30/12/14

Balanç 2014



Miro el balanç personal de l’any passat i llegeixo sentiments que ni recordo perquè els vaig sentir. El llegeixo i em ve al cap el que darrerament penso de mi mateixa. Sóc tan negativa amb mi mateixa, em permeto tan poc ser feliç, que així, acabo no sent-ho. Mai estic satisfeta amb el que la vida m’aporta. I és molt.

Aquests dies, també he mirat correus d’uns quants anys enrere. I em sorprenc. No sé dir si em reconec o no. Segurament, si. Perquè en el fons sóc la mateixa, però sé que he modificat actituds. I ara em veig, i m’agrado en relació amb com era abans. Potser, no a tothom agraden aquests canvis. Potser, a algú altre que ja no hi és, agradarien.

Darrerament, quan sovint em passa alguna cosa i de seguida em ve el plantejament negatiu cap a mi mateixa, intento capgirar-lo, veure’l des d’un altre punt de vista, no pas disfressar-lo, sinó simplement, veure-hi l’altra cara de la moneda. Alguns cops no me’n surto, eh! I surt la rits negativa i trista, però reconec que quan puc valorar les coses que em passen des d’un punt de vista més positiu, tot és molt més clar.

Al balanç 2013 no em posava reptes, només em demanava ser valenta. I ho he estat. Molt. I n’estic molt orgullosa.

Ha estat un gran any. Un gran any que no m’acabo de permetre de gaudir; noves pors que afloren, neguits i un pes que allibero que no sabia ni que tenia, per molt que m’espanta. Però suposo que és part de tot el que m’encadena i del que, poc a poc, vaig alliberant-me. Tots tenim les nostres cadenes i per gaudir plenament del que la vida ens ofereix, ens n’hem d’alliberar.

Ha estat un gran any, amb una paraula clau: amor. El viscut en els esdeveniments més importants: el casament de la meva germana i el casament de dos bons amics han marcat bona part de l’any. Preparar-los ha estat emocionant, ha estat com poder-nos impregnar de la felicitat de les parelles. L’estima, complicitat, bon rotllo i moments deliciosament viscuts al club de lectura, que m’ha portat a conèixer grans dones, a tornar a gaudir llegint i passar grans moments. I sobretot, l’amor d’uns ulls de color mel, que han tingut molta paciència amb mi, d’una connexió que quan estem junts no ens cal res més. No sé si arribarà a bon port, els dubtes per les dues bandes hi són, però se suposa que amb amor, podrem amb tot.

La superació de la malaltia d’una amiga, l’estabilitat laboral o el procés, també han estat moments ben importants.

Com deia al balanç de l’any passat, hi ha coses bones i coses negatives, i d’aquestes, tot i que hagi estat un bon any, n’hi ha: la malaltia de la mare, amistats que marxen o d’altres s’esquerden per molt que intentem posar-hi remei, el centre que no acaba de funcionar o l’anar massa atabalada amb masses coses i que fa que sovint m’oblidi de dates, de coses que he de fer, no arribi als llocs,...

Pel 2015, com vaig posar a la felicitació, demano canvis. Tan a nivell polític, social, com personal. De reptes: faig com l’any passat, un: cuidar-me i sentir-me bé amb mi mateixa. Un gran repte, eh!


I tot el que pugui venir o passar, l’intentaré viure de la millor manera. Amb la millor cara.

ps. No és ben bé un balanç d'any, potser més aviat un moment de mirar-me endins. I de tant en tant, em cal.
Ah, i com li vaig dir a l'Assumpta, un altre repte és tornar a ser més constant al blog! a veure si m'en surto!!
Petons i que tingueu molt bona sortida i entrada d'any!

29/12/14

Resum 2014. Pel·lícules i llibres




"El amor, creía ella, debía llegar de pronto, con grandes destellos y fúlguraciones,

huracán de los cielos que cae sobre la vida, la trastorna, arranca las
voluntades como si fueran hojas y arrastra hacia el abismo el
corazón entero. No sabía que, en las terrazas de las casas, la lluvia
hace lagos cuando los canales están obstruidos."
Madame Bobary


Cada any ho havia volgut fer, però en ser desendreçada, cap any havia aconseguit fer el llistat de pel·lícules vistes i llibres llegits.

Però aquest any, ho he aconseguit (crec, doncs molt em temo que me n'hauré deixat alguna).

I ves per on, aquest any s'ha invertit certa tendència. He anat molt poc al cinema, i en canvi, he gaudit del teatre. Potser, el teatre, també es mereixeria tenir llista el 2015, doncs espero poder continuar anant-hi, malgrat sigui de tant en tant i no pas com voldria.

Del que estic orgullosa és d'haver-me retrobat amb el plaer de llegir. Els darrers anys havia perdut l'hàbit, el plaer de llegir. I m'ha costat.

