28/1/15

Set dies


D'aquí set dies el blog fa set anys. Aquesta és l'entrada 796 i fa dies que havia pensat que seria genial escriure el post 800 el dia del 7è aniversari. Buf, això vol dir que en set dies hauria d'escriure tres posts més.

Impossible?

Temps enrere, no. Ara,.....

Per què estic menys a la blogosfera i/o escric menys? Havia tingut etapes de tot, de poca inspiració, de tenir masses pensaments, o poca motivació. Això, fa temps va acabar. Fa més d'un any que em dic que tinc ganes d'estar al blog, d'escriure, de reformar el blog, de compartir la vida, de saber de la vida dels blogaires, de compartir.

El cert, però, és que he anat incorporant moltes coses a la meva vida. I és clar, quan afegeixes, n'has de treure. La vida només té 24 hores al dia. I ja no tinc 20 anys (però en molts moments encara no ho assumeixo). 

La feina cada cop demana i exigeix més, vaig més cansada i faig hores de més. Els amics continuen sent el meu motor, però viure a l'altra banda de la ciutat, no és fàcil de gestionar, i sovint em desgasta emocionalment. La família darrerament ha ocupat molts moments que no acostumaven a tenir. Els pares es fan grans i és una qüestió no massa fàcil de digerir. A més, diferents qüestions familiars m'han alterat moltíssim, i en segons quins casos, encara no sé gestionar i em fan aïllar-me. I l'entitat on estic, doncs no acaba d'arrencar, i això em desmotiva i em demana estar al canó quan ja no tinc edat i no vull que sigui la meva prioritat (fet que em fa sentir molt malament, per altra banda). I... ah,.... tinc una casa i un gat que he de cuidar!

A tot això, li sumo un club de lectura que m'aporta moltíssim, sortides teatreres, noves amistats, responsabilitats dins de l'entitat, noves aficions com el ganxet, una aposta que em demana fer exercici tres cops per setmana o un noi que viu a 40km però que sembla que visqui a 400 i que veig en compte-gotes.

I no en trec masses. Sols una responsabilitat i un avís que aniria a poques reunions (i que visc malament cada cop que decideixo que tampoc hi vaig).

I què passa? Doncs que el blog se'n resenteix. Ja no hi sóc tant com voldria. Però molts dies quan abans al vespre tenia l'ordinador a la falda i us llegia, ara estic esgotada. I ni obro l'ordinador.

No sé si així podré seguir massa temps. No pel blog, eh, però si pel ritme vital que porto. Em veig malhumorada, capficada, lletja. Ha de venir un canvi.

Sols espero que el setè any de blog ho porti i us ho expliqui. Perquè el món dels blogs em continua semblant genial, i he tingut la sort de conéixer gent fantàstica. No podria dir noms, però molts sou molt especials.

Així doncs..... m'ajudeu a pensar tres posts fàcils, senzills i ràpids d'escriure perquè el dia 4 de febrer pugui celebrar el setè aniversari del blog amb el post 800?

ps. Aquest post és arrel d'un comentari d'en XeXu a la celebració del Roda al món i torna al blog. 
Ep. m'encantaria que em féssiu propostes de posts!

23/1/15

Fer-se el sord

El Equilibrio Es Imposible (Con Santi Balmes) by Iván Ferreiro on Grooveshark


No m'agraden els crits.
Em molesten. No ho puc evitar.

No m'agrado quan crido, 
perdo tota credibilitat. I em matxaco per fer-ho.

I faig com si res. Com si no anés amb mi.
Fins i tot als crits sords.

Sobretot dels sords.
Aquells en els que em demanes que et deixi.

He après molt bé a fer-me la sorda.

ps. Però el silenci no pot durar sempre. La por s'ha de vèncer algun dia. I sé que jo l'he vençut. Puc donar temps, però no una eternitat.
ps2. M'encanta quan porto dies i dies pensant un post, o dos o tres, i quan et poses davant del blogger, surt una altra cosa. Per cert, per fi divendres.

18/1/15

RC: Hip, Hip, Hurra!



I aquí estem. Un any més. Els meus set germans brindant, com si no passés res entre ells. Després, la resta de l'any, rondinen, es barallen, discuteixen entre ells. Però el dia de l'aniversari de la mare, tot s'esvaeix i ens retroba aquí, al jardí de casa, amb les meves dues cunyades i l'única neboda. Bridem: pels que estem, pels que hi van ser, pels que venen i vindran. Per tot allò que ens uneix, per tot allò que som: els Barbaroja. Tan debó fossis aquí. Però, de fet, hi ets.

Ps. Una nova proposta de Relats Conjunts.

14/1/15

Ítaca en una tassa de cafè

Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

ps. Ahir em vaig topar amb una foto en un blog de les espanyes. Trobar-se una cita del poema en una tassa de cafè; meravellós. Em va recordar que vam comprar un retolador per pintar ceràmica. I també em va fer rellegir el poema de Kavafis en la versió de Carles Riba. Avui, per molts motius que porto al cor, m'és molt present. Són dies complicats al grup d'amics, dies de canvis. Anys de canvis. 

7/1/15

Una presa de xocolata i dues copes de cava rosat

Tenia un post fet, apunt de publicar. Lligat, trenat, escrit. Des de ben endins, de les entranyes. D'aquells que fa temps que no escric i que m'agraden. I per primera vegada des de que tinc blog (i aviat en farà set anys), no el vull publicar. No perquè em faci vergonya, no perquè tingui por de qui el pugui llegir. No. Res d'això. Només perquè hi ha coses que no només són meves. Són de dos. De l'un davant de l’altre a la taula. D'una presa de xocolata i dos copes de cava rosat.
ps. Ha estat un final d'any i començament tan difícil. Per sort, sols ha estat una manera de posar moltes coses en ordre. I mirar endavant.
El post no el llenço, me'l guardo per mi. I desitjo que algun dia, li pugui ensenyar.
ps2. Per cert, molt bon any nou.