11/2/12

Paraules escrites



“Tot això es meravellós, paradisíac.
Ojalà ho puguis veure. Va, no en dubtis, vine!”

Ja fa dies, primer en Ferran va parlar de recuperar la tradició d’escriure a mà. I després en Garbí, va recuperar alguna de les seves postals preferides. Alguns blogaires us heu animat i n’heu ensenyat algunes de vostres.


Ahir vaig obrir la capsa on les guardo totes. N’hi ha moltes més de les que recordava i m’és molt difícil triar-ne alguna. N’hi ha dels cinc continents, de ciutats, pobles i indrets catalans, de les espanyes, d’un munt de racons de la vella Europa i d’indrets meravellosos dels més agosarats. La més propera, de Castellar del Vallès i la més llunyana, de Nova Zelanda.


Moltes son de persones que fa un munt d’anys que caminem plegats. És ben bonic descobrir com hem anat canviant i tot allò que hem fet. N’hi ha de persones que ja no estan a prop, de qui ens hem distanciat per històries que no funcionen, malentesos, desenganys. Tristeses o el fer de la vida. I confesso que ara en trobo a faltar alguna que vaig arribar a estripar.


N’hi ha de paisatges preciosos, de composicions fantàstiques, d’animalons, dibuixos o quadres, de grups de música o fins i tot alguna escrita des d’un bar musical en plena festa. Amb poques paraules o tantes que semblen no cabre dins dels espais. Amb dibuixos, lletres de cançons o tonterietes que fan riure. Amb emocions descrites que fan caure alguna llàgrima.


Des de fa un temps, des de que em vaig independitzar, des de cada lloc que visito, me n’envio una. És una raresa meva i sempre que viatjo amb algú que no ho sap, em mira com amb cara estranyada. Però el curiós és que després més d’un també se n’envia. En elles no hi descric el que faig, sinó el que sento. Instants de vida que suposen cada viatge, cada experiència i que no vull deixar escapar a l’oblid.


Totes les que vaig rebent les deixo a la nevera, i a final d’any la buido. La darrera que m’han enviat, des de Nova York, el novembre passat. Ara, la nevera encara és buida. Qui sap què passarà aquest any.




Ps. La cita, d’una d’elles, des de Mèxic, ja fa uns anys.
I entre postals també hi he trobat cartes, de quan encara no hi havia correu electrònic. Tenen quelcom especial. Tot l’escrit des del cor és especial.

15 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Quantes postals! jo en tinc unes quantes, abans les col·leccionava! Bon cap de setmana!

Ferran Porta ha dit...

Era maco, rebre postals. Realment era molt bonic. I si ens proposem recuperar la tradició? A cada viatge que fem...

maria ha dit...

Recordo que esperaves el correu amb una ``ansia, quan t'havien dit que t'enviarien una postaleta des de...Era una sensació que s'ha perdut.

Sergi ha dit...

Pensava que jo era l'únic friki que s'enviava postals a ell mateix... vaig començar-ho a fer en el passat com a acte compartit, però ho he continuat fent sol, tinc una imatge sempre a la vista dels llocs que he visitat, que no són massa, i tots són propers, però que per mi són part de la meva història. No et sabria dir què hi escric darrere, suposo que coses semblants a les teves, però no massa profundes, això segur. Que ho pugui llegir qualsevol no em convida a escriure res massa personal o íntim.

Yáiza ha dit...

M'agrada molt, això d'enviar-se postals a un mateix!! Jo de moment no ho puc fer (seria enviar-ho a mons pares, realment, que de vegades sí que ho faig, eh!), però espero apuntar-m'hi quan pugui. És bonic tenir postals de gent, exposades o guardadetes... jo també ho faig! Però a París no n'he rebut cap... quins amics que tinc!

Assumpta ha dit...

Quina idea tan bona aquesta d'enviar-se postals a un mateix per tenir un record d'un lloc i un moment concrets, m'agrada! :-)

A mi m'agrada molt enviar-ne i rebre'n, crec que és un bon costum que no s'hauria de perdre! :-)

bajoqueta ha dit...

Quina bona idea! Jo el que si guardo són cartes de quan era petita que ens enviavem amb les amigues :)

Ara potser no tenen gaire valor però amb el temps en tindran més i més :)


365 contes
Terra de llibres

Galionar ha dit...

Racullo la idea d'enviar-me una postal de cada lloc que visiti; no se m'havia ocorregut mai però ho trobo genial. Bé, tampoc és que viatge gaire, però en fi...
Les postals, les cartes, les fotografies..., són retalls del passat que ens poden fer riure o plorar però que mai ens deixen indiferents.
Una abraçada.

Mireia ha dit...

M'ha agradat això d'enviar una postal a casa; és original.

Gemma Sara ha dit...

Sí que és una bona idea enviar-se postals. Em sembla que l'última postal que vaig enviar va ser des de Londres fa 12 anys!? No pot ser! També era maco enviar-se cartes i també fa un munt d'anys...

