23/11/14

Carretera i manta


"I just came across some angel,

out among the danger somewhere

In the stranger's eye."




Recòrrer carreteres. Oblidades. Buides. Misterioses. Amb corbes, línies rectes, ports, baixades. Revolts tancats, creuar un pont, descobrint paisatges mai vistos. Boscos densos, prats amb el blat sembrat. Terres argiloses, terres calcàries, que dibuixen les nostres arrels.


Recòrrer pobles fantasma, despoblats, amb un llarg ahir oblidat. Una torre de guaita i un rierol que es pot desbordar en qualsevol moment. Viles comtals. Història dels nostres avantpassats.

Recòrrer verds, grocs, ocres, marrons, vermells. Fulles de mil i una tonalitats. Bellesa en estat pur, a tocar de les mans. La tardor que et dóna la benvinguda quan el fred no es vol presentar.

La senzillesa de tot el que tenim. Del que ens envolta. Del que som, que no ens cal gaire més. Dies que s'incrusten a la memòria dels dies viscuts. Sense necessitat de gaires fotografies, records que perduraran en nosaltres.

ps. Fa cosa d'un any, o potser una mica més, vaig agafar una por absurda. I que em preocupava. Por a anar en cotxe. Em sentia molt insegura anant en cotxe, i això que a mi sempre m'havia agradat molt. Però anant amb algunes persones, encara que me les estimi com pot ser mon pare, havia agafat por. Ahir,la vaig superar. Em vaig tornar a sentir segura dins del cotxe, i ni la velocitat, ni la conversa em va fer sentir en cap moment por. M'encanta.
I com que no vaig fer gaires fotos, un diumenge musical, amb una cançó que em toca el cor. Com diria en Ferran, diumenge musical. 

19/11/14

Un post it a la taula

Feia una setmana que es preparava. Des del dia que el director li va dir que ella s’encarregaria de fer l’entrevista, no havia pogut pensar en res més. Era la seva oportunitat. S’havien acabat les correccions, passar notes mentre un altre periodista feia la feina bonica, investigar per fer les preguntes, fins i tot redactar-les per en canvi no tenir un reconeixement. Però s’equivocava, el reconeixement de la feina feta arribava per fi. I de quina manera: una entrevista amb el cantant del seu grup preferit. Es sentia la dona més afortunada del moment.

S’havia pensat totes les preguntes. Les formals sobre el disc, la gira, els projectes paral·lels, les fans. Les personals: la família, el preu de perdre l’anonimat. I alguns tocs de surrealisme banal que sempre queden bé i agraden molt als modernets. Havia assajat davant el mirall l’entonació, el com fer les preguntes, donar el millor somriure. Paraules curtes. Definitòries. Precises.

S’havia emprovat totes les combinacions possibles del seu reduït vestuari, havia anat a la perruqueria, s’havia arreglat les celles i s’havia posat perfum. Per fi arribava el dia. Es sentia bonica, poderosa, segura d’ella mateixa i convençuda que seria la millor entrevista.

Calia passar per la redacció. havia quedat amb el fotògraf allà, recollir les notes, la gravadora i sobretot, que la cap de comunicació li digués on s’havien de trobar. S’imaginava fent l’entrevista en una cafeteria cool de la ciutat, d’aquestes amb taules de marbre i cadires diferents. Amb els sifons de decoració i fent un vermut amb unes olivetes. O potser, seria en una cocteleria de renom, rient sobre com de bé van els bloddy mary. O es podria aprofitar el sol d’hivern per pujar a Montjuïc i buscar un racó bucòlic on sortirien unes fotos fantàstiques.

Però en arribar a la taula es va trobar un post-it a la taula: no hi ha sessió fotogràfica, hi haurà un altre reportatge en portada. A les 12h al Zurich.

Com? Es va quedar glaçada. Sense foto i al Zurich. El lloc amb menys glamour que es podia imaginar. Enmig de la plaça Catalunya, amb el brogit de trànsit, els turistes amunt i avall. Soroll i presses. Tot en el seu imaginari, s’havia caigut com una torre de cartes.

Va arribar i el va trobar parlant amb un cambrer. Anava sense afaitar, amb ulleres de sol, vestit com si no s’hagués mirat gaire al mirall amb una samarreta del David Bowie una mica atrotinada. De sobte, no va saber què fer. Si s’hi apropava, què li diria? De sobte, tota la seguretat s’havia esfondrat encara més. Però no podia passar-li això. Va respirar profunt i s’hi va apropar. Es va presentar i ell li va somriure. Li va explicar que el lloc l’havia triat ell, que hi anava sovint i que li havia demanat al cambrer que li guardés una taula de les que es troben a la paret, que son les millors, doncs es pot contemplar el brogit de vida de la ciutat des d’una calma que sembla impossible. Des del Zurich- va continuar mentre esperaven pacientment la taula- es pot contemplar la vida. Els enamorats que es troben per primer cop, aquells que fa poc que han començat i no poden deixar de fer-se petons apassionats, amics que fa temps que no es veuen, adolescents que no saben què fer i sols estar al carrer ja els sembla meravellós. Sense sostre que vaguegen buscant una mica de confort enmig del ciment, joves intentant ser punks però que després en tenen ben poc. Mares que acompanyen les seves filles i que veuen que ja s’estan fent grans, parelles grans que es donen la mà com quan eren nòvios, algun que altre lladre que intenta esmunyir-se i aconseguir el dinar. Molts dels personatges de les cançons han nascut aquí, fent un simple cafè.

