12/12/17

Hiperventilar

Hiperventilats. Aquesta paraula inventada i que he sentit força, de vegades la patim tots. 

Els dies son intensos, les emocions desbordants. Estem en una pressió massa bèstia i no hem de perdre els papers. Com costa!

Reconec que en sopars, he perdut els papers, l’alien que tinc dins la panxa, de tant en tant surt. Darrerament, massa. No el sé controlar. I després, els remordiments per no haver estat prou educada, per no haver estat prou llesta per no caure en provocacions, ni espavilada per trobar les paraules que voldria dir i que en els pensaments serens es trenen, m’acompanyen uns dies. No m’agrado.

Per això, darrerament no tinc ganes de gaires esdeveniments, i fins i tot, dissabte vaig arribar a un sopar dient “avui no parlaré de política”. I mentre no ho vaig fer, va ser una bassa d’oli (malgrat algun personatge que intentava fer de bufó txintxó). Però quan ja estàvem en petit comitè, tot va esclatar (que ningú em toqui l’1O!). En un altre sopar, fa més d’un mes, davant la meva sortida de to quan van defensar que una dona era bona política perquè vestia bé i era educada, una de les persones que estava a la sala em va calmar i posar a lloc demanant-me que entengués que no tothom viu la política de la mateixa manera i hi entén tant. En aquell moment, aquesta persona va saber fer-me entendre moltes coses. El dia que vaig trobar-me la meva tieta, tenia tanta por de no treure l’alien que em tremolaven les cames i tot. El meu tiet em va provocar, però vaig saber trobar les paraules, feia massa temps que esperava el seu envit, però la meva tieta només amb una paraula em va fer entendre-la i sentir llàstima.  

Hi ha dies que només tinc ganes que tot acabi, de tornar a fer sopars i que puguem compartir la vida, els riures d’una excursió, les preocupacions  per com ens fem grans, els problemes del cada dia. 

I hi ha dies que sé que encara falta molt per aquest moment. Son els dies que ens ha tocat viure, però que no hi podem renunciar ni fer com si res. 

Passi el que passi, sempre treballant per la pau i la llibertat. 

I trobant la manera per no estar hiperventilats, sinó serens, madurs, segurs i amb convicció. 

ps. S'accepten propostes, consells, de com aconseguir empetitir i fer desaparèixer l'alien de l'hiperventilació.

6/12/17

No et deixis les neules de xocolata

Llevar-te ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora; arreglar-te, ben vestida amb les bambes de moda, ben neta, ben polida. Maquillada, amb un somriure sortir de casa. Agafar la bicicleta, que no contamina i arribar suada a la feina i plena de diòxid de carboni als pulmons que has respirat al carril bici de l’Eixample. Ser agradable amb tothom, fins i tot amb aquell que et fa la traveta cada dos per tres. Concentrar-te a la feina entre mil papers, trucades i crits del company, però ep! També recordes que després has d’omplir la nevera (sobretot, no et deixis les neules de xocolata), recollir els nens, portar-los a anglès, piscina, teatre, matemàtiques, o allò que toqui avui; jugar amb ells, llegir amb ells, buscar fotos de bolets per la classe de naturals i cantar el sol solet; i tot això mentre cuinaràs una coca de poma boníssima que pujaràs a instagram, planxaràs la camisa de demà i prepararàs les llaunes de tonyina pel recapte d’aliments, que no sigui que es passi el dia.

Amb tot s’acaba la jornada laboral, i abans de recollir els nens, quan has sortit, has passat per la tintoreria i esclar, pel gimnàs a fer quatre piscines i arribes a l’escola havent comprat les verdures ecològiques, la cervesa artesana i, també, el sushi prefabricat del sopar. 

Ja estàs a casa. Almenys et pots treure els pantalons estrets i anar amb pantalons de xandall, però resulta que no hi ha ni un bolet a la revista del lavabo, que manquen pomes per la coca de poma i que els petits a la bossa de la recapta no hi troben les neules de xocolata perquè els nens xarrupin xocolata amb la llet com fan ells els diumenges de festes de Nadal. Quan seus a taula, no et queda ni un nigiri de salmó que tant t’agraden, sols makis de cogombre.

Poses els nens a dormir i, després, el rentaplats, prepares les motxilles, descongeles els entrepans per l’endemà, repasses factures i t’emprenyes amb la companyia de torn, però sembla que tens un temps per tu amb una copa del vi del Priorat que sí publiques a instagram (doncs la coca ha quedat una mica poc digne). Segur que és un temps per tu? En aquestes estones, has de mirar tots els capítols endarrerits de totes les series que parla tothom, has de veure les pel•lícules, anar al teatre, llegir el best seller de 400 pàgines, bloguejar no fos cas que al blog li surtin les teranyines. I no pots descuidar la parella, que tampoc li poden sortir teranyines. 

De tant en tant, reps la trucada de la mare que et diu que et necessita, que vol que li canviïs la bombeta, que li pugis la roba d’estiu a l’armari, que l’acompanyis al podòleg i et sermoneja que no te’n recordes mai d’ella. Si no fos prou, la consciència també et diu que ara has de portar el llaç groc, has de sortir al carrer al primer crit, has d’angoixar-te pensant tot el que ens poden prendre, i discutir per molt que no t’agradi, buscant paraules que no surtin dels budells com un alien i si del cap com un vers de Josep Pla (fet gaire improbable, Alien és més conegut que Pla).

