Un vals dolç i reconfortant per a dies combulsos i tristos

El vals d'Ameliè

El jugar a fer cabanes per primer cop, com si fos l'experiència més al·lucinant mai feta; la maneta de dos marrecs de tres anys que no es senten segurs de pujar la muntanya ells sols; la conversa entre ells convidant-se a anar a casa per pintar les pinyes que han recollit quan fa cinc minuts que es coneixen; la brisa del vent fent el cafè després de dinar; l'escalfor del sol; l'alè de paraules de confort: la vida que retorna rere el llarg i dur hivern. 

La vitalitat dels més joves, els riures, el creixement personal que notes en alguns d'ells. Una delirant conversa en cotxe i cançons de regeton. Una abraçada buscada, demanada, sense ni una paraula, només l'escalfor de qui la necessita. I enmig del brogit, de l'anar i venir, les tecles del piano, en una de les més dolces melodies que conec. Un instant de tot; de pau i d'una llàgrima que per fi cau. Els núvols blancs i bonics enmig d'un cel blau. 

Un altre cap de setmana de no descans. I en canvi, he descansat molt més del que podria pensar. Desconnexió.

I en arribar, obro el correu i una fiblada em deixa estranyada. Com pot ser? Com pot ser que m'hagi sentit molt més propera amb gent que és llunyana que no pas amb gent de la meva pròpia família? Com pot ser que no tingui res a veure amb qui vaig créixer? Com pot ser que no els entengui? Com pot ser que no sentin el dolor que sento? Si, ja ho sé, la família no la tries i en canvi els amics i companys de viatge en això que diem viure si i per tant son de manera de fer molt més propera a la teva, son amb qui realment creixes com a persona. Però hi ha dies que encara et sorprenen.

ps. La setmana passada ens van dir que la iaia aquesta vegada no se'n sortirà. Venen dies una mica difícils, més quan ella té unes ganes de posar-se bona i viure impressionants. I bé, suposo que no tothom ho viu igual, suposo que cadascú és lliure de fer el que els plagui, però tot i que les nostres vides segueixen, hi ha moments per tot i muntar activitats familiars com si res, quan normalment no les fem, no em ve massa de gust. Per sort, ma germana i jo ho hem vist de la mateixa manera. I amb tot, no deixo de preguntar-me si l'equivocada sóc jo i en faig un grà massa.

Tinc problemes amb l'ordinador altre cop i no sé perquè no puc penjar cançons del grooversark.

Poemes i promeses

Doncs llegint blogs, intentant posar-me al dia, en XeXu amb melangia i la Mireia amb els seus records d'adolescència, m'han fet venir ganes de copiar-los i remenar d'entre cançons de Sau. I potser no era el meu grup preferit però si que és cert que encara recordo concerts d'ells, com el de Castellar del Vallès un 11 de setembre. I de les cançons que m'han agradat més, aquesta;

"No hem de mirar enrere

per poder sentir-nos bé.

No hem de mirar enrere

per saber tot el que hem fet."

És clar que si he de triar dels records d'adolescència, sempre, sempre seran ells. Canalles.

"Vaig beure'm la seva sang

vaig menjar-me el seu cervell"

ps. I fent aquest post completament improvisat, un vespre que pensava que podria deixar el reader a zero, el deixaré encara amb gairebé 50 posts pendents. Algun dia, algun dia tot arribarà!

Tant debò, la pluja d'avui

La nit passada m'he despertat dos cops. Tots dos cops, plovia. El so de les gotes de pluja caigudes amb intensitat deixava una melodia encisadora que em feia recuperar el son. El despertador ha sonat i just després, la pluja tornava a ressonar dins meu, tant debò no m'hagués de llevar i ni hagués de deixar l'escalfor sota el nòrdic, escoltant com els rierols d'aigua s'escolaven ben aprop, darrera la finestra.

I ara, ara que el jorn arriba a la seva fi, encara plou. Ara, després d'hores i hores de feina, de somriures, de neguits, de caminades sota la pluja, d'encàrrecs i d'un mal d'oïda una mica "punyeteru", ara també m'acompanya la pluja, a batzegades contra el vidre, amb intensitat com si pogués arrencar tota la lletjor de la ciutat grisa i bruta. Amb un vent fort que fa remoure les persianes i ens espanta al poruc Puck i a mi.

