Dia gris

Aquest matí, si el Puck no m’arriba a mossegar la ma per despertar-me crec que no m’hagués aixecat. El fred ha arribat ben fort i al llit, tapadeta amb el nòrdic i el pijama de franel·la, és on s’està millor.

El dia desperta gris i l’aire gela les idees. Intentant repassar tots els esdeveniments d’ahir a la nit (sms creuats i converses de telèfon enmig de les forquilles electorals que feien sortir els ulls d’òrbita, Salvados maquillant el primer ministre suec i les dones riques fent risoteràpia perquè estan estressades), sols em ve una pel·lícula al cap, Sleepy Hollow i el seu subtítol “rodaran cabezas”.

L’ambient en arribar a la feina és estrany: uns contents, amb ànsia de poder, i uns desencantats. Converses a mig gas, en veu baixa i un aire estrany que ho envolta tot. Suposo que estarem així unes quantes setmanes.

He intentat estar-me al marge de tot plegat encara que ha estat difícil. La veritat és que m’amoïna molt més la buidor que sento, les tasques que faig, arribar a final de mes, l’atur de ma germana o la salut dels de casa i no em crec cap dels polítics. Fa temps que em van decebre i pensar-hi em porta amoïnar-me encara més. No sé veure sortida i tot i així vaig anar a votar convençuda amb el meu vot.

Però el queda és que la dreta ha guanyat l’esquerra. I sempre que això passa m’entristeix profundament. I a més, enmig i barrejat, un debat identitari.

Arribarà, ha d’arribar, el dia que ens haguem de definir en la nostra identitat nacional. Des del juliol que ho sento i no sols a nivell polític, sinó també social, des de l’associacionisme, i fins i tot eclesialment, en tots els àmbits es couen faves i som un tot. La necessitat de canvi, de pronunciament és clar i no hi ha volta de full. La identitat catalana cada cop és més forta i més radical, es radicalitza més els pols (en un i altre sentit). Però això també m’amoïna, doncs la manca d’una esquerra nacionalista forta ha portat el fraccionament de les forces, i penso que ha fet que molts hagin apostat fins i tot per partits amb carències de programa, sense res més enllà de la paraula independència, o retirant-se cap a un centre-dreta amb polítiques socials i laborals ben pròpies d’un partit neoliberal.

I és cert és que en temps de crisi, la dreta sempre puja, dóna sensació de força i contundència, però continuo creient que amb això sols perdem. Sols fa que els rics cada vegada siguin més rics i els pobres i les classes mitges, cada cop anem més ofegades.

I també és cert que el tripartit ho ha tingut difícil, però sense renovació, sense un canvi d’idees, era evident la caiguda a l’abisme. Per quan el trencament PSC-PSOE? Per quan una renovació total i no parcial a ERC? Qui s’ha mantingut? Qui ha decidit evolucionar, mirar endavant i no enrocar-se. I qui s’ha beneficiat? qui s’ha erigit com a autèntic català, quan en realitat sols parla de burgesia catalana que parla castellà en la intimitat i on es continuen veient les mateixes cares que fa deu anys.

Venen temps gèlids per a molts de nosaltres. Un hivern fred per pagar la calefacció.

Ps. Però aquest vespre, com si res importés, mirarem de somriure amb allò que se’ns dóna millor, tirar pilotes fora, i entretenir-nos amb una identitat que encara mou molt més que la política, la del futbol.

Potser en un demà, hi hagi una nova oportunitat. De moment, tot plegat no sé veure-hi clar.