Els grups d’amics t’envien wahstapp i demanen que contestis quin dia tens disponibilitat pel sopar pre-nadal, si aniràs a la festa d’aniversari del dissabte i que has de pagar el regal, o si us apuntareu a la sortida de cap d’any. En un instant penses com ho pagareu tot, però esclar, no te’n pots estar i decideixes que la targeta de crèdit tregui fum i que ja es veurà. Perquè esclar, arriba el Nadal! Comprar avet, eucaliptus, baixar les peces de decoració, fer el pessebre, la postal de nadal, els calendaris del 2018 per les iaies. Pensar i comprar tot pel dinar de Sant Esteve, que aquest any toca a casa teva, comprar els regals, els amics invisibles, els pongos, la loteria, el concert de nadal de la neboda, comprar, comprar, comprar fins a l’exhaust.

Però .... ara és advent.

Frena. Atura’t. Pregunta’t què és el realment important, el que et cal. On tens el cor i què et demana. Si necessites tot o si pots donar a qui no té res. Perquè ho volem tot, ara i aquí. I volem ser de moltes maneres i som incoherents sense ni adonar-nos. 

Donem-nos una oportunitat per desaccelerar el món que gira i que Nadal sigui l’instant de pau i alegria que mogui el món.

I per desaccelerar-nos i somriure, una xocolata, que fins i tot l’amarg del cacau, endolceix el cor.



Ps. La meva participació al Calendari d'advent.
Post a partir d’algunes de les moltes reflexions que vaig tenir després de veure Conillet i que traspasso al temps de Nadal (tan debò la tornin a fer).

15/10/17

Escriure durant aquests dies

Seure i escriure.
Tant que ho necessito i m'agrada. Tant que em costa en aquests dies que vivim tan intensament.
Ni aquí, ni a l'agenda, ni al diari íntim. Enlloc. Les poques paraules teclejades, a l'ordinador de la feina, que demana concentració i no es troba.
Posar ordre a les emocions, encara més.
No ser esclava dels impulsos que dominen, gairebé impossible.
Entendre que la vida és vida, que ha de ser viscuda, i que va molt més enllà de la política. I tanmateix, que sembli un acudit mantenir tota la resta en solfa.

Per tot això, millor recordar paraules d'un dels mestres:


I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat viure,

no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.
Miquel Martí i Pol

Per tot això, millor reviure imatges que ho diuen tot:

20.09.2017. 
El dia que ho va canviar tot. Per mi, va deixar de ser només la cerca de la Independència sinó, també, la defensa de la Democràcia.

01.10.2017. 
Votant, no tinc foto, va ser un moment còmico-estressant que millor mereix un post. Però aquesta és després de més de 12h vetllant el col·legi electoral del Sr. E. Quan l'eufòria del què havíem aconseguit, VOTAR, esmorteïa el dolor de les imatges i tensió de la violència sense raó.

03.10.2017.
L'homenatge a l'Escola Ramon Llull. La manera de començar un dia ben difícil, d'aturada per la dignitat.

Del dimarts passat, no tinc foto, si una vivència davant un ordinador a la feina. Però és que està clar que no havia de ser dia clau. Demà? Qui sap. Per això, millor impulsar-nos amb un cant.

No estic orgullosa de moltes de les meves emocions, sobretot d'aquelles que em persegueixen quan em pregunto per què? per què perseguir la llibertat pot estar malament. Mai! Per sort, cadascuna de les emocions que he tingut, tinc la sensació que han estat compartides, que molts les hem viscut. I, això, reconforta.

Em continuo trencant davant imatges del dia 1. Em continua trencant llegir i recordar. I ploro. Ploro molt. Però passi el que passi, i en la meva vessant més fosca em fa témer molt de dolent, em diu que he d'estar més que orgullosa. Quin país que tenim! Quina bona gent que som! 

ps. Desitjo que estigueu bé. Tots aquells que viviu intensament els dies que  vivim, i tots aquells a qui tot això es pensi que no va amb ells.
Espero que puguem dir que som lliures. Que assumim el que vingui, però que siguem lliures. A mi, tot plegat m'ha transformat, ja no tornaré a ser la mateixa. 

15/9/17

Estiu 1993


"Si no m’expliques el què et passa, no et puc ajudar”

Heu vist mai un infant amb els ulls tristos? No pas plens de llàgrimes perquè ha caigut i s’ha fet mal, o perquè la mare no li ha donat xocolata. No pas tristos perquè els avis marxen cap a casa o pel no de la mare a comprar la samarreta del barça de veritat. No parlo d’aquesta tristesa (o d’altres petites tristeses sense importància, en el fons). Parlo dels ulls tristos de veritat. És una mirada indescriptible, però tota la contundència de la paraula tristesa es fa encara més punyent quan la perceps en els ulls d’un infant.

En els ulls de la nena d'”Estiu 1993” no vaig veure la tristesa. I aquest és dels pocs defectes de la pel·lícula, i com me n’alegro!!!! que la nena que fa un dels personatges que més m’ha impressionat en molt de temps, al cinema, no tingui els ulls tristos (i això que està ben seria i morruda!).

