El árbol de la vida

“Uno es feliz cuando ama.

Si no sabes amar, tu vida pasará como un destello”

El árbol de la vida.

Fa uns dies, en una conversa que girava entorn les relacions, les amistats que venen i se'n van, de les que has de deixar marxar,.... admetia, sense que qui m'escoltava ho entengués, que a mi em costen molt les pèrdues. Acceptar-les, entomar-les, deixar marxar persones amb qui em vinclo, a qui estimo m'és molt i molt difícil. Sé que ha de ser així, que no es pot retenir res i que hi ha coses que s'acaben. Però perdre algú em genera una tristesa desmesurada, un buit en el cor, un dolor que fa sortir el pitjor de mi. Persones que marxen lluny, a prop, per sempre; malentesos, maneres de fer diferents, canvis de vida.... poden ser mil els motius perquè una persona es distanciï i totes em costen. Em sap greu, m'empetiteix. I sempre, les trobo a faltar. Fins i tot quan qui s'ha distanciat he estat jo.

Potser això em passa perquè la pèrdua més valuosa és una que ni vaig arribar a conèixer, ni a veure. I que m'ha marcat moltíssim, més del que voldria, sé o entenc, i que en part m'ha fet ser com sóc. De vegades en el que no veus o no hi és, viu bona part de la nostra essència. I sovint em pregunto què hagués passat si hi fos.

Tinc una germana. El meu petit tresor. Que no cuido gaire i riem poc. A qui li agafo roba i sobretot bosses. Qui m'aguanta els mals humors, em perdona les mil i una crítiques, “despistes” o discussions. Amb qui no ens expliquem gaires coses ni compartim temps ni activitats doncs duem vides molt diferents. I tampoc busquem fer-ho. Que confia en mi. Però que m'estimo incondicionalment. Fa un temps va tenir un petit “susto”. La sola possibilitat de perdre-la va ser un petit infern. Només la vull veure riure, només la vull veure feliç.

La vida és un misteri. És meravellosa i difícil. Però s'ha de viure, és un petit instant, insignificant i alhora valuosíssim, que no podem malgastar. I que molts ens entestem en no veure, perduts pujant en ascensors que no ens porten enlloc, pensant en el que no tenim i voldríem, en allò que hem perdut, en allò que fem malament, els nostres defectes, les nostres limitacions, torturant-nos, sense saber veure el bo que ens envolta, com les papallones grogues del jardí del iaio que veia voleiar entorn les roses estones i estones sense fí els estius, quan era petita.

Tinc només una germana? No.

En tinc més d'una. Amb qui no comparteixo cognoms, però que és un vincle de molts i molts anys, de molts i molts somriure, plors, silencis. Que suporta mals humors, em perdona els mil i un disgustos, despistes, discussions, qui sap quan escolto i quan em desconnecto, qui m'encoratja i no es desespera amb les meves pors (o si, però no ho diu). Amb qui ens ho expliquem tot (i el que no cal explicar-nos, doncs no s'explica i no passa res) i fem un munt d'activitats. Amb qui podem estar en silenci. Que confia en mi. A qui he fet mal, ens hem fet mal. I la sola possibilitat de perdre-la, se'm converteix en un petit infern. Només la vull veure riure, només la vull veure feliç.

M'agradaria poder agafar i poder posar-me a plantar de nou, en silenci o amb les paraules adequades que mai surten quan han de sortir. Encara ens queda molt per viure, l'esperança que per molt que hi hagi coses que no son com haurien d'haver estat, la vida encara ens pot oferir un munt de somnis. I que els que hi ha a tocar, cal entomar-los, aprofitar-los i no deixar-los escapar.

Hem de veure tortuguetes a Tortuguero, pingüins a la Patagonia, voltors al Machu-Pichu. Hem d'acaronar moltes panxolines, peuets i encara ens han de sortir molts cabells blancs. Que encara ens queda molta vida. Que pot ser fascinant.

ps. Ahir em van recomenar El árbol de la vida. Se n'han dit tantes coses, que no ho tenia gens clar. Però les paraules tan belles, la descripció em va obrir el cor i avui he sentit que necessitava anar-la a veure. Feia molt de temps que no anava al cinema sola, i això significa molt. I no és un argument i prou, és un torrent de pensament, de recomfort i d'alè. Que no es pot anar a veure pensant que es va a veure una pel·lícula, sinó deixar-se portar per les imatges, la música, la vida que es desprén. I hi ha moltes coses que no he entés i sentiments que no sabia que tenia. M'ha remogut de cap a peus. Potser és el que necessitava.

