8/8/11

Instint animal domesticat





Mentre llegeixo tranquil·lament al sofà una tarda d’estiu, sense esma per a gaire cosa, un sorollet em fa apartar la mirada. Busco i trobo el Puck mirant el vidre del menjador fixament. És aquell soroll tan propi d’ell, indescriptible però que avisa que està a punt per l’atac, com si fes salivera. I llavors, quan menys t’ho esperes, salta tan amunt com pot. I no una, sinó dues vegades. La seva pressa escapa i ell salta damunt la taula, tira una cadira i se’n va cap a l’estudi d’immediat. Una mosca d’aquelles grans i peludes, fastigosa com ella sola intenta escapar-se, però acaba tornant al menjador i l’atrapa. L’agafa amb les potes, la deixa anar i se la mira. La mosca, moribunda, intenta escapar, però ell riu, sap que no fugirà gaire lluny. La torna a manegar, l’olora i llavors, en posició d’atac se la mira fredament fins que està ben morta.




Em mira, i la deixa allà. Sap que passaré l’escombra i que està molt més bona una llauneta de pollastre i salmó.



M’agrada quan al Puck li surt l’instint animal, la seva naturalesa, per molt que pugui semblar un acte cruel i sanguinari. De petit fins i tot caçava mosquits, però ara ja ni s’immuta. Sento que poc a poc el va perdent, i em sap greu haver-lo capat (cosa que tampoc crec que tingui relació). Poc a poc s’ha anat acomodant a una vida sedentària, fàcil i diferent a la dels seus primers dies de vida al camp.



Sento que els animals, i els de companyia en especial, els hem domesticat tant, els hem acostumat tant a una vida més fàcil que ja han perdut part del seu ser com podria ser cruspir-se una mosca.



I em pregunto si nosaltres, els humans, animals també en el fons, hem perdut part del nostre instint animal. Si ens hem domesticat tant que som incapaços de reaccionar instintivament, si queden sentiments, emocions per les quals sorgeixi de dins un instint de reacció. I em pregunto si això és positiu o negatiu.



Veig com els humans som capaços del pitjor, d’actuar com salvatges amb decisions, polítiques i accions cruels, indiscriminades, actes que la nostra societat continua fent dia rere dia sols per al benefici propi. Però aquests actes no crec que responguin al nostre instint animal de supervivència sinó més aviat a l’egoisme tan endinsat en el nostre ser que ens porta a no respectar ni una engruna de tot el que es podria compartir. És més, l’instint animal no permetria que cap animal deixés morir de fam a un altre i llencés el que li sobra.



I si vaig una miqueta més endins? en cada un de nosaltres, què hi trobo? Llavors sí que veig que dia rere dia anem perdent el nostre instint. Que ja som incapaços de lluitar, de desfer-nos en cos i ànima per allò que creiem, per allò que estimem. Hauria de tocar molt i molt dins per fer un salt. Per una part celebro que el cap ens faci posar seny, però alhora m’entristeix que estiguem immunitzats a la lluita d’allò que ens remou els budells per dins.







Ps. Post de la mateixa temàtica que el d'en XeXu, de qui crec entendre que opina que si, que quan menys ens ho esperem, l’instint animal acaba sortint. Però no estic segura que aparegui quan realment sigui necessari, sinó quan menys oportú és.
Ps.2. Els sorolls del puck son brutals. No els sé descriure però aquest crec-crec és infalible, igual que lo escandalós que es posa quan vomita, o els miols tendres quan vol que l’acariciïs la panxa o portar-te a algun racó de casa.
La foto, dels primers dies del Puck, en vida salvatge al camp.

15 comentaris:

Sergi ha dit...