I tot això ha estat en bona part, a les altres. Més que un club.

Pel·lícules

10.000km (d)
El gran Gatsby (d)
El hombre tranquilo (d)
La dama de hierro (t)
La vida secreta de Llewyn Davis (c)
Iron Man 3 (t)
Los amantes pasajeros (d)
Los juegos del hambre: Sinsajo, parte 1 (c)
Ocho apellidos vascos (d)
Begin again (c)
Chef (c)
Lucy (c)
Frozen (d)
Rebecca (d)
Her (c)
Agost (c)
Celda 211 (d)
Iron Man 2 (t)
Carmina o rebienta (t)
Frances Ha (c)
The Pelayos (d)
La llave de Sarah (t)
Violette (c)
llibres:
Barbablava, Amèlie Nothomb
Billie, Anna Gavalda
Faré tot el que vulguis, Iolanda Batallé
Festí de corbs, George R.R. Martin
Victus, Albert Sánchez Piñol
L'altra, Marta Rojals
Fun home, Alison Bechdel
La botiga vintage Astor Place, Stephanie Lehmann
La casa del silenci, Blanca Busquets
Una cambra pròpia, Virginia Wolf
Wabi-sabi, Francesc Miralles
Madame Bobary, Gustave Flaubert
Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll
Retorn a Killibergs, Sorj Challandon
Un llarg hivern, Colm Toibin


ps. La foto, de Cels, de Wadji Mouawad, representada per la companyia La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya. La cançó, de la BSO de Begin Again. La cita, Madame Bobary. 
Parlar de CL'Altra es mereix un post apart. En breu!

22/12/14

L'estrés durant l'advent

L'advent és el temps de desembre per preparar-nos pel Nadal, pel neixament de Jesús, pel neixament, o reneixament de l'amor que ens tenim els uns als altres. Temps per preparar la casa, posar-la bonica, per pensar en el que ens dóna cadascuna de les persones amb les que fem camí, les que estimem. Per reconèixer els actes d'amor que fem, els que voldríem fer. Dies per cuidar-nos, per pensar en el que volem, els nostres millors desitjos, per il·lusionar-nos com un infant.


I totes aquestes paraules tan boniques es transformen en ganes de fer dinars o sopars. De veure tots aquells que passen per la nostra vida dia a dia abans del dia de Nadal. De fer compres, sovint més del que necessitem, de engalanar la casa, de posar-nos guapos. De mostrar tot allò que fem, tot allò que vivim. 


Però alhora, totes aquestes bones intencions, tota aquesta bellesa que es troba en el nostre cor, s'enterboleix. En presses, mal entesos per no quadrar dates, pressupostos,... En caminades amunt i avall, en passar-se caps de setmana sencers pensant en les mil i una accions d'allà on estem associats. De la necessitat de veure a tothom, de quedar, de fer mil i un detalls, simplement perquè toca i no pensar en la importància que poden tenir.

És com una contradicció. Sovint dic que la setmana abans de Nadal és la pitjor de l'any. Quan en canvi, hauria de ser just a l'inrevés.

M'agradaria poder-me aturar i gaudir cada moment. Com el dinar d'avui amb els amics de la feina o la celebració de dissabte amb els nens. M'agradaria assaborir cada somriure dels amics dissabte a la nit, però estava tan cansada després d'un dia maratonià que era incapaç de dir res, ni d'acomiadar-me amb una gran abraçada del qui marxa demà. Donaria el que fos per no haver-me enfadat divendres per no poder preveure com m'organitzaré la setmana vinent i en canvi assaborir una carícia. I ni amb agenda, ni amb horaris pactats, amb amics que et recorden el que has de fer o que et fan més fàcil el camí, ni així, aconsegueixo no tenir la sensació d'estrés. De no arribar.

En fi, falten tres dies per Nadal. Demà darrer esprint de feina, de voluntariat, de família. I el primer sopar. Masses coses, però no en vull deixar cap!

ps. Espero ser una mica rareta i que ningú més tingui aquesta sensació. Però, parlant-ho dissabte, crec que en som uns quants, que vivim els dies abans de Nadal així.

12/12/14



"Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d'uns ulls". 
Mirall trencat. Mercè Rodoreda



ps. Em persegueix. Sé que, tard o d'hora, l'he de llegir. Ella. El llibre.

7/12/14

Bocins de novembre






Les fulles al terra fent catifes de molts colors.
Una castanyera rapera.
Omplir la banyera, posar espelmes al voltant, que soni música de fons.
No posposar un correu que fa molta por enviar.
El 9N.
Les mil i una fotos posant la papereta a l’urna.
Passar una tarda amb ma germana i acabar al teatre.
Uns cafès improvisats.
Jugar a fer pícnics.
Guimerà.
La carn a la brasa.
Fer un Barceloneta de dotze hores
Intentar endolcir els moments tristos.

ps. I quins son els vostres bocins de novembre?
Un altre mes que passa. Aquest mes, però, tot i que ha passat ràpid, també tinc la sensació que ha estat etern. Han passat tantes coses que em sembla ben lluny tot el que vam viure a principi de mes.