Ps2. Els propers dies no crec que hi sigui gaire. La família reclama, operen la mare, li posen una pròtesi. Es fan grans.

Els miserables

No he llegit el llibre. No he vist les pel·lícules. No havia escoltat les cançons abans. I de fet havia dit que no a anar-la a veure.

Hi ha històries que no saps perquè no t'interessen, per molt que la fama els precedeixi.

I quan les descobreixes, et portes agradables sorpreses. Espectacular. La posada en escena, les veus, sobretot les masculines, els nens, el sentiment. La pell de gallina al final. Una història com tantes d'altres, molt complexa de seguir (hi ha parts que en no saber la història, et perds, va tot molt ràpid), i on torna a quedar clar que les emocions són el que fan girar el món, per bé i per mal.

Els miserables estan a la ciutat, per remoure sentiments, per remoure revolucions, pèrdues i descobriments. Per mirar endavant.

ps. No l'anava a veure, massa car pels temps que corren. Però una trucada a les 18h de la tarda, t'ho posa en safata de plata. Un vespre per xerrar, per poder mirar als ulls i seguir endavant, perquè cada dia surt el sol.

I com déiem ahir, res com el nostre musical. No entenc perquè no s'ha fet famós. És clar que si parlem de musicals, el meu preferit continua sent West Side Story.

Bocins de dimecres

★La tardor que ja treu el cap, i per la porta gran.
★Dormir tapada amb llençol i flassada.
★El moreno a la pell.
★La tornada a la rutina, qui ho diria que s’ha de celebrar.
★Improvisar un pizza a la Barceloneta en xandall i bambes de córrer.
★Que et facin xerrar i xerrar, esplaiar-te, per molt que t’ho quedaries tot per dins.
★Una excursió en barca.
★La sortida del sol al Cap de Creus.
★Esforçar-se en allò que em costa, per molt que el resultat sigui negatiu i em senti un nyap.
★Un plat de pasta fet amb molt de carinyu.
★Les platges de Menorca. Totes diferents, totes precioses.
★Ciutadella.
★Tot de fenòmens meteorològics preciosos: arribar i veure un arc de sant Martí tot sencer a la carretera, doble i invertit. Postes de sol al mar, sense núvols, amb nuvolades, postes de sol roges, violetes, grogues, taronges, un sol radiant escenificant la calma abans de la tempesta, núvols de pluja que anem esquivant, nits estelades, la lluna creixent, la lluna plena més bonica de l’any reflectida al mar.
★L’ensaïmada de sobrassada.
★L’àliga, amb Altaïr enmig.

★La festa major de Poblenou i un menú al Recasens.
★Els esmorzars al Calàbria.

★Un sol propòsit per al que queda de setembre: agafar forces.

ps. M'he cansat una miqueta de fer mosaics. De moment, intentaré anar penjant fotos meves, m'agradaria fer-ho a tots els posts, però com que no se'm dóna bé, doncs almenys que les dels bocins sí que ho siguin. No vaig poder enganxar tot l'arc iris.

L'Oriol, la Leonor i Mr. E

Havia de tornar un llibre que fa molt de temps que em van deixar. Però, com és de costum, me l'he deixat a casa. Un desastre.

Ell em va fer descobrir els Eels. Fa uns quants anys en una conversa un tant absurda descobria a qui pertanyia una cançó que no em treia del cap. Uns dies més tard, ella, una de les meves actrius preferides, explicava en una revista que tenia devoció per aquest grup. El submergiment en les cançons de Mr. E va ser més que immediat. Quan li varem comprar a ell un dels CD's del grup sense esperar-s'ho es va quedar d'alló més bocabadat. Com podia ser que coneixèssim aquella frikada? Però és que aquella frikada ja era part de la meva vida.

