25/9/10

Moai


“Doncs bé, ja he arribat. Aquí els tinc, els famosos Moias o Moais, o com es diguin. Sí que són impressionants, però tant com per dedicar-los una tesis doctoral? Ja sabia jo que això de les pedres només em portaria que maldecaps. No podria haver-me enamorat d'un noi més normal? No, esclar, un Idiana Jones a la catalana. I no podia haver trobat unes altres pedres més properes per estudiar? O que estigúessin perdudes enmig de l'Àfrica? Així, com a mínim hagués pogut anar de voluntària amb metges sense fronteres i estar més aprop teu. Però no, tu i les teves estàtues en una illa paradisíaca i jo fent hores i hores de residència a l'hospital. Però bé, és igual, ara sóc aquí, després de més de 24 hores de viatge esgotador via avió i vaixell per veure't i quedar-me sense ni un duro de per vida. El teu missatge al twitter va ser clau, me'l repeteixo constantment “sense tu, tot això no té sentit”, dos anys separats és massa temps. Estic espantada, he canviat i segur que tu també. D'acord que ens hem vist amb la webcam, hem parlat gairebé cada dia per l'skype, hem xatejat, ens hem escrit mails kilomètrics, hem tingut sexe cibernètic i tot, ens hem enviat fotos, regals, parides de les nostres, però.... i si em veus diferent? I si ja no sóc la dona que estimes? Ens vam dir que érem lliures per anar amb d'altres, però mai ho hem fet. Si més no jo. Per molt atractius que fóssin els tios que he anat trobant, no són tu. Aquí les noies són ben exòtiques i guapes. Estic més espantada que el dia de la nostra primera cita! I també més horrorosa. Faig ulleres, porto els cabells més despentinats que el Robert Smith dels The Cure i necessitaria una dutxa amb urgència. Buf, no sé jo si ha estat una bona idea venir directament del moll però pensava que hauries entés el meu missatge al twitter “només espera amb una flor blanca vora la platja i em veuràs” i estaries allà amb una floreta blanca com la primera vegada, però era esperar massa. Però on ets? No et veig? Qui és aquest paio que ve rient-se?, ostres no recordo el nom! És el seu company, quin desastre que estic feta!”

- Hola! Eres Mercè, verdad? Eres todavía más guapa de lo que pareces en todas las fotos que tiene Pau en cada uno de los rincones del piso. Soy Ezequiel, su compañero de aventuras. Perdona que no pueda parar de reír, pero es que Pau siempre va alardeando que estáis constantemente conectados y que os comunicáis muy bién, que no tenéis mal entendidos. Perdona, pero es que no puedo dejar de reír ... desde cúando no miras el twitter? Toma, lee por favor “amb una rosa blanca a la platja del bogatell i la lluna guiant-me, sols t'espero a tu”. Va a coger un costipado, no crees?





ps. Amb retard i BSO, però nova participació als Relats conjunts.

12 comentaris:

Sergi ha dit...

Hahaha, boníssim! I molt actualitzat, les relacions han canviat molt des que hi ha internat i que aquest món és tan petit. Ostres, encara el fa millor que fa una estona he vist un capítol de FRIENDS en el que en Ross va a Londres a trobar l'Emily i ella va a Nova York al mateix temps. Quina casualitat veure el capítol avui i després llegir el teu relat!

McAbeu ha dit...

Realment això si que és un malentès de campionat. Estan destinats a estimar-se a distància, a MOLTA distància :-DD
No he pogut evitar riure amb el teu relat, és molt bo.

Assumpta ha dit...

Oooooooooooooooh!!!!

I la pregunta... I ara... què??

La culpa és del Twitter .....

Carme Rosanas ha dit...

Ostres! Quin disgustàs m'has donat, rits!

No pot ser que passin aquestes coses, no pot ser... no pot ser... :)

Clar que la culpa és del Twitter!

montse ha dit...

Cal posar-hi remei ràpidament, us aconsello de fer el retrobament al mig de l'oceà.....i sense oblidar la flor blanca.

Bon relat...Salut!!!

Elfreelang ha dit...

Aquets Moais han donat (i segueixen fent-ho) uns relats originals i esplèndids !!!! molt bo rits és boníssim! ella a Rapa Nui i l'altre al Bogatell!

Garbí24 ha dit...

Ja ho diuen que les relacions a traves de les noves tecnologies de vegades porten sorpreses. MOolt bo

fanal blau ha dit...

El relat és...boníssim rits! però quina putada!

rits ha dit...

M'alegra que us hagi fet riure el relat. Aquesta era la intenció, encara que és veritat que és una putada ben gran. De vegades tenim tantes eines per estar comunicats, que fins i tot ens compliquen i tot. Ahir vaig llegir la última de la Demi Moore i el seu marit al twitter, en són fans i fan partíceps de la seva vida a tothom. D'aquí em va venir la idea, encara que jo, em resisteixo al twitter.

Ostres me n'adono que les idees ja no venen perquè si. Segurament tot està inventat i Friends és la millor série que s'ha fet mai (almenys per a mi). No me'n recordava de la història del Ross i l'Emily! molt bona,i tant!

Assumpta ha dit...

Ostres, sí, sembla ser que la Demi Moore i el seu marit expliquen pas a pas la seva vida pel twitter aquest... al·lucinant.

Nets de Junh ha dit...

Enfia-te'n de la tecnologia!!!!
M'ha agradat molt

La Meva Perdició ha dit...

Coi de noves tecnologies!. Això si que és la història d'un bon embolic! Que no tardin dos anys més per retrobar-se. ^_^