30/12/11

Que s'acabi ja.....


Que s'acabi 2011, que s'acabi 2011, que s'acabi 2011,...

Com una nena petita, d'acord. Però que s'acabi ja. I encara falten més de 24h!

Any de contrastos. Any d'extrems, bèsties i completament oposats.

Un any desastrós personalment, i alhora amb instants preciosos. Amb problemes al voltant, però també nous personatges que fan somriure.

Any que acabo completament abatuda però amb ganes d'agafar forces i recomençar. No sé cap on ni com, però sols tirant endavant. És l'única opció que hi ha.

Que s'acabi 2011, que s'acabi 2011, que s'acabi 2011, i així poder gaudir de tot el bo que ens envolta, del somriure de la petita Júlia que avui ha nascut, però que sols l'he vist dormir i espantar-se. I espantar-nos.

Que s'acabi 2011, si us plau. I neixi un nou any, fràgil i espantat, que avanci poc a poc i que tots els maldecaps, malsons, dimonis daquest any es vagin diluïnt suaument.

Perquè ja sé que encara podria ser pitjor però el 2012 no, no pot ser pitjor.

I és que si miro els propòsits que em vaig fer l'any passat veig que s'han anat acomplint: he anat al País Basc, he passat el meu 35è aniversari a Paris, amb les nenes dolentes no vam anar a Londres però si a Palma i preparem viatge, he vençut algunes pors i sé que m'he de sentir orgullosa. Però en canvi, el cert és que he sofert com mai.

Que arribi 2012, un nou any.

Si encara fossis aquí

ps. aquest post havia de ser de mil i una maneres diferents. L'he anat pensant i aquest matí la notícia del naixement de la Júlia ho endolcia tot.

Ah, i en quan al blog, vaig començar l'any plegant, donant-me un descans, que molts heu anat comentant i tenint en compte al llarg de l'any, i miro, i no vaig arribar a estar ni deu dies sense poder estar sense el blog. Darrerament hi sóc menys, en sóc conscient. I molts també m'ho heu dit i alguns fins i tot preocupat. Així que millor no digui res, i ja veurem cap on va tirant aquest petit espai tan meu, tan vostre.

Ps2. No poso la llista de llibres, és tan minsa, però m'ha sorprés perquè només he llegit dos llibres menys que l'any passat i tinc la sensació d'haver llegit molt menys (14 enlloc dels 16 del 2010). Això sí, res de poesia. I si miro els llibres que he llegit, potser trio el descobriment de Canción de hielo y fuego I. Juego de Tronos.

De pelis, vaig deixar la llista a mig any (que també la volia fer). I si m'he de quedar amb alguna, Mitjanit a Paris, sobretot pels riures dels compis amb qui la vaig anar a veure que no entenia . I és que dues setmanes després em durien a Paris de sorpresa.

Ps3. La foto, moment a Paris. Les cançons, diverses. La que vaig descobrir ahir al darrer concert de l'any, Si encara fossis aquí, no l'havia escoltat mai, és preciosa. I crec que m'agrada encara més la nova versió. Però encara no està penjada enlloc. Llàstima.

27/12/11

Fent el turista a casa


Feia temps que ho tenia pendent. Tant, com temps fa que visc en aquest barri. Un barri canviant, de contrastos però on que també manté l'escència de barri. De vegades me n'oblido que estic a la ciutat.

Barri obrer, barri que li deien el Manchester català. Carregat de fàbriques, graffitis i stencils. Que canvia vertiginósament, per fer-ne un de nou. I alhora manté la seva escència.


Per la xarxa hi ha milions de racons fotografiats, i molts que ja no es poden veure. Molts que quan els vaig descobrir pensava, carai per què ja no porto la càmera al damunt? però fa temps que no m'acompanya. I molts ja no es poden trobar, com un follet amb una escombra que hi havia a la porta d'una casa okupa enderrocada i que em tenia el cor robat.


Avui era el dia, però s'ha llevat ennuvolat. O potser qui s'ha llevat ennuvolada he estat jo. Per sort, a migdia a sortit el sol i he decidit no deixar-ho més. Una primera excursió pel barri.

Hi ha la casa encantada, que ja no ho és tant i a pocs metre. Edificis fashions. Contrastos.

Quan mires amunt, sembla que no s'acabin mai.

Com ho devien dibuixar? sempre m'ho pregunto. I la lona, com la devien penjar?


Més contrastos; grafits, runes i lofts fashions.


I la platja, el que més m'agrada de viure aquí.


Poble de pescadors i amb una plaça preciosa.


I amb la rambla central, que porta posades les llums de Nadal des de la festa major al setembre. Peculiar i estimada, on hi veus tothom passar. On sigui l'hora que sigui sempre hi ha vida.





ps. Hi ha moltes més fotos, i moltes més que en faré. M'he quedat amb ganes de més. I de millorar-les, doncs miro les de la xarxa i son molt millors. A més feia un fred que pelava i un vent que al meu constipat no és que li hagi anat gaire bé. Serà qüestió d'agafar més sovint la càmera.

24/12/11

Bon Nadal!


"un altre món és possible,
un altre món és necessari"










D'aquí uns dies tornarà
a estar mig buida.
Per tornar-la a omplir
d'instants de vida,
alegria i pau
viscuts al vostre costat"

Bon Nadal i fresquet 2012!
rita





ps. la cita, d'una pancarta de la mani dels indignats del 15 d'octubre. Queda molt per fer i és a les nostres mans.
A la nevera ha estat impossible posar tots els bocins de vida d'aquest any, molts queden dins del cor, fins i tot aquells que fan una mica de mal. Però ara no cal pensar-hi gaire, és Nadal i és temps de pau.
La cançó pot tenir una lletra una mica trista, però és la veu de l'any i és una cançó preciosa.

22/12/11

Dos premis

Avui ha estat un d'aquells dies que tot et surt al revés. Fins i tot ara m'acabo de barallar amb l'impresora i he desistit. L'hagués llençat a mar.

El dia s'intuïa gris des de bon matí. Només llevar-me, al mal del queixal que em van treure dimarts s'hi ha sumat mal de coll. I ja no sé què pendre'm: entre antibiòtic i antinflamatoris estic super dopada i feta un nyap. Si fins i tot m'he de prendre protector d'estòmac per la cremor que em produeix l'antibiòtic. I és clar, encara he de donar gràcies que tot plegat ha estat abans de la taxa.

