26/6/09

El café de nit


Avui la convidaré a jugar.

Fa dies que la veig sortir de la porta del fons, justament fa cinc dies que vinc vespre rera vespre a aquest cau.
Per veure-la sortir a les dotze en punt com una ventafocs en busca del seu príncep, així m'agrada veure-la i no pas com una lleona en busca la seva presa.
Veure-la sortir, amb els seus vestits atrevits deixant entreveure els seus encants i aquell caminar segur i lleuger. Els cabells despentinats, amb el rínxol que li cau damunt les espatlles i que remena amb la mà quan et fa sentir l'únic home del bar.
I sobretot, sobretot la seva mirada, els seus ulls negres i grans, desafiant al món, sense tenir por de res i de ningú. Aquella mirada que et fon en un mar de desig i temor i que mai m'ha dedicat.

Cada vespre l'he vist, l'he sentit riure des de la taula més amagada, al fons, temerós que em veiés, frustrat per la ignorància de cada dia i alhora espectant que em descobrís admirant-la. I cada vespre l'he plorat quan ha tornat cap al fons, del braçet d'un altre home que no era jo.

Però avui, la convidaré a jugar. M'he posat el meu millor vestit, el vestit blanc dels diumenges. Tinc preparada la millor absenta de tota la ciutat, això m'ha assegurat el cambrer, i el billar tot per mi. Avui la veuré sortir, m'hi atansaré i la besaré. La faré sentir la dona més especial del món i ja mai més voldrà somriure cap home, mai més voldrà tornar rera aquelles cortines.

Li oferiré tot el meu petit jo, tot el que sóc. La meva rutinària vida, la botiga, una casa i un demà. Per adorar-la, estimar-la i fer-la feliç.

Avui l'hauria convidat a jugar. És un quart d'una i no hi és. Però jo continuaré aquí, esperant-la, per jugar plegats.
ps. una nova proposta de Relats conjunts

17 comentaris:

_MeiA_ ha dit...

Ai! com m'ha agradat!
És ben bé, que no s'ha de deixar res pel demà.

Un petonet i molt bon cap de setmana!

kweilan ha dit...

M'ha encantat. I està molt ben escrit, Rits. Com ho va preparant tot perquè al final aquell dia ella no hi sigui. Molt bon relat!!!

zel ha dit...

Com si ho visquessim, molt real...i suggerent!

estrip ha dit...

la absenta fa miracles, però l'amor més!

McAbeu ha dit...

Molt bo, de veritat!
I estic d'acord amb _MeiA_, no s'ha de deixar res per l'endemà. Hem de fer el que toca fer quan toca fer-ho.

Xitus ha dit...

AI ai ai!!!!Ja passa això ja...Oportunitats que desapareixen...Sempre passarà, hi ha coses que no són al nostre abast...O sí? La situació que descrius crea taaaaants remordiments a la gent! Però bé, ho hem d'acceptar, i no culpar-nos en ecxés per no haver actuat. A vegades, coses que a primera vista semblen ser la rehòstia i la solució als nostres problemes espirituals, no ho són. Sön nomnés un miratge. :o

Sergi ha dit...

Un gran relat Rits. Molt ben explicat. L'amor de l'home, inconscient, cec... només l'amor pot explicar una situació personal tan ridícula. Pobre home. M'ha agradat molt.

Jordi Casanovas ha dit...

la timidesa, la por i la covardia sovint ens fan arribar tard. Bon relat

Rita ha dit...

Molt bo, rits, m'ha agradat!

Anònim ha dit...

Déu n'hi do quina inspiració tenim eh :) m'agrada molt, acostumo a passar sense fer soroll, però aquest cop no podia callar, encantador.

Pd40 ha dit...

Ooh, pobre! Avui que s'havia decidit, espero que tingui sort, se la mereix!

Assumpta ha dit...

Oh, Rits!! Què maco!! M'ha agradat molt, molt...
Ho veig molt difícil, però m'agradaria que tingués sort i que pogués acomplir el seu somni...

rits ha dit...

moltes gràcies pels vostres comentaris. la veritat és que em va costar una mica escriure'l.

Cesc, un petó ben gran!!!! espero que vagis fent camí. Jo tb vaig passant per casa teva sense fer soroll i els teus petits detalls van dient moltes coses!

Nymnia ha dit...

Un relat molt bonic! Jo també m'he inspirat una mica com tu, però diferent a la vegada. Però ho expliques i ho escrius molt bé, aquest amor amagat des de la taula més arreconada...

Jordicine ha dit...

Tot el meu petit jo. M'ha agradat aquesta frase. Bon relat. Un petó, RITS.

Núr ha dit...

Ostres, pobre! No sé què ha passat amb aquest quadre, prò sembla que a tots ens ha despertat un punt de tristesa o amargor que ens ha fet explicar històries tristes o amb finals tristos... vaja...

Molt bon relat, Rits! :D

Anònim ha dit...

llegir tot el bloc, bastant bo