Vaig tardar força dies en anar-la a veure, però sé que vaig anar el dia adequat. Em va atrapar des de la primera seqüència i és una delícia pels sentits. T’atrapa, et fa propera i alhora, tot el que explica és tan intens. Tan ple de vida i de veritat. T’endinsa tant, tant, que en un moment donat, tota la sala esclata a riure i es fa còmplice del moment. O que et trenquen inesperadament i plores com feia molt de temps.

Els fets que explica, el procés de dol, la convivència amb la SIDA els anys 90, les relacions familiars, la infantesa,... tot m’era proper. En molts moments, molt. I em va recordar moments, vaig entendre situacions, vaig flipar amb les realitats viscudes per gent que estimo i que no m’havia plantejat, em vaig demanar perdó i reconciliar per alguna acció que sé que no vaig afrontar com hagués volgut i que m’havia romàs en la memòria.

I tècnicament és preciosa, també. Abaixant la càmera a l’alçada de les nenes, bellugant-se com elles. I fins i tot, copsant la bellesa de l’indret, de la noguera i volent-ne fer poesia (però integrar el paisatge amb poesia sols ho sap fet Terrence Malik, crec).

De vegades, les pel·lícules, t’evadeixen; de vegades, et diverteixen; de vegades, t’espanten o t’horritzen; de vegades, t’ajuden a dormir. Però, de vegades, hi ha pel·lícules que et reconcilien amb el món i et fan dir que val la pena tot l’esforç, per difícil i dur que sigui.


Felicitats i moltes gràcies, Carla!

ps. Estiu 1993 ha estat seleccionada per anar als Oscars. Potser no cal, perquè la pel·lícula s'ha de veure independentment d'aquest fet. Però és que és preciosa.

10/9/17

Coherència

“Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya,
per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles.
Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”
Francesc Macià,
14 d’abril de 1931.

Estem vivint uns dels dies més intensos que podem viure a nivell polític i nacional. O no; ves a saber com esdevindran els fets i què ens tocarà viure. Però en tot cas, aquests dies que ens vénen son, al meu parer, i com a mínim, frenètics i apassionants. I els penso viure amb tota la intensitat i valentia possible. I encara més: amb tota la coherència possible.

I coherència, és el que demano. A tots. Sobretot als polítics i als periodistes (que en els dies que vivim, continuen sent el quart poder). Ells tenen la informació i la capacitat. I han d’exercir coherència en el seu discurs i en el seu fets.  

La coherència no té res a impedir la possibilitat de canviar d’opinió. Tots tenim dret a canviar d’opinió, no som esclaus dels nostres pensaments i les nostres paraules. Però el canviar d’opinió ha d’estar raonat i argumentat. Sempre hem de pensar el que pensem, entendre’ns.

Ser coherent és molt difícil. Gairebé impossible. I si no, que li diguin a la CUP. Per ser coherents, per ser fidels als seus manaments, gairebé se’n va  tot a norris. Per sort, l’experiència, l’escoltar als que els van venir al davant va portar seny. També és cert que la fermesa mostrada ha comportat un president que ha demostrat ser el millor president per als dies que vivim.

Per això em rebel·la, m’indigna, em supera la incoherència en certs actes de la meva alcaldessa. Bé, de fet, no sé perquè em sorprèn, no la vaig votar precisament per la seva indefinició en el procés. Potser és que la seva coherència és ser precisament ser ambigua? Doncs no. Ha arribat l’hora de ser valents, de seguir allò que vas dir que faries, de no posar excuses com si cuidessis els teus treballadors quan només la paraula “jo en sóc totalment responsable” n’hi ha prou;  de no negociar l’estabilitat municipal a canvi d’una transcendència primària. És l'hora de desobeir, d’arriscar-se personalment perquè puguem exercir un dret com és el de votar. D’estar a l’alçada com gran majoria dels municipis.

Deixant de parlar de qui no es mereix que en parlem perquè és incoherent i indgne, he de dir que no estic gaire contenta amb el que hem viscut aquests dies al Parlament. En certs moments no s’ha estat a l’alçada, tot i que reconec que era molt difícil estar a l’alçada quan tens mal educats al davant.  Però que han passat fets que eren necessaris com que s’hagi trencat CSQP - la seva manca de fonament els ha trinxat- i que els unionistes continuen sense donar raons per convèncer i sols matxaquen pervertint paraules jurídiques que han perdut sentit. Però alhora tremedíssimament orgullosa del que s’ha aconseguit: convocar el referèndum.

Passarà el que hagi de passar, viurem el que ens toqui viure, i intentaré ser coherent. Doncs com a culé tribunera patidora-negativa de tradició familiar i per la formació acadèmica, continuo pensant que o hi ha referèndum pactat degut a la pressió o no votarem i anirem a eleccions anticipades per aconseguir majoria absoluta amb la DUI en el eix central del programa. Però faré tot el que estigui a les meves mans, fins a darrer instant, per tal que puguem votar. VOTAR.

Faré tot el possible perquè la incoherència entre el meu raonament i el meu cor, el meu desig, el que em mou, no es faci massa evident. Doncs celebraré més que ningú estar equivocada. I viuré aquests dies amb fermesa, intentant dir les paraules justes per no contradir-me, per no saltar en un “pronto” gens recomanable, ballaré mambo, portaré flors si cal i somriuré per  allò que vull. Intentaré ser digne catalana.


