Darrers dies d'agost

Els darrers dies d’agost sempre són estranys a la meva família. Sense pretendre-ho, sense buscar-ho, sempre intentem estar ben a prop els uns dels altres. Encara que siguin les festes del barri, vacances o tinguem mil i una coses a fer. Sense pensar-hi gaire, sempre estem per allà. O si estem lluny, ens truquem més i ens dediquem més estona.

I tampoc és que ens diguem gaire cosa. Potser alguna discussió absurda per qualsevol tonteria que en d’altres moments portaria a enfadar-nos es dilueix suaument en una abraçada o fins i tot la rutina més rutina que sempre fem sols, la compartim.

És el moment de l’any que els pares es cuiden més l’un a l’altre, sense dir-se gairebé res l’un sap perfectament el que sent l’altre i les mostres d’afecte que poc sovint ens donem, es fan més presents.

Hauríem de celebrar que el meu germà fes 35 anys, però va néixer amb una cardiopatia greu i els pulmons poc desenvolupats, i es clar, 35 anys enrere tot era ben diferent. La mare no el va arribar a tenir en braços i aquest, és el dolor més gran que sent.

El petit angelet que té a prop del cor i per al que cada dia en té un record especial, que només comparteix amb els altres entorn a aquestes dates, però que tots coneixem bé, com quan una llàgrima d’emoció se li escapa dels ulls en veure el somriure d’un infant o l’esperit de lluita de fills i famílies amb alguna discapacitat. I nosaltres no podem, o no sabem, fer altra cosa que estar al seu costat. Igual que el pare, que mai en diu res, però porta una medalla prop del cor amb el sant del seu nom.

Però després d'aquests dies estranys, ens refem i no sé si és la necessitat de tirar endavant, però d'aquí 3 dies celebrem el sant del meu pare, l'únic que celebrem a l'any.

Sempre he pensat que hauria estat tenir un germà més gran. I això sé que no ho he de pensar. M’agrada pensar que seria un germà especial, a qui poder idolatrar i que m’obrís camí, que m’ajudés a ser més forta i decidida, que no m’hauria deixat tenir tantes pors. I a vegades sento que és així, que m’empeny i m’ajuda, i que fa que cada dia sigui un tornar a començar.

Per això quan aquest vespre miri al cel l’estaré buscant també a ell, en el racó més amagat del meu cor.

Ps. I a l’altra cara de la moneda podria explicar que vaig néixer gairebé dos anys després, i sé que vaig ser una filla molt desitjada. Tan desitjada, que sempre em van portar entre cotons, perquè no em fes mal i amb una responsabilitat massa gran que ara encara, de tant en tant, se'm fa feixuga i em fa mal. Però potser això, millor deixar-ho per més endavant.

M’ha costat molt escriure aquest post, per tot el que em comporta i pel que pot remoure a molts, em sap greu. Potser perquè són d’aquelles petites coses que comporta el fet de viure i que cadascú té les seves pròpies històries, les seves pròpies tristeses, moltes de molt més dures, segur. De vegades sembla que haguem d’entomar tan fort els cops de la vida que no els puguem recordar ni puguem mostrar feblesa, quan sovint la vida, fa mal, i et porta per camins que no voldries haver viscut.