Ja t'ho contestaré al Bona nit, però jo no crec que els humans tinguem instints, així que no ens poden sortir. Tenim impulsos i tenim reflexos, tenim part animal, és clar, però està sota un còrtex cerebral ben dens que ens posa fre. Suposo que els impulsos poden sortir en el pitjor moment perquè l'estrès ens fa fallar les inhibicions, però generalment, quan fem coses 'dolentes', o egoistes, ho fem de manera molt conscient. Els instints són innats i incontrolables per naturalesa, així que un gat sap que ha de caçar una mosca perquè és caçador, és el que li surt. No li pot passar una mosca per sobre el cap i que no es desvetlli i vagi a per ella. Nosaltres sí que podem, ens caguem en ella i seguim dormitant. O almenys podem fer-ho, encara que el millor és fer-la marxar perquè no molesti.

Els animals domèstics perden una mica els instints, és cert, però el zel mateix n'és un, han de reproduir-se en unes èpoques concretes, i ells no ho trien, només els passa. Capar-los és un bé per ells, si han de viure en una casa, perquè ho passarien fatal per culpa del seu instint.

La nostra raó, la consciència, no sempre ens fa posar seny, sinó que de vegades justifica les maldats. De vegades és un 'vull més i més i faré el que sigui per tenir-ho', i d'altres és un 'si els altres ho fan, per què jo no?'. El que sigui, però ho raonem, fins i tot quan ens deixem portar per les situacions. Per això cap acte dolent no és justificable, del que jo parlava en el meu post no era ben bé això, sinó de característiques desagradables que intentem reprimir una mica per no molestar, però que de vegades surten. Un exemple: la mala llet. Ens podem controlar, però un bon dia escridasses a algú, i potser aquest algú, en aquell moment, ni s'ho mereixia. Pensa tots els exemples de l'estil que se't puguin acudir. Naturalment, es pot estendre a fer mal, però al final és un tema d'egoisme.

Els impulsos que tenim de vegades s'assemblen als instints. Tu voldràs protegir el teu fill per sobre de tot, però si t'hi va la vida en un moment determinat i desesperat, què fas. Alguns seguirien protegint la criatura, però d'altres salvarien la pell. Com a espècie que som, això no concorda amb un instint de protecció o de supervivència. O també pots dir que alguns són capaços de prémer el gatell d'una pistola i d'altres no.

L'egoisme és el que fa que no se'ns remogui la consciència amb certes coses. És allò del 'ande yo caliente...' que diuen en castellà. Estem molt acomodats i mirem molt per nosaltres i pel nostre petit cercle. La resta se'ns escapa.

Dono fe que els gats tenen un ventall de sorollets increïble. Sé a què et refereixes quan dius que en Puck es posa en mode caçador. El que a mi em sorprèn és que en Blog, que està com una bola, també caça mosques, com redimonis s'ho fa?

Yáiza ha dit...

Abans de res: que maco el Puck!

Jo també tinc gats a casa, quatre, concretament, i també conec el mode caçador. A casa, com que poden sortir al jardí i cap al carrer i al bosc, a part de mosques cacen ratolins, pardalets i llangardaixos. També ho fan només pel plaer del joc, no se'ls cruspeixen pas. Prefereixen el pinso o les llaunetes de carn, o el que aconsegueixen que els donem si es fan prou pesats mentre dinem.

Dels nostres instins... digues-li instint o digues-li "impuls o reflex". Evidentment en la naturalesa humana hi ha una part instintiva, però com diu el XeXu està ben controlada pel nostre córtex cerebral (la part més nova, evolutivament parlant). Així que al meu parer sí, tenim encara uns quants instints. Però que estan sempre per sota del control de la raó. Si això és bo? Suposo que sí, si no poguéssim controlar els nostres instints, seríem un animaló més, amb l'única diferència que caminem sobre dos peus en comptes de sobre quatre potes.

Trobo que pot donar de sí, el tema... aviam què més surt!

Garbí24 ha dit...

els humans també tenim l'instint caçador, potser d'altre manera però t'asseguro que si un dia ens posen dins una selva nosaltres mateixos ens sorprendrem del que podem arribar a fer per sobreviure.

Assumpta ha dit...