Ps. Bona diada a tots. Ens veiem als carrers.

2/9/17

Setembre



"Do you remember the
21st night of September?

Love was changing the minds of pretenders

While chasing the clouds away"

September, Earth, wind and fire

I què hi farem, si a mi m'agrada setembre

Si és que té tot de coses bones: deixem enrere la calorada (si, ja ho sé, no et facis il·lusions que encara en farà, però serà diferent), les nits ja pots tancar la finestra i fins i tot dormir tapada amb llençol; encara fa bo per gaudir de la platja i a sobre ni et cremes ni et sents com en una llauna de sardines; si hi encara hi ha festes majors i vespres per fer copes a les terrasses; si tothom ja torna i recuperes vida social; si tot torna a començar; I perquè si, perquè moltes bones coses m'han arribat en setembre.

I si, deixem enrere aquest mes d'agost, que com tots els mesos d'agost dels darrers anys, ha estat feixuc, de treball, de calor, d'emocions negatives que recaragolen els bons moments; del tedi dels dies llargs i calurosos amb poc a fer; i a sobre, aquest any, tenyit de tragèdia col·lectiva que cadascú ha portat com ha pogut i que a mi m'ha demanat una mica de dol i silenci.

I d'acord, s'acaben les vacances, però és que les meves ja havien acabat a mitjans d'agost, i tots sabem que no és possible mantenir-les per sempre, i menys si no jugues a la primitiva. I d'acord, els dies es fan curts, però no minúsculs. I d'acord, venen dies moguts, però hi estem més que preparats, no?

Així doncs, treure la pols a la mandra, i començar a omplir l'agenda, de reptes, de dates, de vida. I tinc tants, de reptes!!! Ah, i a ballar!



ps. I si pot ser, el blog també!
La foto, del petit P. que em va acompanyar a comprar la nova agenda. Per esborrar-lo amb ell, la qualitat de la foto no és gaire bona, què hi farem.
Destijo que hagueu passat molt bon estiu i que també torneu amb energies renovades.




11/7/17

Relliscada

Seres únicos, Love of lesbian

Diumenge, a terra, després de relliscar i caure en sortir de la dutxa, plorava. Però no perquè m'hagés fet mal en caure o de la ridiculesa del moment sinó perquè tot se'm feia feixuc. I és que acabava d’arribar a casa, cansada i carregada amb la motxilla del cap de setmana, després del dinar d'inauguració del pis d’un amic que havia de ser una festa i on em vaig veure asseguda a taula enmig de dos que es buscaven raons. També, perquè em ressonaven les meves paraules maldites a la sobretaula i em sentia egoista i envejosa. Però és que de vegades se'm fa difícil, només de vegades, però a cops em passa, sobretot després d'escoltar paraules ensucrades de vida suposadament perfecte plena de meravellosos viatges, projectes i felicitat de manera repetida fins a quatre vegades en quatre dies; després de fer números i números que no quadren; de somriure i donar força i organitzar desorganitzats familiars; després de ser forta a la feina pel moment de punta continua que vivim i discutir-me amb la meva companya perquè està sobrepassada i sols fa que repetir que d’aquí dos setmanes agafo vacances, fent-me sentir culpable. I de sentir que, en canvi, a ben pocs els importa com em puc sentir jo. Doncs això, que de vegades se'm fa difícil gaudir i caic, encara no he aprés a no relliscar en els meus defectes.

Això si, a l’endemà sols queda aixecar-se i tornar a començar. Encara que costi. No hi ha altre.

I tot pot ser d’un altre color. Com que una bona notícia m’ompli el cor de felicitat; que potser no és tant per a la resta de gent, però que em fa somriure, reconèixer el talent i l’esforç professional de qui estimo i que pot portar els canvis que tant busca. I sols tinc ganes de dir-ho, de fer arribar les bones noves a tothom. I em sento feliç. Perquè sé que fa feliç. I se m’instal•la el somriure al rostre, i reconec en mi la virtut d’alegrar-me pels altres, pels seus triomfs, les petites victòries que els enlaira. I recordo que també em vaig alegrar ahir per notícies còmplices dites en veu baixa. I recordo que és veritat que al juny vam tocar fons a nivell familiar i que des de l’endemà d’aquell petit accident vaig tenir clar que tot aniria bé, que milloraria tot i tornaria la pau a casa. I que així està sent. I que tinc el convenciment que sols pensant en tot el bo que pot venir és com  ho atraus i que he de fugir de les pors del què pot passar, perquè quan tens por, apropes la desgràcia. I ja torno a recordar que d’aquí poc faig vacances i que em desconnectaré uns dies de tot i seran fantàstics perquè estarem els dos, improvisant els plans que tant ens agrada improvisar (tot i que haguem reservat lloc per dormir i els transports) i que el lloc és meravellós i no cal anar amb avió, i estaré a prop per si de cas a casa em necessiten. I és el millor lloc, perquè és on hi ha el cor. I em recordo que sóc afortunada, perquè tot i fer excels i números, me’n surto, i tinc feina i casa, i fins i tot, de tant en tant puc sortir a sopar o al teatre. I tinc un nebot fantàstic, i bons amics que em suporten. Tinc amor i això si que és el que compta i he de valorar i comunicar.