Tant debò la pluja se'm pogués endur dubtes, pors o tristeses. Tant debò l'aigua clara i neta caiguda del cel pogués netejar el que emboira el caparró i donés idees per no fugir o saber què fer en cada moment. Tant debò la pluja rebrotés força i coratge, si més no, dins del cor.  Si més no, per creure que encara tot és possible.

ps. Aquest post és fruit de la melangia que porta la pluja. Estic bé. No voldria que us neguitéssiu, com tothom hi ha coses que van bé i d'altres que no tant. Dubtes i més dubtes. Xò les nits de pluja, ja se sap,...

Ja no es pot ser original?

Fa unes setmanes descobria aquesta cançó.

Em va agradar molt. Feia molt temps que una cançó no em feia moure els peus mentre escrivia a l'ordinador o em feia aixecar i començar a saltar. Em sorprenia, sobretot aquesta versió, en directe, i tot i els crits de les fans, molt més popera i una mica funky que la versió discotequera. A més, amb aquest posat retro, que em recordava molt la Motown i un so que no m'era indiferent.

Tota contenta amb el meu descobriment, no la deixava de cantar i de moure el cap amb aquest "uououo yeahyeahyeah" encomenadís. I un dia, de cop i volta, tothom revolucionat dient que era una còpia descarada de The police. Vosaltres mateixos, jutgeu:

I no és l'únic. L'estiu passat qui no recorda Gotye? Boníssima cançó però que aixequi la mà qui per un moment no li ha semblat escoltar el Sting.

I al llarg del temps, nombroses acusacions, nombrosos escàndols de plagi. El plagi és un delicte tipificat en els codis penals i atenta contra els drets d'autor. Però l'estreta línia entre el plagi, la còpia o no, és tan fina de vegades, que com es pot arribar a anar a tribunals? I amb tot, hi ha casos, de grups o cantants força coneguts. En alguns casos, es reconeix la còpia o fins i tot la inspiració. Però no podria ser que se'ns hagi esgotat la ment? O que en el fons, per al consum ràpid de música, no cal esforçar-s'hi gaire?

Sobretot en el consum de grans masses. Quan es té necessitat d'arribar a moltíssima gent, de tenir molt èxit o vendre molt, la creació, l'esforç d'innovació i de diferència queda en un racó molt profund. I llavors, potser millor repetir el que ja se sap que agrada. La fórmula màgica de la coca-cola.

Hi ha qui pensa que en l'alternatiu, en el que és minoritari i no busca l'èxit, o més que no buscar-lo, que es contenta fent i experimentant és on encara hi ha creació. Però de vegades, un es perd en coses moooolt rares. No sé fins quin punt seria originalitat, creació o anada d'olla. Altres vegades, però, passa que això que és alternatiu, que és diferent i creatiu, per alguna espurna o pel fet de ser bo, el que és minoritari, arriba a les grans masses.

I tinc un amic que diu que llavors, ja és la perdició. De vegdes, té raó, però jo espero que s'equivoqui força, perquè, quin mal hi ha que el que és diferent arribi a més gent? Potser llavors es deixa de ser creatiu? Penso que el problema que tenim és que no s'aposta clarament per la creació, que ni tenim ni temps, ni diners ni esperit de descobrir el nou, de parar-nos i pensar què es mou, que es sent.

I de la mateixa manera que passa en la música, passa en totes les arts. 

Però bé, mentre ens arriben les noves creacions, continuarem escoltant les masses, intentant arribar i posar l'orella a notes noves, per de tant en tant, descobrir petites joies. I la que he descobert aquest cap de setmana és aquesta (que molt em temo que ja és música de masses i ni ho sabia).

ps. The lumineers no us recorda a algú molt més proper?