Ostres, què interessant!! Després de llegir el teu post i de llegir també detingudament el comentari d'en XEXU i de la YÁIZA potser canviaré el què anava a dir hehe (faig trampa!!) però és que jo anava a dir que crec que els humans sí que tenim instints... clar que després ells dos han explicat molt bé que aquests instints els podem controlar, i tant, i és que si ens haguéssim de guiar pels impulsos, mare meva, jo seria a la presó segur :-P

Què maco en Puck a aquesta foto!! :-))

Barcelona m'enamora ha dit...

Ostres amb el que en dit en XeXu i la Yáiza queda ben poquet per afegir...No ho sé, jo crec que nosaltres en general gràcies a la raó podem triar qui volem ser i en gran mesura podem anar millorant.

Estic molt d'acord amb tu amb això que ens hem immunitzat a coses que ens haurien de fer posar els péls de punta i fer-nos saltar. I moltes vegades penso, volem que es respectin els DDHH, però després sabem de marques de se sap que treballen amb menors o que contaminen molt o bancs que inverteixen en armes i no fem res i per tant hi contribuim. Ens falta coherència...

Josep Lluís Rodríguez ha dit...

Molt interessant el post i les respostes i comentaris que ha suscitat. :)

Ferran Porta ha dit...

XeXu, com que no tenim instints?? I tant que en tenim, tamisats per la raó però i tant que en tenim. Per la raó i per la rutina, jo diria, per això sovint, tot i ser-hi, no sabem escoltar-los.

Un tema per reflexionar, Rits. Molt interessant.

Elfreelang ha dit...

Molt interessant rits....i per cert m'afegeixo als qui et diuen quin gat més maco el Puck ( segur que ara és igual de preciós) instints en tenim i animals perquè no ens enganyem els humans som animals mamífers vertebrats, ens diferenciem de la resta per que escrivim i llegim ( embrions de cultura i de societat en tenen els elefant, les formigues, els ximpanzés ....) i ens compliquem força la vida social, creem estructures complexes ....etc etc seria molt llarg...jo diria que no hem d'atribuir les coses dolentes a l'instint animal ....ni tampoc les coses bones...d'instintiu en el sentit de comportament heretat en tenim ben poc...o si no com deia Freud estem entre l'EROS i el TÀnathos , pulsions, que no pas instints ,de vida i de mort...si anomenem instints a allò que fem moguts per les emocions no hem de confondre-ho amb animalitat ( per cert per liar-la més :animal vol dir realment ésser animat , que és mou, que té ànima...)

Maria PB ha dit...

puff... quan he arribat ja estava tot dit als comentaris XD
clar que em podeu felicitar, però el meu aniversari és despús demà dia onze!



m'agrada el teu Punk, és ben maco! un petó ^^

El porquet ha dit...

Els gats raten (verb que s'està extingint). Tota la vida han ratat i és cert que ara, a ciutat, ja no ho fan (només faltaria que tinguéssim rates a casa).

Ara bé, si aquest gat el deixes al camp i no li dones aliment, tranquil·la, no morirà pas! (no dic que ho facis amb el Puk eh?). Es posarà a ratar com el seu instint li ordena i aviat deixarà el lloc net de rates. És més, jugarà amb les seves preses, perquè els encanta fer-ho, fins que se'n cansi i li clavi queixalada.

Això ho he vist jo centenars de vegades amb els gats del mas dels meus padrins.

Els instints estan inscrits en el codi genètic a base d'anys i panys. Per poques que canviïn alguns hàbits aquests seguiran inscrits.

Llavors imagina't... una sola generació és incapaç de desfer-se d'aquests instints inscrits tan profundament en el nostre caràcter, genètica o actitud.

Com ja vaig comentar al post d'en XeXu, hi ha actituds que es poden modelar, però en el fons i si s'esdevé una situació crítica, irremeiablement, sortirà aquell instint que fins llavors dormia apagat (i no parlo només d'instints malèvols, que també, si no de tot tipus d'instints, des dels més criminals als més maternals... dependrà del que aquella persona i/o animal dugui inscrit a la seva pell)

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Puck guapo!

L'Otis també té aquest punt instintiu a l'hora de caçar papallonetes i peixets de plata... i a l'hora de jugar! Tira les orelles enrere i se li posa una cara de dolent...