La feina, millor no parlar-ne, ja que cada matí el recull legislatiu aguditza la cremor d'estòmac. No entenc què busquen, què passa. La corda s'està estirant massa i ja no entenc res. Decisions que ratllen la legalitat fins al mil·límetre, que sols creen massa mal ambient entre la gent i molt neguit. Em diuen pessimista, però ho veig tot negre. sincerament, espero equivocar-me, però aquest govern, aquesta marea blau fosca no sé cap on ens porta. I als treballadors públics ens estan cullant d'una manera que només et venen ganes de fer el que es creu que fan els funcionaris: posar segells i passar hores, perquè jo ja passo d'esmerar-me. I podria parlar i parlar, però em recordo continuament, que demà agafo vacances i tinc despatx.I que per alguna raó que no entenc li he caigut en gràcia a la cap, suposo que per dir-li les veritats, anar de cara i no fer-li la pilota, però és clar, dient les veritats es perden les amistats i jo no em puc permetre el luxe de perdre la feina mileurista que tinc. I no sé perquè no m'imposa com a altres caps i em genera confiança, de manera que dic el que crec, i és clar, no vaig bé.

I bé, la loteria ni un cèntim.

Però el dia ha estat un gran dia. Un 22.

Han nascut el Nil i el Marc. I em fan immensament feliç. Dos neixaments esperats i molt desitjats. Dos parts induïts per raons ben diferents però que fan que tots els neguits quedin lluny i sols pugui somriure. Ells son el demà, per qui hem de treballar avui.


Així doncs, millot anar a dormir amb un somriure, i és que d'una manera o d'altre, resistirem. A les marees blaves.



ps. Ahir, nit de pongo i riures, em van parlar d'aquest vídeo. Realment bo!
No podré acabar la felicitació de nadal per enviar-la a tots els compis de la feina a temps. què hi farem... un desastrillo...

17/12/11

RC. Bocca della verità


Vaig viure quatre anys a Roma, i d'això ja n'han passat deu perquè hi hagi pogut tornar.

Hi vaig arribar enfadat, l'empresa m'enviava a una ciutat bruta i vella, el bressol del món, deien, però per a mi era un taüt que enterrava ben al fons les meves aspiracions d'anar a Nova York.

No hi veia ni un bri de bellesa. Les cases eren antigues, els carrers amb llombardes, pudor d'humitat a les clavegueres i el trànsit infernal que em posava dels nervis. Mai arribava a l'hora enlloc. La gent volia fer-se amiga meva, fins i tot quan no els deia res; els companys de feina em volien treure com fos del petit apartament on passava les hores, però jo m'hi negava.

Una nit, mentre redactava la meva dimissió, a la televisió pública italiana van posar Vacances a Roma. Em vaig quedar embadalit. Semblava una altra ciutat. En blanc i negre, però hi havia tanta llum, com no l'havia vist cap dia. I no sé perquè, la pel·lícula em va portar cap aquell racó rere el Forum per veure la Bocca della verità.

Bé, sí, de seguida ho vaig saber. Allà hi era ella, menuda, distreta, jugant i rient fent veure que es quedava sense mà en posar-la dins la roca. Només feia que riure i fer anar els cabells curts amunt i avall, jugant amb el mocador a ratlles del coll com si no hi hagués ningú més que ella i els seus amics. Fins que ens vam trobar amb la mirada. I em va prendre el pèl; em va prendre el cor.

A partir d'aquell instant, la ciutat va ser completament diferent. Corríem amunt i avall pels carrerons entorn el Campo di Fiore, passejàvem de nit vora el riu i se'ns feia de dia xerrant a les escalinates de Piazza Espagna. Menjàvem pizza al taglio pel Trastevere, llegíem mentre preníem un cafetó tranquil rere la piazza Navonna i em feies passar vergonya fent veure que t'anaves a ficar dins la Fontana.

Després, ens vam haver de separar, quan ja no em volia moure d'allà, em van enviar a aquella ciutat de gratacels on no podria veure els colors del cel i els núvols com els veiem estirats a la gespa de Villa Borghese.

Ens vam estimar en aquella ciutat d'on no podies marxar, i ara que hi torno, cada un dels seus racons, em recorden a tu.

I aquí estic, apunt per posar la mà a la roca, perquè se me la mengi si no és veritat que mai he estimat com et vaig estimar. Perquè se me la mengi si no és veritat que no et puc retrobar.


ps. segona aportació. Aquesta més o menys sí que és l'ensucrada que tenia pensada.

RC. Bocca della verità


Recordes aquell viatge a Roma? Aquell estiu, aquell juliol calurós.
Un gran viatge, amb sorpreses, sopars preparats, detalls increïbles, carrers sense atrevir-se a creuar, visites i somriures.
Amb runes i història. Amb passejos vora el riu al vespre, festes al Trastevere i al Campo di Fiore i una ciutat eterna als nostres peus.
Amb gats, gelats i vins. Allí va ser on va començar la nostra afició a brindar en copa de vi.
I calor.

I vam arribar a posar la mà a la Bocca, després d'una cua llarga, esperant que no se'ns engolís ni ens mossegués. Desitjant que els nostres somnis de joventut s'acomplíssin.
I també vam llençar la moneda a la Fontana esperant tornar a somriure i ballar. Fent de la nostra vida un camí planer.
I tot era fàcil.
I tot era senzill.

Però ara, ara ballem al costat sense saber què dir-nos. Amb un silenci incòmode que ens trenca per dins.
Amb les arruges que marquen el què ens ha passat.
Com si aquella bocca ens hagués engolit l'ànima del què creiem etern i que no sabem com esmenar.
La nostra amistat.


ps. Nova aportació als Relats Conjunts. Avui he estat pensant un relat diferent, cursi, com són sempre els meus, però diferent. Potser l'escrigui. Però ara m'ha portat aquest. de vegades hi ha coses que s'escriuen com si no tinguéssin sentit, però que surten soles. Només es poden deixar anar.

14/12/11

La persecució del ninotet de gingebre

Tinc un amic txec que quan va rebre un paquet amb el conte del Patufet perquè la seva filla llegeixi contes catalans i en català als USA va sentenciar que els catalans som ben estranys. Una espècie curiosa i de costums escatològiques com cap altra que hagi conegut. Entre el caganer al pessebre, el caga tió com cagador de regals, la llufa pel dia dels innocents, els pets de grup musical de referència o el pet de llop com a bolet apreciat, sols li calia el conte del patufet per confirmar les seves sospites.

A mi, el que encara m’estranya és que sigui capaç de creure’m i continuar posant-li màgia a un tronc que caga regals quan l’estomaques i en canvi el conte del Pinotxo em produeixi certa basarda. M’agrada tan poc. Un tronc que per obra, gràcia i amor d’un fuster de primera adquireix vida. El cert és que mai m’ha agradat i crec que mai l’he arribat a escoltar sencer, encara que sé que una balena se l’engoleix, com la vaca que es menja el Patufet que dorm en una col, molt més real i propera als nostres camps sense anar gens lluny. Em crec molt mes tenir un tronc a casa, tunejar-lo com una drag-queen amb pestanyes i morros i fer-lo sortir cada nadal del seu cau perquè sota la manteta de quan érem petites, ens cagui aquells regalets, detallets que a la mare tant li agrada preparar cada nadal.