1/12/14

Playlist

Abans se li deia fer popurri. Gravar un CD. Ara, una playlist.
Si volguéssiu fer una playlist, què farieu? Música que li agrada a l'altra persona per a qui va destinada la playlist? Música que t'agrada a tu i que t'agradaria que li agradés? Música en comú? 

Hi ha tantes variants com persones i com relacions i històries personals. Però, com pot ser de complicat regalar-ne una quan resulta que tens gustos tant, però tant, diferents de qui li vols regalar.

Per sort, sempre hi ha aquella cançó que saps que no pot faltar.


ps. Fer playlist.Tot un món. Un món, fins i tot, legal.
Quines cançons no podrien faltar mai a les vostres playlist? (ja siguin per regalar o per a vosaltres mateixos) 

23/11/14

Carretera i manta


"I just came across some angel,

out among the danger somewhere

In the stranger's eye."




Recòrrer carreteres. Oblidades. Buides. Misterioses. Amb corbes, línies rectes, ports, baixades. Revolts tancats, creuar un pont, descobrint paisatges mai vistos. Boscos densos, prats amb el blat sembrat. Terres argiloses, terres calcàries, que dibuixen les nostres arrels.


Recòrrer pobles fantasma, despoblats, amb un llarg ahir oblidat. Una torre de guaita i un rierol que es pot desbordar en qualsevol moment. Viles comtals. Història dels nostres avantpassats.

Recòrrer verds, grocs, ocres, marrons, vermells. Fulles de mil i una tonalitats. Bellesa en estat pur, a tocar de les mans. La tardor que et dóna la benvinguda quan el fred no es vol presentar.

La senzillesa de tot el que tenim. Del que ens envolta. Del que som, que no ens cal gaire més. Dies que s'incrusten a la memòria dels dies viscuts. Sense necessitat de gaires fotografies, records que perduraran en nosaltres.

ps. Fa cosa d'un any, o potser una mica més, vaig agafar una por absurda. I que em preocupava. Por a anar en cotxe. Em sentia molt insegura anant en cotxe, i això que a mi sempre m'havia agradat molt. Però anant amb algunes persones, encara que me les estimi com pot ser mon pare, havia agafat por. Ahir,la vaig superar. Em vaig tornar a sentir segura dins del cotxe, i ni la velocitat, ni la conversa em va fer sentir en cap moment por. M'encanta.
I com que no vaig fer gaires fotos, un diumenge musical, amb una cançó que em toca el cor. Com diria en Ferran, diumenge musical. 

19/11/14

Un post it a la taula

Feia una setmana que es preparava. Des del dia que el director li va dir que ella s’encarregaria de fer l’entrevista, no havia pogut pensar en res més. Era la seva oportunitat. S’havien acabat les correccions, passar notes mentre un altre periodista feia la feina bonica, investigar per fer les preguntes, fins i tot redactar-les per en canvi no tenir un reconeixement. Però s’equivocava, el reconeixement de la feina feta arribava per fi. I de quina manera: una entrevista amb el cantant del seu grup preferit. Es sentia la dona més afortunada del moment.

S’havia pensat totes les preguntes. Les formals sobre el disc, la gira, els projectes paral·lels, les fans. Les personals: la família, el preu de perdre l’anonimat. I alguns tocs de surrealisme banal que sempre queden bé i agraden molt als modernets. Havia assajat davant el mirall l’entonació, el com fer les preguntes, donar el millor somriure. Paraules curtes. Definitòries. Precises.

S’havia emprovat totes les combinacions possibles del seu reduït vestuari, havia anat a la perruqueria, s’havia arreglat les celles i s’havia posat perfum. Per fi arribava el dia. Es sentia bonica, poderosa, segura d’ella mateixa i convençuda que seria la millor entrevista.

Calia passar per la redacció. havia quedat amb el fotògraf allà, recollir les notes, la gravadora i sobretot, que la cap de comunicació li digués on s’havien de trobar. S’imaginava fent l’entrevista en una cafeteria cool de la ciutat, d’aquestes amb taules de marbre i cadires diferents. Amb els sifons de decoració i fent un vermut amb unes olivetes. O potser, seria en una cocteleria de renom, rient sobre com de bé van els bloddy mary. O es podria aprofitar el sol d’hivern per pujar a Montjuïc i buscar un racó bucòlic on sortirien unes fotos fantàstiques.

Però en arribar a la taula es va trobar un post-it a la taula: no hi ha sessió fotogràfica, hi haurà un altre reportatge en portada. A les 12h al Zurich.

