17/12/11

RC. Bocca della verità


Vaig viure quatre anys a Roma, i d'això ja n'han passat deu perquè hi hagi pogut tornar.

Hi vaig arribar enfadat, l'empresa m'enviava a una ciutat bruta i vella, el bressol del món, deien, però per a mi era un taüt que enterrava ben al fons les meves aspiracions d'anar a Nova York.

No hi veia ni un bri de bellesa. Les cases eren antigues, els carrers amb llombardes, pudor d'humitat a les clavegueres i el trànsit infernal que em posava dels nervis. Mai arribava a l'hora enlloc. La gent volia fer-se amiga meva, fins i tot quan no els deia res; els companys de feina em volien treure com fos del petit apartament on passava les hores, però jo m'hi negava.

Una nit, mentre redactava la meva dimissió, a la televisió pública italiana van posar Vacances a Roma. Em vaig quedar embadalit. Semblava una altra ciutat. En blanc i negre, però hi havia tanta llum, com no l'havia vist cap dia. I no sé perquè, la pel·lícula em va portar cap aquell racó rere el Forum per veure la Bocca della verità.

Bé, sí, de seguida ho vaig saber. Allà hi era ella, menuda, distreta, jugant i rient fent veure que es quedava sense mà en posar-la dins la roca. Només feia que riure i fer anar els cabells curts amunt i avall, jugant amb el mocador a ratlles del coll com si no hi hagués ningú més que ella i els seus amics. Fins que ens vam trobar amb la mirada. I em va prendre el pèl; em va prendre el cor.

A partir d'aquell instant, la ciutat va ser completament diferent. Corríem amunt i avall pels carrerons entorn el Campo di Fiore, passejàvem de nit vora el riu i se'ns feia de dia xerrant a les escalinates de Piazza Espagna. Menjàvem pizza al taglio pel Trastevere, llegíem mentre preníem un cafetó tranquil rere la piazza Navonna i em feies passar vergonya fent veure que t'anaves a ficar dins la Fontana.

Després, ens vam haver de separar, quan ja no em volia moure d'allà, em van enviar a aquella ciutat de gratacels on no podria veure els colors del cel i els núvols com els veiem estirats a la gespa de Villa Borghese.

Ens vam estimar en aquella ciutat d'on no podies marxar, i ara que hi torno, cada un dels seus racons, em recorden a tu.

I aquí estic, apunt per posar la mà a la roca, perquè se me la mengi si no és veritat que mai he estimat com et vaig estimar. Perquè se me la mengi si no és veritat que no et puc retrobar.


ps. segona aportació. Aquesta més o menys sí que és l'ensucrada que tenia pensada.

15 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Però no, no se li menjarà...

I que consti que tampoc el trobo cursi, aquest relat. :)

Bon diumenge, rits! Un petó.

Garbí24 ha dit...

crec com la Carme que pot posar la mà tranquilament

Sergi ha dit...

Tot això és una mica Federico Moccia, no? No sé què dic, si no he llegit res d'ell, però m'hi has fet pensar. Per què no la pot retrobar? Si la va trobar a Roma, per què no se la pot trobar altre cop?

Yáiza ha dit...

Ains! A mi m'ha agradat el teu relat. Les coses així una mica ensucrades, m'agraden. Però també m'ha fet pensar en Moccia! N'he llegit un llibre fa poc, i clar, fan coses d'aquestes per Roma, els enamorats...

I una cosa, em perdo una mica amb la última frase, per la doble negació. Mirant de treure'n l'entrallat, acabo entenent que si és cert que la pot retrobar... se li menjarà la mà? I si no se li menja la mà, és que no la pot retrobar? Volies dir això, o sóc jo que no ho entenc?

Però... insisteixo que a mi, m'ha agradat. Visca les coses cursis!! =D

Yáiza ha dit...

Encara et diré més: un cop, en un examen oral de francès, el tema de conversa era "és bo/correcte/recomanable enamorar-te d'un país o d'una ciutat pel fet d'enamorar-te d'algú que hi viu?". I dóna per pensar, la veritat...

McAbeu ha dit...

També sóc dels que opino que pot posar la ma sense por. L'esperança no s'ha de perdre mai. :-)

Elfreelang ha dit...

Carai rits veig que estàs molt inspirada! dues versions! no sé si m'agrada més aquesta ! jo crec que no que no se li menjarà la mà... Molt bon relat rits!

Rafel ha dit...

La verità és que m'agafen ganes de tornar a Roma. :)

Marta ha dit...

Dolç, romàntic!!!! M'agrada!

Assumpta ha dit...

Ooooh!! RITS!! Que es trobin, que es trobin, que es puguin tornar a trobar!! :-)))

montse ha dit...

Un relat que ens impulsa a dir-te que ho tornis a provar.

MBosch ha dit...

El dentista per la càries que m'acaba de sortir qui el paga?

És brooooooooma hahaha. Que tampoc és tan ensucrat com dius, el relat. I a més té la intriga de saber què passa amb la mà.

M'ha agradat prou. I això que la temàtica romàntica, com has endevinat per la primera frase del comentari, no és que em tiri massa.

Jordicine ha dit...

La meva germana hi va viure deu anys. Anàvem a veure-la dos o tres cops a l'any. Ens encanta la ciutat i passar per la boca de la verità. Un petó, RITS.

júlia ha dit...

quanta inspiració en una sola foto :)

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots i totes. Me n'alegro que us hagi agradat, i que no us sembli exageradament ensucrat. Per mi, una miqueta si que ho és, i em fa certa gràcia que recordi a Federico Moccia, doncs no he llegit res d'ell perquè precisament quan he sabut alguna cosa dels seus llibres, m'ha semblat exageradament ensucrat, massa per a mi.

No hi haurà continuació. Justament d'aixó es tracta, que cadascú pensi què ha passat, que passarà, cadascú que es faci la seva història tal i com vulgui. Això si, si algú s'anima a seguir-la, per mi encantada.

Un petó per a tots!!