Però si hi ha un personatge que em crea encara més angoixa, aquest és el ninotet de Gingebre. Una galeta, si us plau!!! Si és que ni a Shrek es salva, amb aquella veueta que em posa nerviosa i que m’espanta quan s’infla i es torna un gegant. És així quan se m’apareix als pitjors malsons. Potser li hauré de demanar al txec que enviï el conte americà perquè no hi ha manera que li trobi la gràcia.

I el pitjor és que aquest any s’ha posat de moda i està per tots els racons del món. Tot de galetes amb el ninotet de gingebre. Tot de receptes possibles per fer i aquell somriure que sembla que em persegueixi amb certa sorna. Potser és un mal auguri per aquestes festes. Potser simplement és que he de menjar més dolç encara que em faci molt mal el queixal. Potser és simplement que aquest coi de globalització ja no sap què més intercanviar. Això si, m’agrada pensar que algun any el tió serà estomacat als USA o que el caganer serà mundialment posat als pessebres. Bé, si més no, sé que en un petit racó dels Los Angeles ja ho està.







ps. A. ja sé que ets fan del ninotet de gingebre. I'm sorry! però de debó... no puc amb ell.


9/12/11

L'estat de la Unió


Només sé que ja no sé res. La meva assignatura preferida a la universitat va ser Dret Comunitari Europeu. Els meus primers raonaments polítics eren aquells que em qüestionàven el tema de la independència de Catalunya, doncs si optava per una Unió Europea perquè ens volíem separar? Em semblàven pensaments antagònics unió-separació (i em va fer molta gràcia saber que era un plantejament similar al que creia Pasqual Maragall, amb el seu federalisme). I encara que ara sé que una cosa no té res a veure amb l'altra, em continuo plantejant tot plegat.

M'agrada considerar-me europea, com m'agrada sentir-me mediterrània i catalana.

No entenc res. Tot plegat em supera. Només sé que no sé res, que som titelles de tot plegat i que com vaig llegir en algún lloc fa temps, els temps d'ara són els de la informació i alhora estem més desinformats que mai.

Creia en la vella Europa des dels països escandinaus, passant per la potent Alemanya, els frikis anglesos, els estirats francesos o els seductors italians. Em fascinava poder pensar que ens unim per fer-nos més forts. Però em persegueix el pensament que tot plegat és mentida i que només son interessos i que els pobres, continuem més pobres. I ja no sé què és bo i què és dolent; pels estats, per les economies, per les persones.

Recordo que els meus professors insistien que mentre no hi hagués una acceptació de cessió de sobirania política la Unió Europea seria paper mullat. I així es demostra, estem en un moment clau, i només s'ha arribat per una crisi econòmica. Tothom vol tirar endavant, tothom vol salvar perquè és l'únic camí però ningú vol cedir el seu poder. Estem en un moment d'inflexió i tot em fascina i alhora em preocupa. Se m'escapa i no entenc res. Aquests dies penso que com m'agradaria poder tornar a anar a classe i sentir algunes veus.

I enmig de tot, un estat de txitxarel·los. Amb un govern encara no nomenat i que ves a saber on ens portarà.





ps. I contrasentits de tot plegat. Muntar una cimera com la que estem vivint costa una burrada de milions d'euros.

7/12/11

Bocins de dimecres




★pensar una escapada (finalment tenim destí, Irlanda i és que em vaig posar tonta dient que a Alemanya no volia anar a gastar els 4 euros que tinc, em semblava incoherent amb mi mateixa…. Ara toca buscar data, que encara serà més difícil, i començar a estalviar... ) .

★els sopars a casa plens de cants i riures. I per primera vegada a la història, tenir el sopar preparat del tot quan arriben els convidats (és clar que era fàcil, pa amb tomàquet i embotits, truita i sols uns montaditos per preparar...) .

★Un dia reparador, caminant per la ciutat, anant al Festivalet per primer cop i acabar al cinema.

★Que em sorprenguin recordant detalls de fa temps enrere.

★Descobrir tendresa i delicadesa.

★Trobar, per casualitat, el primer dels regals.

★El Petit Caus, versió vi negre (el vi blanc ja és un clàssic.. i el Gran Caus, haurem d’esperar temps millors per descobrir-lo....)

★Avui començo el pont!

★Regalar-nos un massatge per celebrar un aniversari avui: Felicitats, C!



5/12/11

Jane Eyre


“Vols dir que no series més feliç si provaves d’oblidar la seva severitat i els sentiments apassionats que et provocava? Jo trobo que la vida és massa curta per malaguanyar-la alimentant rancúnies o fent llistes de greuges. En aquest món tots som culpables, tots estem carregats de defectes “

Jane Eyre. Charlotte Brönte


Mai ningú va dir que fos fàcil. Tant cert com difícil de recordar. Mai és prou dolorós, sempre et pots sentir encara més trist. Encara pot ser pitjor.

Quan et sents ferit, malmés, no hi ha res que guareixi, no hi ha manera humana de somriure.

Cal ditància, temps, cal deixar passar aire, mullar-te de pluja, tapar-se amb una manta i menjar calent. Temps etern.

Per refer-te. Reconstruir-se. Perquè cal recordar que sols així es pot somiar que viuràs el millor.

Mai s'oblida el dolor, però no es pot viure amb rancúnia. Sols fa que no llueixi el sol.

I quan t'has refet, t'has sentit lliure de tot, llavors és quan sents la crida del teu cor. Que et porta a allà on estimes.


ps. “Has llegit Jane Eyre?...uuuuau, això sí que és un llibre”A.

No, encara no ho he fet, però el llegiré, he entés el perquè (trigaré, perquè tinc joc per temps, i entre joc i joc busco algo senzillet). Per variar, he vist la pel·lícula abans. Una, de les moltes versions que han fet i que mai havia vist ja que era una història que no em venia gens de gust. Molt obscura, dura. Però ara afegeixo, fascinant.

Ara no sento cap crida. Només el miol del puck, que ja és molt.

ps2. Per cert, d'on ha sortit aquest troç d'home? carai!