Com? Es va quedar glaçada. Sense foto i al Zurich. El lloc amb menys glamour que es podia imaginar. Enmig de la plaça Catalunya, amb el brogit de trànsit, els turistes amunt i avall. Soroll i presses. Tot en el seu imaginari, s’havia caigut com una torre de cartes.

Va arribar i el va trobar parlant amb un cambrer. Anava sense afaitar, amb ulleres de sol, vestit com si no s’hagués mirat gaire al mirall amb una samarreta del David Bowie una mica atrotinada. De sobte, no va saber què fer. Si s’hi apropava, què li diria? De sobte, tota la seguretat s’havia esfondrat encara més. Però no podia passar-li això. Va respirar profunt i s’hi va apropar. Es va presentar i ell li va somriure. Li va explicar que el lloc l’havia triat ell, que hi anava sovint i que li havia demanat al cambrer que li guardés una taula de les que es troben a la paret, que son les millors, doncs es pot contemplar el brogit de vida de la ciutat des d’una calma que sembla impossible. Des del Zurich- va continuar mentre esperaven pacientment la taula- es pot contemplar la vida. Els enamorats que es troben per primer cop, aquells que fa poc que han començat i no poden deixar de fer-se petons apassionats, amics que fa temps que no es veuen, adolescents que no saben què fer i sols estar al carrer ja els sembla meravellós. Sense sostre que vaguegen buscant una mica de confort enmig del ciment, joves intentant ser punks però que després en tenen ben poc. Mares que acompanyen les seves filles i que veuen que ja s’estan fent grans, parelles grans que es donen la mà com quan eren nòvios, algun que altre lladre que intenta esmunyir-se i aconseguir el dinar. Molts dels personatges de les cançons han nascut aquí, fent un simple cafè.

I de cop i volta, tot va ser meravellós. Van seure, van demanar un cafè en llet i van contemplar calmadament  tot el que al seu voltant es movia a un ritme frenètic. Van jugar a crear històries, a posar-hi esperança en les cares tristes i somriures a les emocionades. Es van explicar somnis que es fan realitat, malsons que no esperes viure, alegries i tristeses d’això que se’n diu viure. Totes les preguntes, típiques i tòpiques ja no tenien sentit, cada paraula esdevenia emocions molt més profundes. I es van fer un selfie que ella guardaria tan sols a la memòria del mòbil sense compartir-la enlloc.


Va ser la millor entrevista que faria mai, l’inici d’una carrera professional d’èxit. Però, sovint, quan es sentís aclaparada per la feina, quan les entrevistes la portessin a recòrrer mig món, quan s’enfadés amb la seva ajudant, quan el fotògraf li reclamés un somriure més, tornaria al Zurich. Seuria amb l’esquena a la paret i redescobriria el que realment mereix importància.

ps.Aquesta és la meva aportació al projecte de la Gemma, la Cantireta, la Sílvia i la Glòria. Espero que us agradi.

10/11/14

El 9N que vaig viure



Podria intentar escriure el que ja tothom ha escrit, que si una jornada històrica o la importància de tot plegat. Podria intentar fer veure que hi entenc i assegurar el que crec que pot passar ara, però de fet, tot és tan incert, que res té validesa al cap de cinc minuts. Fins i tot podria intentar donar la visió optimista o la pessimista dels resultats. podria parlar de LA foto, o dels jugadors de rugby placant els feixistes.

Però el cert és que això, tots ho sabem i molts en parlen molt millor.

No sé què passarà demà. Cap de nosaltres no ho sabem. Però si que sé que ahir va dels dies que tots els que ens estimem la nostra terra recordarem sempre  i que ens canviarà segur. D'ahir comença un demà i que el que ara necessitem és saber com serà aquest nou país. 

Sobretot, va ser important perquè tens present tots aquells que estimes. Aquells que tenen clares les seves conviccions, aquells que arribat el moment s'han implicat quan mai ho havien fet, aquells que amb un somriure tiren endavant malgrat tots els malgrats perquè la idea de ser lliures, ho pot tot.

Fa un any, una senyora ja gran ens demanava a molts que si us plau, no féssim ulls clucs. Que mai hauria imaginat que estaria vivint aquell moment. Ahir, el més emocionant per a mi, era veure la gent gran anar a les escoles o altres espais a votar, a participar. Amb cadira de rodes, sota la pluja, amb la ma tremolosa, plorant fins i tot. Persones que no podien haver anat a la V o a la via catalana, que veuen la seva lluita tirar endavant. O veure les famílies amb els nens posant el sobre a l'urna. 