DooMMasteR ha dit...

T'has enviat alguna des de Berlín? :-P

Aquesta entrada transmet molta tendresa :-)

joanfer ha dit...

Doncs per mi és una raresa ben curiosa i, alhora, ben maca. Jo sóc també d'emportar-me records dels llocs que he visitat i de la gent amb que he estat. La vida, però, de vegades en empeny a que només ens quedi el record. L'important és que aquest record, almenys, no acabi convertint-se en enyorança.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Era una iniciativa que em feia molta il·lusió participar. I tornar a llegir les postals ha estat ben bonic.
Per cert, la foto m'ha fet descobrir que tinc la taula de l'escriptori mal encolada. Al marge superior dret es veu. La taula és de vidre i s'està descolant... coses que passen quan muntes mobles d'Ikea. Millor serà que em posi a arreclar-ho o encara es trencarà la taula de vidre.
Un petó per a tots i totes!!

ELFREELANG, les primeres que tinc son de quan tenia 14 anys, son un bon grapat d'anys guardant-ne, per això n'hi ha tantes (i tampoc son tantes, ho sembla)

FERRAN, és bona idea recuperar-ho! Va, anima't a fer-ho! Sigui on sigui, lluny, a prop... tots els indrets tenen encant pe compartir.

MARIA, encara la tinc aquesta ànsia. I quan dic que n'envio, m'agrada complir-ho, xq a qui les rep fa molta il·lusió.

XEXU, jo tb ho creia, que era l'única friki que ho feia. I ja veus, a un munt de gent li agrada la nostra frikada. A la vista sols tinc 4, les dues primeres dels dos pisos i dues de dos moments especials. Les altres les vaig desant, xò de tant en tant obro la caixa de pandora dels records.
Si, a mi tb em fa cosa dir segons quina cosa. De vegades vull escriure sensacions i em fa tanta vergonya que sóc ben crítpica,... tant, que després no em sé entendre ni jo.

YÁIZA, doncs quan puguis, ja saps. Rebre postals, cada cop en rebem menys tots. Per això vaig començar lo d'enviar-me'n. Es perden costums precioses.

ASSUMPTA, doncs a enviar-te quan en tinguis ocasió! Xq tendim a perdre aquests detalls de la vida?

BAJOQUETA, de cartes tb en tinc unes quantes. No moltes, xò si algunes ben boniques. Tinc les que ens enviàvem amb la danesa amb qui vaig fer l'intercanvi de 3er de BUP. Tb les vaig llegir per fer el post.
I tant que tenen i tindran valor.


GALIONAR, ja veuràs, que quan comences, ja és un costum. I fins i tot la gent amb qui viatja t'ho recorda.
Retalls del passat, records que perduren. I si, mai indiferents.

MIREIA, ja veuràs com t'agradarà. I quan les rebis, és com tornar a reviure el viatge.

GEMMA, potser ara no ens enviem cartes, xò si correus electrònics. En guardo un munt, i tb és bonic rellegir-los de vegades.
Quan tinguis ocasió, no dubtis en fer-ho, ja veuràs com t'agradarà.

DOOMMASTER, doncs si, és la primera que vaig enviar-me a aquesta casa. Però de Paris en tinc 2 de pròpies i espero tornar-hi alguna vegada més, per tant, cap problema en repetir.

JOANFER, no coneixia ningú que ho feia, sols una amiga amb qui vam començar a fer-ho plegades, encara que ara ja mai viatgem juntes. Sona estrany, és una mica egocèntric, xò bé, a mi m'agrada, quan la rebs (normalment quan ja has arribat) doncs és tornar a viure el viatge.
Als viatges tb hi escric tot allò que em passa. Tb és una manera que el record no s'esvaeixi.
I si, és cert, el record no ha de ser enyorança, encara que de vegades és difícil que no passi.

jo no sé ballar ha dit...

Jo una vegada en vaig arribar a entregar una en mà. La volia enviar per correu, però ho vaig anar deixant i quan hi vaig tornar a pensar ja estava pujat a l'avió...

El porquet ha dit...

Veig que molts de vosaltres col·leccioneu postals dels llocs que visiteu. Jo no ho he fet mai, de fet no en compro mai si no és per enviar. Així que les úniques que guardo són les que rebo d'amics o familiars.

Ara bé, l'estadística de rebuda de postals (i cartes) ha baixat en picat. És una llàstima però ara, un mail amb dues fotos ho soluciona tot. Més ràpid, més còmode,

Jo, fa dos anys quan vaig estar a Nova Zelanda vaig enviar una postal a cada un dels meus amics (del grupet més íntim) explicant-los una història. Per a poder completar la història però, havien d'ajuntar totes les postals en l'ordre que els indicava. Així els vaig tenir distrets un dia i els vaig obligar a quedar entre ells per a tenir tota la història completa! D'això se'n diu ser un manipulador de les seves vides des de les antípodes! ;p