1/12/11

1 de desembre


Dia Mundial de la lluita contra la SIDA. Fa pocs dies es commemorava el 20è aniversari de la mort de Freddi Mercury i en fa 30 que es va detectar el primer cas de SIDA. Si ell avui encara visqués, veuria com ha avançat el tractament d'aquesta malaltia, fent-la enlloc de mortal, crònica. I podria continuar cantant amb la seva veu única, movent-se d'aquella manera que sols sabia fer, fent votar la gent als estadis, fent-nos cantar i somiar. Malaurdament ens queda el seu record.

Avui és una malaltia crònica. Però només per a uns quants. Per a molts, sobretot aquells d'allà abaix, on no ens agrada mirar gaire, qui ens fa llàstima però que no sabem fer-nos iguals, encara és símbol de mort (com la fam o la guerra).

Encara hi ha molta feina per fer. I només tenim les nostres mans per posar-nos-hi.

Em vaig topar una vegada a la SIDA i per això és una causa que no m'és indiferent. Era molt joveneta i encara era una malaltia desconeguda. I no vaig reaccionar com hauria. No sabia què implicava i com tractar-ho, però aquella reacció em va fer mal a mi mateixa durant molt de temps. Encara me'n fa. Sovint penso en aquella persona, sobretot el dia d'avui. Viu, sobreviu més aviat. Però d'ella vaig aprendre que no es pot viure amagant-nos, fent veure que hi ha coses que no ens poden passar o no poden ser properes, que no podem reaccionar amb por. Només volem ser estimats, siguem com siguem.




ps. La foto, de la fanal blau. I per cert, heu intentat escriure el dia d'avui en números diverses vegades i ràpid? com costava!! he posat totes les variants possibles entre 1 i 2.... xò això molt em temo que serà cosa d'un altre post.

30/11/11

Bocins de dimecres



l'olor de tota la casa a eucaliptus.


encertar el primer enigma del McAbeu.


el dibuix de la Carme.


la tornada de la Núr i la seva gran notícia.


el calendari d'advent.


l'arribada d'una comanda especial.


un bany recomfortant i eixugar-se amb tovallola neta i suau.



l'escalf de la mantena al sofà.



gairebé apuntet per començar Choque de reyes i apunt d'acabar la primera temporada de la série de la TV.



retrobaments i posades al dia.



una excursió de tarda a Lleida, anada i tornada.



esperonada per la Martulina, i tot i que costa trobar-los, torna a escriure bocins.




27/11/11

Temps d'espera

Hi ha temps d'espera etern. Esperar que arribi aquell moment desitjat, aquella quedada que et fa tenir ànsia i un somriure entre desitjós, espectant o espantat. Aquella quedada que et fa mal a la panxa quan no saps com encarar, que t'incomoda i et fa sentir un nyap. El temps que queda per entrar a fer un exàmen o per entrar a la visita del dentista. Minuts que semblen que mai acabin. Un rellotge que sembla que no giri.

Hi ha temps que no sé si passa ràpid o lent, però en tot cas és un temps d'espera suau i dolç. Per preparar-se, sense presses per un nou canvi. Temps per estimar qui creix dins, temps per acariciar una panxolina, o fins i tot tres, per imaginar com tindrà els ullets el Marc, si el Nil s'assemblarà a sa germana o com serà de gran el somriure de la Júlia.

Hi ha temps d'espera de qui necessita temps. Temps per reconstruir-se i retrobar-se, mirar-se endins, agafar força i no deixar-se perdre més. I hi ha temps d'espera de qui no sap què espera.

Això si, sigui com sigui, el temps mai s'atura. Arriba l'advent, el temps d'espera i per preparar-se el Nadal. Un nou Nadal. Temps de tot un any que malgrat els eterns temps que ha tingut aquest any, passa molt ràpid.


ps. I aquest Nadal a mi m'esperen tres naixements dels fills de tres parelles amigues. Tres històries ben diferents, totes tres molt estimades.

21/11/11

La planta dels diners

No sé era el dia més indicat, avui és un dia de cares llargues, de qüestionaments i de desconsol (per molt que ja ho sabíem). Però potser sí; cal tenir esperança i la mare ja té aquestes coses i el seu balcó i les plantes no s'aturen ni que estigui encara convalescent. De la terra en neix vida, de les cendres en pot néixer vida. I és que l'economia domèstica, apunt de ser rescatada per l'economia mundial i la particular, està tan moixa com la planta dels diners que tinc a casa. Quan l'Elfreelang va parlar de la planta al seu blog com a solució de la crisi, semblava que la meva remuntava. Però va ser una falsa alarma.

La mare, un pou de saviesa, poc a poc em va anar cultivant una de nova. Dels darrers esqueixos de la iaia Esther, amb terra del iaio portada del Penedès. I avui, fos com fos -i això que fa temps que no ve per casa i no sap com està el meu balcó-, amb pluja inclosa, era el dia que me l'havia d'endur a casa. Perquè mai s'ha de perdre l'esperança i s'ha de treballar, amb esforç i sense rendir-se, i l'esperança sempre està tenyida de verd.

Oi que és preciosa? Si està florida i tot! No sé si portarà bonança econòmica, un dia ben gris i plujós que ens diu que venen temps foscos, i ni el verd pot fer-hi gaire. Però intentaré tenir cura, mesurar bé les inversions de bons, els regs i el lloc on posar-la. Confiar i esperar que no segueixi el mateix camí que l'anterior.


ps. la mare diu que la planta dels diners no es pot comprar. Que te l'han de regalar (com totes les coses que porten sort i aquestes coses). Algú en vol un esqueix?

Buscant, buscant el post de l'Elfreelang, el que m'ha fet més gràcia és que va fer el post el dia de l'aniversari de la mare.

18/11/11

Les cares al metro


Cares. Una noia que s'adorm, se li tanquen els ulls irremediablement fins que se n'adona perquè és apunt de perdre l'equilibri. Una dona capficada amb les celles ben juntes que sembla que surti fum, potser intenta quadrar mil i una obligacions, potser fer fora els maldecaps. Un noi enviant un whats'up rere whats'up, sense cap tipus d'emoció, sols el passar del temps.

Una senyora amb la mirada perduda, absorta en un no res. Una parella que no parla. Un noi negre amb la mirada trista i amb una bossa feta de troços de tela on es deixa veure la nansa d'una bossa de mà. Una àvia sense esma per aguantar les parpelles. Una noia dempeus que se li escapa una llàgrima.

Estranyament es fa silenci en el vagó. Cadascú a la seva, pacientment esperant que arribi la parada i baixar. No hi ha emoció, ni divertides converses. Tot és gris i ni un amable somriure d'anem tirant o de és divendres a la tarda.