Passar-nos les fotos, comentar la jugada, estar pendent que els voluntaris que coneixes estiguin bé. Al·lucinar amb les dades de participació, riure amb el video de la confrontació de l'ovella amb la guàrdia civil, contrastar informacions amb els mitjans de comunicació de l'estat, emocionar-te per les cues internacionals de tots aquells que han marxat o han hagut de marxar. I saber que la responsabilitat comença amb els nostres actes. Pensar i repensar què passarà ara, tenir present que potser tot està més que estudiat i dir-te que no, que això ja no hi ha qui ho aturi. Que els catalans ens hem fet grans.

I acabar el dia escoltant les paraules del President abraçada al teus braços.

ps. Segur que tots vau viure plens d'emoció el dia. Espero les vostres emocions!

5/11/14

Bocins d'octubre


Comanda a Caterina Pérez
Començar les classes de zumba
El primer concert del Joan Dausà, una delícia.
Una tempesta que et desperta i et convida a seguir al llit.
Donar-li una segona oportunitat a un llibre i que et remogui tan per dins.
Les altres al vuit8ena.
Conèixer una escriptora de les emocions.
Sant Jeroni, 1200m a Montserrat.
Recital i vermut.
Nous reptes.

ps. I quins han estat els vostres bocins?

30/10/14

Els nostres fantasmes

ser complicats depèn molt de com ens agrada complicar-nos i patir”
“Només llegim-vivim-veiem-sentim allò que estem preparades per llegir-veure-viure i sentir, i ser capaces d’interpretar-ho segons les nostres vivències i estats personals"


Dimarts em van enviar un vídeo per whatsapp de por. Una brometa que acabava fent-te un espant amb una bruixa o espectre. Em vaig espantar tant que vaig tenir la necessitat d’esborrar-lo d’immediat i quan ho vaig explicar, se’n van riure de mi (una miqueta, per fer-me entendre que no m’havia d’haver enfadat amb qui me’l va enviar).

Demà és la castanyada, molts celebren el halloween. I en el fons, en molts racons del planeta és la mateixa festa: el record dels nostres morts i celebrar la vida. Dies de desterrar els fantasmes, fer-los fora i posar-hi llum que ens il•lumina en la nostra vida.

Fa una setmana, se’m va aparèixer un fantasma. Dels meus fantasmes particulars. Visualitzar-lo em va ajudar a entendre quins son els meus malsons; els drames que m’acompanyen ni sabent-ho o sent-ne inconscient. I, ara mateix, en sé identificar tres. Tres fantasmes, que m'han acompanyat en molt temps. I que em fan por, molta por. Molta més de la que puc assumir.

Sé perfectament com es combaten els fantasmes. Sé que ignorant-los, amagant-los, sols es fan grans i cada cop fan més por. I es fan més difícils. Sé, també, que una de les meves debilitats és la facilitat que tinc per posposar allò que em costa, fa por o em resulta complicat. Una gran combinació!


Me n'adono que aquests darrers temps estic combatent un dels meus tres fantasmes. I m’està costant, l’estic vencent i em sento més lliure. Estic contenta i amb força. Però que ara s’ajunti amb un altre, i a més, s'ajunto amb el fet de viure moments delicats a la família, em satura. No em sento amb força per combatre’n dos. 

Però, no pot ser. De fet, si apareixen i es fan evidents és potser perquè cal entomar-los. Per difícil que sigui.

ps. Sóc conscient que sóc molt críptica. Segurament, molt dramàtica. Però ara mateix no en veig en cor d'evidenciar més el que em té trencada per dins. Espero parlar-vos-en més fàcilment més ebdavant. I per molt que em diguin que faig molt bona cara i que se'm veu feliç. Suposo que, en el fons, encarar-los, em fa lliure.
Espero que passeu molt bona castanyada.
Les frases, d'una amiga. Darrerament, tot allò que em diu, la clava. Una frase que em va deixar m'ha portat a tenir la valentia per enfrontar-me a un dels fantasmes i a estar vivint un moment dolcet, malgrat a l'entorn tot sigui molt més fort. Espero que aquestes dues frases m'ajudin a encarar aquest segon fantasma.

22/10/14

10 coses que sempre hi ha a la nevera

Fa ja unes setmanes, al blog Con botas de agua llegia un post que em va cridar l'atenció. La seva autora demana a gent que coneix que expliqui quines son els 10 aliments que sempre hi ha a la nevera. Ho acompanya de dibuixos preciosos, i grans explicacions. I vaig pensar en la meva nevera, sempre buida, per tal que no es faci res malbé (em fa tanta ràbia llençar menjar). Però avui, que volia netejar-la, vaig i faig el meu post, les 10 coses que sempre hi ha a la nevera del vuit8ena!



1. Suc de taronja. Imprescindible per als matins de feina, per no sortir amb l'estòmac buit. He intentat fer-me cafè, prendre un iogurt, però desenganyem-nos, el matí no és el meu millor moment, així doncs, només puc amb un suc ràpid i ja preparat.

