El Marroc

L'any 2002 vaig ser a Istambul i encara recordo l'impacte en escoltar la crida a pregar des dels minarets de totes les mesquites. Recordo les olors, els colors i des de fa dos anys em desfaig per anar al Marroc. Un món que m'apassiona, diferent i alhora tan proper.

I finalment, després de molt esperar, les vacances arriben i el desitja viatge també.

Quinze dies per endavant.

Una nova manera de viatjar, diferent a com fins ara, amb la motxilla carregada d'il·lusions i ganes. Com havia volgut fer-ho des de fa molt de temps.

Quinze dies de ruta pel Marroc: Marraqueix, cataractes d'Ouzoud, Fez, Chefchauen, Arzou, Imilchil i creuar l'Atles, Merzouga i dormir al desert d'Erg Chebbi, les "gargantas" del Todra i del Dades, Zagora i la seva biblioteca, Ouarzazate, els berebers i la costa amb Agadir i Essauoira.

O el que ens doni temps.

Ens veiem a la tornada. Un petó per a tots i totes.

ps. Darrerament us tinc una mica abandonats. Em sap greu, espero poder reprendre el costum de llegir-vos i sentir-vos ben aprop ben aviat a la tornada.

Espero que passeu uns molts bons dies, que la tardor està a la cantonada, ja es pot dormir als vespres, venen les festes de la Mercè,....

El dentista

Gairebé a ningú li agrada anar al metge. A mi, tampoc. I encara menys al dentista. Un pànic i mal humor s’instal·la les hores prèvies de la visita, sense poder-hi fer res.

Potser perquè de petita en vaig visitar uns quants. Em van sortir totes les dents de llet corcades. Va ser una mica un trauma familiar més que no pas personal, ni me n’adonava ni em feien mal.
Em van portar a molts dentistes, uns deien que m’havien d’empastar totes les dents, d’altres que ja caurien i no em fessin res. Fins que vaig anar a Sant Joan de Déu i amb tres anys em van treure el meu primer ullal. A partir d’aquell moment els dentistes es van convertir en el meu pitjor enemic. Plorava i no em deixava fer res.

Van decidir empastar-me totes les dents i em van portar a molts dentistes, fins que el vaig trobar a ell. Ningú entenia perquè, si per la seva veu o perquè era l’únic dentista a qui li deixava ensenyar les dents. La mare, de vegades, diu que va ser el segon home de qui em vaig enamorar (el primer, el pare, es clar).

I així anava jo, cada dos per tres al dentista, mig somrient cada vegada menys, doncs cada vegada em feia més vergonya ensenyar-les, fins que van començar a caure, i de cop i volta tots els mal de caps van desaparèixer. Les dents van deixar de ser negres i les visites al dentista van esfumar-se del calendari.

Vaig trigar moltíssim a tornar a anar al dentista, doncs per sort tampoc vaig haver de portar ferros i amb les tandes de fluor que ens feien a l’escola, semblava tot sota control. Tant vaig trigar que quan vaig tornar, amb gairebé 25 anys el meu estimat dentista ja no hi era, però en vaig saber trobar un altre qui abans de començar sempre em somriu i em diu que no passarà res.

Potser l’edat, potser la por del mal, aquest estiu em va començar a fer mal un queixal i abans que el mal fos insuportable vaig anar. M’ha de matar el nervi. I jo, ja pateixo pel dolor, físic i econòmic! Tot passa, però em sembla que cada vegada que penso en el sorollet dels instruments, m'entren tots els mals. Potser retornen tots els fantasmes de la infància, potser ja tenia raó quan em negava a somriure-li a un dentista.

Desconcert

Tant de temps esperant-lo. Nou mesos, com un embaràs.
El millor regal de Reis; com que fa tres anys ja em vaig quedar amb les ganes i l'any passat va ser una missió impossible aconseguir entrades pels dos concerts, ma germana amb un gran esforç, em va regalar entrada pel concert de Colplay.

Mesos parlant-ne, sentit aquelles cançons que tan m'agraden, sobretot les de temps enrere. Veient troçets d'espectacle, imaginant els globus grocs per damunt nostre o els paperets que semblaven caure del cel. I ballar aquestes cançons que, malgrat molts es riguin i pensin que Coldplay no es balla, jo ballo amb el Puck ben sovint.