Arribem a Bogatell. La dona de davant meu, inflexible amb l'esquena ben recta i les cames ben juntetes però amb les ulleres tortes, s'aixeca. I llavors, just llavors es veu una nova cara, la meva reflectida en el vidre. No desentona en el conjunt.


ps. Quan vaig en metro normalment vaig llegint o submergida en els meus pensaments i aïllada de tot per la música. Però avui estava tan cansada que ni això. M'he posat a mirar al meu entorn.

15/11/11

Quan sents que fas justícia

Diumenge a la tarda vaig estar veient Philadelphia. Feia molts anys que no la veia i em va commoure. Moltes coses em van fer plorar i fer agafar una òptica diferent de la pel·lícula. Volia fer-ne un post. O dos; o fins i tot tres. Sobre com ha canviat la societat aquests darrers 20 anys (si, si, 20 anys!) en relació amb l'homosexualitat, o com ha canviat el SIDA. Com superem els prejudicis i ens enfrontem quan alguna cosa ens fa por. Com la discriminació encara pot ser present en la nostra societat. Fins i tot, sobre la desesperació, la tristesa quan sents que no te'n surts. Una imatge, la del personatge del Tom Hanks, quan surt de veure un advocat i està completament abatut. Fins aquesta vegada no havia entés aquella cara, aquella desesperació, resignació davant el fet de haver mostrat totes les cartes i no obtenir ajuda. De no saber per on encaminar-se.

Però no els he fet.

I avui, després d'un dia de feina ben llarg, com el d'ahir, em venien al cap unes paraules. Les que Andrew Beckett diu quan dóna el seu testimoni durant el judici “m'agrada el dret. I tant que m'agrada. Tot el que l'envolta, i sobretot, el fet que, de tant en tant, pots fer justícia”.

A mi el dret no em mou excessivament. Mai vaig voler ser advocada, és un món massa agressiu i competitiu per a mi. Però indirectament, d'una altra manera, hi treballo. Alguna vegada ja he parlat del neguit que em suposa el fet de contrariar els meus valors, el que crec quan he d'aplicar el dret. En el fet d'haver de fer prevaldre els interessos del lloc on treballo als ideals. I de lo malament que et sents quan xoquen.

Com a jurista (que no m'agrada massa, em sona seriós i pretenciós, i no reflecteix el que faig) he de buscar tots els plantejaments. Hi ha la màxima aquella que diu que l'escrit és el que preval. Però també aquella que en dret tot és interpretable.

Ahir em perdia. Sentia que em perdia i estava completament abatuda. Un Reial Decret i diferents maneres d'entendre'l. I em veia buscant maneres d'interpretar allò en el que no crec per poder donar resposta a tots els plantejaments que es pugéssin donar. Per sort, em van sostenir i algú em va entendre. I va fer que fés prevaldre el bé comú per damunt de l'interès particular.

Sento que ahir vàrem fer justícia.

I tot i que avui, el diable ja ha buscat tres peus al gat i es torna a replantejar tot, em continuo sentint satisfeta, que continuo sentint que tinc la sort de treballar en algo que realment val la pena. Feia temps que no ho sentia.



ps. No he trobat la cita textual de la pel·lícula. Ah, i també podia parlar de la meva inseguretat a la feina. Però, potser millor deixem-ho còrrer, ja que de moment tot va amunt i em veig capaç d'afrontar altres pollastes, fins i tot de plantar a un advocat d'aquells durs, durs.

11/11/11

La safata d'entrada

Ser despistada i no semblar-ho. Aquesta és la qüestió.
I no és tasca gens fàcil.


Els que et coneixen i accepten tal i com ets, doncs bé, s’enriuen quan poden (i quan no, també, i ajuda a desdramatitzar situacions). Però els que no, de vegades, al·lucinen.


I és que és una manera de ser difícil de portar, sobretot si es combina amb una altra variant complicada de gestionar: ser tremendament desordenada o caòtica.


Per no caure en l’absoluta desesperació, cal buscar-li “truquillus” a la vida.


En la vida privada, un munt. Em comporta que l’agenda tregui fum (encara que me la miri poc), que no m’importi caminar i caminar per anar amunt i avall amb les tasques que m’oblido. Que tingui post-its a la nevera per penjar-los a la porta de sortir de casa i així recordi agafar l’entrepà, posar menjar al gat o engegar la rentadora. Que les plantes siguin extremadament supervivent. Que les piles de papers i notetes s’amunteguin el mínim possible. Que els amics gaudeixin d’una gran paciència.


Però i en la vida professional? Doncs en aquesta vessant, els “truquillus” han de ser molts més. Comporta que t’hagis d’organitzar i reorganitzar molt i molt, ser terriblement conscient del teu tarannà. I podria dir que ho aconsegueixo sobretot quan la meva companya em diu que sóc ordenada. Doncs la gestió d’ordre arxivístic i de paperassa arriba a nivells molt alts. Però no és perquè m’agradi l’ordre sinó una qüestió de supervivència. I és que o està ben endreçat o morim. I o tinc l’outlook, la llibreta de notes, els arxius endreçats i els pos-its o no sortiria res de res.

Però per damunt de tot, una de les peces claus, tan a casa com a la feina, és la safata d’entrada. No m’agrada que se m’amunteguin els correus a la safata. Quan els contesto i dono per tancat un tema, els guardo en carpetes (això sí, tots ben guardadets per poder recordar). I és que si s’amunteguen a la safata, van quedant a baix i llavors cauen en l’oblit. I quan cauen en l’oblit i un dia te n’adones, llavors és una catàstrofe.

Tinc les safates d’entrada massa plenes (les del correu de la feina i les dels dos personals principals). Masses temes oberts, masses oblits i temes sense tancar. Masses coses en les que pensar. Tantes que fins i tot, temes tancats apareixen posant més càrregues de les necessàries.
Llàstima que seria una irresponsabilitat esborrar-los tots, per molt que, en la majoria de casos, és el que voldria fer. Fer net del tot, amb la safata d’entrada buida per tornar-la a omplir.






ps. Bon 11/11/11. Teniu cupó? sé, del cert, que continuaré tan pobre com fins ara. Sols desitjo que continuï lluïnt el sol. La cançó, d'Okkervil River, que van actuar ahir a BCN. D'aquells concerts que amb tot plegat ja no et pots permétre (com tantes altres coses)

7/11/11

Llamp de llamp!

Quan me'n vaig assabentar no ho vaig veure massa clar. De veritat? En pel·lícula? Però si ja han fet els dibuixos. No tenen idees. No em feia el pes.

Després vaig llegir una entrevista. Resulta que els directors i productors son l'Spilberg i en Jackson, dues bèsties del cinema, que sempre ens fan gaudir de la butaca i emocionar-nos com nens. Però no. De veritat, un còmic al cinema? I aquesta barreja dibuix-carn i ossos? Una mica cutre, no?

