21/11/10

Canvi en favor de la pau

Avui fa 10 anys que van assessinar Ernest Lluch. No entraré en una valoració política ni del conflicte basc sinó més aviat del record que en tinc (tampoc sabria). Mai vaig tenir com a mestre Ernest Lluch però si que era algú present, d'aquells personatges polítics i socials de qui sentia a parlar a la Facultat de Dret de la Ub (i això que ell era d'Econòmiques) i per aquell llavors era molt joveneta i encara creia que podia canviar el món. Recordo que em va trasbalsar moltíssim el seu assassinat, la resposta de la gent, de com van ser aquells dies i el que vaig descobrir d'ell després. De moltes grans persones aprens tot el que pensen un cop ja no hi són entre nosaltres. Defensor del diàleg, de la pau, d'estimar l'altre amb totes les semblances i totes diferències, de les virtuds i dels defectes. I feia por perquè era coherent, sincer i valent. Van voler matar a la pau.

No m'atreveixo a dir que moltes coses han canviat de fa 10 anys, han passat moltíssimes coses i el moment és diferent i sembla que hi ha una sortida i una nova oportunitat per la pau. Però alhora, les rancúnies, les venjances, l'odi creix a tot arreu. Aprop i lluny. Fa uns dies a Al-Aiun (i ara ja ningú se'n recorda?), el conflicte israel-palestí, les guerrilles mexicanes, i tants i tants d'altres que passen sense que en sàpiguem res. I per no parlar del conflicte català-espanyol, potser sense violència física, però per a mi, cada cop més violent. Cada cop més al límit.

Avui, a l'excursió, al grup dels mitjans valoràvem com responíem quan algú ens insulta, es burla de nosaltres. La major resposta ha estat “rebotant-se”, creant més violència. Un parell de nanos han dit que passen però que es “reboten” quan es fiquen amb la seva família. És com si fos un mecanisme natural de les persones? Intentem fer entendre que aquesta no és la resposta, que amb violència no s'aporta res. Però com sempre, l'eterna pregunta, què en queda del que els diguem? Del que viuen al centre? M'agrada pensar que alguna cosa els queda, que l'espurna d'esperança d'un món millor és plena com una bossa plena de aglans per tenir-los de record de cap de setmana, plena com l'espai de poder parlar de les baralles dels pares, plena com el somriure de dues adolescents que no es parlàven i ara ja sembla que convisquin.

I bé, d'aquí una setmana, arriba l'advent, temps d'anuncis de bones voluntats, de voler treure la bondat de les persones, d'estar en família, d'ajudar els altres. Només que una persona faci un canvi en favor de la pau, de millorar el nostre entorn, potser ja serà l'inici d'un nou demà. I sinó, veure "Cadena de favores". M'ho tornaré a creure.




ps. i des d'aquí demano disculpes, per invaïr l'intimitat. La d'un acaba quan comença la de l'altre, i sense voler-ho, vaig invaïr la intimitat d'algú que estimo. De vegades no ho tinc gaire present. Disculpa. ;)

14 comentaris:

kweilan ha dit...

Avui al diari el recordaven. 10 anys després encara fa molt mal recordar aquell dia.

Sergi ha dit...

Ja ho hem parlat altres cops, però el problema és que hem interioritzat la violència de tal manera que ja no ens sorprèn res. Podem condemnar-la, perseguir-la i ens pot repugnar, però no ens sorprèn, i això és greu. La violència hauria de ser l'excepció, hauríem de ser civilitzats i davant d'un acte violent posar-nos tots les mans al cap. Però ho veiem normal. I és que la nostra violència no té res a veure amb la supervivència, com al món animal, és un altre tipus, bé, de fet, molts tipus, i en comptes d'anar-la eradicant sembla que anem a més. La portem tan a dintre que és una qüestió de tolerància, cada cop sembla que n'acceptem més.

Josep Lluís Rodríguez ha dit...

Vaig sentir molt la mort de l'Ernest Lluch. Una persona boníssima i molt intel·ligent. Amant de la pau i el diàleg. Recordo haver gaudit escoltant-lo per la ràdio en tertúlies. Tenia amics a tot arreu, a la dreta, a l'esquerra i al centre. Quin bon exemple!

S.N. ha dit...

Per als mitjans...intenteu fer-los veure la diferència entre com ens sentim i el que fem amb això que sentim.
"rebotar-se" és un sentiment però no diu res del que faràs.

Carme Rosanas ha dit...

Jo també me'n recordo molt, d'aquest dia trist. Em semblava impossible... no podien haver-li fet a ell que buscava el diàleg, no podia ser... però sí, era.

La violència, jo no l'entendré mai! I espero no tenir-la mai interioritzada com diu en XeXu. És que no puc amb ella, ni suportar-la, ni tant sols en la ficció. I evidentment molt menys en la realitat. Em sorprèn i m'esgarrifa cada cosa que passa.

Garbí24 ha dit...

tantes maneres d'arreglar les coses que hi ha i han de triar la violència. Això se'n diu covardia

sànset i utnoa ha dit...

Em quedo amb la cançó del Lennon. Fet i fet, la violència sempre genera violència, tant sigui verbal com d'altres maneres. El què hauríem d'aprende és que la forma més fàcil de fer fotre a un violent érs no responent-li.

*Sànset*

caterina ha dit...

Aquests tipus de coses són les que no haurien de passar. La violència no duu enlloc i se me'n fot la ideologia que hi hagi al darrera. No hi ha res que justifiqui un acte com aquest o altres que han tengut lloc, de semblants, al llarg dels anys.