Els instints de les persones... la veritat és que no ho sé. No tot és lògica, també tenim part d'espontani, no sé si dir-ne instintiu... No sempre és bo, ni just, però alguna cosa hi deu haver d'animal en nosaltres...

Audrey ha dit...

Interessant reflexió..., penso que en el cas dels humans els instints s'aproparien als impulsos, que la nostra consciència, pensament domina..., no com en el cas dels animals, totalment irracionals. Però hi ha més un conformisme, penso..,què manca d'instint, en nosaltres, en moltes ocasions...

Què bonic el Puck!

Clidice ha dit...

M'afegeixo al club de fans d'en Puck :) I sempre he pensat que els instints hi són, la cultura ens els afaiçona i adorm, però l'egoïsme, que critiquem, no és res més que l'instint de supervivència. Això si, nosaltres, com a éssers gregaris, l'hem de moldejar amb la cultura. Al cap i a la fi no som llangardaixos, per exemple.

Jo tenia una gata, la Quitx, siamesa, menuda i preciosa, que caçava conillets al bosc de tocar de casa, i se'ls menjava. Me la van prendre i mai més he tingut gat, no ho podria suportar. Instint maternal, suposo.

rits ha dit...

Uns comentaris molt interessants! Continuo igual d’embolicada que abans, perquè negar-ho, xò us agraeixo profundament els vostres comentaris, m’han fet veure que potser més enllà de tenir instint animal o no, adormit o no, és la raó qui juga un paper molt important. I potser qui ens juga molts mals raonaments, ja que també ens hem acomodat tant que ni la fem servir ni ens interpel·lem.
Ah, i per cert, moltes gràcies per les paraules maques que li dediqueu al Puck, s’ha posat tan content i cofoi!!!!
 
XEXU, xò els impulsos no tenen xq ser dolents o negatius. En determinats casos si, si actuem irracionalment, xò si fem servir correctament el còrtex cerebral que dius, xq hauria de ser dolent fer sortir l’instint, l’impuls? Al contrari, podria ser beneficiós per tots. inhibir-se pot ser necessari per viure en societat, és ben veritat, xò deixar-se endur una mica per l’instint i no tant pel què diran tp aniria malament.
Suposo que en el fons és que no ens podem comparar amb els animals. Certament la raó ens fa diferents, xò tenir instints no té xq portar conseqüències dolentes socialment.
El meu instint maternal em pot portar sovint a cuidar els nens petits de les colònies de manera molt més acurada, molt més tendre, xq els veig molt més vulnerables al fet d’estar lluny dels pares, del cansament...... Jo no me n’adono, m’ho diuen els altres. I això és dolent? En canvi, la raó em diu perfectament que tots els nanos de les colònies han de fer el mateix, els mateixos serveis, fer totes les activitats (sempre atentent a les edats, és clar).
I igual que en aquest símil que pot semblar fàcil d’entendre, doncs en molts altres, com les relacions, l’inconformisme en la societat..... xò sobretot en aquest darrer és on penso que la raó ens perd. Estem tan acostumats a que ens ho donin tot que hem perdut l’instint de millorar. Potser és que no es pot comparar, potser son coses diferents i viure en societat ja comporta una pèrdua d’instint.
I si, tb ens porta a ser ben egoistes i voler més.
I si, les situacions límit mai sabem com actuarem, xò el que tu anomenes impulsos, x mi son instints. No podem dir que seriem incapaços de no prémer un gatell. Fredament estic convençuda que no podria mai, només un simple acte de violència com una bufetada em fa molt de mal, imagina’t, prémer un gatell em sembla inconcebible. Però mai se sap què pot passar en un acte límit.
Ara entenc el teu post, més que l’instint animal, xò, diria que es tracta de la forma de ser. I això ja ho hem parlat moltes vegades, som com som. Podem dissimular el que no ens agrada xò tard o d’hora acaba sortint.
És cert que s’ha de capar, que és beneficiós per ells. Ho sé perfectament, xò de vegades penso si això haurà afectat a la seva manera de ser.
El Puck tb està boleta, boleta, eh! instint, pur instint que li fa sortir força (i que son molt forts, simplement tenen la panxa flàcida!
 