I així em ric de mi mateixa, del mal que em fa el cul de la relliscada, per “patosilla” que sóc.

ps. Si és que a mi m'agrada pensar que sóc de les que intenten viure i no només somiar.
Quin mal al cul!!! hahahaha

2/6/17

Dinar a casa


Dissabte vaig fer un dinar a casa amb els amics de la colla de Sants. En vam ser 15, a taula! Feia molt de goig, i això que estàvem ben estretets, que el vuit8ena és força petit, però de fet, més petit era hobbiton (el meu primer pis d’independitzada) i vaig fer un sopar amb 18 o 19 persones (això sí, en aquell cas era un buffet de peu).

M’agrada molt que els amics vinguin a casa. Queda lluny de tothom i quasi sempre quedem al barri on viu la majoria (aquest fet no l’he portat gaire bé en diverses ocasions, tot i que sé que és inevitable). Per això, l’excusa de celebrar el meu aniversari va ser perfecte per muntar un sidral com aquest.

Gaudeixo pensant el menú, intentant no complicant-me, canviant plats a darrer moment, intentant comprar els aliments amb temps però acabant el mateix matí corrents, o donant més voltes que el 29 per aconseguir el que vull, com per exemple anar a Vilafranca a comprar la pasta fresca (serà que no hi ha botigues de pasta artesanal a Barcelona! Però no, com aquesta, cap, perquè és especial per a mi). Abans, fins i tot gaudia pensant algun detall per la taula, però aquest cop vaig centrar-me en tenir-ho tot, ja que les obligacions setmanals se m’han complicat els darrers temps i no arribo a tant. 

El cert, també, és que el que sembla idíl•lic també em genera estrès. Mai penso que estigui prou bé, podria millorar el menú, cuinar de manera més bona, tenir la casa més neta, ser millor amfitriona, tenir les copes totes igual, no parar quieta intentant que tothom tingui el que necessita,... però si no fos així, no seria jo, oi? Simplement, acceptar-ho i somriure.

Després de tres dies rentant plats, guardant tovalles, taules supletòries, tornant les cadires als veïns, baixant llaunes i ampolles a reciclar .... m’assec i recullo els dibuixos de les nenes escampats per el menjador i dono malta al Puck, com intentava fer la Júlia; m'enorgullo de la bona pensada de fer la barra de bar al semi-balcó;  i ric mentre penjo l’estora mullada d’aigua després de la inundació per intentar-me rentar plats a la pica que amagava que està embussada; i m’enrajolo veient el bricolatge d’emergència fet; i em sento feliç rememorant converses de la sobretaula, llaços que es retroben, mirades còmplices, calma en una tarda llarga seguida d’un bikini veient el futbol, la cirereta del pastís. 

ps. Aquest matí, davant la notícia del dia, la mort de Carles Capdevila, he pensat en penjar algun dels seus magnífics articles que tant m'emocionen, però m'he topat amb una cita d'ell "hem de reivindicar les veritats íntimes. Són les que interessen a la gent" i he pensat que potser mantenia el post que ja tenia mig escrit. Reivindicar la veritat més íntima. I també viure la pròpia vida.

13/5/17

10è aniversari de Col·lecció de moments

Coldplay, Viva la vida

Una de les grandeses del món blogaire és la d’apropar-nos, teixir relacions humanes. Temps enrere, hi havia una por estesa que deia que internet ens faria quedar-nos aïllats, tancats a casa. El cert, però, és que la naturalesa humana necessita relacionar-se. Al mateix temps, la societat d’avui en dia és crua, superficial, vanitosa, ràpida i exigent. Penso que els blogs han ajudat a molts a relacionar-nos sense tantes cuirasses ni exigències socials. També penso que la nostra comunitat ens ha fet teixir un espai de companyonia que, sovint, ens ha salvat.

Però parrafada apart, avui celebrem el 10è aniversari dels moments col•leccionats de la Carme, que en son un bon grapat! I ens ha demanat que compartir algun record blogaire. En tinc tants! Quin triar? Molt íntim o superficial? De riures o d’arrufar el nas? Pensant-hi, tots els que em venen al cap ara mateix tenen un denominador comú: el fet de traspassar l’espai virtual per trobar-te en persona, i la importància que li he anat donant a aquest fet. 

Així doncs, em disposava a explicar la primera experiència d’un sopar blogaire, i com em va costar fer aquest pas per inseguretats absurdes. O com, abans, no em vaig decidir anar a Berlin. Però, pensant-hi, m’ha vingut un record anterior a aquests, un que em fa somriure, que és entranyable i que reflecteix tot el que deia abans. Va ser un estiu, de ja fa molts anys, que, després de compartir xerrades filosòfiques sobre la vida i d’altres, vaig rebre un missatge “avui vaig a la festa major de Gràcia, fem una cervesa?” I amb aquesta naturalitat inesperada, quedava una mica en xoc. Però la espontaneïtat es va diluir com el sucre en un cafè deixant el regust amarg de les inseguretats a flor de pell, i una estona més tard, la proposta s’anul•lava. Cal dir que, per a mi, també va ser fàcil que es posposés la proposta, però es clar, l’orgull ferit em va fer deixar anar un dels meus prontos “doncs hi anirem però no ens trobarem, i això si, portaré pantalons, res de faldilles on es vegi el tatuatge, no fos cas que em reconeguessis tu a mi i jo a tu, no”. 