2. Cervesa i vi. Una copa de vi mentre preparo el sopar i una altra mentre sopo, sempre en copa. M'encanta. Un petit plaer que fa els vespres millor. I si manca el vi, una cervesa freda, no hi ha inconvenient, que sempre hi ha per aquells moments inesperats. El vi d'ara, un escrit en japonès!

3. Coca-cola. Imprescindible. El meu vici. El que passa és que m'he de començar a desprendre. La recent malaltia de la mare ha posat de manifest certa predisposició genètica meva a patir-la i el metge ja m'ha demanat que canviï certs hàbits no gaire saludables, entre ells rebaixar pes i alcohol, i sobretot de begudes amb sucre. Així doncs, intentant trobar substituts, hi ha qui em recomana passar-me a l'aigua amb gas. Jo no ho acabo de veure clar.

4. Mostassa de Dijon. Un descobriment força recent. El millor acompanyament per les carns a la planxa! 

5. El formatge. Encara no em puc creure que no m'agradés el formatge. Com podia viure sense aquest bé de Déu? M'agrada de totes totes: curat, semi, de cabra, ratllat, en formatges, per amanides, per menjar sol, amb raïm,.... deliciós.

6. El verd. Sempre tinc verd per fer amanida. La que sigui, ara, canonges. El problema és que en cuinar per a una persona, les bosses o unitats costen d'acabar i em veig quatre dies menjant la mateixa verdura. I és clar, és fa una mica pal. La meva preferida? La rúcula.

7. Els tomàquets. En qualsevol varietat. Per amanida, cherris, per fer pà amb tomàquet, confitats,.... vitamina C en estat pur i la base de molts menjars.

8. Xocolata. I no, no és perquè en sigui fan. M'agrada però no perdo l'oremus, de fet, se m'acumula sempre. Encara tinc la que va portar l'eslovaca a casa i bombons que no s'acaben mai!

9. Iogurts. Sovint, caducats. Però sempre n'hi ha. Un postre a tenir en compte!

10. Malta per al Puck. Imprescindible amb un gat de pèl llarg.

I en canvi, productes que mai hi haurà a la nevera: aigua (no m'agrada gens l'aigua freda, a no ser que faci molta, molta calor), la fruita (llevat de meló i síndra, la resta, millor del temps) o el cafè (això... mecatxis, hi ha teories de tots els gustos).

ps. I quins son els vostres productes que mai falten a la nevera?

14/10/14

Tan sols, una paraula


Una paraula, un verb acompanyat de dos pronoms febles.
Tan sols això. Tant, massa.
Sortit de les entranyes, des del més profund de l'ésser: de la impotència, del ridícul, de la por, de l'estimació. 
I en el mateix moment, esquinçar-se l'ànima. 

I de cop, el temor que es complís la demanda feta, tant, que ni es podia alçar la mirada.

I es va fer el silenci. I els ulls, es van humitejar com mai s'havien humitejat. Una llàgrima, potser dues. I el silenci; i la mirada que ho diu tot sense dir res. I l'abraçada que parla per si sola.

Posar per davant de tot la raó, deixant-se de sentiments, d'emocions. Però tot és mentida, sols un maquillatge per intentar ocultar .... la por.

La por pel que no funciona, pel que manca o fins i tot el que podria ser genial. La por, el pitjor enemic de tot plegat.

ps. Tan debó pugui redreçar l'esquinçat. Potser van ser masses emocions en una setmana. Potser, massa intens tot plegat. Però se suposa que viure ja és això.
Tan debó tot es pugui redreçar.

9/10/14

Capgirar-se tot

I, de cop, la vida et dóna una altra bufetada.

Potser havia d'estar preparada. Fa mesos. Però el núvol de tot plegat, feia que visqués entre cotons, evitant pensar-hi.
Estava tan contenta.
Ara, de cop, tot altre cop de l'inrevés. Tot a recompondre's.
A fer-me gran de cop. A oblidar-me de ser la nena de la mare.
Tinc por. Em toca ser forta i acompanyar. tenir el cap clar i somriure. Trobar força.

I sols així, amb empemta i decisió, tot serà un malson.

Això si, em pregunto perqupe els bons moments passen tan ràpid, com un sospir enmig de la foscor.

ps. Avui, el metge ens ha dit que la mare està malalta, una malaltia autoimmune, com n'és de difícil entendre-ho. Ara, a saber la gravetat i començar el tractament. I posar-hi molta força. Avui no queda ni ànims per foto, ni cançó; demà, demà serà un altre dia.

6/10/14

Fa un mes



Fa just un mes, estava ja ben cansada. Ben acalorada (quina calor vam passar!), ben beguda, ben divertida i ballant sense parar. Fa un mes, estava en una masia del Penedès, ballant sense parar les nostres cançons, celebrant el més bonic que pot haver-hi: l'AMOR.