Doncs el gran dia arriba, i malgrat no m'agradi l'estadi com a lloc de concerts, anem com a formiguetes, havent passat els dos darrers dies escoltant la veu del Chris Martin per tot arreu. Però de cop i volta tot passa a anar malament. Els equips de so de mig camp no funcionen, es talla el so i el que se sent, se sent malament. Primer esperes que no sigui res, que en un tres i no res s'arrecli tot, però quan a la tercera cançó tot continua igual, certa part reaccionaria comença a impacientar-se, a cridar. I et queda una sensació de decepció una mica gran. Ni els globus ni les llums ni els focs artificials et fiquen dins d'un concert que havia de ser recordat. I quan toquen les dues cançons que m'agraden seguides però se sent més els xiulets de l'estadi et sents una mica trist.

Però cal resignar-se i intentar-ho passar d'allò més bé. I de cop i volta com els 4 apareixen al costat, t'emocionen i et fan sentir a prop, s'adonen de les mancances del so i com això afecta a un públic que mig fred i mig atontat li costa fer l'onada.

I quan tornen a sortir, sembla que tot s'arrecli. Et demanen disculpes, saps que tampoc ho han passat bé, la veu del Chris sona d'allò més fort i de cop i volta una tempesta de papallones de colors et fa somriure i per fi ballar, per acabar disfrutant del concert.

Continuo pensant que tenien que haver parat, que ens haguéssim esperat el que hagués fet falta, però que allò no eren condicions, i més tenint en compte el que valien les entrades. Però veient vídeos com aquest, potser simplement vaig tenir mala sort d'estar massa enrere i que ja no tinc edat per estar a peu de pista. M'alegro que per a molta gent hagi estat un gran concert, però sé que aquest no és el meu concert de Coldplay.

Propòsits de setembre

Arriba setembre i arriba el mes de començar coses. Activitats, cursos, col·leccionables, bons propòsits,... de tot. El gimnàs i la piscina en particular, el lloc més desèrtic durant el mes d'agost, pateix un overbooking considerable aquests dies. De cop i volta, tothom es vol posar en forma, perdre els quilets dels vespres a les terrasses, estrenar els abonaments que fa cinc mesos que paguen, posar-se en marxa. Per poder nedar has de compartir carril amb almenys 4 persones i has de triar entre posar-te entre 4 adolescents amb les hormones accelerades o amb els nedadors, autèntics Michael Phelps amb qui et sap greu nedar tan lentament.

I jo no en podia ser una excepció. Després de col·laborar tan profundament amb el senyor Hereu en mantenir una ONG de molts com poden arribar a ser els poliesportius municipals, he decidit intentar-ho de nou. Aconseguir anar al gimnàs de forma periòdica, aquest és el repte.

Però esclar, no és tasca fàcil. Menys si vius a l'altra banda de la ciutat, ets despistada, treballes i sols mantens el gimnàs com a lloc de trobada social amb les amigues. No és fàcil, i passa el que passa. Em disposo a fer classe aeròbica, per suar, ballar i riure alhor,a però resulta que al matí, agafo dues bambes del peu dret! Llavors, després de riure de valent enmig d'un vestuari que ens mira com a bitxos raros, decidim anar a la piscina, però esclar, enlloc d'agafar el banyador, només porto la part de baix del biquini que és del mateix color que el banyador, i jo diria que fer top-less a la piscina encara no està ben vist i no m'hi veuria en cor. Un cop solucionats els petits problemes tècnics, potser és hora de nedar una mica, però apareix l'Amadeu a la piscina i esclar, tot es transforma, i enlloc de nedar gairebé patim un ofec perquè ens salvi al pur estil Vigilantes de la playa.

Finalment, després de creure que hem aconseguit nedar quilòmetre i mig (jo no ho crec pas), el següent moment estelar: l'entrada al yakussi. Hi ha una baraneta que posa ben fàcils les coses, però perquè agafar-s'hi si no cal, és millor relliscar i gairebé perdre la poca dignitat davant dels adolescents hormonats.

Potser seria un senyal que millor em dediqui al parxís? O que per contra hi he d'anar més sovint?