Alguna vegada no heu pensat que potser estàveu compartint espai amb un/a blogaire amic/ga i no ho sabíeu? Que potser la persona que tens a la taula del costat llegint el diari el podries estar comentant després per la xarxa? En fi, coses que passen pel cap.

Després d’un temps, amb aquella persona ens vam acabar coneixent en persona. La relació es va estrènyer i es va distanciar; van passar moltes coses, i ara ho recordo amb un somriure. En bona part, m’agrada pensar que aquella amistat que es va teixir en aquell temps encara perdura d’alguna manera i que tot allò que vaig viure m’ha permès entendre, aprendre i viure la vida que visc ara. De fet, me n’adono ara (i potser per això recordo aquella no trobada) que aquella mateixa experiència la vaig reviure anys després, essent jo qui, estona abans, anul•lava una trobada. Per sort, l’altre part va ser molt més pacient i atent que no pas jo.

El que és cert és que tots els i les blogaires amb qui més a prop m’he sentit, els he acabat coneixent en persona, alguns he trigat molts anys, però ens hem conegut. I fins i tot, alguns han esdevingut amics amb qui comparteixo moltes de les estones que potser ara ja no passo davant del blog. Com sempre he dit, gràcies per tot el que he après de tots.

Ps. Sempre hi ha alguns que es resisteixen a fer acte no virtual de presència. Tots ho sabem, però, què hi farem, n’hi ha d’haver de tots colors, oi? Respectar-los, també és quelcom he après a través del blog.
La foto, d'una festa major de Gràcia, la de l'any 2013. La cançó, un himne d'aquests anys.
Moltes felicitats, Carme!!

4/5/17

Persistir

I un vespre, quan ja no pots més, esgotada de tot i més, agònica de pensaments i cansada de fer camins sense destí concret; quan estàs tirada al sofà, mirant (no, més ben dit, vaguejant) el mòbil amb la tele de fons sense mirar-la, va i escoltes una melodia. No és l'original, de fet és una versió com de fil musical, sense veu i amb les notes distorsionades. T'és coneguda, còmplice. Però no la reconeixes. La repeteixes, fins i tot pots cantar la lletra, però quina cançó és? I de cop, quan les notes ja a passat per tots els racons del cervell, te'n recordes. Primer, el grup; després, el nom de la cançó. I escoltes la cançó original.

I, de cop, tot al teu voltant és plàcid, amable, fins i tot, diví. 

Ps. I llavors, llegeixes la lletra, la tradueixes, i encara agafa més sentit. És com si tota ella hagués estat creada per a tu i per a aquest moment que vius.

I aconsegueixes dormir de tirada sis hores, com feia massa dies que no passava.

Sé que m’odieu, però no penso posar la cançó en aquest post. Cadascú, que tingui la seva. Segur que us ha passat. Bé, mentida. Si que està posada. Aviam si algú la troba.

Ps 2. Editat després del comentari del XeXu. Tenia remordiments.

5/4/17

Ressentiment

Depeche mode- Enjoy the silence

Cada dia, des de fa un temps, quan tanco el llum i acluco els ulls intento fer una mica de valoració del dia. Em demano perdó pel què he fet malament, prego per allò que m’amoïna i dono gràcies per tres coses bones del dia. Tres eh, ni una ni dues: tres. L’objectiu és anar-me’n a dormir de manera positiva, quedant-me amb allò bo del dia i així no omplir de negativitat els somnis i que es tornin en malsons.  Alguns dies ho faig; d’altres, reconec que vaig tan cansada que m’adormo quasi a l’instant, o d’altres, si dormo abraçada, solament amb l’abraçada ja tinc el somnis més profunds, bonics i reparadors.

El cas és que, ahir, me’n vaig anar a dormir donant voltes a la meva actitud en els darrers sopars d’amics. Intentava fer el ritual però un seguit de reaccions em neguitejaven. Aquest matí, no sé si ha estat el pensament entre somnis o el cafè, he aconseguit posar-li nom a les meves reaccions. Tinc ressentiment cap a una persona.

El ressentiment, no és gens bo, oi? Caram, quina manera d’amargar-se la vida, estar plena de ressentiment cap a algú. I com ho puc gestionar? Ara està de moda això d’aprendre a gestionar les emocions, identificar-les i posar-hi remei. Però sovint em pregunto si realment és efectiu. I, sobretot, com es fa.

He mirat l’IEC, per entendre què coi és el ressentiment, i he trobat molt aclaridora la segona accepció: Ressentiment. Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc. El capteniment dels amics li va deixar el cor ple de ressentiment. Hem restat amics, sense rancúnies ni ressentiments.