Ell, l'any passat em va parlar del llibre. De la vida del personatge i uns mesos més tard, l'Ariel Roth el recomenava per Sant Jordi. Novament ella, en tornava a parlar deliciosament. Uns mesos més tard, en un cap de setmana un tan estrany i de desperta d'emocions encara més estranyes, descobria una afinitat desconeguda per Mr. E per part d'un altre personatge, aquest sense nom encara.

Tan esperar el llibre, en el seu moment em va agradar però penso que em va decepcionar. N'esperava massa, o trobar una llum no sé d'on. Si fascinava tant a persones que em fascinen, n'hauria de trobar alguna cosa especial?

El cert és que uns mesos després de llegir-lo si em quedo amb alguna idea d'aquell llibre és amb el to negatiu, melancòlic del personatge. Però també en la seva força per refer-se de les contrarietats de la vida. Contrarietats molts cops ben dures. De la manera de refer-se, que en molts moments pot semblar un xic conformista, en d'altres, un simple escut per anar tirant.

I em pregunto com pot fascinar a persones tan diferents. Ell tan aparentment optimista i alegre, ella tan triomfadora i bonica, l'altre... l'altre tan peculiar. I en mi.

I en tots, potser és el fet de ser persones sensibles. Paraula que darrerament m'entel·la els ulls.

Sóc negativa pel què fa a mi mateixa, ho sé, i aquest blog no se'n salva. I em sap greu pels qui es preocupen, quan ni de bon troç em passen les coses que li passen a Mr. E. Però son les petites misèries, aquelles que toquen ben endins i fereixen de tant en tant.

Ara toca anar tirant, sobreposar-se al què fa mal. Potser viure en mode automàtic. Per absurd que sigui, deixar enrere els pensaments que enteranyinen i anar fent el que s'ha de fer, ja que encara que no ho busqui o sàpiga veure, en alguna cosa haurà de sortir el sol.

ps. Bé, en la música, després de sentir-me cantar sé que no serà.

Xexu, espero que no et sàpiga greu que hagi linkat la teva ressenya, és que no en vaig parlar en el seu moment.

Un post estrany i que potser no s'enten. Eels també és així.

I si, ja s'han acabat les vacances. Quina mandra anar a treballar!

De nou, a l'aigua

Per prescripció blogaire i ganes d'aprofitar els dies de vacances, me'n torno a l'aigua.

ps. la cançó, és que s'hi adiu moltíssim, malgrat vagi més amunt de Cadaqués.
I ja veurem com anirà. Masses inseguretats al descobert i res sota control. Tot un repte? potser. Calia? no ho tinc gens clar.

Medusa a la vista

I així és com ens vam trobar el primer dia de platja a cala Pregonda. Més despistada que la Dori, veient oblades gegantines i buscant un mero que se m'amagava, vaig sentir una primera punxada a la cuixa, però millor no fer-li cas, doncs l'espectacle sota l'aigua era molt més bonic. I bé, potser les proporcions no eren com les de la pel·lícula, potser més aviat nosaltres erem milers de vegades més grans que les meduses miniatura que de cop i volta ens van envoltar. Tan miniatura que ni les vaig veure i sols quan em van avisar que estàvem envoltades, que va ser quan em van acariciar de nou, aquesta vegada al canell dret. I llavors va ser quan em vaig esbalotar i fugir cames ajudeu-me.

Molt dignament sortia de l'aigua i amb calma aparent em posava l'afer-bite doncs no teníem cap Joey que fes un sot a la sorra (més aviat els agrada fer cabanes amb els parasols i els pareos). I poc a poc les picades anaven desapareixent. La de la cuixa deixava hematoma però la del canell desapareixia per oblidar-me durant tots els dies.

Però ha estat arribar a Barcelona i la seva insofrible xafogor quan totes dues s'han començat a irritar. Serà un senyal? Me n'hauria de tornar a Menorca? Me'n torno nedant si cal, meduses incloses, que allà no fan gens de mal.

ps. o més aviat és que m'hauria d'haver posat alguna cosa abans.

I que consti que va ser l'únic dia que vam veure meduses, de fet, mini-meduses.

Això si, ara ja sé com és una picada de medusa. Fins ara els tenia pànic, i bé, encara que és molest, no és el que m'imaginava. Si és que les pors ens fan molt més mal. I pensar que quan veig meduses ja em sortia de l'aigua,... ara sols cal saber-les esquivar.