Bocins de febrer

 ★ Les taronges dolces i la truita de carxofa

 ★ Els ametllers florits

 ★ Una nit de divendres gens freqüent

 ★ Blue valentine, trista, tristíssima

 ★ Donar el regal de l’aniversari del blog

 ★ Sortir a sopar al Flash flash, com si fos un oasi enmig de la crisi

 ★ Celebrar els 50 anys d’una compi de feina tal i com volia: anant en limusina. Lo contenta i feliç que va estar és el millor de tot plegat.

 ★ Converses delirants de was del grup “dimitir, no és un nom rus”

 ★ La nevada de l’hivern. Infantil i divertida. Boles de neu a tord i dret

 ★ El fred a la cara quan vas ben abrigat.

 ★ Una nova il·lustradora: Elia Fernández

 ★ Trobar compi per concert d’Eels! Ara, a trobar entrades.

ps. I quins son els vostres bocins?

La marea

Rutinàriament, els dies laborals, tinc un petit plaer: poder fer un cafè amb llet en got de vidre llarg, amb un entrepanet de pernilet (bé, ara és temps de truita de carxofa) i llegir el diari començant pel final i llegint-lo al revés. Amb l'escalfor del got agafat amb força entre les mans i oblidant per uns breus minuts tot el que m’envolta. M'agrada tant fer-ho, que de vegades renuncio a esmorzar amb tota la colla i m'endinso en moments de solitud buscada que reconforten per així poder continuar amb la jungla del dia a dia.

Però darrerament, quan ho faig, no agafo el diari i m'entretinc amb les revistes del cor, molt més superficials i lleugeres de digerir. Més que mai, estic completament desinformada. Suposo que per saturació mental.

Els caps de setmana, aquesta rutina encara és més meva i per poc que puc (perquè darrerament vaig de bòlid) m’agradava mirar els diaris digitalment. Però el cert, és que tot plegat m’enfarfega i si bé ja no ni segueixo digitalment ni El País (per estar en contra de l'ERO que van fer) ni l'ARA (perquè em vaig enfadar amb ells per alguna cosa que ja no aconsegueixo recordar), cada cop llegeixo menys les notícies.

Per altra banda, i sense massa veure amb l’explicat abans, em passa que sovint m’envolto del què m’expliquen. Perquè una de les coses que més m’apassiona és quan la gent m’explica i ensenya. M’agrada aprendre de la gent, m’agrada escoltar i que m’il·lustrin. M’agrada la gent llegida, que sap de què parla. Res de parlar per parlar o cotillejar, res de banalitats o superficialitat, que això ja és el que puc aportar jo (molt soroll per no res). M’agrada la gent que té un discurs raonat, que em fa pensar, que m’interpel·la. M’agrada aprendre dels demés, dels seus coneixements o de les seves experiències. I no és fàcil trobar gent així, persones que fins i tot m’incomodi per tot el seu saber però que em fascinin. I de vegades no cal temes molt transcendents o eminències. Suposo que son les persones que viuen intensament el que fan. I el fet és que aquestes persones normalment son persones que no es donen de grandesa ni son grandiloqüents o inaccessibles. Persones que en el tu a tu aporten moltíssim. I tinc la sort de conèixer-ne unes quantes.

En JM n’és una d’elles. Compartim esperit revolucionari i sovint em posa en camí quan m’embolico soleta. No estarà a la avantguarda però en silenci va teixint un saber i un raonament propi. I llavors, en el moment adequat, et diu just allò necessari i real. L’admiro i n’aprenc moltíssim.

I què té a veure això amb el que explicava al principi? doncs resulta que en JM, fa ja uns dies, em va portar el segon número de La Marea, la cooperativa que els ex-treballadors de El Público han creat per continuar treballant i alhora mantenir l’esperit del diari. I m’ha sorprès gratament. Tota l’actualitat tractada amb objectivitat i l’aprofundiment que un diari mensual et permet. Amb temes ben diferents, realitats que se t’escapen, història que desconeixes, projectes que engrandeixen l’ànima i suggeriments a tenir en compte. El proper número és apunt de sortir, no me’l penso perdre pas. m’ha reconciliat amb el periodisme en paper i m’ha fet agafar una nova rutina, sopar llegint un article diàriament. Un plaer i una necessitat ben gran.

