és quelcom especial que no sé explicar.
ps. Espero que ben aviat la pugui agafar i no em plori, perquè m'estic començant a traumatitzar! Igual hauré de començar a cantar! i llavors si que plorarà de les notes fora de lloc! hehehe
La samarreta no em va quedar gaire bé. És el que té agafar en "prèstec" una imatge de moda.
14 comentaris:
Home, com ha de ser, fent la feina de padrina, així m'agrada. Deixa-la que plori, ja se li passarà, i llavors cada any esperarà la mona de la seva padrina. Però te la demanarà de xocolata, això sí! Encara que aquest any potser la que has fet és la més encertada.
Jo sí que ho trobo maco, això de ser padrina, encara que els pares no siguin creients. Segueix tenint un sentit, trobo.
La samarreta és ben xula, no sé de què et queixes! I la palmeta, també. Au, a fer pràctiques amb la Júlia, aviam si s'acostuma a tu i deixa de plorar!! =P
Oooooh, m'encanta la palmaaa!! Quin ramet tan ben muntat :-))
I, en tot cas, per una petitona és mooooolt més útil la mona "portable" que la de menjar, que se la menjarien els grans! Res de dolenta, res... molt ben pensat!! :-DD
Per cert... que la padrina regala la palma i el padrí la mona... clar que si no hi ha padrí, ja et veig exercint d'ambdues coses!! Quan ja en pugui menjar, a la primera mona de xocolata, segur, segur que deixa de plorar! :-)
Si jo tingués una padrineta com tu estaria moooolt contenta!! m'encanta aquesta mona tan original i sobretot el ramet de llorer.
Tu insisteix, que ja veuràs que ben aviat la Júlia pararà de plorar!
felicitats padrina......segur que ho faràs bé
Crec que pot estar ben contenta :-)
Felicitats per ser una padrineta tan bona que ha fet tants regalets mediterranis ( i això de que et plori ...quan l'agafes ets sents amb por que et caigui o potser una mica insegura? t'ho dic perquè la Júlia aleshores pot sentir com et sents de totes maneres no t'amoïnis...dintre de poc et riurà)
És emocionant que et facin padrineta.
Doncs a mi m'agrada aquesta samarreta! És una mona preciosa!
Benvinguda al club dels que provoquem plors desesperats a les criatures... jo no sé que coi els faig però dec fer cara de monstre!
Enhorabona pel padrinatge!
La meva parella té un fillol que ni tan sols està batejat, però trobo que això no és el què més importa. L'important és la relació que tindreu i tot i que ara plora, alguna cosa em diu que serà molt bonica.
M'encanta la mona però només hi veig un problema: vols dir que li regalaràs mai una de "normal"? Quan es fan aquestes coses una sempre busca millorar l'anterior, oi? Ja friso per veure la de l'any vinent! ;-)
Què xulo!, una padrineta ben il.lusionada :-) La mona més adequada per ella i una palma ben nostra!. Quan menys ho esperis...et regalarà un bonic somriure quan l'agafis.
Petonets!
Ahir em van dir que amb aquest post havia babejat moltíssim. I si, no me n’amago, em cau la baba amb les galtones de la Júlia!
XeXu, i tant que li compraré de xocolata!!! Veus, com no hi ha padri, doncs faig les dues funcions, i fer les funcions de padrí son més xules!
YÁIZA, si, és clar que és maco, simplement, em sobta. La samarreta em podia haver quedat molt millor, fins i tot ma mare m’ho va dir. Es notava que l’havia fet molt depressa.
Sempre em passa amb els peques, peques.
ASSUMPTA, ara li puc fer ramet, que a mi tb m’agraden més, de més grandeta suposo que alguna palma caurà i palmons per picar ben fort!!!
Així, la mona de xocolata serà l’excusa xq em deixi de plorar? No ho havia pensat!!! Bona pensada!
Insistiré, insistiré, ALBA!! Me n’alegro molt que t’hagi agradat la mona i la palma! Merci!
JOAN GASULL, vaig intentant aprendre.
DooMMasteR, intento fer-ho el millor que puc!
ELFREELANG, doncs si, coses de casa.
És ben veritat lo de la seguretat. Sempre m’ha passat. Fins que no aguanten bé el cap, em sento insegura amb ells a braços, i suposo que ho perceben molt. Quan riu encara està més guapa!
Molta emoción, MONTSE, mai hagués pensat que me’n faria tanta.
PORQUET, és molt xula, xò la vaig fer molt ràpid i té parts que no estan bé del tot. Aquest club és un rotllo!!! Jo em vull desapuntar, aviam si trobem la fòrmula! Hehehe
SUSANNA, doncs si, tens tota la raó, l’important és la relació que tindrem. Espero que tinguis raó i tinguem una relació ben bonica.
I tant que li faré mones normals, de xocolata, amb ninotets de moda dels dibuixos animats,….. l’any vinent, ja es veurà, queda moooolt per endavant! Heheh
AUDREY, mmm, aviam si arriba aquest somriure aviat, xq quan somriu encara és més bonica!!
Un petó per a tots i totes!!
Ui!!!! Arribo una mica tard a comentar, pero estic una mica ocupada...!!! Ja saps que el nomenament és totalment honorífic no religiòs! I segur que si us veieu mès al agafar-la et farà un gran somriure!!! Tot és pràctica!!! Petons de les dues!
LULAMY, ;)
Publica un comentari a l'entrada