M'agrada escoltar atenta les converses, sobretot entorn la taula. M'agrada escoltar els altres (encara que tingui fama de desconnectar sovint per endinsar-me en els meus pensaments). M'agrada aprendre dels altres. M'agrada més escoltar que no pas xerrar.
De vegades, pots aportar a la conversa el teu criteri, dir la teva, ficar-hi cullerada. Però sentir els altres, pot ser apassionant. Pots aprendre tant, que mai tindries prou. Fins i tot donaria molts posts.
De vegades, no pots intervenir. Pot passar que no et deixin, que voluntària o involuntàriament, algú acapari tota l'atenció. Deixes fer, i de vegades t'enfades més o menys, però acceptes la derrota sense res més a afegir.
De vegades, no pots intervenir. No pots aportar res. M'entristeix, em fa sentir vulnerable, petita davant dels altres. Estranya en mi mateixa. La derrota és molt més difícil d'assumir i et deixa una buidor difícil d'explicar i molt més d'oblidar. Et remarca.
13 comentaris:
ei,
les converses de la sobretaula són les millors. amb la panxa plena i el got també ple. i bla bla bla bla
sense minuts ni hores..
·
Començo per la cançó, que després sempre se m'oblida. És magnífica, i el vídeo és molt curiós. I això que REM no m'agrada especialment.
El darrer paràgraf explica un sensació que t'has de treure de sobre. Ja ho sabem que n'hi ha millors que nosaltres, i gent que sap molt d'alguna cosa. Però pensa que ells també es podrien sentir desarmats davant d'una conversa que s'allunyi molt del seu camp de coneixement. Poden abaixar el cap, o poden escoltar amb fruïció i mirar d'aportar el que sigui si poden. Això en el cas ideal, gent que sap molt i que també saben callar i escoltar quan toca. Cadascú és bo en alguna cosa i no ens hem de sentir menys que ningú, al contrari, aprendre dels que en saben és sempre positiu.
Per altra banda, hi ha els que acaparen les converses, sàpiguen o no d'un tema. Tinc per costum pensar que els que necessiten demostrar que en saben tant és que no són, ni de bon tros, tan bons. Els que en saben comparteixen, no demostren res. Pel simple fet de voler-se mostrar, perden tot el meu respecte. De vegades em fan callar per no deixar-los anar alguna animalada. No s'adonen que fan callar els altres de vergonya aliena i de fer-los sentir petits, quan no s'ho mereixen? He de reconèixer que de vegades gaudeixo d'humiliar-los públicament, deixar anar alguna cosa que els deixi en evidència. Però saps, tenen molta voluntat. Segur que se la guarden per una altra ocasió, però ells continuen i continuen.
Hi ha de tot, però ningú no t'ha de fer sentir petita, això mai. Si ho fan, no es mereixen res, només indiferència.
Sembla que m'hagis llegit el pensament, adoro les converses sense pressa, fer propis pensaments amb sentit, que t'ajuden a créixer, també compartir opinions, tot i que a vegades et sentis petita...
Abraçada!
Jo he après amb goig a fer això que tu ara expliques... Tinc molt de geni, i sovint, en una discussió o un intercanvi d'opinions, em passava de la ratlla i volia tant sí com no, dir la meva. Sovint acabava plorant, sobretot si eren temes que a mi em tocaven la fibra. Ara callo molt, callo molt i molt per gaudir de l'escoltar i conéixer. I sí, et fas més savi i més pacient, i més comprensiu però també et confirmes a tu mateix, no sé si m'he sabut explicar!
Un petonàs!
Sí s'aprèn molt escoltant ! jo és que no m'hi puc estar de ficar cullerada....sóc una mica impulsiva en aquest sentit....però també em diuen que se escoltar...vaja que deu dependre del dia de la conversa, de les persones, de la sobretaula i de les estovalles...ara bé sentir que volies dir-hi alguna cosa i no poder fer-ho...ai las!
si no pots parlar es perquè estàs aprenent i xerres molt estàs ensenyant....per tant cap de les dues opcions és dolenta
M'has descrit completament. Jo també sóc així. Clavada! M'ha agradat molt escoltar i encara m'agrada i he après molt escoltant. Ara la darrera sensació que expliques super coneguda per a mi, me l'he anat traient de sobre, amb el temps i una canya. T'adones que una de les coses que aprens callant és que no per parlar més o acaparar més l'atenció diuen coses més interessants de les que diries tu. I que tothom és petit en algun moment o altre i que no cal amoïnar-se tant amb aquestes coses. Però jo he de reconèixer que m'hi havia amoïnat i molt!
Doncs jo he de reconèixer que sóc més abans de les xerraires, de les que fiquen cullerada, a no ser que el tema del que es parli sigui quelcom seriós (algú estigui explicant algun problema) i jo sàpiga que aquell tema no el domino... llavors sí que prefereixo no dir res... em fa por fer una ficada de pota, equivocar-me...