Així doncs, m’he adonat que les meves reaccions brusques, amb retrets o silencioses vers aquesta persona estan plenes de ressentiment per actes que van passar, disgustos, irritació que vaig sentir per, les obligacions socials que se suposa que has de seguir, les paraules dites, les exigències demanades, els malentesos, actituds reprovables ... I, sobretot, per una espineta de rancúnia: quan em vaig voler disculpar pel què, per la meva part, havia dit malament i ho vaig voler parlar, se'm va negar al·legant que no era el moment, i esclar, gairebé un any després, encara espero que en vulgui parlar. Les coses s'arreglen parlant-ne, per difícil que sigui, no obviant o fent veure que no ha passat res. O, també, pel el fet d’estar en una conversa i que digui que de qui s’està allunyant és de persones tòxiques, quan resulta que s’ha allunyat de tu. Això fa molt de mal.
                                                                                                                                                                  
                                                                    
Ha passat temps, i ni la distància ni el propi temps ho arregla, és més, interfereix en les relacions del grup. Tot allò que ens va unir està tan allunyat, que ara ens és impossible reconèixer’ns, ens qüestionem i retraiem coses mútuament. Darrerament, intentem tenir una relació cordial però els intents que fa  d’apropar-se de manera banal, em resulten insuficients, ridículs, com de xafarderia pura. I els rebutjo. I d’aquí el meu neguit per entrendre’m. En canvi, amb qui em va passar una situació similar encara més temps enrere, tot ha quedat superat i encara que ara tenim camins i moments vitals diferents, ja no hi ha ni rancúnia ni ressentiment.

He llegit que, per superar el ressentiment, s’ha d’acceptar el què va passar i perdonar. Acceptar el que va passar pensava que ho tenia assimilat i per això no entenia el ressentiment. Però encara no sé perdonar.  I això que crec que perdono força, que no em costa. Però el perdó ha de ser sentit, no sols una paraula. I suposo que és la diferencia amb el segon cas, on ja he perdonat i se m'ha perdonat.

Per tant, concloc que tenir ressentiment no és tan dolent com podria semblar. Doncs es desencadena de l’amor i el dolor, cap a la parella o els amics o els familiars. Però quedar-se encadenat al ressentiment si que és un llast que ningú es mereix.

ps. De vegades, em pregunto perquè son tan complicades les relacions humanes. o si més no, perquè no sóc capaç de fer-les més fàcils i portables.
Segurament, de temes similars ja n'havia parlat. Darrerament, en aquest espai hi comparteixo poc pensament interior, potser ja era hora de tornar-hi, no? 

21/3/17

Com vaig arribar aquí

Una (jo), pensa que es coneix; que coneix cada arruga, piga o senyal de la pell. També, que coneix com pensa, com viu, què li mou. Però resulta que hi ha qui et coneix millor, que sap què necessites, què et manca. I decideix que també ho vol per ella. Així vaig arribar als blogs, de la mà d’una amiga que sabia (quan jo no ho sabia) que m’agradaria poder escriure, dir tot allò que dins meu-nostre, guardava. Durant un temps, totes dues vam descobrir-nos en un món virtual, alhora molt nostre i íntim. Va arribar un dia, però, que vaig fer un salt i em vaig deixar anar per escriure tota sola. Poc a poc, vaig anar teixint una teranyina de complicitats, d’amistats que, sovint, penso que també em coneixeu més bé que jo mateixa. Gràcies!

ps. I així, explico com vaig arribar al blog. I així, celebro el 10è aniversari blogaire d'en XeXu. Felicitats!!
Aquesta tarda, a més, he estat parlant amb aquella vella amiga amb qui vaig començar al blog. I hi he pensat. I com era de fàcil xerrar, viure aquella vida que vivíem. També ha estat un regal de conversa.

4/2/17

Bocins de 9 anys

Whatever, Oasis

Avui el vuit8ena fa nou anys. Com passa el temps! I per celebrar-ho, he pensar recordar aquells bocins que feia de mes a mes. Un per any. I és que aquests nou anys, m’han fet descobrir molt, moltíssim.

Explicar el que visc, sense recança, sense autocensura.
 Entendre que hi ha qui pot sentir el mateix.
 Fer bons amics.
 Trobar un club de lectura i gaudir del teatre.
 Tenir alguna decepció.
 Participar de projectes comunitaris.
 Poder tornar a casa quan fa falta.
 Riure i passar bones estones.
 Sentir companyía, fer equip.

ps. I quins han estat els vostres bocins de blog?

1/2/17

RC: Soir blue



- De veritat???? No m'ho puc creure. Estic més que enfurismada, furiosa, trec foc pels queixals!
- "Carinyo", va, que n'ets.... i jo que et volia donar una sorpresa!
- Què? T'has begut l'enteniment? Una sorpresa? Gairebé em provoques un atac!
- Apa, apa. Quan l'he vist he pensat que era perfecte! Has de perdre aquesta por irracional als pallassos. Ni diabòlics ni res, son simples pallassos. A més, Hopper és el teu pintor preferit. A sobre que em deixo mig sou en una litografia i intento fer-te una sorpresa.... va, dona! no siguis tiquis-miquis.
- Tiquis què???? Has triat la pintura més horrible que té!!!! De debò???? Per què no em preguntàves? Sorpresa? Apa, apa, amb totes les reproduccions que podien haver de Hopper tries aquesta! De debó penses que queda bé al mig del menjador damunt del sofà?
- Jo,... jo només volia fer-te contenta. 
- Tranquil, ja me'n faig el càrrec. On has posat la litografia original de Chagall que teníem penjada.
- Ori.. què? aaah, jo pensava que era també una còpia.....

(diguem que la conversa no va acabar gaire bé. I algú es va colar al contenidor blau, aquell del reciclatge de paper. El desenllaç, millor preguntar-ho als interessats).

ps. Aquesta és la meva proposta a Relats Conjunts. Estranya? Sí, com el quadre.