Fa just un mes es van casar dues persones ben especials per a mi. D'aquelles que et toquen el cor, aquelles on la paraula AMISTAT es queda curta.

No recordo el dia que vaig conéixer el F. Devia ser un sopar o una festa de cap d'any. Per aquells temps encara no érem una colla consolidada com som ara, i en canvi si dos colles que pul·lulàvem en orbites similars que es trobaven i s'allunyaven. En aquells temps no sabia com es pot ser tan bona persona i somriure eternament malgrat les coses no siguin agradables o fàcils.

Si que recordo el dia que vaig conéixer el N. Va ser el meu primer viatge a Nàpols. Recordo com era jo llavors. I com he canviat. Ja llavors vaig pensar que era una gran persona. El que no sabia que seria tan adorable i que es convertiria en una d'aquelles persones que et mira els ulls i sap perfectament com estàs.

Poc a poc ens vam anar retrobant i ara mateix son de les persones més importants que tinc al meu voltant més íntim i personal. Els estimo i que s'estimin com s'estimen, com comparteixen les seves vides i es refan a cada entrebanc, és d'aquells motius que em porten a la necessitat de tirar endavant i somriure.

Per això, celebrar el seu casament, que per a ells tenia una connotació important que per la resta de la colla no tenim i segurament no necessitem, era de les cites més importants de l'any. I per això, i perquè ens els estimem sense mesura, vam viure cada instant, com si fossim part, com si fos la nostra pròpia felicitat.

I ara, ara que ja ha passat un mes, recordo cada instant. Els dies previs, el gran comiat divertit i tal i com volien els nuvis, la gent a casa, les trobades, la indecisió del vestit, la vida pròpia que no pots deixar i no vols deixar, les angines i febre el dia abans del casament. Però va ser allò d'arribar a l'ajuntament i començar la festa. Els plors, les emocions en sentir La vida és bella, els poemes, les emocions i les llàgrimes. Els nervis perquè tot sortís bé. L'autocar, les bombolles gegants, el menjar, les ulleres i disfresses. Les mil i una fotos. Estar a la taula amb els nuvis, quin honor, encara ara em fa vergonya. Els balls. La borratxera de felicitat.

La flashmob. Miro el video, ho penso tot, ho revisc tot, i se'm posen els ulls humits. Una idea esbogerrada, d'aquelles que penses, per què et fan cas? un estiu de preparacions, d'inseguretats pensant que ningú hi voldria participar, pensant coreografies, gravant-nos en video amb les vergonyes, traduïnt un missatge d'amistat a tres idiomes, i demanant participar a persones que ni coneixíem d'Estats Units, Itàlia, Japó, Argentina, que celebréssim junts el amor d'aquest parell d'amics. Pensant que seriem quatre gats. Una clau, la cançó Imagine, i després, l'extasi de tots plegats. Perquè començar a ballar i que als dos segons fossim gairebé cent persones ballant una coreografia de cinc minuts, tots en demostració d'amistat als nuvis, és d'aquells moments indescriptibles que els recordaràs tota la vida.

Ara, un mes després, les emocions son encara ben grans. Però certa melancolia, tristesa, fins i tot, ens envaeix. Els nuvis, lluny de viatge. I nosaltres, a preparar-nos, doncs el destí, la crisi, la manca d'oportunitats per a la ciència ens envien un científic ben bo i un amic genial, a viure, altre cop, en la distància. I encara que saps que aconsegueix el somni de la seva vida, fa una miqueta de ... dolor. 

Però, de tot, ens refarem. N'estic més que convençuda. I quan calgui, tornarem a ballar.

you can dance, you can jive, having the time of your life.....

Ps. 2014 potser serà moltes coses, entre elles els dels dos casaments més importants: el de ma germana i el de F&N. Crec que serà insuperable.

1/10/14

Bocins de setembre


Ulls de color mel.
Sentir-te cuidada.
el segon casament de l’any.
Dancing queen i la flashmob.
Un ram d’olivera i una caixa d’herbes aromàtiques.
Pintar samarretes.
Deixar un parell d’equips de treball. Si més no, un, ja és oficial.
L’atabalamenta enyorada de la meva compi de feina.
El descans de després que alguna cosa que se’t feia feixuga, acabi sortint.
Voluntat, Vot, Victòria.
L'inici de la tardor, la meva estació de l'any preferida.
Decret 129/2014, de 27 de setembre.
Un diumenge tarda amb pluja.
Les bones notícies dels que estimes.
Les retrobades després de molt de temps.

ps. Els meus bocins son força dolcets. I els vostres, quins han estat?
Hi ha cançons que son tan especials. Si aquesta ja ho era, perquè sempre estarà relacionada amb una de les persones més importants de la meva vida, ara, sempre estarà en un dels moments més màgics de la meva vida, un moment d'amor i amistat pura.

