Qui per Nadal res no estrena, res no val

A casa els pares sempre s'ha d'estrenar alguna cosa el dia de Nadal. Quan ma germana i jo érem petites, les famílies no gastaven tants diners en roba, o si més no, a casa meva no anàvem gaire sobrats i les robes sempre s'heredaven (jo de les cosines petites de ma mare i ma germana, de mi). Sols ens compraven una o dos peces o l'estrictament necessari. Això si, per Nadal, sempre estrenàvem el jersei que la iaia ens havia fet o després quan ja no va fer mitja, ens comprava alguna peça de roba ben maca.

El dia de Nadal és el dia de la mare. Prepara el dia amb molts dies d'avançada i sempre acaba anat de bòlid. Li agrada moltíssim preparar el tió que ens vam trobar quan tenia dos anys als boscos del Figaró, i cada any ens va avisant que no ens esperem grans regals que son xorradetes, però sempre xorradetes encantadores com la roba interior d'aquest any i sempre acabant amb els bombones ferrero, que no faltin! Es passa cuinant part del vespre abans i tot el matí, i encara que ara ja netegi les anxoves sentada en una cadira davant la pica, tot està boníssim i ben preparat. I només deixa que ma germana i jo li comprem els seus regals (quan érem petites se'ls comprava ella mateixa).

I un altre dels seus tocs personals és comprar-nos les calçetes perquè el dia de Nadal hem d'estrenar alguna cosa i calçotets a mon pare. Encara que passin els anys, ja les esperem i cada any sóm més exigents amb ella.

I és que per més que passin els anys, per més grans que ens fem nosaltres i ells dos, per més que de vegades em costi entendre-la o m'ofegui i m'enfadi amb ella, la mare es continua emocionant com quan érem petites i preparava el tió per a tots els cosins, continua donant tot el seu amor sense mesura, continua adaptant-se als canvis de la família, dissimulant les ficades de pota inocents de la iaia o estant allà per amb una carícia eixugar la més petita llàgrima.

ps. Ah, ahir quan vaig fer la bossa per anar a casa els pares vaig trobar les arrecades que em vaig comprar a Atenes i que encara no havia estrenat. Potser esperaven el millor dia per ser estrenades.

La cançó està ja molt suada en aquest blog però és la dedicatòria a la Carol, una carolina de 15 anys que quan escoltava aquesta cançó es posava a cantar ben contenta i que ens va deixar ahir.