En quant a la bondant nadalenca, me carrega, m'assembla hipòcrita veure famílies que no s'aguanten, que no se veuen en tot l'any, que ho per aquestes dates perquè toca. O que la societat sembla més humana, més solidaria també perquè toca, quan hauria de ser tot l'any. Per a mi, tal volta per fets com aquests, el Nadal sempre ha tengut un component fals, de mentida.

Bona música, Rits!

Clidice ha dit...

És esgarrifós que algú pensi que té dret a prémer el gallet al damunt de cap persona. I fa que encara costi més creure'ns el que ara ens diuen que hem de fer. Les persones som bones? Vull creure que si, però no totes i les "altres" són les que ens fan dubtar.

Ull de cuc ha dit...

La violència, tal i com diu en XeXu, ja no ens sorprèn... conviu amb nosaltres dia rere dia i ja no hi posem cap barrera. Però hem de fer veure al nostres que no és la solució... com dius, s'haurien de trobar moments de parla, de conversa, moments de comprensió. Fa 10 anys era massa petita però trobo que va ser un gran home, l'Ernest Lluch... n'acabo de buscar informació i tal i com escrius, era una persona que buscava per sobre de tot, el diàleg, la pau. Un escrit que convida a la reflexió... Mireu aquest vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=BnOB_LRqUGI&feature=player_embedded

Els pares d'aquests nens els obliguen a abraçar-se després de cada baralla que tenen durant 30 segons. Ens hauríem d'abraçar més sovint...

Elfreelang ha dit...

fa deu anys...com passa el temps! em va impactar molt la mort d'Ernest Lluch , molt!

Assumpta ha dit...

Recordo com si fos ara, un matí, en llevar-me, posar la ràdio per escoltar les notícies i sentir que havien assassinat Ernest Lluch. No m'ho podia creure. Vaig haver d'escoltar la notícia un parell de vegades, fins que vaig assumir que, veritablement, l'havien mort. Em resultava tan absurd! Un home que només volia la pau!!

En quant a interioritzar la violència, espero no fer-ho mai... violència de cap tipus. Em passa igual que a la CARME, no l'aguanto ni en la ficció, però si és en la realitat és terrible.

Assumpta ha dit...

Ah, el nen de la pel·li és el del sisè sentit :-) és molt maco... però he llegit (als comentaris del propi vídeo) que al final el nen mor!! Caram!!

rits ha dit...

KWEILAN, em vaig enterar al vespre que feia 10 anys ja de la mort. La recordo com si fos no fa pas tant. Em va impactar moltíssim. I si, hi ha moltes coses que no valen recordar, em quedo sobretot amb la manifestació de rebuig. Era la primera vegada.

Tens raó, XeXu, ho hem parlat diverses vegades, però encara em fa mal pensar que està tan arrelada la violència. No deixa d'inquietar-me. I sembla com que cada dia s'accepta més. No sé com podem treballar per anar-hi en contra.

JOSEP LLUÍS, per això el van matar. Era capaç d'entendre's amb tothom. Jo no l'escoltava a les tertúlies, però recordo alguns dels seus escrits. I si, el que hem d'aprendre d'ell és molt.

SN, potser si, però el rebot que déien els nens era molt violent. Segurament no s'atrevirien a pegar a algú, sobretot més gran, però em frepa que sigui la opció que veuen que s'ha de tenir, com si fos la bona.

CARME, si que hi ha coses que passen que esgarrifen. Per sort, de tant en tant, algún bri d'esperança encara es dóna. Hem de veure-ho així, podem treballar per la pau.

GARBI24, doncs si. Sempre han estat uns covards.

SÀNSET, aquesta hauria de ser la resposta. És la que també ens deia Lennon.

CATERINA, no hi ha cap ideologia que justifiqui l'ús de la violència, cap. Però molts la intenten justificar.
T'entenc en el que dius del Nadal. A mi m'agraden els preparatius. El temps d'advent, sempre intento buscar-hi el bo. Sempre acabo amb un gust agredolç. Accentua totes les emocions. I si, cada dia hauria de ser Nadal. Hem de mirar d'aconseguir-ho.

CLIDICE, ahir em vaig recordar de tu i del que em preguntaves. No totes les persones són bones, és impossible. Segurament, totes tenen part de bondat i els seus actes els han portat a ser com són. Però no, hi ha persones que no ho són. I saps ho definien ahir? Com a íntegres. Hi ha persones íntegres i persones que no ho són. Em va colpir moltíssim.

ULL DE CUC, és molt impactant el vídeo. Mai se m'hagués ocorregut. I si cal trobar espais de diàleg, però vols dir que estàn interessats?

ELFREELANG, a mi també. Recordo que a més, el Buenafuente va fer el programa normal, perquè estava grabat, i li van criticar molt. Bé, a ell i a TV3 per no interropre'l. A més, recordo que anava a casa a veure un partit del Barça. No sé perquè recordo aquests detalls, en part perquè em recorda el pare.

ASSUMPTA, com li deia a l'Elvira ho també recordo moltes coses d'aquell dia i dels posteriors. Va ser molt bèstia. Recordo la caiguada de les torres, on era i què feia, com el dia dels atemptats de Madrid o com em vaig enterar de l'assessinat del Blanco. Hi ha moments, històries que et queden impactades. M'agradaria pensar que aquells records facin que rebutgi encara més la violència, però hi ha a qui li rellisca.
Oooh, perquè has mirat els comentaris!! carai, quina gent!!! tot i així et recomano moltíssim la pel·lícula. Sabent el final, poster no et farà tan mal, però és increïble. És en bona part el que crec dels nens i nenes del mijac. Ells poden canviar el món.

Un petó per a tots i totes!