Plou.
La cirereta d'un pastís de dia ben estrany.
Hauria de dir que m'encanta, que em relaxa i em fa descansar d'un dia horrorós a la feina.
Però de cop, la pluja es converteix en un malson. Que mai hagués pensat.
Perquè ara, la seguretat no només és a casa. També en un cotxe, que és eina de treball i que es troba enmig d'una tempesta. Perquè no condueixo, encara, però intueixo que és difícil i quan portes tot el dia treballant, tornar amb tempesta, és més que perillós.
I és el raïm d'una collita. Que pateixes, que segueixes com evoluciona, si madura massa aviat, si s'està podrint, si l'aire l'està fent madurar d'una manera preciosa. I si, ara, saber si ha pedregat al Priorat. Però es veu que no, que ha passat ràpid per Cornudella.
Sovint, pateixo massa. Pel que pugui passar. És una cosa que tinc massa ficada dins. De la família. I cada dia intento no caure en aquest parany. Però ara, només espero que el senyor E. deixi de ploure a Reus i agafi l'autopista i arribi a casa seva. I rebre un was que fins que no rebi em farà estar en vetlla. I no ho puc evitar.
Plou. És tardor, la millor estació, però només per unes hores, la perspectiva, ha canviat. Què hi farem. Mai plou a gust de tothom, oi?
Sembla mentida com poden canviar les perspectives a partir de les emocions.
Ps. Si el post convidava a la política,.... mmmm, sento decebre. Estic tan saturada, que no tinc ni esma per parla-ne.
La foto, del juliol. La garantxa encara no havia ni enverolat (fer-se de color) però és del dia que vaig trepitjar per primer cop la terra del priorat.