Moltes gràcies, JM. Per tot el que aprenc, dones i per totes les petites revolucions que anem fent! Que no son poques ni covardes!! I quin seria l’equivalent català? La directa? Serà qüestió de fer-hi una ullada!

ps.la foto no està malament, haureu de llegir el diari per saber el perquè! Molt interessant!!!

L'amo del davantal

Concient que tota la catosfera està pendent del resultat del sorteig, crec que ja és impossible que ho retingui més. L'emoció està a flor de pell, hi ha qui es mossega les ungles, i hi ha qui encara, a hores d'ara intenta subornar l'organització amb algun sobre i tot!

Però no. Tot i el desastre organitzatiu del concurs, tot i les festes d'aniversari, inauguracions, reunions i manifestacions, ahir dia 16 de febrer va tenir lloc el sorteig de la celebració del cinquè aniversari del vuit8ena, i avui 17 de febrer, és hora de conèixer el guanyador.

Abans de retransmetre el transcurs del sorteig, us agraeixo molt que hagueu participat i espero que us hagi agradat. Heu participat 14 persones al sorteix i les aportacions d'aquesta finestra als Relats conjunts han estat votades per 15 persones, essent el Relat més votat.... Forgotten sunglasses!

I bé, sense més dilació, aquí el detall del sorteig:

Les 14 nominacions, en paperets, i que son introduïdes en una capseta.

L'il·lustre notari, inspecciona que tot estigui correcte. Sense butlletes repetides i comprovant que estiguin tots els paperets igual doblegats.

Es tanca la capseta, es sacseja, i una mà innocent (segur?) treu el paperet guanyador.....

Enhorabona GEMMA SARA! Desitjo que puguis cuinar receptes ben dolcetes per a la Sara amb aquest davantal. En breu, l'organització es posarà en contacte per fer-te'l arribar.

ps. Si us rellegiu les bases, volia portar les paperetes amb els nanos del mijac i que fos l'Abril qui tragués la butlleta guanyadora, però ahir va ser un dia ben complicat, i l'Abril va estar cantant alegrement i com sap fer ella en la inauguració de l'escola. Tot plegat ben complicat.

Haureu de pensar que ho he fet de bona fe i sense trampes. I si algú vol impugnar-ho, com vulgueu, no hi ha recurs ni de reposició, ni d'alçada ni davant el Tribunal Constitucional que ho empari.

L'olor de farmàcia

Divendres vaig entrar en una farmàcia. La primera que vaig trobar. Era antiga, modernista. L'entrada plena de vidres de colors i les portes de fusta, segurament l'havia vist més d'una vegada però no li havia prestat massa atenció. Si, ben bonica però, una farmàcia més. En entrar, gairebé ensopego amb l'esglaó i vaig tenir un moment de ridícul escènic. Però va ser tancar la porta i envoltar-me d'aquella olor. L'olor de farmàcia. No sabria dir quina olor és, sols, olor de farmàcia antiga. I de cop, atabalada com anava amb totes les coses que havia de fer, el món es va aturar uns segons i va ser un instant de pau.

El taulell de fusta, una clienta prenent-se la pressió a la rebotiga que s'amagava amb unes vidrieres plenes de pots de ceràmica blancs, decorats amb floretes. Només vaig trobar a faltar els caramels de boleta de colors, aquells que embolicaven amb un paper de cel·lofana amb el logotip de la farmàcia estampat en color vermell i que no arribaven mai a casa (com passava amb els cigrons que et donaven al mercat). Estanteries plenes de productes de para-farmàcia, caps apinyades i un farmacèutic, que, encara que una mica eixut, era amable i servicial.

El món canvia segon a segon, tot avança, tot és diferent, però de vegades, un sol instant, tornes a assaborir un instant de la teva infància, al pas lent de la vida, encara que tan sols sigui l'olor d'una farmàcia que olora a farmàcia i no pas a no res.

I el curiós és que em poso a pensar en olors de la infància, i no en sabria dir. Hi ha coses que les has de tornar a sentir per recordar com eren. Per recuperar-les.

ps. Fins dimecres dia 13 encara podeu deixar comentaris al post d'aniversari del blog i  escollir un Relat Conjunt, el que volgueu, encara que només sigui per la imatge,  i així participar del joc per celebrar el cinquè aniversari del blog. 