Finalment i per acabar-ho d'adobar, resulta que els Dupont i Dupont son Hernández i Fernández!!!!!!! Llamps de llamps, això és imperdonable!!!!!!!!!! com serien els insults d'en Haddock? I les trastades d'en Milú? Què estrany tot plegat.

El misteri estava servit. De veritat El secret de l'Unicorn s'ho valdria? Mmmm, no em convencia gens ni mica.

Però poc a poc, el cuquet es va arrelant, i sense saber com arriba el dia de l'estrena i tens unes ganes immenses de veure aquesta pel·lícula. En català, tal i com has llegit els llibres, al cinema, en gran, a emocionar-se i deixar-se emportar per la fantasia del tot és possible dels còmics.

I que consti que no sóc pas com ara en diuen Tintinóloga. Sols he tingut un parell de còmics a casa, però recordo haver-los llegit tots a l'escola i anys més tard als vespres quan feia de cangur. Això si, el lavabo de casa és presidit per la portada del Lotus blau, que em va portar ma germana de Brusel·les.

I gaudeixes com feia temps que no gaudia al cinema, amb un nen al costat que semblava envadalit a la pantalla, mentre ric amb en Milú, em fascina com d'aconseguit està el Capità i fins i tot em commociona la fisonomia del Tintín. Reconec petites coses d'altres llibres i em deixo endur des del primer instant, des del primer fotograma de la capçelera, de la música i de les imatges.

Això és cinema. D'entreteniment, però CINEMA. Passin i vegin, que tots els maldecaps s'esfumaran.


ps. I per cert, com m'agrada el cinema en català! de debó, no creuaré la ciutat en una militància aferrada a veure pel·lícules en català, però tan de bó, n'aprenguin després de veure la sala d'ahir plena. I entenguin que si doblen més cinema en català, més gent l'anirà a veure. Que no s'hi val pel·lícules de poca tirada o en sales apartades.

La foto, que li vaig dir al Porquet que la posaria, i és clar, no podia no posar-la. Però com m'ha costat fer una foto al pòster que es veiés que era el lavabo i quedés una mica decent. A, i que xulo és el Picnik!, com ajuda que les fotos semblin més maques.

4/11/11

Esl primers dies d'universitat

Aquesta tarda he vist les pestanyes més llargues del món. He vist un dels nens del centre, que quan era petit tenia les pestanyes més llargues del món, tant, que se li quedàven enganxades i doblegades als vidres de les ulleres. Té uns ulls preciosos i ara que ja no porta ulleres s'entesta en mig tancar-los per fer-se l'home dur i interessant.

Perquè sí, aquell nanet que va aparèixer quan encara no tenia els 6 anys i que sempre ens va acompanyar amb aquell somriure mig melancòlic mig espantat de qui no ho passa gaire bé ni ho té fàcil a la vida, doncs aquell nanet ja és tot un homenet de 18 anys acabats de fer.

Com passa de ràpid el temps (i que iaia que em sento dient això), però aquell grup, un dels més recordats per tot el que van fer ja s'han fet grans.

Gràcies al facebook (si, si, el facebook) vaig seguint la seva pista (tafanejant sense malícia) i alguns d'ells han començat la universitat. Sempre seran els nens dels Goril·les, crec que mai els sabré veure com joves i adults. Però sí, alguns d'ells han començat la universitat i els primers dies anàven explicant les aventures. Era molt divertit.

Em van transportar als primers dies meus de la universitat. Com aquells primers dies coneixeria gent que ha passat a ser molt important. De qui aprendria i continuo aprenent molt. Recordo la primera persona que vaig conèixer, justament a la cua de secretaria fent la matrícul·la, o les del primer dies, les mallorquines rossetes que em van acollir amb els braços oberts entre tanta gentassa. Crec que les persones de la universitat que encara son presents a dia d'avui van ser precissament les que vaig conéixer els primers dies, els primers mesos. Tot un món nou que s'obria davant nostre, tot una nova aventura, l'aventura que després ha anat canviant i que perdurarà. I que ara veig que es repeteix en els ulls (o més ben dit, en les paraules escrites) de tots els noiets i noietes.


ps. el noi de les pestanyes més llargues del món no va a la universitat, però com li dic no per anar a la universitat li assegura un futur. La seva personalitat és el que el farà triomfar, n'estic segura. Però això ja és una altra història.

Per cert, altra cosa és el que implica tenir al fb menors (que no m'agrada massa, la veritat, però tampoc els sé dir que no). Però això també és un altre post.

Ps2. A algú li agraden els canvis del reader? D'acord que no m'agraden els canvis en general, però aquests no valen res!!!


2/11/11

Aquesta nit ha plogut


Es veu que aquesta nit ha plogut. Ho han dit els tolls d’aigua pel carrer a l'hora d'anar a treballar.

El sol ha sortit i s'ha amagat durant tot el dia, jugant al gat i la rata.

I ara torna a ploure.

Aquesta nit passada no he sentit ploure, tampoc m'han escalfat els rajos de sol i ara, torno a no escoltar la pluja.

Dormiria hores i hores, tan profundament com pogués i sé que per més que dormís, em continuaria sentint cansada.

I és que el caparró no descansa.

Novembre porta el fred, els colors de la tardor, les nits eternes. Temps de recolliment, temps d'enyor i melangia. Temps per retrobar-se a un mateix?



ps. i mentrestant fantasejo pensant que Arya seria un bon nom de gata, encara que sempre havia pensat que si tinc un altre gat (recomenat per la veterinària del Puck que sigui una famella, pel caràcter que té el gatet) es diria Eowyn (és clar que el Puck també s'havia de dir Bagheera, la pantera negra, el meu felí preferit). La raó em diu que no he d'agafar un segon gat, segurament no ho faré, però com m'agradaria.

1/11/11

Sopars a casa


Fer sopars a casa tenen aquesta tradició. No puc parar taula. Les coses queden al moble de davant el sofà. Les copes esperant ser omplertes amb vi, els coberts recollits i els plats per ser servits ben calents. L'amo té que ficar cullerada i sempre està inspeccionant tot detall, de manera que és impossible parar taula. Però de fet ja em va bé, que sempre vaig tard i atabalada amb el menjar. És l'excusa perfecte i la marca de la casa. M'agrada que sigui d'aquesta manera. Que la gent sàpiga on trobarà la copa de vi per ser servit i que sigui a un lloc diferent de la taula.

Avui (o ahir com es vulgui entendre), l'amo, fins i tot ha embolicat la troca encara més. I en una trucada al timbre, s'ha espantat tant que ha tirat dues copes de vi per les estovalles, fent que acabéssim sopant damunt d'estovalles de paper i les estovalles en una galleda a la banyera esperant ser rescatades.

