Pluja de notícies

Intento escriure. Potser he esborrat aquest post tres vegades. Son tantes coses. Tants fets d'aquests darrers dies, tantes situacions, tantes notícies. Tantes de noves com de velles, algunes, més caducades que el iogurt que queda a la nevera de fa dies.

Intento buscar paraules boniques, però no les trobo. Voldria jugar amb la pluja i com m'agrada mirar la pluja a la muntanya i sentir l’olor de terra humida. M’agradaria riure recordant les aventuretes d’intrèpides muntanyeres de pà sucat en oli, o els records emocionats dels amics. Fins i tot del sol d'hivern d'ahir al migdia que encomenava vitalitat. Però res em sembla prou ni gens clar. Avui el dia torna a ser fosc.

Aquest cap de setmana feia mandra. Molta mandra. I el que no sabia és el que m'esguardava: notícies.

I ninguna de bona.

Tots sabíem que podien arribar, el món de la construcció està fatal, molt pitjor del que sembla, com d’altres sectors propers en els que estimo. Estàvem preparats. O no. Perquè sempre t'agafa per sorpresa i de manera diferent a l'esperada.

Tots sabíem que les coses no ens van com voldríem, però que intentem mirar endavant, i somriure cada dia. Alegrar-nos del què tenim i no pensar en el que no. Però de tant en tant, ens desinflem. I quan qui es desinfla és el més fort, no hi ha consol possible. I no deixa de ser un efecte dominó que et porta a sentir-nos petits i dèbils.

I fins i tot, les notícies de l'altra punta del món, que vas decidir desconnectar-te amb un mínim d'esperança, es tornen negres en llegir el diari al migdia en ple vermut.

I llavors et toca treure la força d'on sigui, estirar del carro, o del feix de llenya, i mirar endavant. Somriure, encara que sigui forçat, i és que hem de recordar que de tot ens en sortim. I sé que he de pensar que els maldecaps, les ofuscacions, neguits o tristors, sols son pedres del camí. Que ara sento que he d’estar més atenta i cuidar. I així, potser fins i tot,s m’ajudaré a mi mateixa en els meus maldecaps.

Trobar recomfort mitant les fotografies de la festa donostiarra, rebre un mail amb fotos noves de les princeses i saber que el tsunami només va fer créixer el nivell del mar 1 metre a LA i que estan bé o buscar l'assessorament demanat on només puc anar a buscar-lo. I sobretot, perquè ara em toca a mi estar al peu del canó, malgrat només tingui ganes de tornar-me a tapar sota el nòrdic.

ps. I rebre un premi. Moltíssimes gràcies Audrey!! Dóna força i empempta.