Hi ha comentaris que no sé si voleu participar o no. Fins i tot, tu, Pons007, que saps que m'encanta i enamora la teva ironia però sovint em descol·loques, tan horrorós et sembla el davantal? ;)

ps2. la farmàcia en qüestió, la farmàcia Guinart, al carrer gran de Sant Andreu, Barcelona. La foto, d'internet.

5

El temps passa molt ràpid, i sobretot, per a les coses que t’agraden. Qui ho hagués dit, però el cert és que aquesta finestra avui fa cinc anys. Cinc anys compartint l’aventura de la vida. Algunes vegdes poc aventurada i força poruga. D’altres, feixuga; qui va dir que seria fàcil? Però afortunadament, de vegades també amb riures i alegries per compartir.

Aquests darrers dies he mirat els escrits. Veig, em sento, que he canviat. Però també em reconec igual. Suposo que som com som, podem modificar-nos, reinventar-nos, però l’essència de es manté per moltes ferides, batalles o aventures que visquem. En cinc anys han passat moltes vivències (o no tantes) i el blog n’ha format part.

He conegut moltes persones, algunes ja no estan a la catosfera i n’han arribat d’altres. He establert lligams, iguals i diferents als que pots tocar amb la mà. Intensos i en alguns casos, desvirtualitzats i tot. I també, com en totes les relacions, també n’hi ha que canvien, s’estrenyen o distancien amb el temps.

En alguns moments he volgut desaparèixer d’aquesta finestra al món i en els darrers temps, un desassossec intern havia fet perdre el sentit inicial del blog, poder compartir tot allò que em mou des de les entranyes. Darrerament, tinc la intenció de recuperar-lo. Potser em reservo coses, potser n’hi ha que no calen, però el cert és que vull mantenir allò que em va portar aquí (perquè si no, no tindria sentit per a mi?).

Sempre he dit que em sorprèn la relació que s’estableix als blogs i també que em sorprèn que a algú li pugui interessar les neures que hi deixo anar. Però resulta que és així i, de moment, no tinc intenció de deixar-ho de fer. M’agradaria poder escriure coses diferents, petits somnis aconseguits, reptes i pors superades, propòsits acomplerts. M'agradaria poder anar deixant un rastre d'aquesta vida, petita, senzilla i insignificant, però la vida que vaig escollint i vivint. I si, hi ha entrebancs pel mig, doncs també poder trobar l’escalfor que sempre he trobat. 

I per tot això, només us puc donar les gràcies. Gràcies per cada paraula que hi heu deixat. Tot un plaer conviure amb vosaltres.

Però ei, prou de xerrameca i a celebrar-ho, no? Mmm, mirant les celebracions que alguns heu fet, doncs us  podria copiar i fer un concurs i posar-vos a remenar per contestar preguntetes, o bé podria fer una mica d'autobombo i declarar el millor post. O com fan als blogs de manualitats que darrerament tafanejo, podria fer un sorteig d'alguna cosa feta. O podria fer les tres coses. Així doncs per celebrar el cinquè aniversari us convido a participar d'un sorteig!!

Per participar, sols haureu de deixar un comentari dient quina de les participacions als Relats Conjunts us agrada més (perquè fer-vos triar entre els posts que m'agraden més, m'és difícil) i també és cert que participar als RC m'encanta! Us en poso cinc primer, les que més m'agraden i per no cansar-vos, però després també hi ha la resta, per si us ve de gust i en voleu votar una altra).

Forgotten sunglasses

Chop Suey

Temps moderns

El petó (V-J day)

Estació espacial internacional (ISS)

Biblioteca

Esmorzar a l'herba

Keith Haring

Composition X

Bocca della verita

L'home del viturvi

El desembarcament de Normandia

noia llegint una carta davant una finestra

Saturn devorant el seu fill

Las tres velas

La nit estelada

Bratislava christmas market

La festa

El cafè de nit

Torre Eiffel

El termini per participar és fins dimecres de cendra, és a dir, el dia 13 de febrer. I el sorteig es farà davant els nens i nenes de Sants el dissabte 16 de febrer. Posaré els noms de tots els participants en una bosseta i una mà innocent agafarà un paperet.

