Ahir es va casar un bon amic. Amb ell, i 6 compis més, vaig conviure tres anys de molta feina, moltes reunions, molts riures i algunes llàgrimes. Moltes estones, moltes complicitats i molt caminar plegats; fins i tot el neixament d'aquest blog, doncs la capçalera que tant m'agrada me la va fer ell. Anys que em van transformar en part, com sóc i penso ara. Després, els nostres camins es van separar i fa poc s'han tornat a retrobar tots. Alguns en equips diferents, centres diferents, realitats diferents (fins i tot una parella han estat pares), però el pas del temps no ha canviat el que vam viure i sembla que no hagi passat ni un dia. Fins i tot els nous neguits, sols amb una mirada sabem entendre el que pensen.
Per tot el viscut i conviscut, compartir la seva felicitat va ser un regal immens. Conéixe'ls, que crec que poc o molt una mica els connec a tots dos, saber que s'estimaran i es cuidaran, perquè com déien ahir fan un molt bon equip, fa que la vida pugui ser més bonica. Que amb la seva bondat i generositat faran que les coses més difícils siguin molt més fàcils.
Ahir no era un casament. Les lleis eclesials no ho permetien. Però l'amor va triomfar, i en contra d'això, res ho atura. Celebrar l'amor de dues persones va molt més enllà d'un intercanvi d'anells o un registre, i que van fer uns dies abans en un jutjat. Compartir la felicitat amb totes les persones que estimes és el més important, donar gràcies per tot el que tenim, és el que compta. Perquè el que està clar és que som les persones qui anem canviant el món, i no pas ni polítics, ni bisbes, qui tard o d'hora hauran de canviar per la realitat.
I podria dir que ahir va ser un dels casaments més emotius dels que he anat, ja està a la llista dels tres casaments més emotius que he tingut la sort de viure. A més em vaig retrobar amb d'altres amics, somriures i complicitats d'un munt d'anys de batalles plegats.
ps. potser aquest si que era el post que volia escriure i no pas el que em va sortir ahir a la nit.
11 comentaris:
Tens rao, quan ens retrobem amb vells amics amigues, que junts vam viure emocions d'amistat..., quan esn retrobem com dic, sembla que el temps no hagi passat, però això només passa quan l'amistat i els sentiments van ser honestos, el pas del temps no fa res més que fer-los més profunds. I com tu molt bé dius, a l'amor so s'hi valen ni sacraments ni decrets lleis ni moralitats moralines...
Des del far una abraçada.
onatge
Aquest escrit és molt bonic, rits, però potser no podria ser sense l'altre... tots dos són tan sincers!
A mi els casament també em marquen, alguns si més no... En qualsevol cas, m'alegro que et trobis millor que ahir :)
Aquest l'has volgut escriure i el d'ahir també , hi ha gran part de tu en aquest i gran part de tu en el d'ahir....de vegades les nostres peces encaixen i altres es desencaixen però tu ets la suma de totes endavant amb l'amor i amb l'amistat!
Els dos són part del que senties i volies expressar. Una altra abraçada ben forta!
passar-s'ho bé a un casament és tot un éxit.....la multitud fa que moltes vegades es facin llargs i pesats
El que més m'agrada del post és el sentiment de RETROBAMENT ENTRE AMICS... aquell sentiment que et diu que ets amic encara que el dia a dia sigui diferent de quan vas crear l'amistat, i que passa el temps quan et retrobes és com si t'haguessis vist ahir....
És un privilegi poder assistir a un esdeveniment així.
Jo, a dia d'avui, compto amb un casament que va ser un dels dies més bonics de la meva vida (i no em casava jo!).
Va ser el d'un bon amic meu (al que recentment ja li he dedicat un post), amb padrinatge inclòs i tot que em va tocar!
Un dia meravellós. Sempre el recordaré.
Que bé poder tenir aquests records!
Aquest juny també es casen dos molt bons amics meus i estic molt contenta de celebrar el seu amor amb ells i els altres amics comuns.
Que bonic!
Doncs jo de casaments, de moment, no he assistit a cap, però tampoc és que em facin molta gràcia, per dir-ho. No sé... no en sóc partidària ;)
La idea és bonica, declarar el teu amor i el voler compartir la vida amb algú altre. Però es pot fer el mateix sense casament :)
Me n'alegro que t'ho passessis tan bé!
I pel post anterior... No perdis l'esperança, perquè la majoria de vegades passen sense buscar-ho. Contra més t'ho capfiques i contra més es busca, menys fructífera és la cerca. És com si hi hagués una llei de l'univers que en temes amorosos ens fa jugar al gat i a la rata...
ànims guapa!
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Va ser un casament molt bonic!
ONATGE, no havia pensat en el que dius i encara em fa més feliç, que la nstra amistat va ser honesta i no s’ha trencat. Em genera un somriure de bat a bat.
CARME, no sé com hagués sortit. Moltes gràcies pel que dius. Encara em sap una mica de greu haver-lo publicat, el nuvi coneix i segueix el blog i em sap una mica de greu.
FINESTRETA, son sentiments que venen i van. M’és impossible no tenir-los.
ELFREELANG, no sé si son peces que desencaixen, potser és que estan en diferents llocs del trencaclosques que és la meva vida i per això no poden acabar encaixant, perquè pertanyen a diferents sentiments.
Endavant sempre!
Moltes gràcies, KWEILAN!
GARBI24, doncs si,. A mi tb se’m fan pesats i feixuc. Però aquest v passar molt fàcilment, i això que erem vora 200 persones!! Els dos es fan estimar un munt i coneixen molta gent.
MPG, moltes gràcies per arribar. I si, retrobar amics qués fantàstic!!!
PORQUET, m’has recordat el casament que està al top number 1. no vaig ser padrina però va ser molt emocionant, per l’amistat que ens unia llavors, perquè sabia tot el que sentia ella per dins, perquè el vaig viure i gaudir com cap. També va ser un dia meravellós.
SN, i tant!!! Segur que era un casament fantàstic!
Ja t’arribaran, ja LAIA. Ningú s’escapa!
Pel post anterior, doncs ja ho sé, però de vegades és inevitable perdre l’esperança.
Un petó molt gran per a tots i totes!!
Publica un comentari a l'entrada