1/2/11

10 anys dels "papers per tothom"


Com passa de ràpid el temps. Però sí, ja fa 10 anys de la tancada d’immigrants a Santa Maria del Pi i a 7 parròquies més.

Per aquells temps a l’Estat manava la dreta bigotuda i la política d’immigració s’enduria fortament, complicant la vida a persones que arribaven al que creien un país pròsper en busca d’una feina i d’un futur, però es trobaven amb traves per poder accedir a permisos de treball. Per aquells temps semblava que vivíem en un oasis, on els joves pensavem que tindríem feina assegurada i sols ens preocupava el que faríem demà (potser també perquè érem joves). Començaven a arribar immigrants d’altres països, diferents cultures, diferents maneres de fer. I hi havia gent que no ho entenia i es començaven a preocupar, no fos cas que els traguessin allò que es consideraven propi. Eren temps molt diferents, les torres bessones encara no havien caigut i ningú s’imaginava la paraula crisi per enlloc. Eren temps de somnis, d’un nou mil·lenni que ens havia de portar grans proeses.

Però el cert és que teníem veïns que no ho passaven tan bé. No calia anar gaire lluny per viure la pobresa. Però llavors se’n deia quart món i a una gran majoria li queia molt lluny.

Sols en moments de desesperació la gent s’organitza i lluita. I aquell moment ho van fer i van trobar aixopluc en pocs espais. Per sort un munt de gent no passa de tot i els va donar suport, i finalment es va aconseguir els famosos papers per tothom (encara que el cert és que tampoc van arribar per a tothom). És d’aquelles demostracions que la força de l’home, de la perseverança (paraula tan coneguda ara) i del moviment en comunitat arriben a bon port.

Doncs bé, recordo aquells dies. Recordo com es parlava del què passava a Santa Maria del Pi, com podíem ajudar, i la manera va arribar de la crida a acollir més immigrants que es sumaven a la protesta i que ja no cabien al despatx d’on no els podien desallotjar. Per aquells dies el centre també estàvem de bonança i un dissabte al matí ens agafava tot per sorpresa. I no podíem fer com si res, anant a jugar als patis de l’escola o preparant les activitats que toqués. Havíem de fer alguna cosa, havíem d’actuar com gran part del barri que es mobilitzava per fer menjars als cuidadors, torns per atendre als que estaven en vaga de fam, recollir signatures.... El grup de grans van mirar i remirar el material de les acampades per donar-los dormitous i algun sac de dormir. Els mitjans varem buidar les guardioles amb les aportacions setmanals per anar a comprar aigua, sucre i llimones per la vaga de fam. I els petits, el grup dels Micos es preguntaven què podien fer ells. Van fer dibuixos per alegrar la Sala Nova, perquè no fos tan trista. Recordo que tots vam anar passant portant les coses i que ens explicaven el què feien allà tancats. Però recordo com em van explicar l’experiència dels petits. La cara de sorpresos de tots plegats, que els més petits els poguessin fer somriure, donar alegria i llum amb els seus dibuixos, recordar-los els fills als països originaris, les famílies per qui lluitaven. Aquells dibuixos van estar penjats tota la tancada.

Aquells petits Micos ara ja fan segon de batxillerat i van ser un dels grups més actius, participatius i potents del centre. Sovint els veig a través de les actualitzacions del facebook, com nens i nenes que no tenien res en comú i que també tenien els seus maldecaps, es continuen trobant, es continuen respectant, animant-se. I m’agrada pensar que alguna cosa del que van viure durant aquests 10 anys ha quedat en ells. Que si més no, si aquests dies algú els parla de la tancada puguin recordar que ells, sols amb sis o set anyets van ajudar-hi activament, van ser veu i ulls de tot allò que els passava al seu entorn (però stambé és cert que de vegades penso que no se’n recordaran de res).

Fa 10 anys ja de la tancada, les injustícies socials es continuen donant, la crisi accentua les diferències i situacions de pobresa ens son molt més properes i punyents del que ens pensem. I molts es senten incapaços (o potser porucs?) d’actuar, posicionaments extrems neguitegen i la llei del més fort sembla imposar-se. Però no és cert, també es veu a l'horitzó una petita llum d'esperança. La gent es comença a adonar que està a les nostres mans, que els uns ens podem ajudar als altres i que cal mirar endavant.

Miro amb neguit i incertesa el que passa a Egipte, tinc un mal pressentiment de com pugui acabar tot plegat per més que em diguin que la força del poble unit pot amb tot i per més que vulgui estar equivocada. Però cada hora que passa, sembla més difícil. Darrerament masses coses han quedat en un no res, esclafades pel poder.