Ah,... i ha d'haver-hi premi? És clar que sí! Un davantal perquè li poseu dolçor a la vida que tan esquerpa se'ns està fent!

ps. Cinc anys i tirar endavant. Per això també vull començar a canviar una mica el blog, rentar-li la cara. Aire fresc que entri per les finestres. Primer vull fer com en Garbí i posar aquests cinc anys en paper i quan ho tingui, canviar la fesonomia (aviam quan trigo!!). Per tant, si veieu coses estranyes, no us espanteu!

Per cert, el davantal,... no és com voldria, però espero que us agradi. pensar un regal que pugui anar bé tan per a nois com per a noies, no és pas fàcil! i pot ser que el tunegi una mica mes. A qui guanyi, doncs ja ens posarem d'acord en com fer-ho arribar. I el dibuix, és tret de la web, espero que ningú s'enfadi!

Una meme per divendres a la tarda

Estimats membres de la catosfera, en especial a la Maria i els comentaris que darrerament he rebut. Moltes gràcies per aquest premi, per mi és tot un honor. Em sento profundament afalagada i amb les galtes vermelles de vergonyeta. M'agradaria poder rebre el premi amb les millors robes, vestida com la Penèlope Cruz a la darrera gala dels Oscars....

... però molt em temo que l'únic que comparteixo amb ella és el color blau del meu xandall. Conscient que això dels agraïments sempre es fa feixuc i allarga les gales, i més en un post de divendres tarda, intentaré no allargar-me. Tampoc diré altres blogs a qui premiar, no fos cas que me'n deixés d'importants i aixó em fes mal al cor. I tampoc  muntaré sidrals ni grans acudits, ...

... aquestes coses se li donen molt millor a genis, que saben emocionar-nos i fer-nos riure quan més difícil és tot. Així doncs, estimats tots, sols puc allargar-vos la mà, i emocionada, explicar-vos que,.....

... Què t'agrada més cuinar: postres o plats de cullera? De fet, com que els plats de cullera no m'agraden massa, crec que no en faig. A més, com que sóc poc dolça, potser intentar cuinar amb una mica de sucre s'està millot.

.... Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic? Mai saps què és el que t'enamorarà d'una persona. Per això és fascinant. Però per molt que t'agradi un físic, si no et fa riure i aprens d'ell, res durarà.

... Des de quan vas començar amb el blog o pàgina? Dilluns ho sabràs.

... Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món? Una persona que he estimat molt i amb qui vaig compartir moltes aventures de la vida. Algú qui m'agrada pensar que, per allunyades que estiguem ara, alguna cosa quedarà. 

... Sols seguir molts blocs o t'arriben els seguidors per altres persones que t'han conegut?mmmm, segueixo menys dels que m'agradaria, segur que em perdo molts.

... Què t'agrada més: cuinar o que et cuinin? Que em cuinin.

... Menges a casa o a la feina? Si cada dia treballo, cada dia menjo alguna cosa, que hi passem moltes hores!

.... Sols fer receptes de verdures? Algunes.

.... Quina és la teva millor recepta? La pasta a la carbonara. Em surt boníssima (però no té massa secret, reconeixem-ho)..

... Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga? Demanar? Res. En canvi, potser n'espero massa. 

.... Quina és la millor pel·lícula que has vist? Hi ha tantes!!! gairebé m'és més difícil que escollir un llibre!! Però sóc friki.... ho sé..... L'imperi contraataca.

Bé, amics, això s'acaba. Espero que us hagi agradat, i si tot va bé, d'aquí mooooolt de temps, tornarem a fer alguna meme més. Un plaer. Gaudiu del cap de setmana, mengeu bé, que us cuinin, i si us ve de gust, mireu molt de cinema, com he llegit darrerament i encara que parlava de llibres, és també una altra manera de viure moltes vides.

ps. Una meme, quant de temps!!