En tota guerra s'ha d'intentar superar les barreres de l'enemic. Trobar aquell petit instant o forat per fer caure els murs de contenció i hermetisme. Bloquejos que s'han anat construint a base de temps, de pors davant els foranis, paranys per no patir derrotes doloroses, que semblen insuperables, murs alts que fan impossible veure el que s'amaga dins.
Per això, quan aconsegueixes fer una petita esquerda, res d'important, sols una petita incisió en les línies enemigues que segurament no portarà enlloc però llavors et sents victoriosa. Com haver superat un gran repte. Alè d'esperança i somriure.
I sobretot quan l'enemic és una mateixa, i les barreres i bloquejos, el fruit de massa dolor i por acumulada.
ps. Això si, encara que sigui una mateixa qui hagi de vèncer aquests bloquejos, sense l'ajuda de camarades de brigada seria impossible aconseguir vèncer res.
La cançó em persegueix, no puc deixar d'escoltar-la.
14 comentaris:
Aprofita les esquerdes, són l'únic camí :)
rits de mica en mica cap a la victòria. Aprofita totes les esquerdes
Tot comença amb una esquerda. Sense esquerda no es pot tirar cap paret. Així que ja has fet un pas, el primer. Segueix picant, aviat veuràs llum a través d'aquesta paret que tant vols tirar. Ànims.
És una bona senyal aquesta esquerda,no?
Sona bé^^.
COM QUE NO PORTARÀ ENLLOC?
UNA ESQUERDA ÉS UNA ESQUERDA!
dinamita les esquerdes fins que s'obri una via d'escapament...tu pots
Has descrit ben bé el que sento moltes vegades, rits...No ho podies haver dit millor. Una abraçada.
A vegades les esquerdes son el principi de la victoria.. ho descrius tal qual com jo ho sento ..no som tant diferents els essers humans.
Molts petonets
M'encanta el comentari de la CARME!! Si senyora, UNA ESQUERDA ÉS UNA ESQUERDA!! I és que té tota la raó... és el més difícil d'aconseguir, la primera esquerda!!
T'ajudem a picar? ;-)
Fa molts, molts anys, un tiet meu va comprar un pis vell, vell, va tirar parets i va fer moltes obres -ell mateix ho feia tot, era molt traçut- i gairebé fa fer el pis tot nou. Ara m'has fet pensar que un dia hi varem anar i tenia una maça enorme i em va deixar picar per tirar un tros de paret... costava molt!! jo picava i no es feia ni una miserable i petitíssima esquerda... però al final ho vaig aconseguir i en vaig tirar un tros hehe i, a partir d'allí, ja era molt més fàcil :-))
A picaaaaaaaar :-))
I tant, em sento súper identificada amb aquest post... a mi també m'encanta superar-me poc a poc, encara que sigui a pas de formiga, i em sento com si hagués vençut l'enemic més temible... Felicitats! :)
Endavant rits una esquerda pot fer caure murs!
Sort en tenim de les esquerdes, dins una cova s'albira la claror i la llum només a través d'elles, és un bon senyal!
I tant! cal acceptar ajuda, que les guerres no les podem fer sols!
*Sànset*
Moltes gràcies pels vostres comentaris.
CLÍDICE, en aquest cas és ben veritat, són l'únic camí que tinc. És l'únic que puc fer, tornar a picar a veure si l'esquerda avança, encara que pugui agafar camins diferents.
Mireia, això espero, poder tenir una victòria. Per petita que sigui.
XeXu, costa molt picar, són parets molt dures, fetes amb fonaments de fa anys i panys. No crec que aviat vegi la llum, però com a mínim ho he d'intentar.
MARIA, si que és un bon senyal. Feia temps que no em sentia així.
CARME, no crec que porti enlloc, potser només a sentir-me viva altre cop, que mirat així, no és poc. Però no és res de l'altre món, segurament aquesta esquerda no proposerarà ni es farà més gran, simplement veig que tinc que continuar picant.
GARBI24, tant com dinamitar??? ais, no sé si m'atreviria! Però ho intentaré.
XITUS, doncs hem de fer el possible per poder vèncer aquests bloquejos, passar de tot, tampoc ens porta enlloc.
LISEBE, en el fons som tots iguals. Alguns dissimulen millor els seus murs i pors. D'altres fan veure que no en tenen, però hi són. I tots hem de treballar per vèncer'ls.
ASSUMPTA, m'ajudeu, molt més del què us penseu. Les parets del meu bloqueig personal, com a mínim són gruixudes com els contraforts de les catedrals gòtiques, he de picar moltíssim. Però sento que ho he de fer.
FINESTRETA, si, sempre dic que vaig a pas de tortuga. Quan vences alguna cosa que potser per a un altre és completament insignificant però per a tu és tan important, l'alegria és immensa.
SÀNSET, i sort que tinc un bon grapat de companys pica-pedrers!
Una abraçada a tots i totes!
Publica un comentari a l'entrada