Ell sempre mana. Fins i tot en els antiestamínics que s'ha de prendre un amic. Té el pèl massa llarg (i jo passo massa poc l'aspirador). Sempre vol anar a la falda de qui li fa por, sempre vol cotillejar-ho tot i sovint té que acabar com si estigués castigat en una habitació (i això em sap greu, perquè mira que s'ho passa bé quan va de falda en falda, deixant-se acaronar de valent o mossegant per deixar empremta).

El que m'agrada i alhora em sap greu de quan venen els amics a sopar a casa és que ells acaben cuinant, fent-se seva la cuina, traginant les coses amunt i avall. I jo atabalada sense controlar res. És deliciosament, un desaste encantador.

I la castanyada, sembla que un punt de trobada de casa, un punt de trobada perquè passin tot de coses, com fa dos anys que gairebé incendiem el pis posant les castanyes al forna amb paper de diari. I avui perquè ens retrobessim en aquesta ratxa, desastrosa per molts, dolça per uns quants. I que espero que ens encomanin. Per tornar-nos a explicar les coses del dia a dia, els viatges que comencen, les panxes que creixen, les vides que anem constuïnt malgrat costi.

M'agraden aquestes trobades a casa. Malgrat l'amo sigui incomprès, malgrat vagi atabalada i em faci molt mal el peu, malgrat els antiestamínics, i malgrat demà tingui feina de valent. Quan marxen, em sento amb un somriure commovedor. Oferir casa meva és un regal i que vinguin a casa també és un regal. I és que no hi ha cases de ningú i casa meva és casa vostra.



ps. desitjo que passeu molt bona castanyada. Encara que vagi tard en el meu desig.

La cançó no sé si s'adiu, però és que comença novembre, un mes preciosament melancòlic que m'agrada especialment ( i no sé perquè).

30/10/11

Les coses de Can culer


Ahir vaig anar a Can Barça. En tenia moltes ganes i és que hi anava amb una amics que aquesta temporada tenen uns abonaments. Em feia especial gràcia, ja que quan hi vaig ho faig sola, i allà em trobo amb mon tiet i els amics de mon pare (i és que a casa sols és soci mon pare, la butxaca –ja prou dolorosa el setembre i gener- no dóna per més, i ens anem repartint els partits. I que el meu tiet no hi vagi i pugui portar algú, és una mica missió impossible).

Ja ho he explicat molts cops, si sóc culer i futbolera és per les tardes de petita al camp, per anar als partits del mini, del Palau, les banderes, els bikinis i córrer amunt i avall de Can Barça amb mon cosí.

És com si fos casa meva. És gegant, hi ha molta gent però no hi he passat mai por. Tan et trobaves els venedors ambulants de coca-cola com en Kubala que et somreia i picava l’ullet. El Barça perdia, la gent rondinava i els puros fumejàven. Però allò era una casa.

On és aquest Barça? Per mi, això el feia més que un club, la pertinença a alguna cosa que et feies propera. Ara, tan majestuós, tants turistes, diners i seguretat fan del camp un espai molt més impersonal. La gent ja no es coneix, els treballadors no tenen perquè viure els colors. Tot és tan diferent.

Ahir havia d’anar de tribuna a lateral per trobar-me amb els meus amics. Mai hagués tingut problemes per anar-hi. Ahir no hi havia manera, amunt i avall i ningú em deixava passar.

Entenc que la seguretat ha d’anar per davant de tot, però de vegades s’arriba a certes absurditats que fan que una bona estona pugui ser un suplici. Que no era un Barça-Madrid o una Champions!

No vaig poder veure el primer gol del Messi, però el segon ja estava amb els meus amics. No en veuria dos més, però això és per una altra marca de la casa, estiar de txatxara o a l’inòpia en el moment que algú marca.

Crec que si no es cuida el soci, aquest deixarà d’anar. És clar que això a la maquinària no l’importa, hi ha tanta cua i tants turistes que volen entrades que, a qui l’importa que es vagin perdent les arrels del club? Sort que els jugadors i tècnics encara les tenen. Però, desenganyem-nos, ara és la glòria, el 5-0 d’ahir fins i tot un tràmit, però no sempre serà així i hem d’estar preparats perquè això passi. Els qui vam viure jornades estrepitoses amb l'estadi mig buit, ho sabem, la resta?

Ps. Això si, m’ho vaig passar molt bé! Cridant i cantant poc, la vergonya em podia, però ballant en Jean Luc creuant les graderies per marxar.

Segurament no tinc raó, però la mala estona et fa veure les coses amb poca prespectiva. I els socis es queixàven de moltes més coses que van canviant. Potser no ens sabem adaptar. Potser millor quan érem un equipet amb aspiracions, quan els partits es jugaven a les 5 de la tarda i tot era més fàcil.

A casa el Camp Nou és Can Barça o Can culer. I la veritat és que no sé perquè li diuen així, però sempre m'ha fet gràcia.

La foto, de ma germana, el dia de celebració de la Champions de la temporada passada.

24/10/11

Què pot passar una tarda de pluja?

Què pot passar quan has tingut un dia horrorós a la feina? Què et pot passar quan els maldecaps dels pares et saturen i vols fugir a casa teva? Què et pot passsar quan vols parlar, dir el que sents, explicar el què em passa i perquè em passa, que no és pas el que sembla, però que els nusos es tornen a posar a la gola en rebre indiferència, compassió i mentida piadosa? Què pot passar quan comences a creure que totes les pèrdues de darrerament eren sols un entrenament per afrontar aquesta? Què pot passar quan plores i plores com una magdalena per culpa de les hormones? Què pot passar quan has d'anar al hiper sense ganes, amb el cabell encrespat de la humitat (i que de tant curt que és no puc recollir de cap manera), els ulls inflats, un gra prominent a la barbeta, la roba mig desmanegada i mullada amb el paraigua que regalima?

Doncs passa que et trobes un rollete de l'estiu mal gestionat per part meva Que just quan encaro el passadís de la nevera dels formatges és allà, mirant envadalit la secció dels formatges italians.