29/9/14

Ja ha arribat el dia



Avui, la Kika ens deia que es sent en un Dragon Khan, apunt d'entomar la baixada espectacular amb l'adrenalina i les mil i una coses que passen. Jo, li comentava que mai he pujat al Dragon Khan (em fa por, i tinc tantes pors, que penso que aquesta no em cal superar) però que entenia perfectament el que sentia. També tinc aquesta sensació de vertígen, que, per fi, les coses en aquesta la nostra vida política i vida nacional ja no tenen aturador.

Mai hagués pensat que arribariem fins aquí. Estic contenta, orgullosa del president que tenim (i que digui això és molt heacy, doncs estic en profund desacord amb la gestió que s'està fent i la visió política del seu partit) i també un pèl espantada. Ha arribat l'hora. Hem d'estar amb les conviccions. Les meves, una mica poc sòlides i sempre amb el temor de no acabar sent coherent amb les meves conviccions, crec que tenen un camí, el del dret de poder votar, d'exercir els meus drets com a ciutadana. Ha arribat l'hora de deixar de complir solament amb els meus deures. I no m'espanta (bé, una miqueta si).

Demà, toca sortir al carrer. M'hauria agradat que també sortís molta gent per manifestar-se quan s'aprovaven els pressupostos de la misèria, que molts s'aturéssin quan en una oficina bancària es demana una dació en pagament per una hipoteca, que més gent defensi la Sanitat pública i denunciï la manca de llits o altres tantes injusticies que sembla que no importin quan ens afecten a tots; però bé, ara toca sortir. I desobeïr.

Per el nostre futur: nacional, identitari. I per poder tornar a començar: un país nou, una oportunitat de fer política i vida d'una altra manera.

ps. Estem vivint uns dies apassionants. Mai hauria pensat que arribaria. Però ha arribat. Espero que no sigui un souflé, crec que molts no ho podriem suportar.

20/9/14

Tisorada i nuca descoberta

A principis del 2011 em vaig tallar el cabell. Recordo aquell post; quant de temps, quantes coses han passat. Poc després, em van explicar que hi ha dones que es tallen el cabell quan volen tancar una història. Fer un punt i apart, sovint, en l'àmbit sentimental, per deixar enrera aquella història dolorosa. Potser, segurament, en aquell moment va ser així.

Vaig estar tres anys amb els cabells curtets (no en plan garçon, però si força curts). M'agradava molt el pentinat, podia dur el cabell tan allissat com arrissat. Em vaig sentir nova, renovada. Més atrevida i tot. Van haver-hi uns temps ben bons.

Quan a mitjans de 2013 ma germana va dir que es casaria el 2014, vaig decidir tornar-me'l a deixar llarg. Per què? No ho sé, volia poder-me fer un pentinat. Però potser eren moltes coses més. Doncs el que sí que sé veure és que aquests darrers temps he perdut molt de tot allò que havia aprés i que tant m'agradava de com conduia la meva vida quan em vaig tallar el cabell.

Aquest setembre he tingut un altre casament ben important (encara no he pogut escriure sobre les emocions viscudes, crec que encara ho estic processant tot) i també volia dur els cabells llargs. Però el cert és que, passat el dia, vaig fer cua a demanar hora cap a la perruqueria. I tot i que ahir no era el dia més indicat per anar-hi, no vaig voler-ho deixar passar.



Per què el cabell curt aquesta vegada? No tinc cap desamor per oblidar, però en canvi, potser si deixar enrere, per totes, totes, els temps de desorientació i pèrdua que tant m'han  acompanyat. 

Un nou curs comença i un nou tall de cabell, per tornar a començar! I és que el més curiós de tot plegat és que llegint aquell post de 2011, allà ja deia que cada cop que em tallo el cabell de manera dràstica, m'acompanya un nou començament vital. I aquesta vegada, també vull que sigui així!

Tots necessitem canvis vitals, que ens facin evolucionar. I amb els petits gestos, els anem aconseguint.

ps. Ara, a pel següent canvi, el del pes. Aquest, buf, crec que costarà molt més.

 

18/9/14

Bocins d'agost



La terrassa del Casa Fuster.
El salmó marinat.
La cala Morisca.
Passejar per la ciutat i ni veure els guiris que t'acompanyen.
Les reunions clandestines per a una flashmob.
Un vinet blanc fresquet.
El Julen.
Tornar a les festes de Gràcia, com en els bons temps.
El concert de sempre, el de cada any. Genial.
Abraçades genuïnes, estimades.
Llàgrimes de felicitat.
Begin Again.
El riure descansat de la mare.
Complir l'aposta.
Un puchinela i un minyó recorrent la ciutat.
Veure el primer partit del Barça.

Ps. potser avui és un dia ben important, per tot el que ens envolta. Però per a mi, serveix per tancar aquest agost, que encara que sembli mentida, no volia que s'acabés.