La foto, cala Es Talaier.

Bona diada

11 de setembre, la nostra diada.
Bona diada a tots.

Diada en temps convulsos, temps de revolta, de reafirmar-nos, perquè de vegades sembla que només reaccionem quan ens ataquen, quan sofrim. Quan les nostres arrels s'esquinçen.
Diada de mirar enrere, de recordar fa 10 anys, molts recordem què féiem aquell dia quan comparíem una sobretaula i entràvem de cop a mirar la televisió com canviaria el món.
Diada de fer balanç, de com era, de com sóc ara. Tan diferent i tal igual.



ps. Diada de repós. De descans. De decisions que segurament me'n penediré en breu. Perquè hi ha coses que mai no canvien.
Diada final de Festa Major del barri on visc.
Diada de molta calor.
La cançó, no volia posar Llach, i alhora el volia posar. Recordo que fa 10 anys hi havia un concert d'ell a Arc de Triomf al vespre. Des de Castellar del Vallés, on vaig passar el dia, no sabíem si el concert s'anul·laria o no, recordo que no es va anul·lar, més que mai s'havia de celebrar. Ara més que mai hem de celebrar la nostra identitat. Ahir, carregada amb maleta, ensaimada i sobrassada, passava per Arc de Triomf, la festa era gegantina.

De vacances (III)

Tot arriba.
Malgrat es faci esperar, tot arriba.
Dies de platja, caminar, llegir i descansar en bona companyia. Sobretot descansar de mi mateixa, que ja cal.

ps. M'agradaria acomiadar-me de tots, tinc més de 50 posts pendents, em sap greu, però no podré passar per casa vostra (m'he organitzat fatal i no em dóna temps). Gaudiu moltíssim d'aquests dies, feu bondat i no publiqueu massa..jeje (va, publiqueu moltíssim!!). I que la calor no us esguerri gaire. Un petó gegant. Me'n torno per tercer cop aquest any, a les balears. Aquesta vegada, i per completar el cercle, la que m'agrada més, Menorca. I música,.... doncs bé, que el post passat me l'ha fet recordar!

The travel bookshop i encontres heroics

“Tan sólo soy una chica delante de un chico pidiéndole que la quiera”.

“Pues si, la felicidad no es completa sin una cabra tocando el violín.”

Julia Roberts, a Notting Hill.

Tanca la llibreria que va servir d'inspiració a Notting Hill, una de les meves comèdies romàntiques preferides. No per la crisi, ni per les macro botigues de llibres (que no m'agrada dir llibreries), sinó per temes molt més terrenals.

I si fos aquest el final de la pel·lícula? Perquè a les comèdies romàntiques mai ens diuen què passa l'endemà del final ensucrat i deliciós, aquell que tothom vol veure i que tothom desitja viure. Tot és un futur fantàstic. Però suposo que això és amb el que necessitem quedar-nos, que ja prou dura és la realitat.

La fotografia és el meu moment preferit de la pel·lícula, sempre m'emociona. És un acte heroic.

Aquest estiu, una nit d’estiu de tantes, repassàvem els actes heroics, actes que una amiga defineix per aquelles mostres de valentia quan un noi o noia entra o se la juga amb una persona que li agrada. Aquells actes que a totes ens agradaria viure, que ens féssim. Petites gestes que potser en el moment no sabem valorar però que poden suposar l'inici de qualsevol cosa. Des d'un hola dins del metro a un presentar-se amb cervesses a casa.

Però, tots hem fet actes heroics? Com els podem mesurar? No tinc sensació de haver fet gaires actes heroics, d'haver arriscat, exposat massa. Potser, les inseguretats, els complexos, les experiències del passat … minen massa la valentia, i la veritat és que s'ha de ser valent, perquè el dolor te l'emportes igual t'arrisquis o no. Però com n'és de difícil.

ps. Admetre que m'agraden les comèdies romàntiques, es podria considerar un acte heroic? però és que és veritat, m'agraden, tot i que aquest any he de confessar que per prescripció pròpia me les limito i censuro (és que el cert és que també costa que es facin bones comèdies romàntiques). A més, aquesta peli m'agrada perquè a part de passar a Londres, em va fer descobrir Chagall, un geni que fa tocar el violí a les cabres.