I de cop i volta, tot va ser meravellós. Van seure, van demanar un cafè en llet i van contemplar calmadament  tot el que al seu voltant es movia a un ritme frenètic. Van jugar a crear històries, a posar-hi esperança en les cares tristes i somriures a les emocionades. Es van explicar somnis que es fan realitat, malsons que no esperes viure, alegries i tristeses d’això que se’n diu viure. Totes les preguntes, típiques i tòpiques ja no tenien sentit, cada paraula esdevenia emocions molt més profundes. I es van fer un selfie que ella guardaria tan sols a la memòria del mòbil sense compartir-la enlloc.


Va ser la millor entrevista que faria mai, l’inici d’una carrera professional d’èxit. Però, sovint, quan es sentís aclaparada per la feina, quan les entrevistes la portessin a recòrrer mig món, quan s’enfadés amb la seva ajudant, quan el fotògraf li reclamés un somriure més, tornaria al Zurich. Seuria amb l’esquena a la paret i redescobriria el que realment mereix importància.

ps.Aquesta és la meva aportació al projecte de la Gemma, la Cantireta, la Sílvia i la Glòria. Espero que us agradi.

10/11/14

El 9N que vaig viure



Podria intentar escriure el que ja tothom ha escrit, que si una jornada històrica o la importància de tot plegat. Podria intentar fer veure que hi entenc i assegurar el que crec que pot passar ara, però de fet, tot és tan incert, que res té validesa al cap de cinc minuts. Fins i tot podria intentar donar la visió optimista o la pessimista dels resultats. podria parlar de LA foto, o dels jugadors de rugby placant els feixistes.

Però el cert és que això, tots ho sabem i molts en parlen molt millor.

No sé què passarà demà. Cap de nosaltres no ho sabem. Però si que sé que ahir va dels dies que tots els que ens estimem la nostra terra recordarem sempre  i que ens canviarà segur. D'ahir comença un demà i que el que ara necessitem és saber com serà aquest nou país. 

Sobretot, va ser important perquè tens present tots aquells que estimes. Aquells que tenen clares les seves conviccions, aquells que arribat el moment s'han implicat quan mai ho havien fet, aquells que amb un somriure tiren endavant malgrat tots els malgrats perquè la idea de ser lliures, ho pot tot.

Fa un any, una senyora ja gran ens demanava a molts que si us plau, no féssim ulls clucs. Que mai hauria imaginat que estaria vivint aquell moment. Ahir, el més emocionant per a mi, era veure la gent gran anar a les escoles o altres espais a votar, a participar. Amb cadira de rodes, sota la pluja, amb la ma tremolosa, plorant fins i tot. Persones que no podien haver anat a la V o a la via catalana, que veuen la seva lluita tirar endavant. O veure les famílies amb els nens posant el sobre a l'urna. 

Passar-nos les fotos, comentar la jugada, estar pendent que els voluntaris que coneixes estiguin bé. Al·lucinar amb les dades de participació, riure amb el video de la confrontació de l'ovella amb la guàrdia civil, contrastar informacions amb els mitjans de comunicació de l'estat, emocionar-te per les cues internacionals de tots aquells que han marxat o han hagut de marxar. I saber que la responsabilitat comença amb els nostres actes. Pensar i repensar què passarà ara, tenir present que potser tot està més que estudiat i dir-te que no, que això ja no hi ha qui ho aturi. Que els catalans ens hem fet grans.

I acabar el dia escoltant les paraules del President abraçada al teus braços.

ps. Segur que tots vau viure plens d'emoció el dia. Espero les vostres emocions!

5/11/14

Bocins d'octubre


Comanda a Caterina Pérez
Començar les classes de zumba
El primer concert del Joan Dausà, una delícia.
Una tempesta que et desperta i et convida a seguir al llit.
Donar-li una segona oportunitat a un llibre i que et remogui tan per dins.
Les altres al vuit8ena.
Conèixer una escriptora de les emocions.
Sant Jeroni, 1200m a Montserrat.
Recital i vermut.
Nous reptes.

ps. I quins han estat els vostres bocins?