Però en converses normals i corrents, converses variades, sí que vaig fent intervencions... m'agrada fer broma...
Però clar, em dóna la sensació que, precisament, el que et va passar a tu és que et vas trobar davant un tema d'aquests que jo dic més transcendents i no vas saber què dir... Però... això no li passa a tothom? Al menys, com he dit, a mi sí que em passa. No sempre pots aportar alguna cosa, no sempre et surt aquella paraula que busques i que voldries trobar... i, a vegades, el sol fet de saber escoltar ja és molt.
Rits escoltar es una virtut que no tothom té, hi han persones que només volen escoltar'se a sí mateixes i mai escolten als altres. Saps ara recordo una reflexió del mestre Sebastiá Serrano, que diu que el temps que dediquem a escoltar te mes valor que el que dediquem a parlar sense cap fí.
Així que encara que et quedis amb la sensació de que no t'escolten que la teva opinió no es valora, no t`ho creguis pas, perque "escoltar es de sabis"
M'encanta la cançoneta que es escollit de REM
Bon diumenge i començament de primavera guapa
Són genials i necessàries per teixir complicitats i amistat, EULÀLIA.
XEXU, em sembla que no em vaig explicar gaire bé. Entenc del que parles, també em passa sovint (o passava) i sé que no he de fer-me petita per gent que es considera millors o amb veritats absolutes. Ho vaig millorant. En aquest cas, el darrer paràgraf no anava per aquí exactament. No em vaig sentir malament pels altres, al contrari son els meus amics i ens estimem molt, més aviat és una sensació interna, complicada d’explicar. I si, ja sé que en d’altres aspectes podré aportar més que d’altres, que cadascú és més fort en uns àmbits o d’altres. Però en aquell moment, el fet de no poder aportar-hi gaire al que es parlava i quedar-me callada em feia mal a mi mateixa, doncs suposo que com anava d’un tema que per a mi és una mancança, doncs em feia cert mal.
Pels que acaparen converses, jo he arribat a la conclusió del passotisme més absolut. Tard o d’hora les coses s’acaben posant al seu lloc i s’acaben desacreditant ells mateixos. Així que, a fer cas omís.
A mi tampoc m’agrada gaire REM. Però estava una mica peix i cansada de buscar alguna cançó una mica adient i aquesta em va semblar una mica adient.
AUDREY, són fantàstiques i sort d’elles, moltes vegades revitalitzen.
ZEL, crec que s’ha de trobar el terme mig. S’ha de poder dir el que es pensa amb total llibertat i respecte, i escoltar els demés. Si que t’has explicat molt bé.
Dia rera a dia aprenem molt dels demés i això és una gran sort.
ELFREELANG, doncs llavors és que tens l’equilibri perfecte que li comentava a la ZEL, poder dir la teva, sense reserves i escoltant als demés.
GARBI24, l’has clavat. M’ha encantat el teu comentari i m’ha recomfortat. Així doncs, no he de pensar en les mancances sinó en el que vaig aprendre i en canvi, quan puc xerrar és que sé del què parlo. I si, en el fons cap és dolenta.
CARME, m’agrada saber que aquesta sensació es pot passar i tornar a gaudir moltíssim de les converses dels altres.
ASSUMPTA, no ho hagués dit mai que t’agrada xerrar!!! Jejejeje
Jo, per lo poc que xerro, sóc especialista en ficar la pota. Així que, admiro que sàpigues estar-te quan no ho tens clar del tot.
No sé si era un tema massa transcendental en general o de vital importància (segur que hi ha de molt més importants) però en aquell moment (i de fet, encara ara) per mi si que és important i em va saber greu no poder-hi dir gaire cosa. Però si, escoltar ja va valdre la pena!
LISEBE, com li deia al Xexu, no és que tingués la percepció que no m’escoltaven, al contrari, estava en un context on em sento molt còmoda xerrant. Per això, el fet de no saber què dir em va copsar. Perquè em vaig sentir malament amb mi mateixa.
Però ja s’ha passat.
Moltes gràcies a tots i una abraçada ben gran!!!!
a mi em passa el mateix, m'agrada escoltar i ara sobretot llegir, llegir-vos a vosaltres per què a vegades també em sento poca cosa quan escriviu coses som les que has dit ara!
una abraçada
Perdona pel rotllo que vaig fotre, doncs. Però bé, amb l'explicació d'ara m'has fet pensar molt en una situació que visc jo ara, i la veritat és que no és fàcil. Però bé, no se'ls pot demanar que no en parlin tampoc, oi?
BARGALLONETA, de sentir-se petita en el blog res de res!!! després als sopars descobrim que tots som ben imporants i aportem moltes coses.
Xexu, res de disculpar-se! De fet, el sentit que li donàves l'hagués pogut fer sorgir en molts altres posts. No, no se'ls pot demanar que no en parlin. Crec que la clau està en el comentari del GARBI24, si no podem dir res, és que estem aprenent per quan arribi el nostre moment. I això no és pas dolent!
Publica un comentari a l'entrada