Estem en temps de revolta? Realment serem capaços de treballar per un món diferent, per lluitar per la nostra dignitat? I per la de tothom? Podran els joves que pugen canviar alguna cosa?



Ps. La fotografia, Mn. Vidal Aunós, rector en aquell moment de Santa Maria del Pi, anterior rector de Sant Medir. Recordo que de petita em feia por, el veia tan gran i tan seriós. Però com n’estava d’equivocada, era tot bondat i orelles per escoltar tothom.

Miro 10 anys enrere i què diferent que em sento. Tot i que ara mateix em senti perduda, realment he aprés tant aquests darrers 10 anys. Llavors sols era una joveneta de 24 anys realment perduda i sense saber per on navegar. Ara, encara que no gaire més segura de res, si més no, sé per on trepitjo.

13 comentaris:

Garbí24 ha dit...

acostumar-se a viure millor costa molt poc...el que costarà ara és aprendre a viure amb no tantes coses i amb menys facilitats. No cal dir que realment s'haurà de treballar per viure, cosa que molts encara no han fet. Potser per primera vegada en molts anys els fills no viuran més bé que els pares......Tant de bo m'equivoqui

òscar ha dit...

Els joves que pugen (diria que els joves de les darreres quatre dècades) sempre volen canviar algunes coses.

Quan la joventut, en quaranta anys, ben poc aconsegueix canviar res; és que el sistema admet ben pocs canvis o degluteix els que volen fer-hi algun canvi. Tristament.

Clidice ha dit...

Sempre és bo comptar amb uns referents d'aquest calibre. El que passa al nord d'Àfrica no sé pas si serà bo o dolent, l'ombra de l'integrisme és molt allargada i pateix del mateix mal que pateixen els governants actuals. En tot cas, ja és bo que es mogui alguna cosa.

Finestreta ha dit...

És maco oi mirar enrera i veure com hem evolucionat?

El que està passant a Egipte i el que ha passat a Tunísia a mi també em fa por... I no fa massa que també hi ha haver revoltes a Grècia i a París, encara que fossin d'un altre tipus... Ja veurem com acaba tot plegat...

fanal blau ha dit...

Hi ha moviments que s'han de moure, per arribar al moviment; i hi ha motors. Mn. Vidal n'era un. Un motor amb empenta i un home, jo diria que...senzillament just.
Potser estem una mica endormiscats i endormiscades i hauriem de començar a remoure'ns.
Un abraçada, rits.

Sergi ha dit...

Ni me'n recordava de la tancada, però mai de la vida hauria pensat que ja havien passat 10 anys! No sé si les coses han canviat massa, en algunes coses sembla que sí (parlo del pla social, és clar), però jo segueixo pensant que per molta revolució que hi hagi, tal com està el món és molt difícil de canviar. Potser a països que estan en vies de desenvolupament encara, però quina mena de revolució podem fer al primer món per canviar les coses? No em sembla trivial.

Anònim ha dit...

Nena! Que em tens amb la llagrimeta!! Quants records i quantes vivències magnífiques... Com dèiem, tenim la sort immensa d'haver viscut moltes vides de prop; tenim la sort d'haver tingut grans mestres al nostre voltant que sense dubtar-ho ens han ant fent com sóm. Gràcies per compartir amb nosaltres tot aquest món!! Petons!!

El porquet ha dit...

Bona recordança la que ens has fet. Les pors i les inseguretats jo ja he assumit que ens acompanyaran tota la vida.

Un dia vaig sentir a algú, no recordo qui, que deia que s'havia passat la seva vida pensant que quan fos gran i respectable ja estaria segur de tot, i la sorpresa seva era que, un cop arribat a aquesta edat, seguia tenint dubtes, pors i inquietuds.

El mateix crec que passa amb les injustícies socials, guerres, etc. Tota la santa història de la humanitat n'hi ha hagut, n'hi ha i ni'hi haurà. No treu que no haguem de seguir lluitant per a que aquestes, cada cop, si pot ser, siguin menors.

Elfreelang ha dit...

Me'n recordo si sembla que fos ahir i han passat deu anys...jo segueixo tenint esperances i confiant que quan els pobles i les persones actuem sincrònicament anem endavant i es aconsegueixen millores....segur que aquest deu anys has millorat i madurat rits i aixo sempre és bo...endavant , hem de mirar cap endavant i confiar en el genere humà ...ens en sortirem!

Jordicine ha dit...

El temps passa, RITS. Tens raó. I les protestes que fèiem de joves cada cop costes més. No ho sé. Potser és que confiem menys en el sistema. O que estem cansats de fracassar. Un petó i fins aviat. Molt bona reflexió. Et felicito.

zel ha dit...