I jo amb aquestes pintes!!! Com si fos un membre del Ballet rus fent el Llac dels cignes entre camemberts i parmesans, dono mitja volta i començo a caminar ràpid en direcció contrària a qualsevol lloc, intentant pensar ràpid el què dir, intentant recordar que podia passar, que també viu a prop, i decidint que no em sento capaç d'encarar la situació. Amb el cistell buit, decideixo que no sóc prou extrovertida per anar-lo a saludar com qui es troba amb un amic que fa temps que no veu, ni puc temptar la sort i fer la compra com si res o trobar-lo a la cua de les caixeres, que ja se sap que de ràpid no tenen res. I vull marxar, però la sortida sense compra és just a l'altra banda i de tan ràpid que intento anar rellisco i gairebé caic. Per sort, els reflexos encara son a lloc i només semblo una surfera sense taula. Crec que mai ningú ha travessat l'hipermercat tan ràpid i acabo a un altre super força més car que el primer.

Ara, ja sana i estàlvia a casa, amb la pluja que torna a caure insistentment em pregunto què coi faig. Me'n ric de mi mateixa, de l'absurd que és tot plegat i com hauria d'estar acostumada a aquestes coses. Que quan et vols trobar a algú, no te'l trobes i quan no, doncs aquell és justament el moment. I que sóc especialista en això i pensava que estava preparada per tot. Però sobretot em repeteixo com hauria de ser capaç de no donar tanta importància a les coses que no tenen.

I finalment, ric. Em podria enfonsar encara més però no, em ric de mi mateixa, de lo gran que és aquesta ciutat i lo petita que pot ser; de lo gran que és l'univers masculí i de les casualitats que es donen. I que tot és inevitable i possible, que res m'hauria de sorprendre. Quin desastre estic feta.

Això si, ara ja gaudeixo de la pluja. Potser les idees es comencen a aclarir.




ps. Sols espero que no m'hagi vist, quina vergonya. Per cert, que guapo que estava!


21/10/11

RC: Temps moderns


Em dic Charles. Porto molts, moltíssims anys treballant de mecànic del cor. Diuen que tinc un do per arribar als racons del cors de la gent, per fer-los riure i per fer-los plorar, desofegar-los si cal. No és una feina senzilla, requereix molt d'esforç, tenacitat, elasticitat i molta paciència; les peces són tan delicades que un mínim descuit pot suposar una catàstrofe. Són tan petites que sovint no es veuen amagades entre mil i un engranatges, vasos comunicants i floritures.

Em diuen geni, i la fama i la fortuna em precedeixen. I és que tinc el millor sou: fer bategar els cors, generar somriures i endorfines, generar vida.

He netejats cors plens de brutícia, de rancúnia, de dolor. Cors malmesos per vides poc saludables, per persones que no s'estimen gaire a elles mateixes i es maltracten.

He guarits cors trencats, bocins que semblaven no poder-se recompondre, peces perdudes enmig d'un oceà de llàgrimes.

He escalfat cors glaçats on semblava que seria impossible desfer, gèlids, rocosos, innaccessibles.

He fet pessigolles a aquells cors mandrosos o tímids, aquells que necessiten una empemta per fer fluir la sang i bategar amb força.

Però ara em sento perdut, no sé trobar el defecte o la peça espatllada d'aquest cor. No sé quina vàlvula puc bombejar per ajudar-lo a tornar a sentir amor. Busco i rebusco la manera de tornar-lo a fer funcionar. Però no hi ha manera. Està tan esgotat.

No em puc rendir, no em vull rendir ara, seria un fracàs dolorós, imperdonable. Tornaré a mirar de nou totes les peces, li faré beure els millors olis, li faré agafar força, l'acariciaré tan delicadament com sàpiga perquè torni a sentir-se estimat, però encara que sigui el darrer cor que arregli, que em porti anys i panys, no el puc deixar marcir d'aquesta manera.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. No té a veure massa amb el títol del film i del fotograma, i quan escrivia m'enrecordava d'aquest llibre.

18/10/11

West side story. 50anys

Avui fa 50 anys que es va estrenar West Side Story, diuen que el musical més famós, i per mi, el millor. Mai he vist aquesta peli al cine, però la recordo com de les primeres que ma mare em va deixar veure, sens dubte sabia que m'agradaria (i també perquè la Natalie Wood és la seva actriu preferida, sens dubte s'assemblaven molt)

Joves rebels, una ciutat que espanta, ball, música i amor. I tot amb un cine que ja no es fa, on es posa cura en tots els detalls, que sense dir res, sols amb quatre notes et deixa la pell de gallina i t'emociona. I és que sols començar ja estàs en tensió, sabent que no es tracta d'un barri de flors i violes.



Els Jets i els Tiburones, i és clar sent petita, des del principi et posiciones amb els jets, es feia difícil no fer-ho. El Rick, el noi ros que mai m'he aprés el nom, el babyjohn, el del jersei de llaneta o la noia que no la deixen ser de la banda.

Intenten colar-nos que son joves, adolescents, suposo, però no cola i fan un ball en un gimnàs, Mambo!!! (si voleu tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel so de la trompeta, fantàstic).



I enmig, una de les cançons d'amor més conegudes, i perquè no dir-ho, pasteloses. I és que suposo que la cara de peix bullit del Tony mai m'ha convençut i la fleuma de la Maria era massa cursi per mi.



Per això el meu personatge preferit era l'Anita, suposo per ser més pícara, perquè l'actriu es deia Rita (Moreno) o pel vestit lila, quin vestit, sempre he ballat la millor de les cançons de la pel·lícula pensant que duia aquest vestit lila, impressionant (i que consti que fa un munt de vergonya reconéixer això).



Hi havia un moment cursi, cursi, d'allò tan ensucrat que feia una mica de cosa, però el cert és que quan les noies estem enamorades irradiem somriures, qualsevol cosa ens fa gràcia i res ens pot enfadar.



Però la pel·lícula de cursi només té moments, ja que els Jets i els tiburón, d'amics no ho son gens. I arriba un moment que tot s'ha de precipitar, començant per cànon espectacular.



I se suposa que per damunt de tot, l'amor és el que guanya. I aquesta és una de les cançons d'amor més boniques i versionades de la història. Perquè l'amor és allà fora, en algún lloc, algun dia.



L'escena final de West Side Story és tan colpidora que per més vegades que la vegi, sempre em fa plorar. Sempre m'agrada, sempre m'emociona. De gran, he aprés que és una versió de Romeu i Julieta, que parla de l'immigració, dels conflictes socials, de l'odi, de la venjança, de l'horror que és capaç l'home, de la tristesa, i sobretot de l'amor, de l'amistat i també de l'esperança, de la superació i el creixement (com creix com a dona la Maria!).

Sens dubte una joia.

ps. I la veritat és que no crec que aquest post surti com el tenia pensat, ja que he comés l'error de mirar la darrera escena i ja estic plorant com una magdalena.
Seria una gran idea que alguna sala reposés pel·lícules antigues (com fa el cinema Urgell, que un cop al mes reposa pelis dels anys 80 però amb grans clàssics.)