28/1/17

Boira al camp


Aquests dies de pluja, neu i fred he recordat un dia entre setmana a mitjans de desembre, abans de la voràgine de les festes, quan vaig acompanyar el Sr. E a treballar al Priorat. M’encanta acompanyar-lo, entendre la seva feina, conèixer la gent de qui em parla, escoltar les històries del vi i aprendre’n (encara que sigui una miqueta), trepitjar terra mullada o nodrir-me de l’olor del vi al celler. I és una sort per mi que em convidi a fer-ho.

Recordo que era un dia de finals de tardor preciós. El sol, al Penedès, lluïa ufanós, escalfava i reconfortava el cotxe petitó que ens duia ben carregats de caixes. En deixar Reus per endinsar-nos cap a la muntanya, vam veure la boira que a la ràdio s’anunciava destacadament. Queia com una lona damunt les muntanyes i ens vam topar de ple amb ella. Boira increïblement espessa, que a mi em va espantar una mica però que el Sr. E coneix bé i té dominada. En un dit i fet, el dia clar era un dia gris i emboirat, ple de nostàlgia, fred que es posa als ossos, aquell romanticisme clàssic que et porta a la necessitat imantada d’abraçar-se.

Després de descarregar a Falset vam decidir anar a dinar al sol, a Reus, però primer vam fer un tomb per les terres, em va ensenyar una part que encara no havia vist del Priorat. Gratallops i les grans finques. El celler de l’Alvaro Palacios, el galliner del René Barbier on van començar,... però el que em va impressionar més de tot va ser la finca de L’Ermita. Havia sentit a parlar del vi, el més car d’Espanya, però no en sabia gaire cosa. I solament veure la finca, saps que estàs davant de quelcom especial. Té una aurèola de màgia que desborda qualsevol expectativa. I amb el dia emboirat, fred, les vinyes nodrint-se dels hidrats de la boira, la calma serena de l’indret tranquil, els cuidats tan acurats de la terra, entens que tingui tant de prestigi. Va ser d’aquells instants on penses que la vida és preciosa per si sola, pel sol fet de poder contemplar la natura en tot el seu esplendor i com la nostra responsabilitat és precisament cuidar-la, la vida.

Fa unes setmanes van fer el documental Priorat i van explicar moltes de les coses que el Sr. E també m’ha explicat i al final del documental, quan fan gran la terra, vaig reviure aquell dia de desembre. Si teniu oportunitat, mireu-vos-el i contempleu la bellesa de la nostra terra.

Aquests dies de pluja, neu i fred, i que, afortunadament, fins ara està sent de poques gelades, sentim per la televisió, per companys pagesos, els beneficis de tota aquesta aigua, de la sequera de la terra de l'estiu passat, i sembla que fins i tot, l'ànima s'hidrata.

ps. El post el tenia escrit el dia després de del reportatge. Espero que encara el pogueu trobar a TV3 a la carta, si el voleu veure.
Això sí, si bé el fred i l'aigua beneficien la terra, em fa pensar en el fred que passen qui no tenen casa o fugen. Contradiccions d'un mateix esdeveniment.
La foto, del Sr. E. No del dia que explico, un altre dia de boira espessa.

7/1/17

Resum 2016: Llibres, teatre, pel·lícules i series de televisió

Com ja vaig fer l'any passat, incentivada per els molts blogaires que feu la vostra llista de llibres llegits o pel·lícules vistes, us deixo el meu llistat. El 2016 va minvar l'assistència al teatre que havia crescut l'any anterior, i encara ha devallat més el nombre de pel·lícules vistes en butaques. Qui m'ho hagués dit! Però els preus, i les obligacions m'han deixat en molts moments sense ni esma per anar al cine. Aviam si aquest 2017 ho recupero una miqueta!

Com ja vaig fer l'any passat, de pel·lícules sols compto les que he vist per primer cop. Les que he vist ja per segona o tercera vegada, no les compto. I crec que alguna obra o pel·lícula se m'ha escapat. Hauré de ser més curosa amb les llistes.

pelis:
Star wars: El despertar de la força (c)
La gran bellesa (dvd)
El nostre últim estiu a Escòcia (dvd)
Maps to the stars (dvd)
The imitation game (dvd)
Amanece en Edimburgo (dvd)
Lejos del mundanal ruido (DVD)
Alma salvaje (dvd)
La caza (dvd)
Requisitos para ser una persona normal (dvd)
Rastres de sandal (dvd)

Sopar d'amics (t)
El desafío: Frost contra Nixon (dvd)
Matar un ruiseñor (dvd)
Ave, Cesar (dvd)
Interstellar (dvd)
Carol (dvd)

llibres:
Gegants de gel
Lila
Mirall trencat
Una terra solitàriaLa venedora d'ous
Persèpolis (relectura)
Un abril prodigiós
Ramona, adéu
A la caza del amor
Herba d'enamorar
Olive Kitterdige

teatre:
Sunday morning
Dansa d'agost
El curiós incident del gos a mitjanit


Series

Mad men T3
Juego de tronos T5
Downton Abbey T5
Borgen T1
Borgen T2
Borgen T3
Olive Kitterdige
The affair T1

Ps. El repte d'aquest any és llegir més llibres, més enllà dels del Club de lectura. I tornar al cinema, encara que sigui per veure Rouge One, que encara no he vist!