YÁIZA, no els hem de donar menjar!! Ais, jo tb ho faig, és inevitable!!
Vols dir que no està massa controlada? Que ja no ens deixem portar per res. És clar que ens cal tenir raó per raonar les coses i actuar en conseqüència, xò de vegades de tant raonar i donar voltes no fem res. I esperem que un altre les faci.
Si no ens deixem portar pels impulsos, pels instints i tb per les nostres creences, acabem no fent res, esperant que ens donin de menjar enlloc d’anar-lo a buscar.
Que ens cal una mica d’instint, que ens l’han pres tot.

rits ha dit...

GARBI, una gran veritat. No ens ni imaginem del què som capaços de fer, xò llavors, ens cal haver-nos d’anar a una selva per donar-nos completament?
 
ASSUMPTA, és una sort que els puguem controlar, xò de vegades els hauriem de fer més cas. No solen fallar, en canvi la raó, el donar voltes a les coses sovint ens porta més maldecaps.
Era molt petitó, petitó, quan encara prenia llet de la mare. Com ha canviat, eh!
 
BARCELONA, podem triar qui som del tot? Crec que hi ha una part que no la podem triar, ni modificar.
És ben veritat que estem immunitzats. El cert, xò, és que és molt i molt difícil ser completament coherent amb el que creiem. Solament, plantejant-nos-ho, ja comencem a canviar el que no creiem. Però moltíssima gent no fa ni això.
 
JOSEP LLUÍS, moltes gràcies! Com sempre tinc la sensació de quedar-me a mitges que podria aprofundir molt més. Els comentaris m’ajuden a això.
 
FERRAN, no hi havia pensat en això de la rutina. I si, no ens sabem escoltar, ni veure com som. Estem tan adormits pel què ens ve de fora, i tan encegats que no deixem veure el que ens demana  el cor, que crec que és el que fa moure els instints.
Potser per això els tenim tan adormits.
 
ELFREELANG, no sabia que l’elefant, les formigues, el ximpanzés tenen una mica de raó. Bé, els ximpanzés si. I és ben veritat que ells tb creen estructures socials adaptades a la seva naturalesa. Tb pensen les coses que fan i com les fan! I tant, les estructures socials de les formigues que en son de complexes!
El post no volia determinar que les coses negatives fossin dels impulsos, al contrari, si és cert que les coses sense pensar poden portar conseqüències negatives, tb crec que de vegades ens ajuden a tirar endavant projectes que sense l’impuls no gosariem. I que per això cal incentivar-les.
Moltes gràcies per recordar-me les pulsions d’Eros i Tànathos. Com li deia al Ferrant, potser si ens movéssim pels impulsos del cor, xq haurien d’estar malament. Ostres, no sabia l’etimologia d’animal, brutal. Tots els animals tenen ànima.
 
MARIA, sempre pots dir el que vulguis! Demà ja et felicito.
 
PORQUET, precisament anava per aquí el post. Estem tan acostumats a viure en ciutat, a tenir-ho tot que ja no ens movem per res. I bé, no parlo només de ciutat, sinó que estem completament immunitzats a res.
Estic d’acord amb tu, podem moldejar-nos, xò som com som i acabem sent com som.
 
CA L’OTIS, veus si penso en espontanietat no em ve tant al cap, suposo que jo la tinc molt adormida.
Penso que sí ha d'haver alguna cosa d'animals, d'acord amb l'Elfreelang, animal és aquell que té ànima....

AUDREY, precisament és aquest conformisme el que no m'agrada, un animal mai es conformaria, lluitaria pel millor per als seus.

CLIDICE, però la cultura hauria de ser positiu, no? El saber no ocupa lloc i en canvi ens minva els instints. Curiosa paradoxa-
oh, el que expliques de la Quitx és molt trist. No t'animaries a tenir una segona gata? Son uns animals increïbles. Crec que ja no podria viure sense.

Un petó per a tots i totes!!!!