Si, jo també tinc el mateix esperit i penso en temps de revolta, ja tocaria, la fractura és més gran que mai...

Assumpta ha dit...

Un no s'adona del que és passar necessitat fins que li toca... Avui en dia sé de casos de famílies "normals" que a casa passen fred perquè viuen en pisos amb calefacció però no la poden posar perquè no la poden pagar. Gent que amb aquest hivern que fa, algun dia van amb uns pantalons finets d'estiu perquè no en tenen suficients per anar canviant i rentant i no han pogut comprar-ne uns ni a les rebaixes...

Fa anys vaig veure una pel·lícula que em va impactar. No recordo el títol en absolut. Una mare, recentment separada del marit o company, té una nena petita, d'uns cinc o sis anyets... perd la feina i en troba una pitjor... ha de canviar la vivenda per una pitjor... es torna a quedar sense feina i ja només en troba algunes per hores, les fan fora de casa per no poder pagar el lloguer... acaben d'alberg en alberg... i veus com aquella dona jove, que feia un any tenia una "vida normal" es troba en una situació d'indigència... i decideix abandonar la seva filleta perquè la puguin portar a un centre on, al menys, tindrà menjar, roba i aixopluc.

Els immigrants venen pensant que aquí trobaran el que als seus països no tenen...

Al meu marit, alguns dels seus alumnes de català de Càritas, li han explicat històries de pateres, casos reals, detencions de policia d'altres països, vivències que fan posar la pell de gallina...

La gent vol viure dignament.

Tot allò que vareu fer fa 10 anys, estic segura que aquells petits ho recordaran... i no diguem els mitjans i els grans! :-)

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Fa ja molt temps, moltes coses han canviat, i en canvi, d’altres continuen ben iguals.

GARBI, és ben veritat que ens acostumem a viure bé. La paraula crisi molts no la teníem ben entesa. I si, també és ben cert que és la primera vegada que els fills tenen pitjor perspectiva que els pares. És complicat, però potser és que volíem massa.

ÒSCAR, crec que és innat en la joventut el tenir ideals i voler canviar el món. És més, crec que és necessari. Quan ets jove tens tanta energia que es va perdent, que és important poder-la canalitzar en bons propòsits.
I si, tristament, a mesura que ens anem fent grans, es dilueix l’empempta. Crec que és inevitable.

CLIDICE, jo tb penso que és bo que es mogui alguna cosa i tal com dius l’ombra de l’integrisme fa por. La por que tenia s’està donant, la cosa s’allarga i s’està posant violenta. I es clar ara ja arriben els USA a posar-hi cullerada i com si fossin salvadors. O potser era inevitable? No sé, se’m generen molts i molts dubtes.

FINESTRETA, si, anar veient com anem canviant, evolucionant. Mirar enrere tb és bo de vegades.
Recordo les revoltes de Grècia i de Paris. Potser és temps de revolta.

FANAL BLAU, era un molt bon motor. A veure si ens despertem, però de vegades despertem amb bufetades, sinó no som capaços.

XEXU, passa molt ràpid el temps. Si, es clar que es pot canviar. Però crec que ningú està disposat a fer-ho, a arriscar-se per canviar. Tenim massa por a perdre comoditats, per molt que ens queixem constantment que tot va malament.

NENA, i tant!! I les que viurem!!! Per començar, aquest vespre!!!!

PORQUET, tb m’has recordat algú dient un discurs semblant. Sembla que els joves son els que han de tenir dubtes, però els tenen i experimenten, s’arrisquen, actuen. A mesura que ens anem fent grans creiem que ho tenim tot més clar i no és pas. Simplement, donem més voltes. Però acabem fent alguna cosa?
No sé si son menors, crec que diferents. I crec que cada cop ens toquen de més a prop.

ELFREELANG, tinc un sentiment contradictori. Penso que hem de confiar en les persones, en el poder del canvi, però alhora senti que no és possible.
Mirar endavant!!! Gràcies per la teva confiança!!! Ens pot fer moure a més d’un.

JORDICINE, crec que el sistema ens ha matxacat, dinamitat tota força. A veure si trobem no força.

ZEL, i per què hem esperat tant? Sols hi ha violència.

ASSUMPTA, si, si, aquesta “gent normal” que podem ser tu o jo. Aquest és el canvi de la crisi actual. Però hi ha a qui li continua relliscant, fins que li toqui.
Esgarrifa la pel•lícula que comentes, però saps el pitjor? Que segurament hi ha més d’un cas real semblant.
Si, quan coneixes fets reals, com els que et comenta el Josep Lluís, et quedes impotent. Però hem de continuar treballant per aconseguir tots aquesta dignitat.

Una abraçada per a tots i totes!